(Montblanc, Conca de Barberà, 22 gener 1897 – 8 febrer 1985)
Polític i agricultor. Pertangué al grup radical autònom de Tarragona i fou alcalde de Montblanc i cap sindicalista camperol de la comarca durant la República.
Fou elegit diputat per Tarragona de l’Esquerra Republicana de Catalunya (1932) per al parlament català, del qual fou secretari el 1938.
Residí, exiliat, a Mèxic. Tornà a Montblanc cap al 1977.
(Albalat de Cinca, Aragó, 1 desembre 1897 – A Corunya, Galícia, 29 maig 1938)
Tenor. El seu nom real era Miguel Burro Fleta. Va estudiar al Conservatori municipal de Barcelona i va ampliar estudis a Itàlia.
Es va presentar a Barcelona (1925) amb l’obra Carmen, de Bizet.
(Huesa del Común, Terol, Aragó, 1897 – Barcelona, 1977)
Constructor d’instruments musicals. Deixeble de Philippe Le Duc, s’establí a Barcelona el 1927.
Fabricà violins, violoncels i guitarres d’una extraordinària qualitat i construí instruments de corda segons models antics o interpretant representacions iconogràfiques.
(Lleida, 9 febrer 1897 – Barcelona, 10 febrer 1983)
Notari, jurista i polític. De jove milità dins la branca més democràtica i catalanista del partit tradicionalista.
Participà en la fundació de la Unió Democràtica de Catalunya (novembre 1931), de la qual fou candidat per Barcelona a les eleccions per al Parlament de Catalunya (novembre 1932) i membre del Consell Nacional del partit (1933).
El 1934 se separà del partit a causa de les discrepàncies amb l’actitud adoptada respecte a la llei de contractes de conreu, i es retirà de la política activa.
Exercí de notari a Grañén (Aragó) en 1923-24, i a Barcelona, des del 1925 fins a la jubilació, el 1972.
Especialista en dret civil català, fou un dels organitzadors del Primer Congrés Jurídic Català (maig 1936).
(Mataró, Maresme, 28 gener 1811 – Barcelona, 30 agost 1897)
Jurista i notari. Catedràtic de la Facultat de Dret i degà del Col·legi de Notaris de Barcelona.
L’any 1858 fundà la revista “La Notaría”. Membre de diverses acadèmies doctes de Barcelona.
És autor de Formulario completo de notarías (1862), Apuntes de notarías (1871) i Tratado de la prescripción catalana (1880).
Féu unes quantes conferències sobre dret català a l’Ateneu Barcelonès (1870-80), publicades el 1889. El Col·legi de Notaris de Barcelona ha instituït, en honor seu, el Premi Falguera, al millor treball sobre redacció de documents notarials.
Dedicat també a les ciències naturals, a la literatura i a la música, va escriure La combustión espontánea del cuerpo humano, La visión y los efectos del estereoscopio, Discurso sobre el arte musical español, etc.
(Terrassa, Vallès Occidental, 30 octubre 1897 – Cunit, Baix Penedès, 15 agost 1974)
Pintor i col·leccionista. Estudià a l’acadèmia de Tomàs Moragas i a la de Francesc Galí.
Exposà per primera vegada el 1917, i després es traslladà a París, on es familiaritzà amb els corrents postimpressionistes.
De tornada a Barcelona, ingressà a l’Agrupació Courbet (1918), que s’acabava de fundar.
(Madrid, 23 juny 1858 – Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 14 setembre 1897)
Advocat i enginyer agrònom. Marquès de Monistrol d’Anoia i d’Aguilar i baró de Beniparrell. Fill de Josep Maria Escrivà de Romaní i de Dusai.
Com a diputat a les corts per Olot (1883-95), defensà el proteccionisme. El 1890 fou nomenat director general d’agricultura, indústria i comerç.
Presidí la Societat Catalana d’Horticultura i fou secretari de la comissió permanent de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, a Madrid.
(Barcelona, 1843 – Rio de Janeiro, Brasil, 1897)
Eclesiàstic. De jove anà a residir al Brasil, on s’ordenà de sacerdot el 1869. Fou bisbe d’Olinda (1892-94) i arquebisbe de Río de Janeiro (1894-97).
Publicà estudis de tema religiós i redactà pastorals, preocupat per les desigualtats socials del Brasil.
(Flix, Ribera d’Ebre, 2 juny 1897 – 1973)
Empresa. Constituïda amb capital alemany procedent de Chemische Fabrik Elektron i Elektrizitäts AG per a la fabricació de productes químics, especialment clorur de calci i altres derivats del clor o de la sosa càustica.
Tingué el sosteniment financer de la companyia Ehinger de Basilea. L’any 1904 començà la col·laboració amb la Cros, que es convertí posteriorment en accionista majoritària.
Adquirí la mina Andresinta de lignit, de Mequinensa, salines a Almeria i la producció de les de Torrevella.
Patí dificultats durant la guerra civil espanyola, especialment durant la batalla de l’Ebre.
Reconstruïda el 1941, durant la Segona Guerra Mundial i anys posteriors fou sotmesa a controls aliats rigorosos per raó dels seus capitals alemanys.
El 1973 fou absorbida per la Cros.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1897 – Catalunya, segle XX)
Actriu. Coneguda com a Lola Duran. Debutà com a cançonetista al Teatre Arnau de Barcelona (1913).
Fou la primera que cantà cuplets en català; una de les seves millors creacions fou Les caramelles. El 1928 passà al teatre.
Amb el seu marit, Lluís Orduna, fou una de les primeres persones que feren doblatges per al cinema.
El 1936 treballà amb la companyia Vila-Daví.
Dades dels Països Catalans 