Arxiu d'etiquetes: 1930

Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya

Deixa un comentari

(Catalunya, 1930 – )

(FEEC)  Òrgan que agrupa les entitats excursionistes i els practicants d’esports i activitats de muntanya (escalada, excursionisme, esquí de muntanya, alpinisme, bicicleta de muntanya, etc).

S’organitza territorialment en dotze delegacions arreu de Catalunya i comprèn diverses comissions tècniques, que són el Comitè Català de Campaments, el d’Escalada Esportiva, el d’Esquí de Muntanya, el de Marxes, el de Ral·lis de Muntanya, el de Refugis i el de Senders.

També està capacitada per a la formació específica a través de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya (ECAM), per a l’organització dels Campionats de Catalunya i de la Copa Catalana de les diferents disciplines, a més de tenir competències sobre les seleccions catalanes de curses de muntanya, d’esquí de muntanya i d’escalada esportiva.

Des del 1966 edita la revista “Vèrtex”, i des dels finals dels anys 1990 publica el “Butlletí de la FEEC”. L’any 2000 aplegava més de 300 entitats i tenia més de 13.000 llicències federatives emeses. El mateix any fou la primera federació esportiva catalana reconeguda oficialment com a membre d’un organisme federatiu internacional, la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme (UIAA).

El precedent de la FEEC fou la Lliga de les Societats Excursionistes de Catalunya, la qual després de la Dictadura de Primo de Rivera, el 1930 restablí les seves funcions i adoptà el nom actual, sota la presidència del CEC, que exercia Francesc Maspons i Anglasell. Després de la guerra civil la FEEC fou clausurada, fins que el 1977 les entitats excursionistes decidiren recuperar la denominació del 1930 i dotar-se d’un nou estatut, que fou adaptat als neus temps i legislacions abans d’ésser aprovat el 1991.

Enllaç web: Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya

Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears

11 Respostes

(Barcelona, 1930 – )

(COAC)  Organisme professional. Constituït definitivament el 1931 amb el nom de Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. En fou el primer degà electiu Ricard Giralt i Casadesús. Comprenia, en principi, Catalunya, Balears, Aragó i la província de Logronyo; des del 1933 la seva àrea restà reduïda a les dues primeres zones.

La seva finalitat és d’obtenir un millorament de la construcció i, alhora, d’agrupar els arquitectes i defensar llurs interessos professionals. Fins al 1936 coexistí amb l’antiga Associació d’Arquitectes de Catalunya, i el 19 de juliol de 1936 el Sindicat d’Arquitectes de Catalunya substituí ambdues entitats.

La segona època s’inicià el 1939, amb la presidència de Francesc Guàrdia i Vial; el 1949 organitzà un concurs de projectes per a resoldre el problema de l’habitatge econòmic a Barcelona. El 1964 la junta presidida per Antoni de Moragas creà la Comissió de Cultura i l’Arxiu Històric d’Urbanisme, Arquitectura i Disseny (AHUAD).

La seva biblioteca especialitzada conté 20.000 volums. Fins al 1935 publicà el “Butlletí del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears” i, des del 1944, “Cuadernos de Arquitectura”. Promou també edicions d’interès arquitectònic i urbanístic.

Enllaç web: Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya

Carulla i Ventura, Montserrat

2 Respostes

(Barcelona, 19 setembre 1930 – 24 novembre 2020)

Actriu. Iniciada en el teatre d’aficionats, féu estudis a l’Institut del Teatre de Barcelona al final de la dècada de 1940. El 1960 es professionalitzà amb l’obra Soparem a casa, de J.M. de Sagarra, de qui també representà El fiscal Recasens i la seva adaptació de Romeo i Julieta.

Després de dues temporades a Madrid, tornà a Barcelona i actuà de manera habitual en el teatre català.

Entre les moltes representacions que ha dut a terme cal ressaltar Mort de dama, La filla del mar, d’Àngel Guimerà, Pigmalió, de B. Shaw, i Revolta de bruixes, de J.M. Benet i Jornet.

També ha participat en serials televisius, com ara Secrets de família.

Carrera i Planas, Joan

1 Resposta

(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 12 maig 1930 – Barcelona, 3 octubre 2008)

Eclesiàstic. Féu els estudis eclesiàstics al seminari de Barcelona. Ordenat de prevere l’any 1954, exercí el seu ministeri sobretot en ambients obrers, tant en parròquies de l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona i Badalona com fent de consiliari de moviments especialitzats d’Acció Catòlica.

Ha estat present en moltes de les iniciatives de renovació del clergat català sorgides després del concili Vaticà II i ha mantingut estrets contactes amb representants del món polític, manifestant-se sempre pròxim a l’ideari d’Unió Democràtica de Catalunya.

L’any 1991 fou nomenat bisbe auxiliar de Barcelona, encarregat de la demarcació del Barcelonès-nord i del Maresme i de les delegacions d’economia, mitjans de comunicació social i apostolat seglar. Des del 1996 fou el coordinador de l’equip de bisbes auxiliars de l’arxidiòcesi barcelonina.

Col·laborà periòdicament en diverses publicacions, especialment “Catalunya Cristiana”, de l’organisme editor de la qual fou president. Alguns dels seus articles han estat aplegats en llibres, com La canya esquerdada (1993) i Del postconcili al postprogressisme (1994).

Camps i Rabadà, Jaume

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 11 març 1930 – )

Veterinari. S’inicià professionalment en patologia clínica i en l’estudi de la nutrició i la producció animal. A partir del 1970 s’especialitzà en cuniculicultura, branca en què ha destacat notòriament; ha estat professor d’aquesta matèria a l’escola d’Arenys de Mar i a la de la Diputació de Girona; a més, ha dirigit nombrosos cursets i ha aportat destacades ponències en simposis de temàtica cunícula.

Ha estat elegit president de l’Associació Espanyola de Cuniculicultura (ASESCU, 1976), de l’associació científica mundial de Cuniculicultura (WRSA, 1980), i ha estat nomenat soci d’honor de la Società Italianà per il Progresso della Zootecnia (1981).

Bloc Obrer i Camperol

36 Respostes

(Barcelona, 1930 – Catalunya, 1936)

(BOC)  Organització política marxista. Fundada arran de la fusió del Partit Comunista Català i la Federació Comunista Catalano-Balear, disconformes amb el Partit Comunista d’Espanya i dissidents de la III Internacional.

Sota la direcció de Joaquim Maurín, secretari general, reivindicava la lluita revolucionària, i propugnava la federació de nacions socialistes de l’Estat espanyol i l’autodeterminació de Catalunya. Impulsà la creació de l’Aliança Obrera (1933).

S’escindí en dues fraccions: l’una es fusionà (1936) en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) amb altres organitzacions marxistes, i l’altra s’uní amb l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin (1935) per formar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

Bassegoda i Nonell, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1930 – 30 juliol 2012)

Arquitecte i catedràtic. Fill de Bonaventura Bassegoda i Musté, i germà de Bonaventura. S’ha dedicat especialment a l’estudi i a la difusió de l’obra d’Antoni Gaudí, ha publicat les obres completes de l’arquitecte (en japonès, 1978 i 1985); i, amb G.R. Collins, The Designs and Drawings of A. Gaudí (1983), i ha estat arquitecte de la catedral de Barcelona.

Membre de l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1972) i de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1977).

Llibres més importants: Atlas de Historia del Arte, Guia de Gaudí (1970), Los maestros de obras de Barcelona (1972), El Círculo del Liceo (1973), La catedral de Barcelona (1973), Historia de la Arquitectura (1976 i 1984), Història de la restauració de Poblet (1983), La casa Llotja de Mar (1985).

Intervingué en la restauració del monestir de Poblet i del de Pedralbes. Catedràtic d’història de l’arquitectura a l’Escola de Barcelona.

Anglada i d’Abadal, Maria Àngels

2 Respostes

(Vic, Osona, 9 març 1930 – Figueres, Alt Empordà, 23 abril 1999)

Escriptora. Llicenciada en filologia clàssica.

Ha conreat la crítica literària –Aproximació a la poesia de Salvador Espriu (1974); Memóries d’un pagès del segle XVIII (1978, amb la col·laboració del seu marit, Jordi Geli); Viatge a Itaca amb Josep Carner (1982)-, la poesia –Díptic (1972), amb Núria Albó; Kyparíssia (1980), Arietta (1996)-, la novel·la –Les closes (1979, premi Josep Pla 1978), Sandàlies d’escuma (1985, premi Lletra d’Or 1985), Artemísia (1989), L’agent del rei (1991)- i la narració –No em dic Laura (1981), Viola d’amore (1983), La daurada Parmèlia i altres contes (1991), El violí d’Auschwitz (1994), L’hipopòtam blau (1996), Quadern d’Aram (1997).

També ha publicat Les germanes de Safo (1983), antologia de poetes hel·lenístiques, i les obres divulgatives Relats de mitologia. Els Déus (1996) i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997).

Ha aplegat tota la seva poesia a Columnes d’hores (1965-1990) (1990) i és autora de l’assaig Paisatge amb poetes (1988). En poesia, es troba inclosa en l’antologia Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1999).

Després publicà les narracions Nit de 1911 (premi Octavi Pellissa, 1999) i les proses al volum Figueres, ciutat de les idees (1999), en narrativa infantil i juvenil, publicà El bruel de Castelló (1996) i, al mateix any, Relats de mitologia II. Els herois.

Almendros i Cuyàs, Néstor

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 octubre 1930 – Nova York, EUA, 4 març 1992)

Cineasta. Operador i realitzador de cinema. Des del 1948 va viure a Cuba, on va fer documentals fins que, en desacord amb el règim castrista, el 1962 marxà cap a França. Col·laborà amb F. Truffaut a L’enfant sauvage (1969) i amb E. Rohmer des del 1966 fins al 1976 (La collectioneuse, Ma nuit chez Maud, Le genou de Claire).

L’Oscar de 1978 per la seva fotografia a Days of heaven, de T. Malick, li obre les portes del cinema nord-americà: Kramer vs. Kramer (1981), de R. Benton, i New York Stories (el capítol de M. Scorsese, 1989), entre d’altres. A l’estat espanyol col·laborà en Cambio de sexo (1976) del barceloní Vicenç Aranda.

Ha publicat a França un llibre d’experiències professionals: Un homme à la caméra (1980), traduït al castellà el 1982. Els darrers anys prosseguí la seva denúncia del castrisme amb la realització del documental Nadie escuchaba (1988). Com a director de fotografia, rodà a Hollywood Nadine (1987) i Billy Bathgate (1991).