Arxiu d'etiquetes: 1882

Tórtola i València, Carme

1 Resposta

(Sevilla, Andalusia, 18 juny 1882 – Barcelona, 13 febrer 1955)

Ballarina. Coneguda artísticament com a Tórtola Valencia. De família paterna cerdana, de molt petita es traslladà a Londres amb els seus pares, que emigraren a Mèxic i deixaren Carme Tórtola sota la custòdia d’una família benestant.

Inicià la seva carrera com a ballarina a Londres el 1908, i posteriorment es traslladà a Madrid i Barcelona. Actuà a tot Europa, els Estats Units i a l’Amèrica del Sud amb gran èxit. Fou professora del Teatre d’Art de Munic fins l’any 1914. Es retirà de l’escena l’any 1930 i fixà la seva residència a Barcelona.

El seu art, molt influït per Isadora Duncan, despertà l’admiració dels artistes i intel·lectuals de l’època. Al llarg de la seva vida reuní una col·lecció extensa d’objectes de diverses procedències, entre els quals destaca una col·lecció de puntes i vestits.

El 1918 una fotografia de la seva interpretació de La Tirana inspirà la imatge de la línia de sabons Maja de la firma Mirurgya.

Pujols i Morgades, Francesc

11 Respostes

(Barcelona, 11 agost 1882 – Martorell, Baix Llobregat, 13 febrer 1962)

Escriptor i pensador. Nebot, per línia materna, del bisbe Morgades. Des de molt jove estigué en contacte amb els nuclis barcelonins de la intel·lectualitat noucentista. A 21 anys obtingué la flor natural del Jocs Florals de Barcelona per l’únic llibre de poemes publicat durant la seva vida (1904). Aquest llibre anava precedit d’una introducció de Joan Maragall.

La seva curiositat universal féu que tractes de tota mena de temes (filosofia, moral, política, matemàtiques, música, art, ciències) en articles que publicà en nombroses revistes del primer terç del segle XX (“El Papitu” a la seva primera època, revista de la qual fou director el 1912, “Vell i Nou”, “Mediterrània”, “Un Enemic del Poble”, “La Terra”, “La Nova Revista”, “Mirador”, “Arts i Bells Oficis”, etc).

La seva obra de pensament, estructurada, és continguda en les obres Concepte general de la ciència catalana (1918) i Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola (1926).

Inventà un corrent filosòfic anomenat successivament hiparxiologia i pantologia, amb els quals intentava posar de manifest l’aportació catalana al pensament universal i, a més, donar una explicació de l’univers que comprengués els conceptes lògics de la nova ciència i els que caracteritzen la religió, és a dir, la totalitat dins una noció empírica de tots els coneixements adquirits per l’home en el seu treball a través dels segles.

Fou secretari, durant un quant temps, de l’agrupació Les Arts i els Artistes, i en arribar a la maduresa, després d’haver passat uns quants anys a l’exili, s’instal·là a Martorell, a la masia coneguda per la Torre de les Hores, on escriví la major part de l’obra fonamental del seu pensament. Tingué una certa popularitat, sobretot pel seu enginy i el seu extens anecdotari.

Cal destacar-ne altres obres: Crítica artística (1921), Medeia (1923), tragèdia, La visió religiosa i artística de Gaudí (1928) i La solució Cambó (1931).

Puig i Ferreter, Joan

7 Respostes
(la Selva del Camp, Baix Camp, 5 febrer 1882 – París, França, 2 febrer 1956) Escriptor. Cursà estudis de batxillerat a Reus, on entrà en relació amb el grup literari format entorn de Josep Aladern. Més tard (1899), a Barcelona, en contacte amb els grups literaris i artístics, i orientat per Ignasi Iglésias, inicià en diversos diaris i revistes la publicació de poemes, en els quals canta l’amor i la natura d’una manera exaltada i dionisíaca, d’acord amb un cert tipus de sensibilitat modernista. Autodidacte i inadaptat dins la societat on vivia, anà a França (1902), on va menar una vida errant fins a 22 anys, període decisiu per a la formació de la seva personalitat; fruit d’aquesta etapa és el seu primer llibre Diàlegs dramàtics (1904). Establert de nou a Barcelona, inicià amb l’estrena de La dama alegre (1904) la carrera d’autor dramàtic, que havia de culminar amb La dama enamorada (1908), seguida d’El gran Aleix (1912). El seu teatre, juntament amb el d’Ignasi Iglésias, representa la màxima influència d’Ibsen a Catalunya, tot i que els personatges, més que respondre a les orientacions del teatre de tesi, es caracteritzen pel seu vitalisme apassionat. En la seva producció teatral és constant el sentit poètic de l’individu que lluita contra la societat: Arrels mortes (1907) i Aigües encantades (1908). Unes altres obres oscil·len des de la tragèdia: Boires de la ciutat (1905), influïda per Gorki, a la comèdia, com Garidó i Francina (1917), basada en el cançoner popular. Per sobreviure practicà intensament el periodisme, de vegades d’una manera anònima. Cap al 1920 abandonà definitivament el teatre i passà a conrear la novel·la amb L’home que tenia més d’una vida (1925). Director literari de les Edicions Proa, donà a conèixer no sols els valors locals, sinó també els grans escriptors europeus. L’etapa novel·lística, que abraça tota l’obra de maduresa, se situa en la línia dels grans autors del segle XIX, especialment dels russos, i es caracteritza pel contingut autobiogràfic, a causa d’un afany de realisme i una ambició de redempció moral, combinat amb una part de ficció mínima. Dins aquest corrent cal situar Servitud (1926), Vida interior d’un escriptor (1928) i Camins de França (1934), obra cabdal en la narració catalana. Les obres en que predomina la imaginació són Els tres al·lucinats (1928) i El cercle màgic (1929). En temps de la República intervingué en política: va ésser elegit diputat per ERC a les corts constituents espanyoles (1931) i al Parlament de Catalunya (1932). Durant la guerra civil, nomenat conseller d’Assistència Social de la Generalitat (juliol-setembre 1936), fou enviat a París com a delegat i pagador de la Generalitat, i continuà a l’exili fins a la mort. En els darrers anys de la seva vida escriví el dietari Ressonàncies (1942-52) i es lliurà a la redacció del cicle novel·lístic: El pelegrí apassionat (12 vol, 1952-77), obra autobiogràfica i de ficció, que constitueix una veritable crònica dels últims cinquanta anys de la història de Catalunya i vol ésser, alhora, una defensa apassionada de la seva gestió a París (impugnada per Ferran Canyameres en el seu libel El gran sapastre) i una justificació dels seus amors, que el feren arribar a estats gairebé d’al·lucinació, a renyir amb certs amics i a sentir mania persecutòria; influïda per Proust, Dostoievski i Cervantes, és una de les obres més extenses i ambicioses de la literatura catalana.

Oller i Rabassa, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 21 maig 1882 – 21 novembre 1971)

Novel·lista. Fill de Narcís Oller, estudià dret i, alhora que exercia la seva professió, es dedicà al conreu de la literatura. Col·laborà a “La Creu del Montseny”, setmanari en què publicà els seus primers escrits, a “La Renaixensa”, a “La Ilustració Catalana” i “De tots colors”.

Seguint la línia del seu pare, continuà prenent per arguments temes de la burgesia barcelonina, que desenvolupà a través d’una òptica realista. La seva obra més reeixida Quan mataven pels carrers (1930), se centra en el problema d’un període de la vida política de Barcelona. Altres novel·les anteriors de tipus realista són La carretera (1897), premiada als Jocs Florals, i La rosella (1904).

Posteriorment, bé que amb variants, seguí la línia psicològico-realista. Cal recordar, entre d’altres, les novel·les La barca d’Isis (1933), Amb el bec i amb les dents (1936), Home endins (1952), La maltempsada (1962), sobre la guerra civil, alguns volums de contes i l’assaig Víctor Català (1967).

Maseras i Galtés, Alfons

3 Respostes

(Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès, 23 febrer 1884 – Tolosa, Llenguadoc, 27 octubre 1939)

Escriptor. Fill de metge, havia de seguir la carrera del pare, però abandonà els estudis i, molt jove encara, debutà en el món literari: a la fi del 1899 ja freqüentava Els Quatre Gats, on probablement féu amistat amb Picasso, que el retratà.

El 1900 aparegueren a “Joventut” i “Catalunya Artística” les seves primeres publicacions, i el 1901 dirigí, juntament amb E. Alfonso, la revista “Auba”. Residí llargues temporades a París, on durant la Dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal de “La Veu de Catalunya”.

Conreà la novel·la (Edmon, 1908; La fi d’un idil·li, 1908; L’adolescent, 1909; Ildaribal, 1915; A la deriva, 1921), la poesia (Delirium, 1907; La llàntia encesa, 1926), el conte (Contes fatídics, 1911; La ratlla, 1929), el teatre (L’hereu, 1929; Guerau i Marta, 1932) i la narració (Sota el cel de París, 1910). Tota la seva obra és bàsicament romàntica. Invocació i altres poemes (1938) és potser la més personal.

Col·laborà en molts altres diaris i revistes. Escriví també sobre temes artístics a “Art” i el “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, on publicà sobre el pintor neoclàssic Josep Bernat Flaugier (1933); en col·laboració publicà Fortuny, la mitad de una vida (1932), una notable biografia.

Traduí Molière, Musset, Shakespeare i Leopardi. Signà alguns escrits amb pseudònims: Jordi Casanova, Jaume dels Domenys, Omega.

Fou germà seu Miquel Maseras i Galtés  (Barcelona, 1882 – segle XX) Metge. Destacà pels seus treballs de bacteriologia.

Gay i de Montellà, Rafael

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 15 novembre 1882 – Barcelona, 1969)

Advocat i jurisconsult. Membre de les joventuts de la Lliga Catalana. Especialista en dret mercantil. Fou membre numerari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i ocupà diversos càrrecs en la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona.

De la seva obra, són rellevants: Prontuario de la jurisprudencia mercantil (1924), La vida financera de les societats mercantils (1978), Tratado de la legislació comercial española (1930), Código de Comercio español comentado (1936), Autarquía (1940) i Valoración hispánica del Mediterráneo (1952). Escriví també algunes obres narratives sobre la Cerdanya i el Rosselló i records de viatge, així com la novel·la Girona 1900 (1966).

Figueras i de Moragas, Estanislau

3 Respostes

(Barcelona, 13 novembre 1819 – Madrid, 11 novembre 1882)

Polític, jurisconsult i destacat orador. Es llicencià en dret i exercí d’advocat a Tarragona. Cap al 1840 ingressà al partit progressista, del qual se separà i passà per anar al partit demòcrata. L’any 1848 participà, a Madrid, en els treballs preparatoris de la revolució, però en fracassar, tornà a Catalunya. A partir del 1851 fou diputat a corts per Tarragona. Es mostrà declaradament republicà i dirigí a les corts la minoria parlamentària d’aquesta filiació.

L’any 1854 formà part de la junta revolucionària de Tarragona i, després del triomf de la revolució de juliol d’aquell any, tornà a ésser elegit diputat, i també el 1862 i el 1865. Les seves campanyes contra els governs de la Unió Liberal i dels moderats li valgueren la persecució de Narváez; va ésser desterrat a Pamplona i posteriorment a Avis (1867).

En triomfar la revolució de setembre de 1868, en la qual prengué part activa, fundà el periòdic “La Igualdad”, que aviat esdevingué el principal diari republicà d’Espanya. Fou elegit diputat per a les corts constituents de 1869-70. Més endavant es distingí per l’oposició constant als governs d’Amadeu I i, en general, a la idea monàrquica.

Elegit president de la I República (12 febrer 1873), amb l’ajut dels radicals. Exercí el càrrec fins al mes de juliol del mateix any; després es traslladà a l’estranger afectat per la mort de la seva muller, malalt i incapaç de superar les divisions polítiques dels republicans. Durant la Restauració es mantingué allunyat de tota activitat política fins que el 1880 fundà el Partit Republicà Federal Orgànic. Procurà la unió de tots els republicans, per la qual cosa s’entrevistà amb Manuel Ruiz Zorrilla a París.

La mort truncà el seu retorn a la vida política.

Companys i Jover, Lluís

34 Respostes

(el Tarrós, Urgell, 21 juny 1882 – Barcelona, 15 octubre 1940)

Polític i president de la Generalitat. Estudià lleis a Barcelona i fou advocat laboralista. Amic i col·laborador de Francesc Layret i Albert Bastardas, s’inicià en el món de la política com a secretari de l’Associació Escolar Republicana alhora que militava a la Unió Republicana. En crear-se Solidaritat Catalana, en fou, al principi, partidari, però ben aviat s’hi oposà per la significació dretana d’aquest moviment.

El 1909 fou empresonat pels fets de la Setmana Tràgica. El 1910 ingressà, amb els membres de la Unió Republicana, a la Unió Federal Nacionalista Republicana i aviat encapçalà el moviment reformista, que abandonà quan aquest es declarà occidentalista quant a les formes de govern (1914-15). Milità en la Joventut Republicana de Lleida i participà en la creació del Partit Republicà Català (1917).

Fou remarcable la seva activitat com a periodista; exercí, entre altres tasques, el càrrec de redactor en cap de “La Publicidad”. L’any 1916, amb Marcel·lí Domingo, creà el diari “La Lucha”. Aquest mateix any fou elegit regidor de Barcelona i s’ocupà de la defensa dels sindicalistes, cosa que li valgué uns quants empresonaments.

companys3

Era al presidi de Maó, amb Salvador Seguí i d’altres (confinat per Martínez Anido), quan, per raó d’ésser elegit per al congrés (desembre 1920), fou posat en llibertat. Aquest any col·laborà a la creació de la Unió de Rabassaires, que constituí l’eix de la política agrària catalana dels anys següents, i en dirigí l’òrgan de premsa, “La Terra”.

Durant la dictadura, participà en diferents comitès d’oposició a Primo de Rivera, i el govern Berenguer l’empresonà (octubre 1930). L’any 1931 participà activament en representació del Partit Republicà Català en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona (12 abril 1931), el 14 d’abril ocupà l’ajuntament i proclamà la República a Catalunya.

Por ordre de Macià, exercí interinament el càrrec de governador civil (abril-maig 1931). Diputat a les corts constituents (1931), participà en les discussions de l’Estatut i, aprovat aquest, fou president del Parlament de Catalunya (1932) fins que Azaña el nomenà ministre de marina (juny-setembre 1933). La seva activitat política no li impedí de dedicar-se a la premsa, en la qual col·laborà activament, i àdhuc dirigí una temporada “La Humanitat”.

companys2

A la mort de Francesc Macià ocupà el càrrec de president de la Generalitat (gener 1934) i formà un govern de concentració (amb Estat Català, Acció Catalana, el grup de “L’Opinió”, l’USC), característica fonamental del seu ideari polític. Defensà la llei de contractes de conreu, que satisfeia algunes peticions de la Unió de Rabassaires, l’oposició a la qual per part dels sectors dretans de Catalunya portà als fets del 6 d’octubre de 1934.

Davant l’alternativa d’haver de col·laborar amb el govern de Madrid, cada cop més de dretes, proclamà l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. L’exèrcit intervingué i fou suspès parcialment l’Estatut, mentre Companys, processat i condemnat a 30 anys, era empresonat al presidi de Puerto de Santa Maria.

Gràcies a la victòria del Front Popular (febrer 1936) fou alliberat i, elegit diputat, tornà a ocupar la presidència de la Generalitat, i l’Estatut entrà de nou en vigor. En esclatar la guerra civil, lluità per aconseguir un govern d’unitat popular, que presidí Josep Tarradellas, oferint algunes conselleries a cenetistes i comunistes, per tal de trobar un nou equilibri de forces polítiques conforme a la situació revolucionària creada.

Exiliat a França el 1939, fou detingut per la Gestapo el 13 d’agost de 1940, i extradit i lliurat al govern franquista. Després d’un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat al castell de Montjuïc.

Camps i Fabrés, Antoni

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 14 setembre 1822 – Barcelona, 28 octubre 1882)

Industrial i escriptor. Estudià al seminari de Barcelona. Propietari de fàbriques tèxtils, s’interessà molt per les qüestions socials, que enfocà des d’una òptica catòlica i moderada. Formà part de diverses entitats, com la Societat d’Amics de la Instrucció, la qual presidí. Aquesta actitud es reflecteix en el llibre Economía política cristiana (1894). Fou diputat provincial per Manresa el 1871.

Participà en els Jocs Florals des del 1859, en els quals guanyà un premi especial amb la poesia Lo vot del trobador (1859). En 1861 obtingué la flor natural per la seva poesia Los tres suspirs de l’arpa, centrada en la trilogia romàntica Fe, Pàtria, Amor, que constituí el nucli temàtic de la seva obra, d’una notable qualitat literària, la qual fou recollida a Poesies (1894). Conreà també la poesia en llengua castellana, publicada a “Revista Popular”.

Barnils i Giol, Pere

3 Respostes

(Centelles, Osona, 20 novembre 1882 – Barcelona, 30 gener 1933)

Filòleg i foneticista. Pensionat per la diputació de Barcelona, estudià filologia romànica a la universitat de Halle, on seguí els cursos de Schäell i Suchier, i a París, on s’especialitzà en fonètica experimental.

Dedicat a la investigació del català i als estudis de dialectologia, publicà la seva tesi doctoral El dialecte d’Alacant (1913). Durant sis anys s’encarregà d’aplegar materials per al Diccionari General de la Llengua Catalana.

Fou director del Laboratori de Fonètica de Barcelona, on va aplicar per primera vegada els mètodes de Rousselot, sota la direcció del qual publicà un volum d'”Estudis Fonètics”, que constituí un dels números del “Butlletí de Dialectologia Catalana”. Col·laborà en la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i fou director tècnic de l’Escola Municipal de Sordmuts.

Dirigí les revistes “Estudis Fonètics”, “La Paraula” i “El Parlar” i publicà nombrosos estudis de fonètica i de dialectologia, l’obra Els defectes del parlar (1930) i el recull de poemes Les creus de Centelles (1913).