(Barcelona, 1897 – Quito, Equador, 1969)
Escultor i dibuixant. Practicà la il·lustració treballant per a editorials estrangeres; col·laborà, també, al Reader’s Digest.
Com a escultor, formà part de l’anomenada escola de Ceret i el 1926 presentà diverses obres a les galeries Dalmau de Barcelona.
Col·laborà en l’obra escultòrica de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).
(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 29 març 1897 – París, França, 18 gener 1964)
Poeta. S’exilià a París per no fer el servei militar.
Publicà Voluptat (1926), Elegies (1933), Evocacions (1943) i Odes (1945), dins un corrent d’un simbolisme popularitzant.
Visqué uns anys a Buenos Aires i a París, i es destacà pel seu ajut als catalans refugiats de totes dues bandes de la guerra civil.
(Tarragona, 1897 – Catalunya, segle XX)
Pintor i dibuixant. Col·laborà en diversos setmanaris de Barcelona. Participà en algunes exposicions oficials i al Saló dels Humoristes de Barcelona.
És autor d’un quadre sonor molt revolucionari Asfalt. Il·lustrà una edició de Les fleurs du mal, de Baudelaire.
(Barcelona, 1897 – 1980)
Pintor, esmaltador de vidre i ceramista. Format a l’Escola de Belles Arts i de Bells Oficis, on fou deixeble de Francesc d’A. Galí i de Pau Gargallo.
Exposà individualment per primera vegada a les Galeries Laietanes de Barcelona el 1922. El 1926 ja guanyà una medalla d’Or a l’Exposició Nacional per les obres de vidre esmaltat que hi presentà.
Amb Llorenç Artigas féu ceràmica a París (1930) i exposà al Salon des Indépendents.
De tornada a Barcelona (1940), conreà principalment la pintura, sense, però, abandonar l’esmalt. Obtingué un gran èxit a l’exposició que féu a Londres el 1929.
(Igualada, Anoia, 20 juny 1834 – Teià, Maresme, 9 juliol 1897)
Industrial. Fill de Ramon Godó i Llucià i germà de Bartomeu, amb el qual decidiren instal·lar-se a Barcelona, on Carles es dedicà a la indústria dels tints. Poc després es traslladaren a Bilbao, on establiren una casa de comissió.
Arran de la guerra civil carlina, tornaren a Barcelona i n’hi crearen una de similar. Després, amb Pere Milà i Pi, fundaren Godó Germans i Companyia i compraren una fàbrica de filats de jute, la qual funcionà fins a la desfeta colonial del 1898.
Membre del partit liberal de Sagasta, fou alcalde d’Igualada i diputat. Per ajudar a la propaganda del partit, el 1881 fundà, junt amb el seu germà, el diari “La Vanguardia”.
Fou el pare de Ramon Godó i Lallana.
(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1828 – Barcelona, 1897)
Religiós jesuïta. Impulsà la fundació del col·legi del Sagrat Cor de Barcelona en 1897.
Excel·lí per les seves múltiples activitats en altres establiments de la Companyia de Jesús.
(Palamós, Baix Empordà, 1897 – Molinos, Pallars Jussà, 1979)
Mestre i escriptor. Practicà el magisteri i el compaginà amb les afeccions literàries.
Destacà en el conreu de la poesia i la redacció de texts gramaticals: Resum d’ortografia catalana i vocabulari ortogràfic (1931), Poemes de vida senzilla (1977), Els pronoms febles (1979), etc.
(Perpinyà, 19 desembre 1828 – Girona, 1897)
Pintor. Es formà a París amb Couture. De jove col·laborà en revistes espanyoles i europees com a corresponsal de guerra.
Fou professor de dibuix a Girona, on ocupà càrrecs d’importància, com el de president de l’Associació per al Foment de les Belles Arts, i hi fundà l’Ateneu Gironí, del qual fou president. Fou també regidor de l’ajuntament i cònsol de França (1885-97).
Les seves obres Plaça de Sant Marc de Venècia, Novici caputxí en estudi i Tipus del país són al Museu Provincial de Girona.
(Barcelona, 1829 – 1897)
Banquer. Fill de Manuel Garriga i Llastanós i germà de Ramon Manuel i de Pere.
El 1862, amb el seu germà Pere, foren els únics propietaris de la societat Garriga Germans i Fills.
A Barcelona crearen l’entitat bancària Garriga Nogués Germans, que el 1886 passà a denominar-se Garriga Nogués i Nebot, per l’entrada del seu fill, Rupert Garriga i Miranda.
(Màlaga, Andalusia, 22 setembre 1897 – Barcelona, 21 octubre 1965)
Científic. Professor de la Universitat de Barcelona, impulsà de manera molt significativa els estudis de biologia marina a l’estat espanyol.
Doctor en ciències per la Universitat de Barcelona el 1922, amb una tesi sobre ictiologia, i llicenciat en medicina i cirurgia (1930), fou catedràtic de zoologia d’aquesta universitat des del 1942. El 1943, fou el primer director de l’Institut de Biologia Aplicada dependent del CSIC.
El seu gran interès per tot el referent al mar féu possible que la Secció de Biologia Marina d’aquell institut esdevingués al cap de poc temps (1951) l’Institut d’Investigacions Pesqueres (IIP).
El primer vaixell oceanogràfic de l’IIP, construït a Tarragona el 1977, duu el seu nom.
Dades dels Països Catalans 