(Lloret de Mar, Selva, 9 setembre 1910 – 16 agost 1999)
Escriptor i historiador. Els seus estudis se centren a l’àrea de la Costa Brava: Lloret de Mar (1859), Dos segles de marina catalana (1961) i Vint anys de turisme a la Costa Brava (1970).
Ha escrit també una detallada biografia del pintor Josep de Togores (1970).
Altres obres seves són: Alba de prima (1977), La serp es mossega la cua (1978), Boira il·luminada (1980), etc.
(Barcelona, 29 juliol 1910 – 25 juny 1981)
Soprano. Després d’haver cursat estudis amb Joan Argemí debutà amb Cançó d’amor i de guerra (1926) i amb Rigoletto al Liceu de Barcelona l’any 1931.
Conreà el lied i enregistrà discs de cançons catalanes.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1910 – 1915)
Escola. Fundada per l’empresariat de la ciutat per a la instrucció adequada dels seus fills en el sector tèxtil.
Dirigida per Alexandre Galí, esdevingué una de les millors escoles pilot. S’hi assajaren, tot i el seu caràcter classista, les darreres descobertes de la pedagogia europea.
Cridat Galí per Prat de la Riba, l’Escola perdé el caire de centre d’avantguarda.
(Barcelona, 1906 – 1910)
Institució. Fundada per Joan Bardina, que intentava solucionar, en part, les deficiències de l’ensenyament normal oficial.
Ha estat considerada com el primer centre de Catalunya que s’inspirà en els mètodes de la pedagogia activa.
El 1908 es creà el Col·legi del Remei, annex a l’Escola, per a les pràctiques de l’alumnat.
Les dificultats econòmiques i legals en determinaren la clausura.
(Catalunya, 1910)
Nom amb què és coneix l’obra Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana, en tres volums, publicat per l’Editorial Salvat.
Parteix del diccionari Labèrnia i, a part del lèxic, inclou biografies de figures catalanes.
Reeditat i millorat en quatre volums (1929-37), hi foren afegits els aspectes rellevants de la geografia catalana i fou depurat d’acord amb la llengua literària i normativa.
N’aparegué un abreujament, en un sol volum, el 1938.
(Sabadell, Vallès Occidental, 2 agost 1910 – 19 juliol 1936)
Diari. Es qualificava d’autonomista i d’avisos i notícies sota la direcció de Manuel Duran i Tortajada. Fou editat per espai de més de 25 anys.
Per suspensió governativa fou transformat (1919) en “Diari de Sabadell i sa Comarca“, amb nova numeració, però amb el mateix ideari.
(Granollers, Vallès Oriental, 1831 – Montserrat, Bages, 1910)
Escriptor. Ordenat de sacerdot a Barcelona, regentà molts anys la parròquia de Santa Maria dels Sants, a Barcelona.
El 1893 ingressà a l’orde benedictí a Montserrat.
Publicà Ejercicios para las principales festividades del año (1896) i Nueva historia del santuario y monasterio de Montserrat (1896).
(Barcelona, 2 juliol 1910 – 12 juliol 1988)
Polític i historiador. Dedicat inicialment a la investigació de la Catalunya medieval, el 1935 publicà El príncep de Viana.
Milità a Estat Català, i durant la guerra civil dirigí el “Diari de Catalunya”. Exiliat a França el 1939, fundà i dirigí el Front Nacional de Catalunya.
Tornà a Catalunya el 1940, on dirigí l’activitat clandestina, que li valgué l’empresonament (1943-45) i l’exili (1947-50). Després de deixar el FNC (1970), passà a Estat Català (1973-78) i després a ERC, de la qual fou director del seu portaveu “La Humanitat”.
Entre la seva abundant producció cal destacar: El catalanisme és una revolució (1937), Per la continuïtat de la Renaixença (1964), Els silencis de Catalunya (1966), Els fets de maig: Barcelona 1937 (1970), El 6 d’Octubre a Catalunya (1970), Francesc Macià (1971), L’expedició a Mallorca l’any 1936 (1972), De les milícies a exèrcit popular a Catalunya (1974), Salvador Seguí: el Noi del Sucre (1974), El separatisme català durant la guerra civil (1975), La revolta del 1936 a Barcelona (1976), Escrits a la presó de Barcelona, 1944-45 (1977) i Rafael de Casanovas i el General Moragas (1979).
(Reus, Baix Camp, 22 març 1910 – 2 setembre 2002)
Poeta. De formació autodidacte.
Ha fet crítica artística i ha publicat reculls poètics, que giren entorn de Reus, com a experiència personal: Els camins de cada hora (1935), L’arma i l’estel (1948) i Poemes reusencs (1970), entre d’altres.
(Catalunya, octubre 1910 – 1939)
(CRTC) Organització obrera. Reuní els sindicats afectes a la CNT dins Catalunya. No pogué actuar públicament fins el 1914. Un comitè regional, amb Salvador Seguí com a secretari general, organitzà el congrés de Sants (1918), amb delegats de 73.860 afiliats. Exercí dins la CNT un paper decisiu i director, per tal com sempre hi aportà el major nombre d’afiliats.
En 1919-23 hagué d’afrontar una violenta onada d’atemptats i empresonaments contra els seus principals dirigents, fet que, juntament amb la dissolució decretada per Martínez Anido pel novembre de 1920, n’afectà greument el funcionament. Celebrà un segon congrés a Lleida (juny-juliol 1923), essent-ne secretari Roigé.
Sota la Dictadura de Primo de Rivera, aconseguí de mantenir, malgrat la il·legalitat, un comitè regional resident primerament a Mataró, després a Sabadell i finalment a Badalona, que el 1930 passà a Barcelona.
Reorganitzada, aviat arribà a uns 380.000 adherits (octubre 1931). Durant la guerra civil el seu secretari fou J.J. Domènech; en el ple de Barcelona havien estat representats 163 sindicats, 31 federacions i 360.977 afiliats.
Des del 1915 el seu òrgan de premsa fou “Solidaridad Obrera”.
Dades dels Països Catalans 