(Barcelona, 25 febrer 1861 – Aranjuez, Madrid, 13 juny 1931)

Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Després dels primers estudis treballà en el negoci de teixits del seu pare, però va deixar el negoci en mans del seu germà Albert, i trencà amb la tradició industrial de la família.

Inicialment autodidacte en art, fou deixeble del dibuixant Tomàs Moragas i es formà en el Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, del qual fou un dels fundadors. Les primeres pintures tenen punts de contacte amb les de Joaquim Vayreda.

Els que porten condecoracions són com les botigues de poc gènere que tot ho exhibeixen a l’aparador. (Santiago Rusiñol)

Després d’un viatge a París (1889), on va viure a Montmartre amb Ramon Casas i després amb Zuloaga, la seva pintura adoptà tons grisos i subtils vaguetats, a la manera de Whistler, clarament influenciada pels impressionistes. Els quadres d’aquella època són paisatges, temes urbans, composicions simbòliques d’inspiració modernista i retrats. Després d’un viatge a Andalusia (1896-97), començà a pintar jardins.

Establert a Barcelona, fou un dels principals animadors del primer moviment modernista, Els Quatre Gats, que agrupava artistes i escriptors d’avantguarda. Adquirí una casa a Sitges, on va fundar el Cau Ferrat i organitzà les famoses Festes Modernistes.

Més popularitat aconseguí com a escriptor. Ja des de París col·laborà a “La Vanguardia” amb els escrits Desde el molino (1894) i Impresiones de arte (1897), impressions després aplegades en Fulls de la vida (1898). Formà part del grup de “L’Avenç”, portaveu del moviment modernista.

Enganyar els homes d’un en un és bastant més difícil que enganyar-los de mil en mil. Per això l’orador té menys mèrit que l’advocat o el curandero. (Santiago Rusiñol)

Anant pel món (1896) fou el primer llibre que publicà en català; hi recull records d’infantesa, impressions de viatges per Espanya i de l’estada a París. És remarcable Oracions (1897), original i personalíssima contribució al modernisme, comentada per Unamuno.

La seva aportació al teatre català, iniciada amb L’home de l’orgue (1890), aconseguí un veritable èxit amb L’alegria que passa (1898), estrenada en sessions del Teatre Íntim. Satiritzà temes candents de l’època en les comèdies de costums, com L’hèroe (1903), paròdia del desastre del 98, Els Jocs Florals de Canprosa (1902), divertida caricatura de les innúmeres solemnitats floralesques, Els savis de Vilatrista (1907), ridiculització de l’ambient pseudo-intel·lectual de províncies, i Gente Bien (1917), crítica de la societat barcelonina dels nous rics que, mancats de cultura, s’entesten a no parlar la llengua del país.

La seva obra més representativa, L’auca del senyor Esteve, en la doble versió novel·lística (1907) i teatral (1917), és un elogi amable i àcid de la menestralia barcelonina, promotora del creixement de la ciutat.

Al romanticisme modernista i fins decadent pertanyen El místic (1903), El pati blau (1903) i La mare (1907). Entre les obres dramàtiques cal esmentar El jardí abandonat (1900), Cigales i formigues (1901) i La nit de l’amor (1905), de modernisme simbolista.

En les narracions i novel·les sobresurten l’enfilall d’acudits, el llenguatge pintoresc, la presència individualitzada del paisatge on s’endevina l’empremta del pintor impressionista, tot això bastit sobre la gran o petita anècdota de gènere costumista. Exemples principals d’això són El català de “La Mancha”, En Josepet de Sant Celoni, a més de L’auca del senyor Esteve. Notables capacitats de percepció i de descripció palesen els mig assaigs, mig llibres de viatges El poble gris (1902) i L’illa de la calma (1920), sobre Mallorca.

Oscil·lant entre l’humor amable i la melangia trista, com una mica desencantat de la vida, combinà els aspectes de pintor, de dramaturg, de novel·lista i de celebritat popular quasi mítica sobretot per l’aspecte bohemi, de casa benestant, que deixà un extens i original anecdotari.