(Tàrrega, Urgell, 28 desembre 1860 – Barcelona, 4 febrer 1948)
Pintor i escultor. Germà d’Antoni. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la de Madrid.
Conreà la pintura de gènere i el paisatge. Presentà alguns quadres amb retrats i paisatges a les exposicions oficials de Barcelona i de Madrid entre el 1884 i el 1898.
(Tàrrega, Urgell, 24 gener 1864 – Barcelona, 16 gener 1948)
Pintor i escultor Germà de Ramon. Féu estudis artístics a Barcelona i els amplià a Roma. En tornar, fou professor d’escultura a les escoles de Belles Arts de Màlaga, Sevilla i, finalment, a la de Barcelona.
Fou premiat en exposicions nacionals i en les de Madrid i París (on li fou atorgada la medalla d’or per l’obra Astúcia i força).
Com a pintor, la seva obra és qualitativament inferior. Està representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.
(Gernica, País Basc, 25 setembre 1869 – Barcelona, 19 març 1948)
Orguener. Introduí a la península l’orgue pneumàtic i, alhora, mecànic. Fou operari i director de la casa Amezua, a Barcelona, i, finalment, n’arribà a ésser propietari (1896).
La casa Alberdi construí l’orgue de la Seu d’Urgell, el de la Basílica de Montserrat, el de la parròquia de la Concepció de Barcelona i el del Sant Esperit de Terrassa, entre els conservats.
Fou el pare Antoni Alberdi i Aguirrezábal.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1948 – )
Paleontòleg. Deixeble de Miquel Crusafont i Miquel de Renzi, es llicencià en ciències geològiques per la Universitat de Barcelona el 1971 i es doctorà el 1976. Professor de geologia de la Universitat de Barcelona des del 1972, en fou catedràtic de paleontologia des del 1986.
Especialista en l’estudi dels mol·luscs del Neogen fins l’actualitat, i també en els fenòmens de bioerosió fòssils i actuals. L’any 1978 fundà el grup de treball Paleontologia del Neogen, de la Universitat de Barcelona. Des del 1987 fou cap d’estudis de l’ensenyament de geologia de la Universitat de Barcelona.
Fou vicepresident del Regional Committee on Mediterranean Neogene Stratigraphy (International Union of Geological Sciences) i membre del consell directiu de la History of the Earth Sciences Society. Membre de la Institució Catalana d’Història Natural, de la Sociedad Española de Paleontología, de la International Paleontological Association, de la European Paleontological Association, i de la Unitas Malacologica International, entre d’altres.
Organitzà el congrés International Symposium on Concept and Method in Paleontology, el 1981.
(Barcelona, 1948 – )
Historiador. Es llicencià en història a la Universitat de Barcelona i després fou catedràtic d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, on també fou director del departament homònim.
Director de l’arxiu històric de la Fundació Rafael Campalans, dedicat a recollir els fons documentals de la història del socialisme català. També ha format part de la direcció de la revista d’història “L’Avenç” (1993-99), i en fou el conseller editorial.
Ha escrit diverses obres, especialment sobre el moviment obrer i socialista català, entre les quals Els orígens del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1930-1936) (1977), Història gràfica del moviment obrer a Catalunya (1989), Condicions materials i resposta obrera a la Catalunya contemporània (1992), Rojos contra Franco. Història del PSUC, 1939-1947 (2002) i, juntament amb Gabriel Pernau, Les veus de la presó. Històries viscudes per 36 lluitadors antifranquistes (2003).
(Verges, Baix Empordà, 7 maig 1948 – )
Intèrpret i autor de cançons. Incorporat el 1967 als Setze Jutges, destacà ràpidament entre els cantautors de la Nova Cançó pels seus temes lírics, sovint d’inspiració literària i per les cançons de contingut social i reivindicatiu. Durant la dictadura, temes com L’estaca esdevingueren símbols de la lluita antifranquista. Oferí un primer recital multitudinari al Palau de la Música Catalana el 1969, i després d’un concert a Madrid, el règim li prohibí actuar a Espanya fins al 1974.
Sense deixar l’actitud social i políticament compromesa, la seva música ha evolucionat cap a un tipus de cançó de més complexitat, incorporant elements de la tradició mediterrània i realitzant sovint treballs amb una certa unitat conceptual.
Ha editat nombrosos discs: Ara i aquí (1970), Viatge a Ítaca (1975), I amb el somriure, la revolta (1982), etc. A Un pont de mar blava (1993) i Porrera (1995), col·laborà amb el poeta Miquel Martí i Pol.
Lligat al moviment independentista català, s’ha distingit també en la defensa de les llibertats dels pobles oprimits, en favor dels quals ha ofert sovint actuacions benèfiques.
Enllaç web: Fundació Lluís Llach
(Barcelona, 13 febrer 1881 – Blanes, Selva, 10 setembre 1948)
(Joan Garcia-Junceda i Supervia) Dibuixant il·lustrador i caricaturista. Seguí, en les seves historietes, un estil dinàmic, dins la línia de Caran d’Ache, i en certa manera d’Apel·les Mestres.
Col·laborà en revistes humorístiques catalanes (“Cu-Cut!”, “La Tralla”, etc) i en diverses revistes i setmanaris de tot Espanya. Il·lustrà Don Quijote, El llibre de les bèsties, Contes russos, Canigó i, sobretot, les novel·les de J.M. Folch i Torres.
Els seus dibuixos sobre temes de la vida barcelonina constitueixen una important font iconogràfica de l’ambient local dels primer decennis del segle XX; en aquest vessant destaca la seva col·laboració en revistes com “En Patufet” i “Virolet”.
Usà diversos pseudònims (Titella, Jafet, Papassa, etc).
(Barcelona, 20 juliol 1948 – )
Historiador de l’art. Especialitzat en el coneixement de l’art del període comprès entre el Modernisme i el Noucentisme, època sobre la qual ha publicat nombrosos estudis, com La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Del Neoclassicisme a la Restauració 1808-1888 (1983) i, en col·laboració amb Francesc Miralles, Crònica del Pla-Narbona (1974), Anglada Camarasa (1981) i Del Modernisme al Noucentisme 1888-1917 (1985).
Conservador de la secció de gravats de la Biblioteca de Catalunya.
Enllaç web: Francesc Fontbona
(Reus, Baix Camp, 5 octubre 1860 – 4 desembre 1948)
Polític i bibliòfil. Fill de Felip Font i Trullàs i cunyat de Francesc Macià. L’any 1885 fundà l’Associació Catalanista de Reus i la revista “La Veu del Camp”, que va dirigir des del 1886 fins al 1889. També fou fundador i director de “Lo Sometent” (1886) i col·laborador de “La Renaixença”.
Membre de la Unió Catalanista, intervingué en la redacció de les Bases de Manresa (1892). Nomenat alcalde de Reus (1899-1900), fou destituït per la seva actitud independent i, de fet, abandonà la política, encara que després fou senador (1908).
Important bibliòfil, aplegà una biblioteca d’uns 40.000 volums, especialitzada en llibres de Rosembach, incunables i obres editades als Països Catalans. Restaurava els llibres i tenia molt en compte les relligadures d’època, i es relacionà amb els principals bibliòfils del món.
Des del 1904 fou president de la Societat Catalana de Bibliòfils i del Centre de Lectura de Reus i fundador de l’Institut Pere Mata. Impulsà tècniques agrícoles (projectà diversos pantans a la comarca) i els grups excursionistes. Va escriure Los Ex-libris españoles i altres monografies a les Memòries del Centre Excursionista de Catalunya (1884-90).
Fou germà seu Felip Font i de Rubinat (Reus, Baix Camp, segle XIX – 1894) Advocat. Tingué una activitat remarcable en la vida pública municipal i en la promoció del regionalisme.
(Gràcia, Barcelona, 20 febrer 1868 – Prada, Conflent, 25 desembre 1948)
Gramàtic i lexicògraf. Enginyer industrial i catedràtic de química a Bilbao, es va dedicar des de jove a l’estudi de les llengües romàniques, especialment el català. Des del focus literari i intel·lectual de “L’Avenç”, va impulsar la reforma ortogràfica de la llengua catalana i va crear les bases per a fixar-ne una sistematització literària i d’ús.
Autor d’un Ensayo de gramática del catalán moderno (1891), del Tractat d’ortografia catalana (1904) i de la Gramática de la lengua catalana (1912), clara descripció de la realitat literària i dels usos de la llengua. Sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba, arran de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, va ingressar a la Secció Filològica (1911), des d’on va dirigir la redacció de les Normes ortogràfiques (1913) i del Diccionari ortogràfic (1917), precedents de la seva obra posterior.
Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima. (Pompeu Fabra)
El 1918 publicà la Gramàtica catalana, considerada des d’aleshores normativa. El 1932, amb el mecenatge de Francesc Cambó, edità l’obra de més abast i projecció de totes les que elaborà, el Diccionari general de la llengua catalana -sòlid canemàs del projectat Diccionari de l’Institut-, reconegut com a normatiu durant més de seixanta anys. Professor a la Universitat de Barcelona, va publicar també assaigs de lingüística catalana.
No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança (Pompeu Fabra i Poch, abril de 1947)
Les seves Converses filològiques, aparegudes originalment en forma d’articles de divulgació lingüística a la premsa, foren publicades pòstumament entre 1954 i 1956 i reeditades en part modernament, com també la Gramàtica catalana de 1946 (ed. 1956).
Va morir a l’exili. La seva autoritat és unànimement reconeguda i perpetuada amb homenatges i el nom de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona.
Dades dels Països Catalans 