(Girona, 4 juliol 1848 – Manila, Filipines, 24 setembre 1887)
Compositor. Fill de Joan Carreras i Dagas, del qual fou ajudant quan aquest era mestre director de l’Escola de Cecs de Barcelona.
Introduí millores al sistema Braille per a l’ensenyament musical. Féu una col·lecció de cants i balls populars.
(Malgrat de Mar, Maresme, 31 agost 1887 – San Juan, Puerto Rico, 28 octubre 1956)
Escriptora i traductora.
El 1916 es casà amb Juan Ramón Jiménez, de qui fou secretària i col·laboradora.
Traduí de l’anglès al castellà l’obra literària de Rabindranath Tagore.
(Barcelona, 5 octubre 1846 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 30 abril 1887)
Periodista. Fou el segon marquès de Casa Brusi. Fill d’Antoni Brusi i Ferrer, del qual continuà (1878) la seva tasca al capdavant del “Diario de Barcelona”.
Donà completa llibertat ideològica al director, Joan Mañé i Flaquer, home de confiança de la família. Durant la seva època, el diari continuà com el de més difusió a Barcelona, malgrat que en retrocés.
En morir deixà dos fills, però l’administració de l’empresa fou exercida pel seu germà Josep-Antoni fins que la seva filla, Maria Josefa Brusi i Garcia, tercera marquesa de Casa Brusi, restà lliure de la tutoria.
(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1 gener 1822 – Barcelona, 16 desembre 1887)
Pedagog i matemàtic. Germà de Josep. Professor de matemàtiques (1850) i secretari (1851) i director (1869) de l’Escola de Nàutica de Barcelona.
Dedicat també a la instrucció pública, fou cofundador (1848) i professor de l’Escola Industrial de Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona (1866).
S’interessà per problemes d’instrucció popular i participà (1864) en la comissió encarregada de resoldre la crisi fabril del Principat.
Publicà diversos tractats sobre trigonometria i mecànica celeste.
(Torroja del Priorat, Priorat, 16 agost 1887 – Barcelona, 1977)
Escultor imatger. Ha viscut i treballat a Xile, Argentina, EUA i Brasil, país on visqué des del 1955.
Autor de les escultures de la catedral de Jacarèzinho (Paranà, Brasil).
Fou el pare de Valentí i Sixte Blasco i Brugueras.
(Barcelona, 16 juny 1887 – 21 febrer 1959)
Neuròleg. Continuà els treballs del seu pare, Lluís Barraquer i Roviralta, a l’escola de neurologia de l’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.
Entre les seves obres cal esmentar: Tratado de enfermedades nerviosas, Neurología clínica i Fisiopatología de los lóbulos frontales.
Fou un dels fundadors de la Sociedad Española de Neurología.
Mandíbula d’un home de Neanderthal, descoberta prop de l’estany de Banyoles, la primera trobada a Catalunya (1887); fou recollida per Pere Alsius entre els dipòsits sedimentaris de l’antillac, d’una extensió més gran que l’actual.
Es conserva a la Col·lecció Prehistòrica Alsius de Banyoles.
(Barcelona, 19 gener 1887 – 12 gener 1977)
Musicòleg i organista. Eclesiàstic. Fou un dels fundadors de l’Associació Gregoriana i de l’Associació d’Amics dels Goigs.
Estudià especialment la cançó popular catalana i l’aplicació de la música religiosa a la litúrgia.
Publicà, entre altres obres, Petites biografies de grans barcelonins (1965).
(Barcelona, 5 octubre 1887 – 29 octubre 1972)
Compositor i pianista. Deixeble de Josep Rodoreda i Carles G. Vidiella a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Dirigí l’Orfeó Canigó. El 1917 fundà l’Institut Musical Ardèvol i el Trio Ardèvol.
És autor d’obres de música de cambra, d’orquestra i de cant. Una suite seva obtingué el premi Ciutat de Barcelona 1958.
Escriví alguns llibres de teoria entre els quals un Tratado de técnica musical (1923) i uns Estudios rítmicos, polirrítmicos y politonales (1939).
Fou el pare del també compositor Josep Ardèvol i Gimbernat.
(València, 29 novembre 1887 – Barcelona, 28 gener 1970)
Primer catedràtic de numismàtica a la Universitat de Barcelona, a la qual s’incorporà el 1914.
Encarregat per la Junta de Museus de l’organització del Gabinet Numismàtic de Catalunya, des del 1932 treballà en el muntatge del Museu Numismàtic (considerat un dels millors d’Europa).
Com a investigador, cal remarcar l’estudi de les monedes de l’Empúries grega, publicat a les monografies: D’una troballa de monedes emporitanes i la possible cronologia de les mones d’Empúries (1933), Les dracmes empuritanes (1933), Les monedes empuritanes anteriors a les dracmes (1934).
Dades dels Països Catalans 