(Barcelona, 25 juliol 1826 – Madrid, 3 octubre 1907)
Financer. Fill d’Ignasi Girona i Targa i germà de Manuel, Casimir i Ignasi, juntament amb els quals crearen nombroses empreses i la construcció del canal d’Urgell.
Fou també un dels fundadors del Banco de Castilla (1871).
Fou el pare de Jaume Girona i Canaleta (Barcelona, 1856 – 1896) Banquer. Li fou concedit el comtat d’Eleta.
(Girona, 16 novembre 1839 – 22 gener 1896)
Escriptor i historiador. Fundà i dirigí diversos periòdics locals (“La Espingarda”, 1861; “El Eco de Gerona”, 1864; “La Crónica de Gerona”, 1864; “Revista de Gerona”, 1876). Fou conservador del Museu d’Antiguitats de Girona i cronista de la ciutat; participà en la creació de l’Associació Literària de Girona, que presidí (1875).
És autor d’Escritores gerundenses (1867), Memorias literarias de Gerona (1873), El sitio de Gerona (1881), Obispos de Gerona (1889), Epistolario del cardenal gerundense fray Benito de Sala y de Caramany (1889), etc, i també de Tossa, noticias históricas… (1883).
Com a poeta, concorregué assíduament als jocs florals de Barcelona (dels quals fou mantenidor el 1876), amb el pseudònim de Lo Trobador de l’Onyar publicà un volum de Poesies catalanes (1862-67) i Follies (1868).
Fou el pare de Ferran i d’Eduard Girbal i Jaume.
(Lleida, 1896 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 13 juny 1959)
Historiador. Fill de Manuel Gaya i Tomàs. Estudià al seminari de Lleida i es llicencià en dret a Barcelona.
Instal·lat a Cornellà de Llobregat, inicià els seus treballs sobre l’antiga universitat de Lleida: Comentarios al período preparatorio de la fundación del Estudio de Lérida (1949), Los valencianos en el Estudio General de Lérida (1950), Cancilleres y Redactores del Estudio de Lérida (1951) i Los jesuitas en la universidad de Lérida (1954).
(Barcelona, 30 agost 1896 – 6 octubre 1969)
Enginyer industrial. S’especialitzà en fotoquímica i tecnologia fotogràfica.
Ocupà diversos càrrecs a la Junta de l’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona (1926-63) i fou catedràtic a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1942).
El 1920 fundà una empresa fotogràfica que el 1928 es transformà en Industria Fotográfica Nacional S.A. “Infonel”. Ha estat relacionat amb nombroses societats estrangeres.
Publicà diversos tractats i articles, edità “El Progreso Fotográfico” i és autor d’un Curs de Fotografía (1921) editat pel CADCI, i de Manipulacions Fotogràfiques (1922), inclòs dins la Col·lecció Minerva.
(Estanyol, Gironès, 1 maig 1896 – Andorra la Vella, Andorra, 22 març 1977)
Músic, polític i escriptor. Deixeble d’Enric Morera i de Déodat de Séverac, fundà amb aquest el Cor Català de Perpinyà i diverses corals occitanes.
Participà en els Fets de Prats de Molló (1926). Tornà a Barcelona i hi fundà la coral Els Cent Homes. Fou elegit diputat per Esquerra Republicana (1932) i fou director general de radiodifusió de Catalunya (1936-39).
Exiliat a Andorra, participà en programes en català de Ràdio Andorra i hi fundà els Cors Andorrans.
Publicà La batalla de Prats de Molló (1930) i Glossari andorrà (1966) i harmonitzà cançons populars occitanes.
(Besalú, Garrotxa, 24 juliol 1896 – Girona, 17 abril 1980)
Eclesiàstic i historiador de l’art. Xantre de la catedral de Girona (1942) i prelat domèstic del papa (1962).
Ha estat director del Secretariat Catequístic Nacional (1956-65), i és autor del mètode JECEL.
Entre les seves publicacions cal remarcar L’ermita de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols (1929), Gerona, la catedral y el museo diocesano (1952) i, amb col·laboració, El tema eucarístico en el arte de España (1952).
(Barcelona, 1896 – 27 abril 1923)
Dirigent obrer. Per família es formà dins les tendències carlines, que abandonà aviat per sumar-se, amb gran entusiasme, a l’obrerisme català que lluitava en la clandestinitat.
El 1920, essent empleat de banca, fou el principal impulsor de la creació d’una nova Secció de Banca i Borsa al Sindicat Mercantil, tot i que aquest havia de funcionar en secret. Col·laborà intensament al butlletí sindical. La seva actuació li costà el comiat del banc.
Entrà aleshores a treballar a l’Associació d’Empleats Municipals, on hi conegué Joaquim Maurín, que fundaria el setmanari “La Batalla”, de tendència comunista, i del qual Foix en fou l’administrador.
Fou assassinat davant de casa seva, al carrer de Tallers, pels pistolers de l’anomenat Sindicat Lliure.
(Catalunya, 1896)
Grup de joves intel·lectuals anarquitzants. N’eren capdavanters Pere Coromines, Jaume Brossa, Ignasi Iglésias i Ramon Sempau.
Estava relacionat amb el periòdic anarquista “Ciencia Social” i amb la colla de “L’Avenç”.
Es va desfer arran de l’atemptat de Canvis Nous i del procés de Montjuïc, en el qual fou inclòs Pere Coromines.
(Sarrià, Barcelona, 1896 – Barcelona, 1953)
Arquitecte (1923). Ha palesat la influència de models renaixentistes.
Entre les seves obres figura la construcció de diversos edificis per a habitatges a Barcelona, en un estil classicitzant, la clínica de Sant Josep de la Muntanya (Barcelona 1936), de concepció propera al racionalisme i el sanatori de Puigdolena, prop de Sant Quirze Safaja (Moianès).
(Aitona, Segrià, 18 octubre 1803 – Barcelona, 1 gener 1872)
Metge. Va ser el primer catedràtic de medicina legal, toxicologia i higiene pública a la facultat de Barcelona.
Fou president de l’Ateneu Barcelonès i vice-president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Publicà, entre altres obres sobre medicina, Tratado de medicina legal (1848).
El seu germà fou Miquel Ferrer i Garcés (Aitona, Segrià, 1817 – Lleida, 1896) Polític i advocat. Fou governador civil de Barcelona durant la Primera República (1873).
Dades dels Països Catalans 