(Lleida, 1872 – Barcelona, 9 maig 1914)
Enginyer industrial. Fou catedràtic de mecànica industrial i hidràulica a l’Escola d’Enginyers de Barcelona, des del 1899. Fou pensionat per a estudiar a Alemanya (1905-06).
Són notables els seus estudis sobre turbines, en especial pel que fa a l’aplicació d’aquestes a la navegació.
(El Pedroso, Andalusia, 31 desembre 1914 – Barcelona, 11 maig 2003)
Editor. Establert a Barcelona, el 1944 hi adquirí l’Editorial Tartessos, germen de l’Editorial Planeta, que amplià fins a fer-ne -amb més de 50 empreses- un dels primers grups editorials del món.
El 1952 instituí el premi Planeta i el 1981 el premi Ramon Llull de narrativa en català.
Fou el pare de Fernando i de Josep Manuel Lara i Bosch.
(Toloriu, Alt Urgell, 1914 – 1994)
Músic. Conegut amb el sobrenom del comare de Toloriu.
Acordionista diatònic, posseïa un extens repertori de música ballable (rumba, pericón, havanera, vals, pasdoble, etc) que aprenia de les orquestres de l’època i readaptava amb un segell propi.
L’any 1993, el Festival Tradicionàrius li féu un homenatge amb una nodrida participació de grups actuals que han adaptat part del seu repertori, com la popular Marxa del comare, que durant un temps obrí i tancà la Trobada d’Acordionistes del Pirineu, a Arsèguel.
Tot el seu repertori ha estat arxivat i enregistrat per l’Associació Arsèguel i els acordionistes del Pirineu.
(Barcelona, 1914 – 13 novembre 2003)
Excursionista. Féu estudis mercantils a Barcelona. Ingressà al Centre Excursionista de Catalunya el 1940.
Del 1948 al 1962 dirigí “Muntanya”, l’òrgan del CEC. Col·laborador de “La Vanguardia”, de “Mundo Deportivo” i de diversos butlletins, el 1954 publicà La conquista de la montaña.
Ha publicat, en col·laboració amb la seva muller, Maria Antònia Simó i Andreu, les guies Alt Berguedà i Cardener (1950), Cerdanya (1957), Pocets–Maladeta (1957), Pallars–Aran (1961), Pedraforca (1969), Bergwelt Spaniens (1973) i l’assaig Esperit i tècnica de la muntanya (1967).
(Vilaplana, Baix Camp, 30 gener 1914 – Reus, Baix Camp, 22 juliol 1996)
Poeta. De formació autodidàctica, visqué a Reus, on treballà al despatx d’una empresa.
La seva poesia, molt elaborada -llengua, rima, imatges-, és continguda en quatre reculls: Càntir de vidre (1954), Ales d’argila (1965), Amb l’arrel enlaire (1965) i Figures amb arbre (1978).
(Tarragona, 7 març 1853 – Barcelona, 28 maig 1914)
Escultor i pintor. Deixeble d’Andreu Aleu.
Entre les seves obres, de caràcter monumental, cal citar l’estàtua eqüestre del general Espartero, a Madrid (1885), el de Sagasta, a Logronyo.
Com a pintor, és autor del retrat de Núñez de Arce.
Publicà la Monografia del temple de Sant Pau del Camp de Barcelona (1875).
(Reus, Baix Camp, 5 novembre 1914 – Bata, Guinea Equatorial, 29 octubre 1983)
Escultor. Realitzà monuments i imatgeria religiosa.
Algunes de les obres seves més destacades són la imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Reus (que substituí la perduda durant la guerra civil), i les escultures de la capella del Calvari, a la Seu nova de Lleida.
Residia a l’estranger des de la dècada del 1950. A Guinea deixà diversos monuments (La reina Bisila amb l’infant). Guanyà el premi Àfrica d’escultura.
(Vic, Osona, 1914 – 1931)
Publicació trimestral creada per Jaume Collell.
Continuació de la “Gazeta Vigatana” (1904-05) i la “Gazeta Montanyesa” (1905-14).
Féu campanyes regionalistes, religioses i en defensa de l’ortografia sense normes, bé que acabà acceptant-les.
(Barcelona, 27 juliol 1914 – Madrid, 30 novembre 1987)
Polític. Es doctorà en enginyeria industrial a Barcelona.
El 1936 participà en l’alçament contra la República i fou detingut. Fou un dels fundadors, el 1940, dels sindicats verticals de Barcelona.
Presidí el Sindicato Nacional del Metal (1948-51) i fou director gerent d’Altos Hornos de Vizcaya. En 1969-71 fou ministre-delegat de sindicats i en 1971-73 ministre de relacions sindicals.
Dades dels Països Catalans 