Arxiu d'etiquetes: arquitectes

Martorell i Montells, Joan

2 Respostes

(Barcelona, 14 octubre 1833 – 5 juliol 1906)

Mestre d’obres i arquitecte de la primera promoció de l’escola de Barcelona, titulat el 1876. Profund coneixedor de l’art gòtic, orientà gairebé tota la seva producció cap aquell estil, dins el moviment neogoticista característic del segle XIX i segons les teories de Viollet-le-Duc.

Entre les seves primeres construccions cal esmentar el convent de les Adoratrius (1874) -on es sepultat des del 1924-, les esglésies de Portbou i de Sant Esteve de Castellar, ambdues d’estil goticista, el tercer Misteri de Goig i el primer de Dolor del Rosari Monumental de Montserrat, el palau de Sobrellano, a Comillas (Santander) (1878), i el seminari del mateix lloc (1883), així com el projecte del convent de Villaricos (Almeria). Una obra típica d’aquesta trajectòria és l’església convent de les Saleses (1885), al passeig de Sant Joan de Barcelona.

És també l’autor del cambril i la cúpula de la Mercè, del monument de Joan Güell de la Societat de Crèdit Mercantil (1900), del projecte i la realització del desmuntatge i la nova construcció de la Rambla de Catalunya, de Barcelona, de l’església quatrecentista de Montsió, de la restauració del monestir de Pedralbes (1897), del col·legi dels jesuïtes de Sarrià, de la casa del marquès de Robert, a la Ronda (1900) i del projecte de la façana de la catedral de Barcelona (1882), que meresqué un elogi general, tot i que no fou la construïda.

Juntament amb Antoni Gaudí, que fou deixeble seu, i d’altres, fou un dels impulsors del Cercle Artístic de Sant Lluc. Molt religiós i mesurat en el tracte, gaudí de la consideració dels seus contemporanis.

Margarit i Consarnau, Joan

1 Resposta

(Sanaüja, Segarra, 11 maig 1938 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 16 febrer 2021)

Catedràtic de l’Escola d’Arquitectura i poeta. Publicà entre el 1963 i 1979 quatre llibres de poesia en castellà.

A partir del 1981 publicà en català, tot aprofundint en la recerca de les seves arrels personals i poètiques, en la línia meditativa, intimista i lírica de Salvador Espriu i Martí i Pol, amb un llenguatge despullat, però ric en imatges, sobri en l’exemple.

Entre altres ha publicat els llibres de poesies: Vell malentès (1981), La dona del navegant (1987), Càlcul d’estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007), Poemes d’amor (2013), etc. Les seves obres han guanyat diversos premis i dues vegades la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona (1983 i 1985).

Com a arquitecte, treballà conjuntament amb Carles Buxadé i Ribot, els quals han rehabilitat la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Així mateix, pertanyé a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anell olímpic de Montjuïc.

Martinell i Brunet, Cèsar

15 Respostes

(Valls, Alt Camp, 24 desembre 1888 – Barcelona, 19 novembre 1973)

Arquitecte i historiador de l’art català. Com a arquitecte portà a terme nombroses construccions de cooperatives (anomenades “les catedrals del vi”), algunes d’elles declarades (2002) béns culturals d’interès nacional: Cornudella de Montsant i Falset (Priorat), Nulles (Alt Camp), Barberà de la Conca i Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), Gandesa i Pinell de Brai (Terra Alta), i pel seu interès i coneixement de la història de l’art dirigí importants restauracions d’edificis històrics (la seu vella de Lleida, la seu d’Urgell i el monestir de Poblet).

Publicà L’art a la Seu Nova de Lleida (1923), El monestir de Poblet (1927), El monestir de Santes Creus (1929), Biografia crítica de l’escultor Lluís Bonifàs i Massó (1936), Arquitectura y escultura barrocas en Cataluña (1950), actualitzat entre el 1959 i el 1964, i publicat en català a “Monumenta Cataloniae”. Més tard s’especialitzà en la personalitat i l’obra d’Antoni Gaudí, del qual publicà alguns dels estudis més importants: Gaudí i la Sagrada Família i Gaudí.

Entre els càrrecs que ocupà, cal esmentar el de secretari general dels Amics de l’Art Vell (1929-35) i el de president del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears (1932-33). Així mateix, fundà i dirigí el Centre d’Estudis Gaudinistes.

Llinàs i Carmona, Josep Antoni

Deixa un comentari

(Castelló de la Plana, 1945 – )

Arquitecte. Realitzà el Centre d’Assistència Primària de Ripollet, l’edifici de l’Escola d’Enginyers de Camins de Barcelona, la remodelació del Museu Arqueològic de Barcelona, i el projecte per a l’ampliació del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

En el conjunt d’habitatges al nucli antic de Barcelona (1993-95, premi Ciutat de Barcelona), destaca el treball plàstic de les masses construïdes sotmeses a forces ocultes provinents del carrer. L’esllavissament del cos edificat es repetí a l’edifici d’aules i al bar de la facultat de dret de la Universitat de Barcelona (1993-96).

Altres obres realitzades són les escoles a Collblanc (1987-96) i a Torredembarra (1993-96) i la reforma del Teatre Metropol (1992-95, premi FAD), a Tarragona, edifici original de l’arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert de l’any 1908. A més, construí un edifici d’habitatges a Vallcarca (1991-96) i habitatges unifamiliars a la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló (1991-94), a Can Caralleu (1991-93),  l’edifici de direcció de la Facultat d’Informàtica a Barcelona (1993-95) i l’ajuntament de Vila-seca (1995-98), com també la urbanització de dues places a Pallejà (1994-95).

El 1999 rebé els premis Manuel de la Dehesa, per la Biblioteca Central de Terrassa (1995-97), i Ciutat de Barcelona, per l’adequació del subsòl del Museu d’Història de la Ciutat (1994-99). Realitzà la nova Biblioteca del barri de Gràcia (Barcelona, 2003).

En l’àmbit acadèmic, és autor d’estudis sobre Josep Maria Jujol i Josep Antoni Coderch.

Jujol i Gibert, Josep Maria

7 Respostes

(Tarragona, 16 setembre 1879 – Barcelona, 1 maig 1949)

Arquitecte i dibuixant. Fou professor de dibuix a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Deixeble d’Antoni Maria Gallissà, i de Font i Gumà, perfeccionà els seus estudis amb Antoni Gaudí, és un alt exponent del modernisme.

Més conegut per les seves realitzacions com a decorador que no pas com a arquitecte, la seva obra es caracteritza per una gran imaginació i una extraordinària sensibilitat colorista.

Les seves construccions, de clara influència gaudiniana, són la Torre dels Ous de Sant Joan Despí (1913), les cases Heras i Planelles de Barcelona, el nou santuari de Montserrat de Montferri (1927), l’església del Carme i el teatre del Patronat Obrer, de Tarragona, i les col·laboracions amb Gaudí al Parc Güell i a la casa Batlló.

Gaudí i Cornet, Antoni

81 Respostes

(Reus o Riudoms, Baix Camp, 25 juny 1852 – Barcelona, 10 juny 1926)

Arquitecte. Principal exponent del modernisme arquitectònic. Es va formar en l’ambient del romanticisme català, entusiasta de l’edat mitjana, i sota les influències de Riskin i Viollet-le-Duc. Després d’una primera etapa d’inquietuds cooperativistes i socials, començà a utilitzar elements àrabs, gòtics i barrocs. D’aquesta època (1883-1900) són la casa Vicens (1883-85), el palau Güell (1886-91), el palau episcopal d’Astorga (1887-93) i la casa dels Botines de Lleó (1891-93).

L’arquitecte del futur es basarà en la imitació de la natura, perquè és la forma més racional, duradora i econòmica de tots els mètodes. (Antoni Gaudí)

A partir del 1900 s’afirmà l’originalitat del seu llenguatge, amb la seva concepció global de l’arquitectura com l’íntima integració entre l’estructura i la decoració, l’harmonia entre interior i exterior, incorporant, al mateix temps, tot tipus d’arts aplicades. Tot això unit a un profund coneixement tècnic i a un gran rigor professional, com es veu en les seves originals solucions tècniques.

Algunes de les obres mestres de Gaudí pertanyent a aquest període: el parc Güell (1900-14), pensat a l’estil de les cases jardí angleses, és una gran extensió verda sobre la qual es traçaren galeries sostingudes per pilars inclinats de pedra natural en brut i amb un ús exuberant de mosaics de ceràmica i vidre, que constitueix un conjunt de composicions abstractes d’una gran força expressiva: la reforma de la casa Batlló (1904-06), amb una façana ondada, revestida de mosaics; l’església de la colònia Güell (1908-14); la casa Milà o la Pedrera (1906-10), bloc de formes orgàniques amb vores horitzontals rítmicament ondades, trepat per finestres que suggereixen les escultures posteriors de Moore.

Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. (Antoni Gaudí i Cornet)

A partir del 1918 es dedicà en cos i ànima a la construcció de la Sagrada Família, iniciada el 1882. Home d’una profunda i íntima religiositat, buscà en aquesta obra la síntesi estructural i figurativa del seu llenguatge arquitectònic. Abans de morir (atropellat per un tramvia) pogué veure acabades la façana i una de les torres del Naixement.

Garcés i Brusés, Jordi

3 Respostes

(Barcelona, 25 juny 1945 – )

Arquitecte. Fill de Tomàs Garcés i Miravet. Format a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, obtingué el títol l’any 1970. Des d’aleshores treballà juntament amb Enric Sòria.

Entre llurs obres sobresurten la fàbrica Resintex, a Gavà (1973-77), un edifici d’habitatges al carrer de Pi i Molist de Barcelona (1978-81), un centre d’assistència sanitària a Móra la Nova (1983-86) i, especialment, els museus de la Ciència de la Caixa de Pensions (1979) i Picasso (ampliació al palau Meca, 1981), on ressolen amb plantejaments innovadors el problema de la intervenció sobre edificis històrics.

També ha treballat en el camp del disseny industrial.

Ha estat professor a l’Escola Eina (1971-73), i des del 1975 de l’ETSAB.

Gallissà i Soqué, Antoni Maria

6 Respostes

(Barcelona, 9 setembre 1861 – 17 abril 1903)

Arquitecte modernista, amb títol del 1885. Fou professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Col·laborà amb Elies Rogent, Domènech i Montaner i Josep M. Jujol, entre altres. El seu estil és una combinació de l’art popular català i de la decoració típicament modernista.

Entre les seves obres més notables sobresurten la reforma de casa seva (a Barcelona, al carrer d’en Gingàs), una sèrie de panteons, la casa Pujol (a Esplugues de Llobregat), la casa Gomis (al Papiol), l’església de Santa Maria de Cervelló i la casa del carrer de Bailén 115 (a Barcelona).

Comprengué que l’arquitectura no acabava en ella mateixa, i dissenyà mobles, mosaics, esgrafiats, ceràmiques i altres ornaments, així com banderes i senyeres, com la de l’Orfeó Català. Reuní una important col·lecció de ceràmica medieval, especialment de rajoles, fet que explica que l’arquitecte Font i Gumà li dediqués la seva important obra Rajoles valencianes i catalanes.

Desenvolupà una activitat molt important com a responsable directe dels obradors artesanals instal·lats al “Castell dels Tres Dragons”. La seva aportació a les experiències decoratives aplicades a la construcció fou molt important. Intervingué en la redacció de les Bases de Manresa i fou president de la Unió Catalanista.

Font i Gumà, Josep

6 Respostes

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 gener 1859 – 4 juliol 1922)

Arquitecte i col·leccionista. Fou deixeble d’Elies Rogent i obtingué el seu títol professional el 1885.

És autor de la font de la plaça de Soler i Gustems de Vilanova i la Geltrú (1893), de l’hospital de Sitges, de la casa Puig i Colom de Barcelona (1913-14) i de la fàbrica Pirelli de Vilanova i la Geltrú. El 1904 féu la reforma de l’Ateneu Barcelonès.

Amic de Domènech i Montaner i d’Antoni Maria Gallissà, féu amb ells nombroses sortides arqueològiques, en les quals sovint aconseguia peces per a la seva notable col·lecció de ceràmica catalana dels segles XIV al XVI, que el 1919 oferí a la diputació de Barcelona a canvi de la restauració del castell de la Geltrú. El 1905 publicà el seu important estudi titulat Rajoles d’art vidriades catalanes i valencianes, amb il·lustracions pròpies. El 1922 fou nomenat acadèmic de Sant Jordi.

Font i Carreras, August

4 Respostes

(Barcelona, 2 juny 1846 – 6 març 1924)

Arquitecte (1869). Deixeble d’Elies Rogent, amb qui redactà un projecte de restauració de la catedral de Tarragona (1883) i construí el seminari conciliar d’aquesta ciutat. Dirigí les obres de reforç de la cúpula del Pilar, a Saragossa. i moltes obres a Barcelona (Banys Orientals (1872), edifici de la Caixa d’Estalvis de la plaça de Sant Jaume, palau de Belles Arts per a l’Exposició Universal del 1888, plaça de toros de les Arenes (1892-99), etc). Acabà la decoració de la façana principal de la catedral, en col·laboració amb Josep Oriol Mestres (1906-12), dins un estil neogòtic.

És autor, també, de nombroses i importants reconstruccions i restauracions d’edificis antics (campanar de Santa Maria del Mar). Fou acadèmic de Sant Jordi (1894), president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, i catedràtic de l’escola d’arquitectes de Barcelona.