(Barcelonès, 1980 – )
Entitat. És el resultat de la fusió de tres cooperatives del Barcelonès (La Fraternitat de Barcelona, El Respecte Mutu de l’Hospitalet i La Pau de la Verneda) a les quals s’afegiren posteriorment d’altres.
Es desenvolupa a l’estil de les grans cooperatives de consum europees, car integra el màxim de cooperatives locals i obre sucursals modernes dins l’àmbit de la seva demarcació.
(Catalunya, juliol 1980 – )
Revista mensual sobre cooperativisme publicada per la Fundació Roca i Galés, sota la direcció de Jacint Dunyó.
Es fa ressò d’experiències cooperativistes a Catalunya en els moments actuals, i alhora vol refer la història de la cooperació catalana i servir d’intercomunicació entre les cooperatives.
(Catalunya, maig 1980 – 1987)
(CSTC) Organització sindical. Creada per acord del Sindicat Obrer Català, d’origen catòlic; dels Col·lectius de Treballadors, d’origen independentista, i del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria.
Posteriorment, s’hi han integrat altres grups sindicals de caràcter local, i el 1987 es fusionà amb el Sindicat de Quadres de Catalunya per formar la Confederació Sindical de Catalunya (CSC).
(Catalunya, 5 novembre 1980 – )
(CIRI) Organisme. Creat per la Generalitat de Catalunya, per a la coordinació de les diverses activitats i projectes dels departaments de la Generalitat en els camps de la recerca científica, en tots els seus vessants, i de la innovació tecnològica a Catalunya, per tal d’aconseguir una actuació conjunta emmarcada dins unes directrius generals de política científica, amb l’objectiu d’assolir la màxima eficàcia.
Ha desenvolupat un sistema d’ajuts per a treballs de recerca.
(Saragossa, Aragó, 9 agost 1933 – Barcelona, 23 juliol 1980)
Sociòleg i publicista. Militant catòlic i socialista, el 1970 ingressà a Bandera Roja i més endavant fou membre del comitè executiu del PSUC i del PCE. Alhora fou l’impulsor del moviment Cristians pel Socialisme (1973).
Fundador i director de la revista “Taula de canvi” (1976-80) i col·laborà en la direcció de diverses editorials catalanes.
Deixà una abundant obra, entre les quals destaquen: Per una estratègia sindical (1971), Fe en la Tierra (1975), Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia (1977) o Cuba, entre el silencio y la utopía (1979).
(Barcelona, 1899 – 21 setembre 1980)
Naturalista. Arribà a reunir una col·lecció de més de 3.000 exemplars de minerals procedents, gairebé tots, de Catalunya.
Aquesta col·lecció ha estat integrada al Museu Martorell de Geologia, raó per la qual el 1978 en fou nomenat conservador honorari.
Fou el pare de Jordi Cervelló i Garriga.
(Barcelona, 1980 – 1998)
(CDGC) Institució. Creada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Té com a funció la recuperació del teatre clàssic català, així com la promoció de la nova dramatúrgia catalana, sense descartar els grans textos del repertori universal.
Ha estat dirigit per Xavier Fàbregas, per Hermann Bonnín, aquest del 1981 al 1988, i després per Domènec Reixach.
La seva seu fou al Teatre Romea, però desenvolupà la seva activitat en altres escenaris de diverses ciutats catalanes. A partir del 1994, també programà i gestionà el teatre Poliorama.
El 1998 es dissolgué i s’integrà en el Teatre Nacional de Catalunya.
(Barcelona, desembre 1976 – desembre 1980)
Diari en castellà. Dirigit per Jaume Serrats i Ollé, assajà una fórmula sensacionalista anglesa, que no reeixí.
Afectat per la crisi econòmica del grup Mundo, deixà de publicar-se.
(Igualada, Anoia, 1901 – 1980)
Cineasta amateur. Fou autor d’una sèrie de cintes breus basades a voltes en texts literaris d’altres col·laboradors i de cintes argumentals de caire humorístic, a més d’una comèdia (Cupido, 1945) i d’un drama (La cita, 1948) ambdós codirigits amb A. Moncunill.
Entre els seus títols cal destacar El caballero de la rosa (1935), Fiesta del aspirantado y benjaminas (1943), La caja de cerillas (1944), etc realitzats gairebé sempre amb la col·laboració d’altres cineastes.
El 1952 corealitzà amb Josep M. Lladó el seu darrer film, El campió, títol molt destacat de la cinematografia amateur dels Països Catalans i que guanyà el Gran Premi d’Honor al Festival de Cannes.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 30 gener 1901 – Barcelona, 1980)
Escriptora i conferenciant.
Autora d’obres sobre el matrimoni, de concepció tradicional i de gran difusió: L’etern femení (1933) i L’etern masculí (1957).
Ha escrit també teatre: L’amor té cops amagats (1954).
Dades dels Països Catalans 