(Gernica, País Basc, 25 setembre 1869 – Barcelona, 19 març 1948)
Orguener. Introduí a la península l’orgue pneumàtic i, alhora, mecànic. Fou operari i director de la casa Amezua, a Barcelona, i, finalment, n’arribà a ésser propietari (1896).
La casa Alberdi construí l’orgue de la Seu d’Urgell, el de la Basílica de Montserrat, el de la parròquia de la Concepció de Barcelona i el del Sant Esperit de Terrassa, entre els conservats.
Fou el pare Antoni Alberdi i Aguirrezábal.
(Barcelona, 20 juliol 1948 – )
Historiador de l’art. Especialitzat en el coneixement de l’art del període comprès entre el Modernisme i el Noucentisme, època sobre la qual ha publicat nombrosos estudis, com La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Del Neoclassicisme a la Restauració 1808-1888 (1983) i, en col·laboració amb Francesc Miralles, Crònica del Pla-Narbona (1974), Anglada Camarasa (1981) i Del Modernisme al Noucentisme 1888-1917 (1985).
Conservador de la secció de gravats de la Biblioteca de Catalunya.
Enllaç web: Francesc Fontbona
(Reus, Baix Camp, 5 octubre 1860 – 4 desembre 1948)
Polític i bibliòfil. Fill de Felip Font i Trullàs i cunyat de Francesc Macià. L’any 1885 fundà l’Associació Catalanista de Reus i la revista “La Veu del Camp”, que va dirigir des del 1886 fins al 1889. També fou fundador i director de “Lo Sometent” (1886) i col·laborador de “La Renaixença”.
Membre de la Unió Catalanista, intervingué en la redacció de les Bases de Manresa (1892). Nomenat alcalde de Reus (1899-1900), fou destituït per la seva actitud independent i, de fet, abandonà la política, encara que després fou senador (1908).
Important bibliòfil, aplegà una biblioteca d’uns 40.000 volums, especialitzada en llibres de Rosembach, incunables i obres editades als Països Catalans. Restaurava els llibres i tenia molt en compte les relligadures d’època, i es relacionà amb els principals bibliòfils del món.
Des del 1904 fou president de la Societat Catalana de Bibliòfils i del Centre de Lectura de Reus i fundador de l’Institut Pere Mata. Impulsà tècniques agrícoles (projectà diversos pantans a la comarca) i els grups excursionistes. Va escriure Los Ex-libris españoles i altres monografies a les Memòries del Centre Excursionista de Catalunya (1884-90).
Fou germà seu Felip Font i de Rubinat (Reus, Baix Camp, segle XIX – 1894) Advocat. Tingué una activitat remarcable en la vida pública municipal i en la promoció del regionalisme.
(Gràcia, Barcelona, 20 febrer 1868 – Prada, Conflent, 25 desembre 1948)
Gramàtic i lexicògraf. Enginyer industrial i catedràtic de química a Bilbao, es va dedicar des de jove a l’estudi de les llengües romàniques, especialment el català. Des del focus literari i intel·lectual de “L’Avenç”, va impulsar la reforma ortogràfica de la llengua catalana i va crear les bases per a fixar-ne una sistematització literària i d’ús.
Autor d’un Ensayo de gramática del catalán moderno (1891), del Tractat d’ortografia catalana (1904) i de la Gramática de la lengua catalana (1912), clara descripció de la realitat literària i dels usos de la llengua. Sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba, arran de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, va ingressar a la Secció Filològica (1911), des d’on va dirigir la redacció de les Normes ortogràfiques (1913) i del Diccionari ortogràfic (1917), precedents de la seva obra posterior.
Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima. (Pompeu Fabra)
El 1918 publicà la Gramàtica catalana, considerada des d’aleshores normativa. El 1932, amb el mecenatge de Francesc Cambó, edità l’obra de més abast i projecció de totes les que elaborà, el Diccionari general de la llengua catalana -sòlid canemàs del projectat Diccionari de l’Institut-, reconegut com a normatiu durant més de seixanta anys. Professor a la Universitat de Barcelona, va publicar també assaigs de lingüística catalana.
No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança (Pompeu Fabra i Poch, abril de 1947)
Les seves Converses filològiques, aparegudes originalment en forma d’articles de divulgació lingüística a la premsa, foren publicades pòstumament entre 1954 i 1956 i reeditades en part modernament, com també la Gramàtica catalana de 1946 (ed. 1956).
Va morir a l’exili. La seva autoritat és unànimement reconeguda i perpetuada amb homenatges i el nom de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona.
(Barcelona, 8 octubre 1878 – 7 agost 1948)
“Apa” Pintor, crític i historiador de l’art. Germà de Francesc i Lluís. Artista prolífic, va popularitzar el pseudònim d’Apa, amb què signava les seves caricatures a les millors publicacions catalanes del primer terç del s XX, com “Cu-cut!”, “Picarol”, “Mirador” o “Papitu”, la qual també va dirigir (1909-10).
Com a escriptor, sovint amb el pseudònim de Joan Sacs, publicà entre altres el llibre de contes Vida i mort dels barcelonins (1929). Va exercir també la crítica d’art i va escriure diverses monografies sobre altres artistes com Benet i Mercadé (1921), Simó Gómez (1923), Joan Brull (1924), Soler i Rovirosa (1931) i Xavier Nogués (1929). També publicà La pintura francesa moderna fins al cubisme (1917), L’escultura catalana moderna (2 volums, 1926-28), El moble de la Xina (1927), De l’ensenyament de les Belles Arts (1932), així com també el llibre de dibuixos Kameraden (1917), de caricatures de la Primera Guerra Mundial.
Com a pintor conreà una tècnica neorealista d’acurada factura.
(Girona, 1948 – )
“Pep Cruz” Actor i director teatral. De formació autodidàctica, debutà el 1968 amb la companyia Teatre Experimental Independent de Banyoles.
El 1971 es féu càrrec del Teatre Experimental Independent de Sant Marçal, grup vinculat al teatre de titelles. Fou cofundador, el 1984, de l’Agrupació de Teatre de les Comarques Gironines, que agrupa més de 40 grups amateurs i professionals.
Com a actor ha participat en nombrosos muntatges: Cyrano de Bergerac (1985) i Infantillatges (1986), de la Companyia Flotats; Mar i Cel (1988) i Flor de nit (1992), de Dagoll Dagom; Otel·lo (1995), sota la direcció de Mario Gas, entre altres.
Ha dirigit diversos muntatges de la Companyia Vol Ras i, amb el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, La bona gent (1997), de Santiago Rusiñol. També ha actuat sovint en sèries de televisió.
(Bellpuig, Urgell, 14 juliol 1948 – Badalona, Barcelonès, 27 agost 2009)
Crític literari. Estudià magisteri i filologia romànica. Ha exercit la crítica literària en diferents mitjans de comunicació i ha harmonitzat el seu treball sobre la literatura contemporània amb una tasca d’investigador de la literatura catalana del segle XIX.
És autor de diversos treballs sobre Verdaguer i coautor, amb Ramon Miró, de l’estudi Valeri Serra i Boldú, de la Renaixença al Noucentisme (1987) i de l’edició de l’inèdit Folklore de la pagesia (1987), de Serra i Boldú.
Membre del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes i des del 1989 secretari de la secció catalana del Pen Club. Fou el coordinador de “L’Any del Tirant, 1990-91″ per la Generalitat de Catalunya i ha editat diversos llibres sobre aquesta commemoració. Assessor editorial de Proa, Pòrtic i del Grup 62.
(Barcelona, 22 juny 1948 – )
Historiador. Féu els estudis de llicenciatura i doctorat a la Universitat de Barcelona, de la qual després fou catedràtic d’història contemporània i director del departament homònim. Fou codirector de la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català.
Ha estat un dels pioners de les recerques en història cultural contemporània a Catalunya, la qual cosa el portà a fundar, el 1991, el Grup d’Estudi d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals. La seva obra s’ha centrat en el món intel·lectual català des del segle XIX fins a la guerra civil espanyola. Ha publicat una amplíssima bibliografia sobre aquesta temàtica, i ha participat en nombrosos congressos internacionals.
Entre les seves obres destaquen Jaume Bofill i Mates (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política (1980), L’Ateneu Barcelonès. Dels seus orígens als nostres dies (1986), Intel·lectuals, Professionals i Polítics a la Catalunya contemporània (1989), Entre Escil·la i Caribdis. El catalanisme i la Catalunya conservadora de la segona meitat del segle XIX (1990), El futur del catalanisme (1997) i Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975) (1999).
(Maó, Menorca, 3 setembre 1948 – 25 gener 2024)
Geògraf. Es llicencià en geografia a la Universitat de Barcelona (1971), d’on fou professor des del 1972, i s’hi doctorà al 1978 amb la tesi L’estructura de la propietat com a creadora de l’espai urbà: el cas dels barris obrers del sud-est de Barcelona.
Ha publicat treballs de geografia urbana: Hostafrancs, un barri de Barcelona (1974), Sants. Anàlisi del procés de producció de l’espai urbà de Barcelona (1980), La ciudad. Enseñanzas del fenómeno urbano (1983), i també de geografia econòmica i regional, amb la publicació de: Geografia humana de Catalunya (1985), Geografia humana de Barcelona i espai mediterrani, temps europeu (1993).
Dades dels Països Catalans 