(Mataró, Maresme, 17 octubre 1867 – Barcelona, 23 desembre 1956)

Arquitecte, historiador de l’art i polític. Estudiant encara, ingressà (1887) al Centre Escolar Catalanista, i formà part del grup de la Renaixença (socialment conservador i culturalista respecte a la qüestió catalana). En acabar la carrera d’arquitecte (1891) es posà a treballar a Mataró, on manifestà la gran capacitat de treball i d’organització que havia de caracteritzar tota la seva tasca posterior.

Professor, més tard, de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (càtedres d’hidràulica i de resistència de materials), s’instal·là a la capital catalana, on desenvolupà àmpliament les seves grans condicions d’arquitecte i d’home públic.

Fou cofundador de “La Veu de Catalunya”, on col·laborà amb articles polítics molt polèmics referents als problemes catalans. Cal considerar-lo, també, com un dels membres importants de la Lliga Regionalista de Catalunya (després Lliga Catalana).

Propugnador de l’autonomia de Catalunya, fou elegit regidor de Barcelona el 1902 i diputat a corts per Barcelona el 1907, llavors del moviment de Solidaritat Catalana. Posteriorment fou diputat provincial per Barcelona i, constituïda la Mancomunitat de Catalunya (1914), en fou, també, diputat.

El 1917, mort Prat de la Riba, succeí aquest com a president de la Mancomunitat; acomplí la tasca iniciada pel seu predecessor i la intensificà encara creant més escoles i institucions culturals (fundació de la Junta de Museus, creació dels museus del parc de la Ciutadella, foment de les excavacions d’Empúries, etc). Econòmicament, la seva política s’orientà cap a la construcció de vies de comunicació i al millorament de l’explotació agrària catalana.

El 1923 prestà suport al cop d’estat de Primo de Rivera, ja que creia en la possibilitat d’obtenir amb la dictadura les aspiracions autonòmiques no assolides mitjançant el règim parlamentari. S’autosancionà en adonar-se del seu error; es retirà de la política i es dedicà gairebé exclusivament a les tasques d’arquitecte i d’historiador de l’art català.

Deixeble de Domènech i Montaner, és considerat l’últim dels arquitectes modernistes i el primer representant de l’arquitectura noucentista. La seva obra se sol dividir en tres etapes distintes, que responen a les necessitats de l’evolució de la vida i la societat barcelonines.

La primera, anomenada època rosa, pren com a símbol la casa pairal aristocràtica catalana i cerca inspiració en els models germànics: casa Martí (1896), casa Ametller (1900), que, a més de palesar el gust per l’artesania popular, presenta una façana escalonada de sabor nòrdic, casa Macaya (1901) i la cèlebre casa Terrades (o casa de les Punxes, 1905).

La segona etapa, època blanca (1905-14), correspon als gustos d’una nova elit burgesa, pràctica i ordenada, i la seva arquitectura té certs components de la Sezession austríaca: casa Trinxet, casa Muntades, casa Company.

La tercera etapa, o època groga, correspon a la nova mentalitat capitalista, a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, de la qual fou primer arquitecte. És caracteritza pel monumentalisme i el color groc de la façanes a imitació de la Roma imperial. En els seus edificis per a l’Exposició, emprà una rara mescla d’elements jònics i romans conjuminats amb el tipisme andalús i valencià, que donà com a resultat un preciosisme barroc.

Admirador de l’energia nord-americana, és autor del primer intent d’assimilació de l’arquitectura nord-americana a Catalunya (inspirant-se en Sullivan), posat de manifest en la casa Pich, de Barcelona. Cal esmentar també, com a construcció típica d’una concepció intimista de l’arquitectura i de la decoració interior, la seva casa d’Argentona.

Com a historiador de l’art, és autor, amb la col·laboració de J. Godoy i Antoni de Falguera, de L’arquitectura romànica a Catalunya (premi Martorell 1907), obra publicada en tres volums, des del 1909 al 1918, que és considerada com un dels treballs més fonamentals sobre el tema. Altres estudis importants són Estudi d’arqueologia arquitectònica sobre el sepulcre romà de Favara (1892), La geografia i els orígens del primer art romànic (1930), El problema de la transformació de la catedral del Nord importada a Catalunya, Les excavacions d’Empúries, Arqueologia grega i romana (1931), en col·laboració amb E. Serra i Ràfols, i L’escultura romànica a Catalunya (1949).

Del 1942 fins a la seva mort fou president de l’Institut d’Estudis Catalans.