Arxiu d'etiquetes: 1892

Verger i Ventayol, Maria

(Alcúdia, Mallorca, 27 setembre 1892 – Madrid, 1983)

Escriptora. Es titulà de bibliotecària i arxivera, i des del 1923 fou bibliotecària i auxiliar arxivera de l’Arxiu Municipal de Terrassa i bibliotecària i conservadora del Museu Soler i Palet de Terrassa, fins el 1943.

L’any 1935 guanyà un concurs d’arxius convocat per la diputació de Barcelona. Creà la biblioteca escolar de l’Escola d’Economia i la de la presó del partit judicial. Residí alguns anys a sud-amèrica, i després visqué a Madrid.

Ha publicat obres de poesia, com Clarors matinals (1924), Tendal d’estrelles (1930), L’estela d’or (1934), etc, i la narració L’enflorament d’una il·lusió (1930) i Reseña histórica de los archivos y bibliotecas del ayuntamiento de Tarrasa (1942).

Llorens i Artigas, Josep

(Barcelona, 16 juny 1892 – 11 desembre 1980)

Ceramista. De jove fou crític d’art a la revista “La Veu de Catalunya”. Format inicialment a l’Escola de Belles Arts, l’any 1917 ingressà a l’Escola Superior dels Bells Oficis, on fou deixeble de Francesc Quer.

Perfeccionà estudis a París a partir del 1923. En aquesta ciutat col·laborà amb l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i amb els pintors Albert Marquet, Raoul Dufy i Georges Braque.

Amb Joan Miró realitzà (1958) els frisos simbòlics, en gres acolorit, per al palau de la Unesco a París, els murals de la universitat d’Harvard, de la Fundació Maeght i de l’aeroport de Barcelona.

A més d’un domini tècnic perfecte, que li permeté l’obtenció de noves pastes i esmalts, la seva ceràmica es caracteritza per la puresa i simplicitat de la forma i per l’absència de decorativismes.

Entre les exposicions fetes a Catalunya i a l’estranger, cal esmentar la del 1969 a la Galeria Maeght, de París. Guanyà la medalla d’or a l’Exposició Internacional de París del 1937 i el gran premi de la III Biennal Internacional Hispanoamericana d’Art (1955).

Publicà diversos llibres referents a la seva especialitat artística, entre els quals cal esmentar: Formulario y prácticas de cerámica (1948) i Esmaltes y colores sobre vidrio, porcelana y metal (1950).

Fou el pare de Joan Llorens i Gardy.

Hospital de Sant Pau

(Barcelona, 1892)

Institució hospitalària. Fundat amb el llegat del banquer Pau Gil i Serrat. L’edifici fou projectat per Lluís Domènech i Montaner, que portà la direcció de les obres des del 1902. Es construïren 18 pavellons independents, dintre un gran jardí, amb una comunicació entre ells mitjançant un sistema de corredors subterranis.

És una de les obres més importants del modernisme català: l’ornamentació floral hi és abundant, com també les cobertes amb volta catalana. Amb Domènech i Montaner col·laboraren el seu fill Pere Domènech i Roura, que dirigí l’obra a la mort del pare, el 1923, els arquitectes E. Catà i Eusebi Bona, els escultors Pau Gargallo i Eusebi Arnau, l’ornamentista Francesc Modolell i el dissenyador de mosaics Francesc Labarta.

Successivament, el complex fou finançat per l’administració de l’antic Hospital de la Santa Creu -després comprat per l’ajuntament de Barcelona- i per altres donacions. El nou edifici formà part de la Universitat Autònoma de Catalunya (1936-39), i des del 1968 acull la Facultat de Medicina de la nova Universitat Autònoma de Barcelona.

Enllaç web: Hospital de Sant Pau

Festes Modernistes de Sitges

(Sitges, Garraf, 1892 – 1899)

Conjunt de cinc actes culturals promoguts per Santiago Rusiñol. Es caracteritzaren -en contrast amb els Jocs Florals, promoguts per la generació anterior- pel fet d’ésser restringits al món dels artistes, en deliberada oposició a la massa ciutadana, fet que era subratllat amb un cert to ritual, per l’absència de qualsevol mena de recompensa, per la inclusió de totes les facetes de l’art i per la decidida dedicació als corrents estètics moderns; a vegades, però, el to baixà, fins a esdevenir xaró.

La primera festa (23 agost 1892) consistí en una exposició de belles arts a l’ajuntament de Sitges, on, al costat dels pintors considerats avui com a modernistes, n’exposaren molts d’altres d’ancorats en l’estètica convencional.

La segona (10 setembre 1893) inclogué un concert, dirigit per Enric Morera, amb obres seves, de Cèsar Frank i d’altres músics belgues, i una representació de La intrusa de Maeterlinck, traduïda per Pompeu Fabra.

La tercera (4 novembre 1894) s’inicià amb el solemne trasllat de dos quadres d’El Greco al Cau Ferrat, i es clogué amb un certamen literari, que publicà “L’Avenç” (1895).

La quarta (14 febrer 1897) estrenà el drama de Massó i Torrents La fada, musicat per Enric Morera, amb l’assistència d’alguns dels compositors de l’escola franco-belga, habituals dels concerts del Cau Ferrat.

I la cinquena (5 juliol 1899) consistí en un concert de piano, interpretat per Joaquim Nin, amb obres d’Enric Morera, Joan Gay, Francesc Alió, Grieg i Scarlatti, i la representació de Lladres! i La reina del cor, d’Ignasi Iglésias, i de L’alegria que passa, del mateix Rusiñol, amb música de Morera.

Casals i Defilló, Enric

(Barcelona, 5 juliol 1892 – 31 juliol 1986)

Violinista i compositor. Germà de Pau Casals. Deixeble del mestre Rafael Gálvez i de Matthieu Crickboom i de Frantisek Suchy, a Praga.

Fundador del quartet de corda del seu nom, figurà com a solista en diferents agrupacions i a l’Orquestra Pau Casals, que, a vegades, dirigí. Col·laborà també en l’organització dels Festivals de Prada.

Compongué concerts per a violí i per a violoncel, una sonata per a violoncel i orquestra, diverses obres del seu germà, entre les quals El Pessebre i Himne a les Nacions Unides; ultra Dramàtica, sardana per a orquestra, i la transcripció orquestral de Juny de Juli Garreta, escriví per a cobla, entre d’altres sardanes Lluny, Heroica, Tarragona i Sardana de carrer.

Dugué a terme, així mateix, una important tasca pedagògica, i foren alumnes seus Gonçal Comellas i els germans Gerard i Lluís Claret.

Fou el pare de la violoncel·lista Pilar Casals i Vidal.

Carrasco i Formiguera, Rossend

(Barcelona, 25 juliol 1892 – 17 agost 1990)

Metge. Germà de Manuel. Estudià a Barcelona i a Harvard. Col·laborà a les “Monografies Mèdiques” i amb August Pi i Sunyer a l’Institut de Fisiologia i en la Societat de Biologia de Barcelona.

Es dedicà a l’endocrinologia, especialment a la diabetologia, i, juntament amb Pere González, fou l’introductor de l’ús de la insulina a Europa. Durant el curs 1934-35 fou professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1935 s’exilià i es dedicà a l’ensenyament, primer a Mèxic i després a Veneçuela, on va ser catedràtic de fisiologia de la Universitat Central i on ha cooperat a nombroses iniciatives a favor de la cultura catalana.

Capdevila i Balanzó, Josep Maria

(Olot, Garrotxa, 14 juny 1892 – Banyoles, Pla de l’Estany, 3 gener 1972)

Crític i assagista. Llicenciat en dret, passà pels Estudis Universitaris Catalans. Deixeble d’Eugeni d’Ors, fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia, dirigí (1925) “La Paraula Cristiana” i fou fundador (1929) i director del diari catòlic “El Matí” i cofundador del Taller-Escola d’Art de Tarragona. Exiliat el 1939, fou professor de literatura i filosofia a la universitat de Popayán (Colòmbia) i després al Liceo Benalcázar de Calí. Retornà a Catalunya el 1965 i s’instal·là a Banyoles.

Influït per Ramon Llull i els escolàstics, fou un crític en la línia de De Sanctis. Publicà Poetes i crítics (1925), Les cent millors poesies de la llengua catalana (1925), Amics i terra amiga (1932), En el llindar de la filosofia (1960), Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina (1965), Estudis i lectures (1965) i Del retorn a casa (1971), i d’altres obres, assaigs i articles sobre filosofia, sociologia i literatura. D’un estil elegant i diàfan, influí molt en el moviment de renovació cristiana.

Fou el pare de Francesc Capdevila i Muntaner  (Catalunya, 1922 – Barcelona, 1944)  Escriptor. Publicà la novel·la Alló que la història d’Abbot Farm no explica (1951), d’estil directe i irònic.

Bofarull i de Brocà, Antoni de

(Reus, Baix Camp, 3 novembre 1821 – Barcelona, 12 febrer 1892)

Historiador, poeta, novel·lista i dramaturg romàntic. Germà d’Andreu. Després d’estudiar dret a Barcelona, dirigí el periòdic satíric “El Hongo” (1841), féu crítica teatral a “El Sol”, i publicà articles sobre Catalunya i la Corona d’Aragó al “Diario de Barcelona”.

El 1846 va entrar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on arribaria a exercir fins a la seva mort. Va participar activament (1845) en la restauració dels Jocs Florals, dels quals fou mantenidor diversos anys i president el 1865; hi obtingué nombrosos premis.

El 1858 va publicar Los trobadors nous. Va publicar alguns drames històrics, com Roger de Flor (1845), i també diversos treballs gramaticals, com Gramática de la lengua catalana (1867), rebuts amb forta polèmica, la primera novel·la romàntica en català L’orfaneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), i les narracions Costums que es perden i records que fugen. Reus 1826-1840 (1880).

Com a historiador va escriure, entre altres, la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) i la Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87), també molt discutides.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1852), on ordenà i inventarià l’arxiu i la biblioteca.

Anglada i Sarriera, Dolors

(Barcelona, 29 octubre 1892 – Tiana, Maresme, 12 setembre 1984)

“Lola Anglada“  Narradora i dibuixant. El seu estil va ser un dels més característics del noucentisme, aplicat al dibuix infantil. Va il·lustrar tots els seus llibres: Contes del Paradís (1920), En Peret (1928), Margarida (1929), Monsenyor Llargandaix (1929) i Martinet (1960).

En d’altres gèneres va publicar La Barcelona dels nostres avis (1949), La meva casa i el meu jardí (1958) i Les meves nines (1983). Va col·laborar, amb Francesc Curet, en la sèrie Visions barcelonines (1925-58) i va il·lustrar llibres clàssics i moderns.

Cal remarcar la seva col·lecció de nines, instal·lada al Museu Romàntic de Sitges.