(Igualada, Anoia, 20 febrer 1851 – 3 juny 1935)
Polític i empresari, conegut popularment com “el Morrut“. Fou alcalde d’Igualada.
Nebot dels fundadors de “La Vanguardia”, Carles i Bartomeu Godó i Pié.
Fou el pare de Joan Godó i Pelegrí (Igualada, Anoia, 5 desembre 1876 – 31 maig 1957) Industrial i polític. Fou alcalde d’Igualada del 1906 al 1914. El 1935 succeí al seu pare a l’empresa tèxtil de la Igualadina Cotonera.
Ferran Fuster (Catalunya, 1878 – segle XX) Religiós jesuïta. Es doctorà en dret canònic a Roma. Fou catedràtic d’aquesta disciplina al Col·legi Màxim de Sarrià. Era redactor molt actiu de la revista “Razón y Fe”.
Jeroni Fuster (València, segle XV – segle XVI) Eclesiàstic i poeta. Mestre en teologia, fou beneficiat de la seu de València. Participà amb una composició en català en el certamen poètic celebrat a València el 1511 en honor de Santa Caterina de Siena. Escriví també una Homilia sobre lo psalm “De profundis” (1490), en prosa i algunes parts en vers, que reflecteixen una clara influència de la Divina Comèdia de Dant.
Josep Fuster (Perpinyà, 1801 – 1876) Metge. Ensenyà a Montpeller. Escriví en francès remarcables estudis mèdics.
Just Fuster (País Valencià, 1815 – segle XIX) Compositor. És autor de diverses obres que foren populars.
Melcior Fuster (València, 1607 – 1686) Eclesiàstic. Publicà part dels seus escrits en castellà i en llatí. La seva obra es compon de sermons i treballs teològics.
Pere Joan Fuster (Illes Balears, segle XIV) Arquitecte. L’any 1343 treballava a les obres de la seu de Palma.
Ramon Fuster (Anglès, Selva, segle XIV) Mestre d’obres i tallista. Treballà en 1327-28 a l’església de Santa Maria de Montserrat. Li fou encomanada l’ampliació del primitiu temple romànic i sembla que aixecà un cor als peus de la nau central.
Ricard Fuster (Catalunya, segle XX – 1956) Baríton. Destacà per la seva tècnica acurada i pel seu gran temperament, que li aconseguiren èxits remarcables. Actuà fins a una edat molt avançada. La seva millor interpretació era la de Rigoletto de Verdi.
Tomàs Fuster (Castelló de la Plana, 1660 – 1714) Frare dominicà. Obtingué els càrrecs de predicador del rei, missioner apostòlic i qualificador del Sant Ofici. És autor d’escrits religiosos.
Valeri Fuster (València, segle XVI) Poeta. Hom en coneix els poemes Cobles noves de la cric-crac, Cançó de les dones, Canción muy gentil i Resposta de la sua amiga al sobredit galant, inclosos en un plec poètic imprès a València el 1556. De llenguatge, to i caràcter populars, gaudiren d’èxit entre els seus contemporanis.
(Barcelona, 1876 – Madrid, 1965)
Diplomàtic i segon marquès de Rialb.
Era delegat d’Espanya a la V Conferència de Dret Internacional de l’Haia, que el 1936 fou delegat del general Franco per al bescanvi de presoners de la guerra civil.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1876 – 1950)
Mestre de capella i compositor.
Autor de diverses obres corals i de música religiosa, escriví El Penedès, Folklore dels balls, danses i comparses populars (1926).
(Barcelona, 1877 – 1957)
Pintor i decorador mural. Fill de Pere Borrell i del Caso, i germà de Ramon Borrell i Pla (Barcelona, 1876 – 1963), el qual pintà cavalls, pintura mural i és autor de nombrosos ex-libris.
Juli conreà la pintura de gènere, el retrat femení i les composicions murals, especialment de caràcter religiós, pintades en un estil acadèmic amb tocs naturalistes.
El seu fill i deixeble fou Pere Borrell i Bertran (Barcelona, 1905 – Madrid, 1950) Pintor. Conreà un tipus de pintura fantàstica que gaudí d’una gran acceptació al Madrid de postguerra.
(Buenos Aires, Argentina, 1876 – 1890)
Setmanari en català. Publicat en tres èpoques (1876-77, 1878-80 i 1889-90).
Fundada i dirigida per l’advocat Antoni de P. Aleu, fou el primer periòdic en català a l’Amèrica del Sud.
Hi col·laboraren, entre d’altres, Valentí Almirall i Artur Masriera, i publicà, ja el 1878, una edició de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer.
(Berga, Berguedà, 8 juliol 1876 – Solsona, Solsonès, 23 agost 1952)
Missioner claretià. Professà el 1892 i el 1900 s’ordenà de sacerdot. Es doctorà en ambdós drets a Roma.
El 1905 anà a Madrid, on organitzà congressos, fundà revistes, promogué missions i assolí fama de polígraf.
Conseller (1922) i sotsdirector de l’Institut Claretià, promogué la creació del Temple i del Col·legi Internacional de Roma; el 1934 fou procurador de l’Institut a Roma i consultor de diversos dicasteris de la cúria romana.
Publicà El Código Canónico… aplicado a España (1918) i obres de tema religiós.
(Tarragona, 2 desembre 1876 – Barcelona, 26 octubre 1960)
Polític. Membre d’Acció Catalana, seguí Rovira i Virgili quan fundà Acció Republicana de Catalunya (1930), per lo qual signà el pacte de Sant Sebastià (1930).
Fou governador civil de Tarragona els primers mesos de la República.
Anà a l’exili des del 1936 i retornà el 1947.
(Barcelona, 1 novembre 1873 – 3 març 1876)
Setmanari republicà liberal i anticarlí, continuador de “La Flaca”. Fou editat en castellà.
Hagué de suportat diferents suspensions, i utilitzà els títols “El Lío” i “La Madeja”.
En els seus últims temps fou mensual, i la col·lecció completa és de 22 números.
Foren molt notables les seves pàgines centrals, litografiades a tot color, amb dibuixos polítics de Tomàs Padró, que signava AºWº.
(Barcelona, 1876 – 1956)
Pianista i crític musical. Estudià piano amb Joan Baptista Pujol i Enric Granados.
Fou primer premi de piano a l’Escola Municipal de Música. Guanyà una pensió per ampliar estudis a París i Brussel·les.
La seva carrera com a concertista, iniciada amb èxits notables, a París, a Brussel·les i a Barcelona, es frustrà a causa d’un accident que li afectà un dit. És dedicà a l’ensenyament.
Fou crític musical de “La Veu de Catalunya” i redactor en cap, amb Joan Salvat, de la “Revista Musical Catalana”.
Els seus nombrosíssims escrits sobre música, encara que esparsos, són d’una qualitat excepcional. Publicà La música i els músics (1933), recull de crítiques, i Teoría de la música (1941).
Dades dels Països Catalans 