(Barcelona, 22 març 1821 – 29 febrer 1896)
Metge. Especialista de les vies urinàries, treballà a l’hospital de la Santa Creu i impulsà la fundació, el 1853, de l’Institut Català de Vacunació.
Publicà diverses obres mèdiques, i els almanacs “El Relámpago Médico” (1860) i “El Relámpago Farmacéutico” (1873).
Fou el pare de Joaquim i d’Adolf Marsillach i Lleonart.
(Sabadell, Vallès Occidental, 25 setembre 1896 – Matadepera, Vallès Occidental, 8 juny 1976)
Gravador. Especialitzat en el boix. Un dels més sensibles representants de la placidesa noucentista, col·laborà a “L’Almanac de les Arts” (1924-25).
Il·lustrà goigs, L’aire daurat, de Marià Manent (1928), i un Quixot per a una societat de bibliòfils de Nova York (1933).
El 1937 dissenyà el paper moneda de l’ajuntament de Sabadell.
Ha conreat també la pintura mural, l’escultura, la ceràmica i l’orfebreria.
(Cabanes, Alt Empordà, 18 març 1896 – Cervera, Segarra, 19 febrer 1975)
Paleontòleg. Estudiós de la flora fòssil de l’Oligocè de la Segarra, col·laborà amb Josep Ramon Bataller i George Depape, als quals facilità els materials per a la publicació Flore oligocène de Cervera (Catalogne) (1950), i amb altres especialistes, principalment francesos.
Publicà nombroses notes amb noves aportacions a aquesta flora, sovint en revistes comarcals.
La seva col·lecció de més d’un miler de fòssils de la Segarra, fou entregada pels seus descendents al Museu de Paleontologia de Barcelona.
(Reus, Baix Camp, 7 gener 1846 – 7 novembre 1896)
Pintor i dibuixant. D’estil acadèmic, pintà a l’aquarel·la i a l’oli, tècniques amb les quals es servia amb desimboltura en la composició d’obres de gènere (Esperant la processó, Tornant del bateig, Damisel·les en el balcó).
Col·laborà com a il·lustrador en moltes revistes del moment (“La Ilustración Española y Americana”, “La Il·lustració Catalana”, “La Campana de Gràcia”, “Un Tros de Paper”, “L’Esquella de la Torratxa”, etc) tant de Barcelona com de Madrid, on residí de jove.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 14 octubre 1896 – 1987)
Escriptor. Alcalde de la Bisbal (1931-34), hi dugué a terme obres importants.
És autor de La Bisbal en la història i el record (1959), Antologia de poetes bisbalencs de la Renaixença (1965), Un segle de vida bisbalenca (1969) i La Bisbal. Anys enrera (1900-1939) (1974).
(Barcelona, 1896 – 1957)
Pintor. Fill i deixeble de l’escultor Josep Llimona i Bruguera, i germà de Maria i de Lluís.
Estudià els grans mestres a Itàlia, Bèlgica i França. A partir del 1933 exposà sovint a la sala Parés.
La seva primera època està marcada per la influència de les obres del Greco. La segona època, de plena maduresa, inspirada en Renoir, és d’estil i tècnica impressionistes.
Pintà diversos gèneres, com paisatges, figures i nus femenins.
(Barcelona, 17 octubre 1896 – 9 octubre 1945)
Músic. Fill de la pianista Júlia Obradors. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Dirigí l’Orquestra del Liceu, l’Orquestra Simfònica de Ràdio Barcelona i, més tard, la Filharmònica de Gran Canària.
Autor de sarsueles, com Angelus (amb text d’Emili Vendrell), La comèdia del diable i unes Canciones clásicas españolas per a cant i piano.
Fou conegut també com a Ferran J. Obradors.
(Molins de Rei, Baix Llobregat, 19 desembre 1896 – 9 juliol 1974)
Poeta. Publicà La vida a contrallum (1926), Pels camins del món (1928) i Murmuris de corn marí (1936), lírica treballada i espontània alhora i amb un deix de melangia.
Estrenà i publicà l’obra dramàtica La sacra passió del Natzaré (1953).
(Banyoles, Pla de l’Estany, 1896 – Barcelona, 1981)
Advocat i escriptor. De jove tingué un gran esclat literari i col·laborà en publicacions barcelonines i empordaneses.
Narrador vivaç i realista, publicà narració (Sols de posta (1918), Solada de contes (1921), Tres rondalles de poble (1925) i El bes a la mà (1979)-, poesia –A l’ombre dels olivers (1927)- i assaig –Política fiscal de la República (1933)-.
(Barcelona, novembre 1896 – 1900)
Agrupació musical. Fundada per Joan Gay i Josep Lapeyra amb la finalitat de cultivar la música coral catalana.
Publicà el “Butlletí de la Institució Catalana de la Música” (1896-1900), de notable qualitat.
Dades dels Països Catalans 