(Barcelona, 1854 – 1861)
Societat creada per a l’explotació del ferrocarril entre Barcelona i Molins de Rei; el 1859 la línia fou prolongada fins a Martorell.
Poc temps després de la creació canvià el nom pel de Companyia de Ferrocarril de Barcelona a Martorell, que el 1861 passà a ésser Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona.
(Catalunya, 1861 – )
Publicació anual. Editada primer per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, com a Calendari del Pagès.
Tingué gran influència perquè durant molts anys fou gairebé l’única revista catalana que arribava a la pagesia i que, per tant, ajudà a conservar, al camp, el costum de llegir en català.
D’ençà de l’any 1940 es publicà en castellà, però a partir del 1975 ja es tornà a publicar totalment en català.
En els seus números informa, mes per mes, dels treballs i de les noves tècniques agrícoles, i recull les dades d’interès per al treball del camp, les disposicions legals que l’afecten i textos literaris de tema rural.
Enllaç: Calendari dels Pagesos
(Badalona, Barcelonès, 24 maig 1861 – 16 gener 1912)
Escriptor i pedagog. Col·laborà a “Lo Gay Saber”, a “La Renaixensa” i a la revista “El Clamor del Magisterio”.
La seva poesia, patriòtica i costumista, assolí una gran popularitat. Participà als Jocs Florals de Barcelona amb èxit; és autor de Simfonies poemàtiques (1898), Boira i sol (1900), La nit a Montgrony (1905) i de la llegenda medieval, en vers, La veu de la morta, publicada el 1913.
Conreà el teatre de costums amb obres com La Gallarda del Roser (1902) i Gent de platja (1902). També li devem el llibre Lo trobador català (1892), miscel·lània de poesies i proses, que ha tingut més de vint edicions.
(Vernet, Noguera, 28 novembre 1812 – Tagliacozzo, Itàlia, 8 desembre 1861)
Militar carlí. En morir afusellat el seu pare, Antoni Borges (1836), el succeí en la direcció de la seva partida, i el 1839 es convertí en un dels principals col·laboradors del comte d’Espanya, ascendit a coronel actuà a l’expedició de la Vall d’Aran. En acabar-se la primera guerra carlina, s’exilià a França.
Tornà a Catalunya el 1847 com a general de brigada i prengué part en la segona guerra, actuant al Camp de Tarragona. Fou batut (1849) pel general Quesada a Selma (Alt Camp), i hagué de tornar a exiliar-se.
Passà a Itàlia, al servei de Francesc II de Nàpols, el qual fou destronat per Garibaldi. Intentà d’iniciar un moviment al seu favor a Calàbria, però fou fet presoner pels lliberals i afusellat.
(Barcelona, 11 juny 1861 – Madrid, 20 gener 1905)
Escaquista remarcable. Es dedicà professionalment a ensenyar física i matemàtiques.
Fou al seu temps el jugador d’escacs més destacat del país. Gaudí de bona consideració internacional.
(Barcelona, 6 novembre 1774 – Pamplona, Navarra, 24 setembre 1861)
Prelat. Germà de Lluís Maria. Fou canonge de la seu de Girona, rector de la universitat d’Osca, senador del regne i bisbe de Pamplona des del 1830.
Fou home de vasta cultura i autor d’alguns escrits.
(Barcelona, 16 febrer 1861 – 3 febrer 1908)
Fabricant i economista. Féu les guerres carlines i treballà a la fàbrica Güell, en la qual arribà a tenir un alt càrrec fins que es plantà pel seu compte.
Fou membre del Centre Català, però en sortí amb Àngel Guimerà, Domènech i Montaner, i Permanyer (1887), i participà en la fundació de la Lliga de Catalunya.
Ardent proteccionista, els seus discursos a les assemblees de Manresa (1892) i a Reus (1893) foren publicats amb el títol de Criteri econòmic general catalanista (1893).
(Sant Feliu Sasserra, Bages, 1 novembre 1830 – Haidu’o’ng, Tonquin, Vietnam, 1 novembre 1861)
Missioner i sant. Germà de Salvi. Ingressà a l’orde dominicà (1847) per consell d’Antoni Maria Claret; passà després a Filipines (1852) i a Tonkin (1856), on morí en la persecució decretada per Tu-Duc.
Fou beatificat el 1906 per l’Església Catòlica, que celebra la seva festa el 3 de novembre.
(Barcelona, 25 febrer 1861 – Aranjuez, Madrid, 13 juny 1931)
Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Després dels primers estudis treballà en el negoci de teixits del seu pare, però va deixar el negoci en mans del seu germà Albert, i trencà amb la tradició industrial de la família.
Inicialment autodidacte en art, fou deixeble del dibuixant Tomàs Moragas i es formà en el Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, del qual fou un dels fundadors. Les primeres pintures tenen punts de contacte amb les de Joaquim Vayreda.
Els que porten condecoracions són com les botigues de poc gènere que tot ho exhibeixen a l’aparador. (Santiago Rusiñol)
Després d’un viatge a París (1889), on va viure a Montmartre amb Ramon Casas i després amb Zuloaga, la seva pintura adoptà tons grisos i subtils vaguetats, a la manera de Whistler, clarament influenciada pels impressionistes. Els quadres d’aquella època són paisatges, temes urbans, composicions simbòliques d’inspiració modernista i retrats. Després d’un viatge a Andalusia (1896-97), començà a pintar jardins.
Establert a Barcelona, fou un dels principals animadors del primer moviment modernista, Els Quatre Gats, que agrupava artistes i escriptors d’avantguarda. Adquirí una casa a Sitges, on va fundar el Cau Ferrat i organitzà les famoses Festes Modernistes.
Més popularitat aconseguí com a escriptor. Ja des de París col·laborà a “La Vanguardia” amb els escrits Desde el molino (1894) i Impresiones de arte (1897), impressions després aplegades en Fulls de la vida (1898). Formà part del grup de “L’Avenç”, portaveu del moviment modernista.
Enganyar els homes d’un en un és bastant més difícil que enganyar-los de mil en mil. Per això l’orador té menys mèrit que l’advocat o el curandero. (Santiago Rusiñol)
Anant pel món (1896) fou el primer llibre que publicà en català; hi recull records d’infantesa, impressions de viatges per Espanya i de l’estada a París. És remarcable Oracions (1897), original i personalíssima contribució al modernisme, comentada per Unamuno.
La seva aportació al teatre català, iniciada amb L’home de l’orgue (1890), aconseguí un veritable èxit amb L’alegria que passa (1898), estrenada en sessions del Teatre Íntim. Satiritzà temes candents de l’època en les comèdies de costums, com L’hèroe (1903), paròdia del desastre del 98, Els Jocs Florals de Canprosa (1902), divertida caricatura de les innúmeres solemnitats floralesques, Els savis de Vilatrista (1907), ridiculització de l’ambient pseudo-intel·lectual de províncies, i Gente Bien (1917), crítica de la societat barcelonina dels nous rics que, mancats de cultura, s’entesten a no parlar la llengua del país.
La seva obra més representativa, L’auca del senyor Esteve, en la doble versió novel·lística (1907) i teatral (1917), és un elogi amable i àcid de la menestralia barcelonina, promotora del creixement de la ciutat.
Al romanticisme modernista i fins decadent pertanyen El místic (1903), El pati blau (1903) i La mare (1907). Entre les obres dramàtiques cal esmentar El jardí abandonat (1900), Cigales i formigues (1901) i La nit de l’amor (1905), de modernisme simbolista.
En les narracions i novel·les sobresurten l’enfilall d’acudits, el llenguatge pintoresc, la presència individualitzada del paisatge on s’endevina l’empremta del pintor impressionista, tot això bastit sobre la gran o petita anècdota de gènere costumista. Exemples principals d’això són El català de “La Mancha”, En Josepet de Sant Celoni, a més de L’auca del senyor Esteve. Notables capacitats de percepció i de descripció palesen els mig assaigs, mig llibres de viatges El poble gris (1902) i L’illa de la calma (1920), sobre Mallorca.
Oscil·lant entre l’humor amable i la melangia trista, com una mica desencantat de la vida, combinà els aspectes de pintor, de dramaturg, de novel·lista i de celebritat popular quasi mítica sobretot per l’aspecte bohemi, de casa benestant, que deixà un extens i original anecdotari.
Dades dels Països Catalans 