Arxiu d'etiquetes: 1899

Alzina i Caules, Jaume

2 Respostes

(Maó, Menorca, 1899 – Barcelona, 28 desembre 1980)

Economista i estadístic. Format a l’Escola d’Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat, estudià a la Universitat de Barcelona i fou cap del Servei d’Estudis Econòmics i del Servei Central d’Estadística de la Generalitat de Catalunya del 1933 al 1938.

Del 1938 al 1942 residí a París, i en tornar a Barcelona ocupà càrrecs a diversos centres d’estudis econòmics.

Va escriure, entre altres obres: L’economia de la Catalunya autònoma (1933), Els pressupostos de les corporacions públiques (1936), La població a Catalunya (1936), Els pressupostos municipals (1937) i Els moviments demogràfics i de població a Catalunya (1937).

Alorda i Pérez, Ramon

Deixa un comentari

(València, 1848 – Barcelona, 1899)

Pintor i aquarel·lista. Amplià els seus estudis artístics a Roma.

La seva obra més important és la col·lecció de costums populars i tipus de Catalunya i d’Aragó. El 1878 presentà amb gran èxit, a París, algunes obres, com Parc de Barcelona.

És representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Aguilar i Serrat, Francesc d’Assís

1 Resposta

(Manlleu, Osona, 4 octubre 1826 – Sogorb, Alt Palància, 16 desembre 1899)

Eclesiàstic, escriptor apologètic i historiador. Féu estudis eclesiàstics a Vic i de ciències naturals a la universitat de Barcelona.

Rector del seminari de Còrdova (1876) i bisbe de Sogorb des del 1881, escriví, en castellà, entre altres obres, una Historia eclesiástica i, en català, una Plants de la llengua catalana (1861).

Vandellòs i Solà, Josep Antoni

3 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 21 juliol 1899 – Ithaca, EUA, 14 setembre 1950)

Economista i demògraf. Estudià dret a Barcelona (1921), estadística a Itàlia (1924) i economia a Anglaterra (1925-26). Fou professor de l’Institut d’Estudis Comercials i, el 1930, fou nomenat director de l’Institut d’Investigacions Econòmiques, del qual dirigí el “Butlletí”.

En començar la guerra civil s’exilià a Veneçuela, on arribà a ésser director d’estadística del Ministeri de Foment; el 1945 es traslladà als EUA, on professà a la Universitat de Colúmbia.

Entre les seves obres destaquen el primer estudi estadístic sobre la renda nacional d’Espanya i els primers llibres científics sobre la demografia de Catalunya: Catalunya, poble decadent (1935), que combat la minva de natalitat i causà un gran impacte, i La immigració a Catalunya (1935), que l’acredita, juntament amb l’anterior, com el primer investigador de la demografia de la Catalunya contemporània.

Rubió i Ors, Joaquim

15 Respostes

(Barcelona, 31 juliol 1818 – 7 abril 1899)

Escriptor i catedràtic. Estudià primer al seminari i més tard dret. L’any 1842 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres i guanyà la càtedra de literatura a la universitat de Valladolid. Mantenidor dels Jocs Florals el mateix any de la seva restauració (1859), va obtenir-hi l’englantina el 1890. Catedràtic d’història a Barcelona. El 1892 fou nomenat rector de la Universitat de Barcelona.

Figura complexa, la seva posició s’accentuà a partir de la Revolució de Setembre. Fou un dels membres de l’escola apologètica catalana i va tenir un paper preponderant en el moviment catòlic català. Com a historiador, mantingué els models de la historiografia romàntica, mentre que com a escriptor i crític continuà en la mateixa línia de la seva joventut, trets que es palesen a El Renacimiento Catalán (1878). En temes de filologia, publicà treballs sobre Pere Serafí i Francesc Vicenç Garcia.

La seva obra poètica mostra els trets més importants de tota la seva obra: poeta en català, començà a escriure iniciat per Aribau i Antoni Martí. Començà escrivint poesia a “El Guardia Nacional” (1837), però fou al “Diario de Barcelona”, on desenvolupà de debó la campanya cultural amb el poema Lo Gayter de Llobregat (1839), que obtingué un notable ressó a Barcelona, i féu que hi comencessin a escriure altres poetes com Antoni Martí i Antoni de Bofarull.

La seva influència fou decisiva dins el moviment romàntic català. El poema Roudor del Llobregat és una composició èpica que guanyà el premi de poesia convocat l’any 1841 per l’Acadèmia de Bones Lletres. En editar Lo Gayter del Llobregat (1841), va aplegar-hi les seves obres publicades en català i fou després traduït a diversos idiomes.

La seva poesia és exponent d’un corrent romàntic conservador, exaltat per un esperit patriòtic, que, a través del tema de l’Ubi sunt, evoca l’època de l’edat mitjana. Entre els seus poemes més populars, cal remarcar Barcelona i Mos cantars.

És considerat un dels iniciadors del moviment cultural de la Renaixença.

Rebull i Torroja, Joan

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, 27 gener 1899 – Barcelona, 27 febrer 1981)

Escultor. Format a Reus i a Barcelona, completà la formació a París i Londres. Adoptà l’estil noucentista en el vessant menys hel·lenístic i més inspirat en les formes egípcies i gregues arcaiques, com mostra la seva peça més característica, La gitana nua (1921).

Formà part del grup Els Evolucionistes d’ençà de la seva fundació, i exposà amb els components de Les Arts i els Artistes.

L’any 1939 s’instal·là a París, on treballà i residí fins que tornà a Barcelona el 1948. Posteriorment fixà la residència a Tarragona.

Conreà l’estatuària exempta, en algun cas policromada, i els baix relleu. Guanyà el gran premi d’escultura de la primera Biennal Hispanoamericana (1951). És autor dels relleus de la façana del monestir de Montserrat i del sarcòfag de l’abat Marcet.

Festes Modernistes de Sitges

3 Respostes

(Sitges, Garraf, 1892 – 1899)

Conjunt de cinc actes culturals promoguts per Santiago Rusiñol. Es caracteritzaren -en contrast amb els Jocs Florals, promoguts per la generació anterior- pel fet d’ésser restringits al món dels artistes, en deliberada oposició a la massa ciutadana, fet que era subratllat amb un cert to ritual, per l’absència de qualsevol mena de recompensa, per la inclusió de totes les facetes de l’art i per la decidida dedicació als corrents estètics moderns; a vegades, però, el to baixà, fins a esdevenir xaró.

La primera festa (23 agost 1892) consistí en una exposició de belles arts a l’ajuntament de Sitges, on, al costat dels pintors considerats avui com a modernistes, n’exposaren molts d’altres d’ancorats en l’estètica convencional.

La segona (10 setembre 1893) inclogué un concert, dirigit per Enric Morera, amb obres seves, de Cèsar Frank i d’altres músics belgues, i una representació de La intrusa de Maeterlinck, traduïda per Pompeu Fabra.

La tercera (4 novembre 1894) s’inicià amb el solemne trasllat de dos quadres d’El Greco al Cau Ferrat, i es clogué amb un certamen literari, que publicà “L’Avenç” (1895).

La quarta (14 febrer 1897) estrenà el drama de Massó i Torrents La fada, musicat per Enric Morera, amb l’assistència d’alguns dels compositors de l’escola franco-belga, habituals dels concerts del Cau Ferrat.

I la cinquena (5 juliol 1899) consistí en un concert de piano, interpretat per Joaquim Nin, amb obres d’Enric Morera, Joan Gay, Francesc Alió, Grieg i Scarlatti, i la representació de Lladres! i La reina del cor, d’Ignasi Iglésias, i de L’alegria que passa, del mateix Rusiñol, amb música de Morera.

Fenosa i Florensa, Apel·les

1 Resposta

(Barcelona, 16 maig 1899 – París, França, 25 març 1988)

Escultor. Deixeble d’Enric Casanovas. Després de l’estada que féu a Madrid (1919), es traslladà a París (1921), on establí contacte amb diversos artistes, va fer la seva primera exposició individual (1925) a la galeria Percier. Novament a Barcelona (1929-39), exposà a la Sala Parés (1930, 1933 i 1936), i el 1939 es va establir definitivament a París, bé que mantingué uns forts vincles amb Catalunya.

Exposà individualment a les galeries Zborowsky, Jacques Dubourg, de París, a la Hannover Galerie de Londres, a la Paul Rosenberg de Nova York, a Tòquio, a Madrid, etc. A Barcelona, també individualment, ho feu a la Galeria Jardí i a la Sala Gaspar. Participà en exposicions col·lectives importants: el Saló de Maig de París, el Saló de la Jove Escultura, la Biennal d’Anvers, l’Exposició Internacional del Musée Rodin, la Biennal de Carrara, la d’Escultura Francesa Contemporània, le Petit Bronze, etc. Hom li dedicà diverses exposicions antològiques.

Va treballar sobretot el bronze, i féu petits retrats de diversos personatges (Cocteau, Colette, Mercè Rodoreda, Josep Carner, etc). La seva obra comprèn també figures i grups femenins, de mides reduïdes, tractats amb solidesa i lleugeresa (Dona ajaguda, La llibertat, Dona amb braços aixecats), així com diversos monuments, com el d’Oradour-sur-Glane (1945); l’esfinx, emblema del Conseil Constitutionnel (París, 1973); el de Pau Casals (Barcelona, 1982); el baix relleu representant sant Jordi, al Centre d’Estudis Catalans de París (1977), etc.

Duran i Reynals, Francesc

7 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1899 – New Haven, EUA, 27 març 1958)

Metge i investigador. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Estanislau, Eudald i Raimon. Deixeble a Barcelona d’August Pi i Sunyer i col·laborador de Ramon Turró.

Treballà al Laboratori Municipal de Barcelona. En veure les penúries econòmiques que passava la institució, aprofità una beca de la “Junta para la Ampliación de Estudios” i se n’anà a l’Institut Pasteur de París (1925) i al Rockefeller Institute (1926). Més endavant s’instal·là a la Universitat de Yale, on fou catedràtic i director d’investigacions.

Aconseguí d’aïllar la hialuronidasa, factor de difusió infecciosa anomenat factor de Reynals, a partir de la qual continuà les seves recerques sobre l’etiologia vírica del càncer i adquirí fama mundial.

Català i Albosa, Jaume

1 Resposta

(Arenys de Mar, Maresme, 1 novembre 1835 – Barcelona, 1 març 1899)

Eclesiàstic. Ordenat sacerdot l’any 1856, fou professor del seminari de Girona i, posteriorment, secretari de l’arquebisbe de Tarragona Costa i Borràs. L’any 1867 es traslladà a Madrid, on exercí diversos càrrecs, com el de capellà d’honor d’Alfons XII de Borbó. Nomenat bisbe de Canàries (1878) i de Cadis (1879).

El 1883 succeí al bisbe Urquinaona a Barcelona, fins al 1899, durant el seu pontificat foren edificades o restaurades moltes parròquies i creats centres de beneficència; hom acabà també la façana de la catedral. Presidí la coronació de la Mare de Déu de la Mercè i celebrà un important sínode diocesà. Protegí Jacint Verdaguer.

Assolí una veritable popularitat, fou defensor dels drets dels obrers i presidí una manifestació popular demanant l’indult d’un caporal condemnat a mort. Amb el seu acord, Tomàs de Boada, proposa a Lleó XIII (1899) el seu trasllat i el de la cort pontifícia a Barcelona.