(Barcelona, 1834 – 6 novembre 1892)
Arquitecte i urbanista.
Autor del pla de reforma interior de Barcelona, que havia de comportar l’expropiació de prop de 2.000 cases particulars i l’obertura de la Via Laietana, via articuladora enmig de la ciutat antiga.
Si bé el seu pla fou aprovat el 1889, les obres no començaren fins al 1909.
(Barcelona, 11 novembre 1863 – 8 novembre 1925)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a l’Academia de San Fernando de Madrid.
Convidat pel president de Veneçuela, el general Crespo, residí un temps en aquell país. De retorn a Catalunya, participà a l’Exposició Universal del 1888. Posteriorment, residí un cert temps a París.
A la primeria del segle XX fundà a Barcelona l’Acadèmia Baixas de pintura i dibuix. Entre els seus deixebles excel·leixen Joaquim Torres i Garcia, Ignasi Mallol, i els seus fills Ignasi, Mercè, Montserrat i Josep Maria Baixas i Castellví.
Fou un dels fundadors de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.
(Barcelona, 1854 – 4 desembre 1936)
Organista i compositor. Exercí el professorat en diversos centres d’ensenyament. Fou organista al convent dels jesuïtes.
Destacà entre els introductors de la música de Wagner a Catalunya i desplegà gran activitat com a propagandista. S’inscriví al Patronat de Bayreuth.
(Blanes, Selva, 23 abril 1775 – Barcelona, 24 novembre 1841)
Metge i botànic. Estudià a la Universitat de Cervera i fou professor de botànica a l’Escola de Botànica i Agricultura creada per la Junta de Comerç el 1807.
Va dirigir la secció d’agricultura de les “Memorias de Agricultura y Artes”. És un dels homes que més va treballar per a la racionalització de l’agricultura.
Durant l’epidèmia de febre groga del 1821 a Barcelona, defensà la teoria del contagi de la malaltia, que provocà una aferrissada polèmica.
El 1816 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres i fou president de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1833). Entre altres treballs i traduccions publicà una Disertación sobre los prados artificiales.
Fou el pare de Joan Isidor Bahí i Fabrícias.
(Barcelona, març 1768 – 29 febrer 1808)
Compositor. Organista de la catedral de Barcelona.
A la Biblioteca de Catalunya, a l’Arxiu de la Catedral i a la Biblioteca de la Universitat es troben manuscrits de les seves composicions per a orgue, òperes i oratoris: Resurrección de Lázaro (1806), Muerte de Abel i El hijo pródigo (1807).
(Barcelona, 1900 – 1987)
Medievalista. Deixeble de Ferran Valls i Taberner i de Francesc Martorell als Estudis Universitaris Catalans. Es llicencià en dret i filosofia i lletres (1930), i fins al 1939 fou professor de la Universitat Autònoma i de l’Institut Escola de Barcelona.
Especialitzat en estudis medievals, ha escrit, entre altres, les següents obres: Historia de la cultura española. La Alta Edad Media (1953), Alfons el Benigne (1954), Pere el Catòlic (1960) i Els primers comtes-reis (1985).
Col·laborà amb Vicens Vives en el llibre pedagògic: Història: Primeres lectures, i s’encarregà d’edicions crítiques de textos historiogràfics antics.
També és autor de La dona i la cortesia a la societat medieval (1947), Pequeña historia de la Humanidad medieval (1953) i d’Història Universal (1968).
(Reus, Baix Camp, 15 juny 1796 – Barcelona, 4 setembre 1843)
Home d’empresa i militar liberal. Entrà a l’exèrcit el 1811.
Tingué una intervenció activa en les files liberals durant el trienni constitucional (1820-23). Durant deu anys residí a l’exili.
El 1843 prengué la direcció de la revolta barcelonina de la Jamància, i fou el primer president de la Junta Suprema de Barcelona.
Morí en el bombardeig que les forces del govern feren sobre la ciutat des de la Ciutadella.
Tenia el grau de coronel.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1882 – Barcelona, 1969)
Pintor, moblista i decorador. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la d’Arts i Oficis de Dresden (1908-14).
El 1915 fundà el Gremi d’Artistes de Terrassa, i després s’establí a Barcelona posant botiga de mobles i sala d’exposicions, que esdevingué un centre artístic ciutadà (1920-36).
Premiat a les exposicions d’arts decoratives de París 1925, Barcelona (1929), Madrid (1947), la seva obra es troba en diversos museus i col·leccions particulars.
La seva pintura se centra principalment en el paisatge, encara que conreà també la figura i el bodegó.
Com a decorador es dedicà al disseny de mobles, amb tendència a una reestilització de les formes clàssiques.
(Barcelona, 21 març 1927 – 31 maig 2021)
Poeta i periodista en castellà.
Ha publicat assaigs: Razones para el lector i reculls poètics: Más allá del viento (1956), Baladas para la paz (1963), etc.
Són notables les seves traduccions al castellà de l’antologia La lírica medieval catalana (1966) i d’altres obres de Salvador Espriu i de Josep Vicenç Foix (1969).
(Barcelona, 14 novembre 1897 – 2 maig 1975)
Soprano i professora de cant, també anomenada Conxita Badia. Estudià solfeig i piano amb Enric Granados, i cant al Conservatori del Liceu de Barcelona. Del 1938 al 1947 va viure al Brasil i a l’Argentina.
De retorn a Catalunya, estrenà La rosa als llavis (1948), d’Eduard Toldrà. Destacà com a intèrpret de cançons populars catalanes i de lieder.
També cal destacat la seva dedicació a l’ensenyament del cant al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 