(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, juny 1835 – Madrid, 1894)
Enginyer. Va pertànyer a la primera promoció d’enginyers industrials.
Va dirigir “La Gaceta Industrial” (1865-90), on publicà més de tres-cents treballs.
Autor de diverses monografies de caràcter divulgador.
(Girona, 20 juliol 1894 – 21 febrer 1917)
Escultor de formació autodidacta, treballà a Barcelona i retornà aviat a Girona, obligat per la seva mala salut.
A partir del 1915 col·laborà amb l’arquitecte Rafael Masó en diversos projectes.
És autor d’estatuetes de fusta, pedra, guix i, sobretot, de terra cuita, a la qual donava una pàtina com de bronze oxidat.
(Barcelona, 16 maig 1894 – 7 agost 1924)
Poeta. Fill d’un fogoner que morí d’accident, l’acolliren a l’Asil Naval. De formació autodidacta, va ser redactor de la revista anarquitzant “Los Miserables” i de “Justícia Social” de Reus, on escrivia en castellà sota el pseudònim de Gorkiano. El llibre Humo de fábrica (1918) recull articles d’aquesta etapa. A vint anys es declarà dolorit, cristià i socialista.
El 1917 publicà “Un Enemic del Poble”, amb el subtítol de fulla de subversió espiritual, i altres revistes de vida curta: “Arc-Voltaic”, “Mar Vella” (1919), en col·laboració amb Tomàs Garcés, i “Proa” (1921). Escriví, signant Aristarc, a “La Publicitat”.
“La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar” (Joan Salvat-Papasseit)
L’actitud inicial de revolta social fou duta al camp de la poesia, dominada pel noucentisme, moviment en el qual no participà, tot i que n’admirava alguns capdavanters. El manifest Contra els poetes en minúscula (1920), més que un programa coherent d’estètica nova, era un crit contra l’estancament, el formalisme i les tendències evasives.
Per a ell el poeta era l’encarnació més digna de l’home, una mena d’heroi, però no de superhome. Oposa sinceritat a artifici, ètica a estètica. La seva trajectòria literària fou fortament marcada per la tuberculosi. Com a contrapunt escrivia una poesia vitalista, rica d’instint i de vivències.
El primer llibre, Poemes en ondes hertzianes (1919), participà del moviment avantguardista. L’avantguardisme de L’irradiador del port i les gavines (1921), obscurit per una poesia més original, primigènia, optimista, recollia la visió del port del mariner místic, del suburbi, dels veïns del seu carrer, com en el gran poema Tot l’enyor de demà.
Salvat, terriblement malalt, s’aferrà a la vida, li reté culte a través de la poesia i exaltà el paradís terrenal que volia Maragall, amb el qual coincidí, encara que no en fou mai un epígon. Se sentia fascinat per la realitat immediata i visual, el món tangible i present.
Les conspiracions (1922) és una mostra de poesia civil, d’afirmació nacionalista catalana, amb l’ideal iberista al fons. La gesta dels estels (1922) és una transfiguració de la vida quotidiana, i la poesia hi esdevé més col·loquial, directa, amb aires de cançó popular i concessions a la fantasia: “viatjar terres, no quedar-se en cap”. El poema de la rosa als llavis (1923) és influenciat pel Càntic dels càntics, l’exaltació nupcial vol tenir en ell la innocència del paradís.
Poeta de la joia amorosa, sensual, vitalista, és lluny dels trobadors i del dolce stil nuovo. Óssa Menor (1925) recollí ecos de l’avantguardisme i confirmà la seva línia de poeta independent. Publicà també Els nens de la meva escala (v1923), recull de contes infantils.
Pòstumament, es van recollir pràcticament tots els seus texts en català en el volum Mots propis (1975). El 1962 van ésser editades les seves Poesies completes il·lustrades pel pintor Josep Guinovart.
Enllaç: Poesies de Joan Salvat-Papasseit
(Barcelona, 5 març 1894 – 27 setembre 1961)
Escriptor. Fill de l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar i germà d’Ignasi. Llicenciat en dret (1914) a Barcelona, es traslladà a Madrid per seguir la carrera diplomàtica, que mai no arribaria a acabar.
De jove sentí ja una gran atracció per la poesia, fonamentada per l’amistat que l’unia amb alguns poetes catalans, com Joan Maragall, Joan Alcover, Josep Carner i Costa i Llobera. Havent guanyat el 1913 l’englantina als Jocs Florals de Barcelona, l’any següent publicava el Primer llibre de poemes.
Adscrit a uns corrents tradicionals renovats pel seu do imaginatiu, lingüístic i fins èpic, la seva poesia versa sobre temes religiosos, paisatge, amor i pàtria, que canta a un ritme festiu revestit de fina oratòria.
Tota la seva obra poètica oscil·la entre un simbolisme amorós i el gust per les coses de la terra (Cançons d’abril i de novembre, 1918; Poemes i cançons, 1922; Cançons de rem i de vela, 1923; Cançons de totes les hores, 1925). D’altres títols, com El mal caçador (1916), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931) són composicions de tema èpic basades en llegendes populars catalanes.
El valor de la seva lírica radica en les imatges vives i directes i en un llenguatge ric, plàstic, terral i popular, après per experiència personal. En una última etapa adoptà un to més escèptic: Àncores i estrelles (1936) i Entre l’equador i els tròpics (1945).
L’amistat amb el dramaturg Ignasi Iglésias l’impulsà també a escriure teatre, gènere que cultivà des d’una posició inicial poeticomodernista. Valent-se de temes rurals, crea uns personatges esquerps, en consonància amb la psicologia dels poemes. La primera obra que va escriure fou Rondalla d’esparvers (1918), poema dramàtic. Més endavant seguiren altres peces inspirades en temes populars, com L’estudiant i la pubilla (1920), El foc de les ginesteres (1920), Les veus de la terra (1923) i El matrimoni Senet (1924).
En uns moments en què la complexitat del món modern implica una renovació total de les formes escèniques, Sagarra es manté i insisteix en uns certs motlles tradicionals; el fet mateix de situar l’acció en èpoques anteriors confereix a les seves obres un to volgudament anacrònic. Són representatives d’aquesta etapa Marçal Prior (1926), Les llàgrimes d’Angelina (1928), La filla del Carmesí (1929), La corona d’espines (1930) i L’hostal de la Glòria (1931).
Donà una nova orientació al seu teatre a partir de La fortuna de Sílvia (1947), escrita en una prosa expressiva i poemàtica, en la qual l’ambient i el llenguatge s’adapten a l’època; cal situar també dins la mateixa línia Galatea (1948). Però Amb les vinyes del Priorat (1950) i L’hereu i la forastera (1949) tornà als temes tradicionals, en els quals va esdevenir el representant del teatre català de postguerra. Darreres obres seves són La ferida lluminosa (1954), La paraula de foc (1956) i Soparem a casa (1960).
Com a novel·lista s’inicià amb Paulina Buxareu (1919) i destacà per la cruesa de la descripció dels costums de l’alta societat barcelonina, a Vida privada (1932). Són importants les seves traduccions en vers de La Divina Comèdia i del teatre de Shakespeare. El 1954 publicà les seves Memòries.
Cal remarcar la popularitat de Sagarra al carrer pels seus èxits com a dramaturg, per la divulgació d’alguns dels seus poemes o obres –El poema de Nadal (1931)- i per la seva tasca periodística, recollida a Cafè, copa i puro (1930) i L’aperitiu (1937).
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1942, en presidí la secció filològica el 1959.
Fou el pare del també escriptor Joan de Sagarra i Devesa.
(Barcelona, 14 abril 1894 – 4 abril 1967)
Pedagog. Becari de l’Escola de Mestres Joan Bardina (1907-09), que influí d’una manera decisiva en la seva concepció del magisteri, continuà la seva formació a les escoles de l’antic districte cinquè barceloní (1909), a les escoles de la Sagrada Família (1910-11) i a l’Escola Vallparadís (1912-13) -on entrà en contacte amb Alexandre Galí-, fins a la seva titulació, el 1916.
Assajà el mètode Montessori a les escoles de la Casa de Caritat (1915-17). Inculcà als infants l’hàbit de la reflexió personal des d’una perspectiva cívica, moral i religiosa, i donà un ensenyament viu de la realitat mitjançant el treball col·lectiu i l’elaboració perceptiva dels conceptes, primer a les escoles de Badalona, amb Pompeu Fabra (1917-19), i sobretot, a les escoles del patronat Domènec de Gràcia (1919-30), on fou director. Alhora, diversificà els seus ensenyaments de llenguatge als cursos de nit dels estudis normals de la Mancomunitat de Catalunya i a les escoles del CADCI.
Amb la reorganització de la comissió de cultura de l’ajuntament (1931), Manuel Ainaud el cridà com a assessor tècnic d’ensenyament primari i complementari, des d’on portà a terme una important tasca d’organització, com la de les colònies escolars de l’ajuntament -algunes de les quals havia dirigit anteriorment (Calafell, Tossa)-.
Després de la guerra civil i d’uns quants mesos de presó, el 1941 continuà la seva tasca des de l’ajuntament -el 1950 fou nomenat cap del negociat de cultura- i organitzà les emissions per a escolars de Ràdio Barcelona (1954-57); director de l’Institut Municipal d’Educació (1954), organitzà, amb Eduard Toldrà, els concerts per a escolars al Palau de la Música (1955). A causa de la seva oberta oposició a l’estatització de les escoles municipals, fou traslladat, el 1962, al negociat de cementiris.
De la seva obra escrita cal destacar la de l’ensenyament de la llengua, en col·laboració amb Emili Vallès (gramàtiques, exercicis, etc, apareguts amb el pseudònim de Jeroni Marvà), el recull de texts per a infants Selecta de lectures (1935, reeditat modernament) i una gramàtica il·lustrada, també per a infants, Guiatge (1969).
Fou el pare de Josep Maria, d’Oriol i de Montserrat Martorell i Codina.
(Barcelona, 10 agost 1826 – 21 desembre 1894)
Pintor. Inicià l’aprenentatge pictòric (1841-45) a l’Escola de Llotja i, al mateix temps, estudià filosofia a la Universitat de Barcelona. Disgustat per la formació formalista d’aquestes entitats, abandonà els estudis i decidí dedicar-se de manera professional a l’ofici de pintor. Oficialment, regia aleshores un academicisme dins la línia romàntica dels natzarens, però aquesta actitud el menà directament al realisme, posició aleshores antiacadèmica i que devia conèixer en un viatge a París el 1849, on començava a despuntar l’obra de Courbet.
Des dels seus primers anys com a pintor, abordà ja directament la representació natural dels temes i paisatges quotidians, posant així les bases per a una escola autènticament realista a Catalunya, que reaccionava contra el neoclassicisme i el natzarenisme; les seves primeres obres, com El Bornet o Els Encants, són només una mica posteriors a les creacions de Courbet, i assoleixen uns objectius molt similars a les del francès en tant a renovació del llenguatge pictòric.
Guanyà per oposició una plaça de professor de dibuix geomètric a Llotja (1852), i el 1859 fou elegit membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, tot i que en dimití anys després per motius polítics. De 1861 a 1870 es desenvolupà la seva època de plenitud, convertit ja en un pintor amb fama.
Destacà també com a professor, bé que les seves idees republicanes toparen amb el règim monàrquic, que l’obligà a abandonar la càtedra el 1869; hi retornà durant la I República (1873). A partir de 1870, convertit en el pintor de moda, la seva obra es féu més efectiva, experimentà un increment dels elements imaginatius i desenvolupà temes d’història sense caure, però, en convencionalismes acadèmics; destaca dins aquest gènere la tela monumental Els defensors de Girona.
A partir de 1880 la seva producció se serialitzà i es convertí en obres de taller, moltes vegades només signades pel mestre. Els seus grans dots de dibuixant i l’experiència dels problemes plàstics feren que la demanda s’anés incrementant i que les obres tinguessin els defectes d’un treball fet amb massa ràpidesa. Aquest mateix èxit l’impulsà a menar una vida desordenada que el va obligar a admetre més encàrrecs per poder pagar les despeses creixents.
Martí i Alsina, pràcticament el creador del paisatge català, conreà també la figura; La migdiada, cèlebre quadre amb una figura masculina en repòs, és considerada una de les seves obres mestres, exemple dels encerts formals del pintor i de la seva particular visió de l’art, entroncada amb els corrents més innovadors de l’època.
La seva àmplíssima producció (més de 4.000 pintures i uns 12.000 dibuixos, anotats ja el 1870) ha estat justament revalorada per la crítica contemporània, i ha assolit una elevada cotització.
(Tarragona, 17 març 1894 – Barcelona, 1 febrer 1978)
Periodista, novel·lista i traductor. Exercí la crítica literària a la “Revista de Catalunya” i a “La Publicitat”.
S’inicià en el camp de la narració amb el recull La clínica de Psiquis (1926). Publicà les novel·les La Venus de la careta (1927), Com vaig assassinar Georgina (1930), Les cadenes d’Eva (1932), Una nit (1935) i l’obra teatral Una noia és per a un rei (1937).
La seva obra narrativa es manté en un gènere melodramàtic i alhora morbós, on mostra acusades influències de Poe i de certs autors francesos.
Exiliat el 1939 a Xile, on va viure vint anys, hi publicà Retrats literaris (1947), reimpresos amb el títol d’Abans d’ara (1966), i dirigí la revista “Germanor”. Durant aquest segon període va publicar les novel·les La pluja d’or (Xile 1950, Barcelona 1957) i Laberint (1952), i les biografies Margarida Xirgu (1963), Pompeu Fabra (1964) i Josep Anselm Clavé, apòstol, agitador i artista (1966).
(Valls, Alt Camp, 27 agost 1894 – Barcelona, 7 octubre 1934)
Polític. Estudià a Marsella, però en esclatar la Primera Guerra Mundial es veié obligat a tornar a Barcelona. Fou acusat de col·laboració en el cop de mà de Prats de Molló i fou empresonat.
Ingressà al Bloc Obrer i Camperol i fundà l’editorial Arc de Berà, que publicà obres de caràcter socialista. Treballà en qüestions filològiques com a deixeble de Pompeu Fabra.
Ingressà al Partit Català Proletari i durant els Fets del 6 d’octubre de 1934 fou ferit al local del CADCI i morí poc després.
(Reus, Baix Camp, 5 octubre 1860 – 4 desembre 1948)
Polític i bibliòfil. Fill de Felip Font i Trullàs i cunyat de Francesc Macià. L’any 1885 fundà l’Associació Catalanista de Reus i la revista “La Veu del Camp”, que va dirigir des del 1886 fins al 1889. També fou fundador i director de “Lo Sometent” (1886) i col·laborador de “La Renaixença”.
Membre de la Unió Catalanista, intervingué en la redacció de les Bases de Manresa (1892). Nomenat alcalde de Reus (1899-1900), fou destituït per la seva actitud independent i, de fet, abandonà la política, encara que després fou senador (1908).
Important bibliòfil, aplegà una biblioteca d’uns 40.000 volums, especialitzada en llibres de Rosembach, incunables i obres editades als Països Catalans. Restaurava els llibres i tenia molt en compte les relligadures d’època, i es relacionà amb els principals bibliòfils del món.
Des del 1904 fou president de la Societat Catalana de Bibliòfils i del Centre de Lectura de Reus i fundador de l’Institut Pere Mata. Impulsà tècniques agrícoles (projectà diversos pantans a la comarca) i els grups excursionistes. Va escriure Los Ex-libris españoles i altres monografies a les Memòries del Centre Excursionista de Catalunya (1884-90).
Fou germà seu Felip Font i de Rubinat (Reus, Baix Camp, segle XIX – 1894) Advocat. Tingué una activitat remarcable en la vida pública municipal i en la promoció del regionalisme.
(Girona, 14 agost 1894 – Tiana, Maresme, 12 setembre 1968)
Filòsof i historiador de la filosofia. Germà de Tomàs, amb el qual col·laborà de manera especial en la redacció de la Historia de la filosofía cristiana de los siglos XIII al XV (1939-43).
Exercí un eficaç mestratge tant en l’ensenyament mitjà com a la Universitat de Barcelona, d’on fou dotze anys professor auxiliar i, després, catedràtic (1951-64). Es féu remarcar amb una innovadora tesi doctoral: Ensayo sobre el voluntarismo de Duns Scot (1923).
Membre de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1944) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955), president de la Société Internationale pour l’Etude de la Philosophie médiévale (1964) i membre de l’Escola Lul·lística de Mallorca.
Es dedicà a l’estudi del pensament català medieval, especialment de Ramon Llull i d’Arnau de Vilanova, de les obres dels quals féu l’edició crítica. Autor d’El lul·lisme (1957) i de La filosofía universitaria en Cataluña durante el segundo tercio del siglo XIX (1964).
Dades dels Països Catalans 