(Vic, Osona, 1844 – Sarrià, Barcelona, 1900)
Eclesiàstic i escriptor. Formà part, com tots els seus germans (Francesc d’Assís, Francesc de Paula, Joaquim i Ramon), de l’Esbart de Vic.
Publicà, entre altres, la monografia històrica El monasterio de Ripoll. Reseña histórica… (1888).
(Vila-seca, Tarragonès, 25 maig 1853 – Maó, Menorca, 4 desembre 1905)
Metgessa i pedagoga. Fou la primera dona de l’estat espanyol que seguí els nous estudis oficials de batxillerat i de carrera, i una de les tres primeres metgesses, en unió d’altres dues també catalanes, Dolors Aleu i Martina Castells.
Un cop finits els estudis de medicina, es dedicà a l’ensenyament.
Era germana d’Agustí Alfons i de:
Miquel Maseras i Ribera (Mont-roig del Camp, Baix Camp, 1857 – Barcelona, 13 març 1934) Metge. Deixà algunes publicacions. Fou el pare de Miquel i d’Alfons Maseras i Galtés.
(Barcelona, segle XVII – 13 agost 1714)
Matemàtic. És autor de l’obra Mundo maquinal de naturaleza y arte, o productos físicos o maquinarios del movimiento, tamaño y configuración, que signà amb el pseudònim de Gonzaga Cañet i restà inèdita.
(Barcelona, 4 març 1905 – 18 gener 2000)
Botànic i pedagog. Ha exercit la carrera del magisteri.
Autor de dues obres divulgadores molt reeixides: Guia per a conèixer els arbres (1958), i Guia per a conèixer els arbusts i les lianes (1963).
Ha publicat Els noms vulgars de les plantes a les terres catalanes (1954) -que complementà notòriament en una segona edició (1981) intitulada Els noms de les plantes als Països Catalans-, Flora del Segrià i de l’Urgell (1966), Els noms catalans dels bolets (1975), i monografies sobre la flora de les muntanyes de Prades i els gèneres Rosa i Coris en la regió mediterrània occidental.
(Barcelona, 28 desembre 1838 – 26 octubre 1905)
Metge. Cursà la carrera a Barcelona i amplià estudis a l’estranger.
Tingué molta anomenada en l’especialitat d’obstetricia i es dedicà també a la ginecologia i a la pediatria.
Autor de Las nodrizas en relación con la mortalidad en la primera infancia (1887), discurs d’ingrés en l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
En 1894-95 fou president de l’Ateneu Barcelonès.
(Barcelona, 30 octubre 1891 – 23 gener 1965)
Anarquista. Fou perseguit per les autoritats en diverses ocasions. Sofrí condemna al penal de Puerto de Santa Maria.
El 31 de juliol de 1926, a la plaça de Palau de Barcelona, atemptà contra el general Primo de Rivera al pas del seu automòbil. Li llançà un punyal. L’arma es clavà en un tauler lateral del vehicle, el qual atropellà l’agressor.
Va ser empresonat a Cartagena fins l’any 1931.
(Catalunya, 1779 – Barcelona, 31 març 1856)
Arquitecte. Nomenat el 1808 mestre d’obres de la ciutat de Barcelona, emparant-se amb aquest càrrec, i emportat per una febre de renovament neoclàssic, portà a cap en aquesta ciutat un gran nombre d’enderrocaments d’edificis antics.
En aquest sentit féu abatre (1823) la galeria gòtica i la façana quatrecentista de la Casa de la Ciutat, i elaborà els plànols neoclàssics (1845) de l’actual. L’opinió pública condemnà aquest fet, i això féu que no s’enderroqués la part de la façana gòtica que dóna al carrer de la Ciutat.
És el constructor dels mercats de Sant Josep i de Santa Caterina de Barcelona.
La seva actuació com a arquitecte municipal fou molt criticada.
(Barcelona, segle XVII – 1748)
Jurista i escriptor. Professor de lleis a la Universitat de Barcelona. Pertanyia al Consell de Cent de Barcelona i formà part d’un organisme del govern provisional durant el setge de 1713-14.
Hom publicà versos seus en castellà i en català en les Festives demostracions del 1691. Participà en el certamen de sant Oleguer (1702), on guanyà el primer premi de composicions catalanes, i en altres solemnitats de Barcelona.
Es conserva el seu manuscrit Desperdicios del Parnaso, amb una introducció en castellà, però amb composicions -d’una relativa qualitat- generalment en català, de to calderonià. També escriví un romanç català sobre sant Francesc de Paula (possiblement editat a Barcelona el 1739).
Traduí en dístics llatins i en vers català el Llibre de bons amonstenaments d’Anselm Turmeda.
(Barcelona, 1 gener 1866 – 19 desembre 1944)
Compositor. Deixeble de Felip Pedrell i d’Enric Morera, es dedicà a la dignificació de la música religiosa. Fundà i dirigí la publicació “España Sacro-Musical” (1930-36).
És autor d’obres religioses corals i d’una col·lecció de peces per a veus i orgue; realitzà també harmonitzacions de cançons tradicionals.
Publicà, entre altres obres, El cançoner popular religiós, amb texts de Jacint Verdaguer.
(Barcelona, segle XIX – 1905)
Financer. El 1854 fundà, amb el seu soci J. Vilalta, la Banca Vilalta i Mas; mort el soci (1860), l’entitat es denominà Francesc Mas i Sardà, i el 1894 F. Mas i Sardà i Fills, convertida finalment en Banca Mas Sardà (1949).
El seu nét Josep Maria Mas-Sardà i Sells (Barcelona, 1918 – ? ) fou president d’aquesta banca des del 1962.
Dades dels Països Catalans 