(Barcelona, 22 juny 1887 – 5 novembre 1982)
Patró d’embarcacions de vela. Fou el primer regatista de l’estat espanyol que obtingué de forma oficial una medalla d’aquesta modalitat en uns Jocs Olímpics (medalla de bronze a Los Angeles 1932).
Fou comodor del Reial Club Marítim de Barcelona durant molts anys.
L’any 1936 fou seleccionat per a l’olimpíada de Berlín, però es negà a participar-hi.
(Barcelona, 5 juny 1817 – París, França, 16 març 1887)
Militar i polític. Destacat cap carlí, fou de l’estat major de Ramon Cabrera i ajudant del pretendent Carles V.
Derrotada la seva causa, emigrà a París. Hi féu fortuna amb una empresa de publicitat.
Escriví algunes obres de teatre.
(Flix, Ribera d’Ebre, 1826 – Clichy, França, 11 novembre 1887)
“el Capellà de Flix” Sacerdot i guerriller. Fou cap d’una guerrilla durant la tercera guerra carlina (1872-76).
Amb el grau de coronel participà a la campanya de Navarra (1876) i s’exilià a França, on exercí de sacerdot al cementiri de Clichy.
Manà afusellar gran nombre de liberals a la Tercera Guerra Carlina.
(Barcelona, 7 desembre 1887 – )
(RACAB) Institució. Sorgí com a Conferència Físico-matemàtica Experimental, el 1765 es transformà en Reial Conferència Física, el 1770 s’anomenà Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts i el 1887 adoptà el nom actual.
Fomentà la investigació i la publicació de treballs científics, especialment els relacionats amb el país, des del 1835 publica unes “Memorias” i des del 1840 un “Boletín”.
En depèn l’Observatori Fabra, situat al Tibidabo (Barcelona).
Enllaç web: Acadèmia de Ciències i Arts
(Barcelona, 21 gener 1887 – 1 novembre 1935)
Historiador. Format a la Universitat de Barcelona i, sobretot, als Estudis Universitaris Catalans, on fou deixeble de Rubió i Lluch i on tingué diversos companys amb els quals col·laborà en la preparació dels Documents per la història de la cultura catalana mig-eval de Rubió i Lluch.
Participà en l’organització del Congrés de la Llengua Catalana del 1906, féu investigacions en diversos arxius de Catalunya i inicià l’ordenació de l’Arxiu del Mestre Racional, que Prat de la Riba havia instal·lat al Palau de la Generalitat per iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Amplià estudis a Roma i a París, d’on hagué de marxar durant la guerra de 1914-18.
Secretari redactor de la Secció Històrico-arqueològica de l’Institut, en fou membre adjunt (1916) i, després, numerari (1918); fou secretari de la dita secció i, accidentalment, secretari general de l’Institut.
Professor, durant molts anys, d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans, explicà també història de l’art en els cursos organitzats durant la Dictadura de Primo de Rivera per la Federació Catalana d’Estudiants Catòlics. Fou membre del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya i del Consell de Cultura de la Generalitat. Col·laborà en les principals revistes erudites del país.
Entre els seus treballs, cal recordar Inventari dels béns de la cambra reyal en temps de Jaume II, Pere Becet (amb F. Valls i Taberner), Inventaris inèdits de l’Ordre del Temple a Catalunya (amb Jordi Rubió i R. d’Alòs-Moner), Pere Moragues i la custòdia dels corporals de Daroca, Manuscrits dels PP Caresmar, Pasqual i Martí a la Biblioteca del Convent de Franciscans de Balaguer, Epistolari del segle XV (recull de cartes privades), i altres.
Preparà també l’edició de les Obres menors de P.C. Tàcit per a la Fundació Bernat Metge i edità una monografia sobre La catedral de Barcelona.
(Barcelona, 10 desembre 1887 – 3 maig 1955)
Escriptor. Dedicat al dibuix i a la pintura, visqué a París, on va treballar com a caricaturista. Després va dedicar-se al periodisme i col·laborà a “La Veu de Catalunya”, “La Publicitat”, “La Campana de Gràcia” i “La Revista”.
L’any 1915 publicà a la revista barcelonina “Iberia” la famosa Oda a Guynemer, cal·ligrama, comentada per Apollinaire. Dirigí la revista “Trossos” i va esdevenir un dels representants del moviment d’avantguarda, però dins un corrent esteticista.
El seu llibre Poemes i cal·ligrames (1920), conté una art poètica del tot revolucionària. Després, convertit al catolicisme, durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s’inserí en el classicisme, creà “La Nova Revista” (1927-29) i fou un dels fundadors d’“El Matí”.
Com a teòric i assagista publicà Arte y artistas (1912), Conferències de combat (1923), Els drets i deures de la joventut (1924), El gris i el cadmi (1926) i L’actualitat artística (1931). Des del 1939 escriví en castellà i abandonà el seu catalanisme militant.
(Sant Bartomeu del Grau, Osona, 17 gener 1887 – Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 4 desembre 1973)
Eclesiàstic i filòleg. Estudià a Vic i a les universitats de Halle i Zuric, i formà part del grup promotor del “Butlletí de Dialectologia Catalana” (1913), de l’Institut d’Estudis Catalans. Fou també col·laborador de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya.
Féu una aportació laboriosa de la llengua amb l’Atlas lingüístic de Catalunya, i l’any 1919 guanyà un accèssit al premi de filologia catalana de l’IEC amb Vocabulari dels documents catalans dels segles IX, X, XI i XII.
Se li deuen altres treballs com la tesi doctoral La frontera catalano-aragonesa (1914) i els volums del Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935-47), com també una Gramàtica històrica del català antic (1931).
Havia estat membre adjunt de la Secció Filològica de l’IEC, del 1921 al 1928; però l’any 1932 trencà amb l’Institut i es demostrà hostil enfront de la seva obra. Acabada la guerra civil, fou professor a la universitat i al seminari de Barcelona. Residí a Sant Cugat del Vallès.
L’any 1963 publicà les seves Memòries.
(Cervera, Segarra, 5 juny 1887 – Barcelona, 29 abril 1975)
Historiador, arxiver i arqueòleg. Cursà els estudis de lleis i de filosofia i lletres a Barcelona. L’any 1917 fou nomenat director de l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, i, gràcies a l’esforç i a la dedicació, aconseguí de convertir-lo aviat en Museu d’Història de la Ciutat, del qual fou nomenat director l’any 1919.
Col·laborador, promotor i organitzador d’institucions, arxius, excavacions i museus, tingué una actuació definitiva en el salvament dels arxius catalans durant la guerra civil.
Aportà contribucions de gran transcendència a la història de Barcelona, que aplegà en els tres volums de Barcelona i la seva història (1970, 1973 i 1975). Autor d’abundants treballs sobre història, art i arqueologia, entre els quals destaquen Els retaules de pedra a Catalunya (1930), Per a la història de l’art a Barcelona (1960), Tornant-hi a pensar (memòries, 1961) i Felip V i la ciutat de Cervera (1963).
(Barcelona, 1887)
Nom amb què és conegut el restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, al parc de la Ciutadella, obra de Lluís Domènech i Montaner. El nom prové d’una obra còmica de Pitarra estrenada el 1865, paròdia de la vida cavalleresca medieval.
És un edifici prismàtic de maó vist amb decoració ceràmica. A l’interior bona part de l’estructura metàl·lica és vista. És una obra primerenca de l’arquitectura modernista internacional.
Després de l’Exposició, ha tingut diverses finalitats: taller de realitzacions d’arts aplicades -portat pel mateix Domènech i per Antoni M. Gallissà-, seu del Museu d’Història, del Conservatori de Música i, actualment, del Museu d’Història Natural.
(Barcelona, 24 octubre 1887 – Torredembarra, Tarragonès, 9 setembre 1933)
Polític i enginyer industrial (1911). Redactor d’“El Poble Català” des del 1904. Fou cridat per Prat de la Riba per organitzar els serveis d’obres públiques de la Mancomunitat (1914), director de l’Escola del Treball (1917) i secretari d’ensenyament tècnic i professional (1922). El 1923 se separà del PSOE i, juntament amb Gabriel Alomar i M. Serra i Moret, fundà la Unió Socialista de Catalunya, i dirigí el setmanari socialista “Justícia Social” (1923).
Amb la República fou nomenat director de les escoles obreres de l’Ateneu Politècnic i reposat com a director de l’Escola del Treball. Després fou conseller d’Instrucció Pública del govern provisional de Catalunya, corredactor de l’Estatut de Núria i diputat per Barcelona.
Escriví, entre d’altres, Influència dels escolars en el catalanisme (1903), El socialisme i el problema de Catalunya (1923), Política vol dir pedagogia (1933), Manual pràctic de socialisme català (1933) i Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña (1932), que constitueix un compendi del seu ideari polític.
Dades dels Països Catalans 