(Barcelona, 3 desembre 1899 – 18 gener 1985)
Escriptor. Fill d’Enric Clarasó i Daudí.
Divulgador i periodista, ha escrit en castellà mig centenar d’obres de tota mena; des de jardineria fins a novel·les policíaques.
En català té algunes novel·les d’ambient petitburgès i alguns assaigs d’anàlisi de caràcters: Un camí (1956), El gep (1956), Un benestar semblant (1957), L’altra ciutat (1968).
(Teià, Maresme, 20 novembre 1899 – Barcelona, 28 desembre 1987)
Tenor. Realitzà una notable carrera a Europa i a Amèrica, amb un extens repertori d’òperes, de Donizetti, Wagner, Musorgskij, i de sarsueles, d’Amadeu Vives, Federico Moreno Torroba i altres.
El 1953 participà en l’estrena de l’òpera Canigó, d’Antoni Massana.
Fou catedràtic de cant del conservatori del Liceu de Barcelona.
(Barcelona, 1899 – 21 setembre 1980)
Naturalista. Arribà a reunir una col·lecció de més de 3.000 exemplars de minerals procedents, gairebé tots, de Catalunya.
Aquesta col·lecció ha estat integrada al Museu Martorell de Geologia, raó per la qual el 1978 en fou nomenat conservador honorari.
Fou el pare de Jordi Cervelló i Garriga.
(Barcelona, finals 1899 – 25/abr/1901)
(CNC) Entitat política. Creat pel grup de “La Veu de Catalunya”, que trencà amb la Unió Catalanista.
Arreplegà bàsicament catalanistes tradicionals com Verdaguer i Callís, Domènech i Montaner, Prat de la Riba, etc, i alguns expossibilistes (els de l’Ateneu) com Jaume Carner, Ildefons Sunyol, etc.
Verdaguer i Callís en fou president, Carner vicepresident i Prat secretari. Adoptaren com a programa les Bases de Manresa del 1892.
Inscrit en el procés de formació d’un nou partit polític de la burgesia catalana, el CNC cercà des d’un primer moment la relació amb els expolaviejistes de la Unió Regionalista, els quals comptaven amb un lligam més estret amb les forces econòmiques industrials del país, i finalment assolí la creació de la Lliga Regionalista (abril 1901).
(Oñati, País Basc, 3 juliol 1899 – Barcelona, 26 març 1976)
Arqueòleg i historiador. Llicenciat a Barcelona (1919) i doctorat a Bolonya (1923), fou catedràtic i secretari de la Universitat Autònoma de Barcelona, i, des del 1942, de la Universitat de Barcelona.
Fundador i director del Museu de Tossa (1935), conservador del Museu Arqueològic de Barcelona (1931-50) i director del Museu Romàntic de Vilanova i la Geltrú i del de Sitges (1951).
Els darrers anys de la seva vida inicià a la Península els estudis d’arqueologia medieval.
És autor de La cultura del vaso campaniforme (1928), La Costa Brava en la antigüedad (1939), Cronología del vaso campaniforme en la Península Ibèrica (1943), La Barcelona de Menéndez y Pelayo (1956), i d’altres obres en col·laboració.
(Canet de Mar, Maresme, 3 juliol 1899 – Barcelona, 20 gener 1992)
Pintor, gravador i bibliòfil. Deixeble de Francesc Labarta a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Membre del grup dels Evolucionistes, la seva obra se centra en el paisatge del Montseny i en la Barcelona vella.
Obtingué el premi de la Travelling Exhibition, de Nova York (1926), i la medalla d’Or de Barcelona (1931).
Com a gravador, destacà per les il·lustracions en edicions de bibliòfil.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 16 abril 1834 – Tarragona, 18 desembre 1899)
Eclesiàstic i escriptor. Fundador jesuïta (1854), ensenyà química (1859-63) a l’Havana.
Tornà a Catalunya, i fundà a Calella (1875) la congregació de les Serves de Sant Josep, conegudes popularment per butinyanes o josefines.
Escriví obres religioses –Les migdiades del mes de maig (1871) i el devocionari Joia del cristià (1882)- i un drama, La venjança del Martre (1871).
(Anglaterra, 1821 – 1899)
Missioner metodista a Barcelona (des del 1869), on fundà, el 1871, la primera comunitat catalana d’aquella confessió.
El seu apostolat contribuí a crear d’altres comunitats al Poblenou i al Clot, que, juntament amb la primera, encara existeixen avui.
Predicà al Vallès i, després, a Palma de Mallorca i a Maó, on supervisà la labor de diversos col·laboradors autòctons.
(Catalunya, 1821 – Madrid, 1899)
Economista. Es traslladà a Madrid juntament amb el seu cosí l’economista Joan Eloi de Bona i Ureta, per indicació de Pròsper de Bofarull. Fou redactor de “La Discusión” (1850-59) i d’altres diaris polítics.
Defensor del lliure canvi, formà part de l’Asociación para la Reforma de los Aranceles i fou un dels fundadors de la Sociedad Abolicionista Española (1865).
És autor d’Economía popular (1870) i La huelga (publicada pòstumament), novel·la en defensa del lliurecanvisme.
(Barcelona, 31 gener 1899 – Clichy, París, França, 24 juliol 1974)
Polític i periodista. Militant d’Estat Català del 1924 al 1926, el 1928 participà en la fundació del Partit Comunista Català i en dirigí el seu òrgan (“Treball”). En fusionar-se aquest per formar el Bloc Obrer i Camperol (1930), se n’allunyà, i el 1932 ingressà a la Unió Socialista de Catalunya.
Col·laborà en els periòdics “L’Opinió”, “Justícia Social” i “Treball”, òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya, del qual esdevingué cap de redacció.
El 1939 s’exilià a França i participà en la resistència antinazi.
Historià el moviment obrer català, restant adscrit a la facció comorerista del PSUC.
Dades dels Països Catalans 