Arxiu d'etiquetes: arquitectes

Folguera i Grassi, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 març 1891 – 26 juliol 1960)

Arquitecte. Constructor del Teatre Circ Olímpia de Barcelona (1919-23), actualment desaparegut. A partir del 1926, juntament amb Ramon Reventós, dirigí la construcció del Poble Espanyol de Montjuïc, per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.

Dins els cànons racionalistes, construí el casal de Sant Jordi, al carrer de Casp (1929) i la casa del Llorà, a Collsacabra (1935), el mateix any en que es féu càrrec de les obres d’urbanització de s’Agaró, iniciades per Rafael Masó.

El 1940 començà la restauració de diverses esglésies de localitats catalanes i després realitzà la façana exterior i la torre de l’Abat, al monestir de Montserrat.

Com a tractadista d’arquitectura publicà diversos estudis sobre resistència de materials i de tècnica arquitectònica, com Les condicions essencials de l’estructura de l’habitació. Home d’una gran cultura i típicament noucentista, publicà una de les primeres aportacions sòlides a l’estudi de Gaudí (1928) i Urbanismo para todos (1959). Deixà inacabat un llibre antològic dels principals texts urbanístics mundials.

Florensa i Ferrer, Adolf

3 Respostes

(Lleida, 15 maig 1889 – Barcelona, 14 juliol 1968)

Arquitecte. Titulat el 1914, any en que guanyà una càtedra a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i el 1924 fou arquitecte municipal de la ciutat.

Entre les seves obres, la majoria inspirades en el classicisme, cal citar el Casal del Metge (1919), el Palau de Comunicacions (1929) de Montjuïc, l’Escola de Nàutica, en col·laboració amb Joaquim Vilaseca, el Foment Nacional del Treball (1931-34), amb A. Barba i Miracle, i diverses cases de pisos (cases Cambó, 1921-25), totes a Barcelona. Restaurà edificis antics (Capitania General, 1928, i la Duana Nova) i fou el responsable de les abundoses restauracions del nucli antic de Barcelona. Construí l’hospital de Lleida i restaurà el castell de Peralada.

Publicà nombroses treballs en les “Memòries” de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, entitat a la qual pertanyia des del 1927; reuní en tres volums les restauracions municipals del 1927 al 1960 i en publicà diverses monografies des del 1958; i és autor, juntament amb d’altres arquitectes, de l’obra Architecture gothique civile en Catalogne (1935).

Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona

69 Respostes

(Barcelona, 1817 – )

(ETSAB)  Institució. Té l’origen en l’Escola de Mestres d’Obres. El 1875 va passar a la Universitat, reconeguda oficialment amb el nom d’Escola Superior d’Arquitectura.

Tingué una orientació pedagògica fonamentalment acadèmica i va tenir un paper decisiu en l’aparició del modernisme. Des del 1972 forma part de la Universitat Politècnica.

Enllaç web: Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona

Domènech i Montaner, Lluís

57 Respostes

(Barcelona, 21 desembre 1850 – 27 desembre 1923)

Arquitecte, historiador i polític. Fill de Pere Domènech i Saló, i germà d’Eduard. Un dels màxims representants del modernisme; exercí una gran influència en la difusió d’aquest estil, des de la seva càtedra de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i també amb les seves obres. Aquestes es caracteritzaren per una barreja de racionalisme constructiu i de decoració fabulosa, inspirada en l’arquitectura hispano-àrab i en la passió en el dibuix curvilini del Modern Style.

En el restaurant del parc de la Ciutadella de Barcelona (1888), avui Museu de Zoologia, ja ofereix solucions que s’anticipen al seu temps (estructures de ferro i rajoles visibles), que desenvolupà més endavant al Palau de la Música Catalana (1908), amb un innovador recobriment de mosaic, ceràmica i vitralls policroms. Les mateixes característiques es donen en els seus grans conjunts arquitectònics de l’hospital de Sant Pau de Barcelona (1902-10) i l’Institut Pere Mata de Reus (1897-1919). Unes altres obres seves a Barcelona són l’editorial Montaner i Simon (1881-85), la casa Montaner (1893) i la casa Thomas (1895-99).

Com a polític, tingué una activitat remarcable durant el primer temps del catalanisme. Militant del Centre Català, l’abandonà amb motiu de l’escissió del 1887, i passà a la Lliga de Catalunya, grup més conservador, de la qual fou president. Quan fou creada la Unió Catalanista (1892) en fou nomenat president, com també de la primera assemblea d’aquesta entitat, que establí les anomenades Bases de Manresa (1892).

Nomenat president de l’Ateneu Barcelonès per al curs 1897-98, participà en el moviment d’adhesió al programa de Polavieja, que volia la descentralització administrativa (1898). Havent fracassat, entrà al Centre Nacional Català (1899) i, quan desaparegué, a la Lliga Regionalista (1901).

Fou elegit diputat a corts per Barcelona l’any 1901 i el 1903. Amb Josep M. Cornet i Ildefons Sunyol se separà de la Lliga (1904) i fundà el setmanari “El Poble Català”, que esdevingué diari el 1906. Apartat de la vida política, fou encara reelegit president de l’Ateneu Barcelonès l’any 1911 i el 1913.

Fou el pare de Pere i de Fèlix Domènech i Roura.

Domènech i Estapà, Josep

4 Respostes

(Tarragona, 7 octubre 1858 – Cabrera de Mar, Maresme, 5 setembre 1917)

Arquitecte. Deixeble de Josep Vilaseca i Casanovas, s’inspirà en l’estil renaixentista italianitzant, però impregnat de reminiscències medievals. President de l’Acadèmia de Ciències i Arts i catedràtic de geodèsia a la Universitat de Barcelona.

La seva arquitectura, híbrida, indica una llibertat d’execució molt propera al modernisme. Autor de nombroses obres, entre les quals cal esmentar, a Barcelona, el palau de Justícia (en col·laboració amb Enric Sagnier), la presó Model (1904, amb Salvador Vinyals), l’hospital Clínic (1904), l’Acadèmia de Ciències o l’Observatori Fabra. Començà (1910) el convent dels carmelitans, que acabà el seu fill Josep Domènech i Mansana.

En medis populars, es veié sovint menystingut davant el nom del seu contemporani Domènech i Montaner.

Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears

12 Respostes

(Barcelona, 1930 – )

(COAC)  Organisme professional. Constituït definitivament el 1931 amb el nom de Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. En fou el primer degà electiu Ricard Giralt i Casadesús. Comprenia, en principi, Catalunya, Balears, Aragó i la província de Logronyo; des del 1933 la seva àrea restà reduïda a les dues primeres zones.

La seva finalitat és d’obtenir un millorament de la construcció i, alhora, d’agrupar els arquitectes i defensar llurs interessos professionals. Fins al 1936 coexistí amb l’antiga Associació d’Arquitectes de Catalunya, i el 19 de juliol de 1936 el Sindicat d’Arquitectes de Catalunya substituí ambdues entitats.

La segona època s’inicià el 1939, amb la presidència de Francesc Guàrdia i Vial; el 1949 organitzà un concurs de projectes per a resoldre el problema de l’habitatge econòmic a Barcelona. El 1964 la junta presidida per Antoni de Moragas creà la Comissió de Cultura i l’Arxiu Històric d’Urbanisme, Arquitectura i Disseny (AHUAD).

La seva biblioteca especialitzada conté 20.000 volums. Fins al 1935 publicà el “Butlletí del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears” i, des del 1944, “Cuadernos de Arquitectura”. Promou també edicions d’interès arquitectònic i urbanístic.

Enllaç web: Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya

Coderch i de Sentmenat, Josep Antoni

4 Respostes

(Barcelona, 25 novembre 1913 – Espolla, Alt Empordà, 6 novembre 1984)

Arquitecte. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on es titulà el 1940. Membre del Grup R, incorporà a l’arquitectura popular les noves formes de l’arquitectura contemporània, especialment l’organicisme.

Realitzà, sovint en col·laboració amb Manuel Valls, cases unifamiliars (Garriga Nogués, a Sitges, 1947; Ugalde, a Caldetes, 1951; Tàpies, a Barcelona, 1954), conjunts d’habitatges (la Barceloneta, 1954; carrer J.S. Bach, de Barcelona, 1962), complexos comercials i d’oficines (edificis Trade, a Barcelona, 1969), centre culturals (Institut Francès de Barcelona, 1975) i l’ampliació de l’Escola d’Arquitectura d’aquesta ciutat, executada pòstumament.

Els seus edificis estan realitzats amb honestedat i coherència de mètode i són d’una exquisida elegància de disseny. Rebé diversos premis, com la medalla d’or de la IX Triennal de Milà (1951), l’obelisc Domus (1963) i el premi Nacional de Disseny Industrial (Argentina, 1964). Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

Bru i Bistuer, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 1950 – )

Arquitecte. L’any 2000 rebé el guardó Sebetia-Ter a Nàpols. Llicenciat a l’ETSAB, en fou professor des del 1977 i director des del 1998. L’any 1997 publicà Tres en el lugar, fruit de les seves investigacions teòriques.

Inicià la seva pràctica professional amb Josep Lluís Mateo, amb qui construí l’Institut de Formació Professional La Bastida a Santa Coloma de Gramenet (1985-89). Posteriorment realitzà projectes com el Centre de Menors de Palau-solità (1984-86), diverses intervencions al Zoo de Còrdova (1991-93), la Casa Cabaní a Castellar de n’Hug (1992-94) o l’Escola de Doctorat de la UAB a Bellaterra (1996-99), caracteritzada per una voluntat d’adequació contextual que eviti tant el pintoresquisme com la fragmentarietat.

La relació entre l’artificial i el natural determina els projectes d’espais públics com l’Àrea Olímpica de la Vall d’Hebron (1989-92) o el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (1996-97).

Bonet i Garí, Lluís

6 Respostes

(el Cros, Argentona, Maresme, 5 agost 1893 – Barcelona, 30 gener 1993)

Arquitecte. Titulat a Barcelona (1918). Es formà al costat de Josep Puig i Cadafalch, fou deixeble d’Antoni Gaudí, l’estil del qual seguí (capella de Sant Miquel del Cros, a Argentona, 1929). Col·laborà en l’Obra de la Masia Catalana fins al 1936.

Fou un dels arquitectes continuadors de les obres del temple de la Sagrada Família i un dels representants del monumentalisme (Institut Nacional de Previsió i Banc Vitalici, a Barcelona, 1949).

Protector de la cultura catalana després del 1939, tingueren lloc a casa seva, del 1941 al 1959, sessions de l’Institut d’Estudis Catalans i de les seves filials, dels Amics de la Poesia i d’altres activitats culturals. Publicà Les masies del Maresme (1983).

Fou el pare de Jordi i de Narcís Bonet i Armengol.

Bonet i Castellana, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 20 octubre 1913 – 12 setembre 1989)

Arquitecte i urbanista. Els seus primers treballs professionals, especialment dirigits a l’estudi de l’habitatge obrer, els féu al taller de Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé.

El 1935 col·laborà en l’estudi i la fabricació de mobles estàndard, que obtingueren el primer premi del Saló de Decoració de Barcelona. Com a membre de l’entitat GATCPAC, el 1935 col·laborà en el pla d’urbanització de la ciutat de Barcelona.

L’any 1937 treballà amb Le Corbusier, i des del 1938 visqué a l’Argentina: a Buenos Aires fundà el Grupo Austral i la revista del mateix nom i projectà la remodelació d’una vasta zona de la ciutat (1956-57), urbanitzà també Punta Ballena (Uruguai) i Solana del Mar (Argentina).

De retorn a Catalunya (1953) realitzà l’obra considerada més important dins la seva producció: la Ricarda (1959-63), al Prat de Llobregat, és tracta de la creació d’espais interiors mitjançant solucions amb daus de volta aplanada que reposen sobre peus metàl·lics de només 10 cm de gruix. El 1960 fou celebrada una exposició d’obres seves al Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Posteriorment va construir l’Edifici Mediterrani, el Canòdrom Meridiana (premi FAD 1963), el Pla Montjuïc (amb Oriol Bohigas i Josep M. Martorell), a més d’altres obres a la Costa Brava, Tarragona, Puigcerdà, Madrid i Múrcia.

La seva arquitectura resol de manera racional la tradició i l’ordre mediterrani.