Arxiu d'etiquetes: 1861

Gallissà i Soqué, Antoni Maria

6 Respostes

(Barcelona, 9 setembre 1861 – 17 abril 1903)

Arquitecte modernista, amb títol del 1885. Fou professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Col·laborà amb Elies Rogent, Domènech i Montaner i Josep M. Jujol, entre altres. El seu estil és una combinació de l’art popular català i de la decoració típicament modernista.

Entre les seves obres més notables sobresurten la reforma de casa seva (a Barcelona, al carrer d’en Gingàs), una sèrie de panteons, la casa Pujol (a Esplugues de Llobregat), la casa Gomis (al Papiol), l’església de Santa Maria de Cervelló i la casa del carrer de Bailén 115 (a Barcelona).

Comprengué que l’arquitectura no acabava en ella mateixa, i dissenyà mobles, mosaics, esgrafiats, ceràmiques i altres ornaments, així com banderes i senyeres, com la de l’Orfeó Català. Reuní una important col·lecció de ceràmica medieval, especialment de rajoles, fet que explica que l’arquitecte Font i Gumà li dediqués la seva important obra Rajoles valencianes i catalanes.

Desenvolupà una activitat molt important com a responsable directe dels obradors artesanals instal·lats al “Castell dels Tres Dragons”. La seva aportació a les experiències decoratives aplicades a la construcció fou molt important. Intervingué en la redacció de les Bases de Manresa i fou president de la Unió Catalanista.

Ferrer-Vidal i Soler, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 13 novembre 1861 – 15 juny 1936)

Economista, industrial i polític. Fill de Josep Ferrer i Vidal, i germà del primer marquès de Ferrer-Vidal.

Enginyer industrial, començà molt aviat a publicar a “La Renaixença” (edità la “Biblioteca Clàssica Catalana”), però es decantà per la col·laboració amb la política centralista. Adherit a la Lliga Regionalista, fou diputat i senador. Ostentà la presidència del Foment del Treball Nacional, de la Societat Econòmica d’Amics del País i de la Cambra Industrial; fou director de duanes i participà, el 1902, en la fundació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, entitat que presidí en 1904-36.

El 1898 dirigí la Junta Regional d’adhesions al programa del general Polavieja. Juntament amb Francesc Moragas i Barret, redactà l’Ideari de previsió social de la Caixa, amb el qual pretengué l’harmonia social i la conciliació entre patrons i obrers. Participà, el 1915, en el cicle de conferències muntat per la Lliga sobre El pensament català davant del conflicte europeu, on demostrà la seva preocupació per la crisi de sobreproducció. Es preocupà també per l’ensenyament tècnic i per les obres de caire benèfic. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.

És autor, entre d’altres obres, de Reseña histórica del trabajo industrial en Cataluña, Necesidad de la harmonia entre los adelantos del orden físico y los actos morales del hombre, Los grandes inventos del presente siglo, Influencia de la novela en las costumbres, Comentario de los capítulos LX y LXI de la segunda parte del “Quijote” i Biografia de Cervantes.

Cabot i Rovira, Joaquim

4 Respostes

(Barcelona, 17 novembre 1861 – 18 desembre 1951)

Orfebre, financer, escriptor i polític. Fill de l’argenter Francesc Cabot i Ferrer, l’establiment del qual continuà, i germà d’Emili. Dirigí diverses empreses i fou president de les principals associacions econòmiques i culturals de Barcelona, com de la Fira de Mostres, de la Cambra Oficial de Comerç (1921-26), del Centre Excursionista de Catalunya (1899) i de l’Orfeó Català (1901-35).

El Palau de la Música Catalana fou construït durant la seva presidència (1908) i fundada la “Revista Musical Catalana” (1904). Intervingué com a secretari al Jocs Florals del 1888 i com a mantenidor el 1889.

Membre de la Lliga Regionalista, fou diputat provincial el 1911 i col·laborà en la creació de la Mancomunitat de Catalunya.

Amb el pseudònim de Dr. Franch publicà els seus primers treballs literaris a “La Renaixença”. Dirigí els inicis de “La Veu de Catalunya” (1899) i publicà De fora casa (1898), A cap calent (1900), Narracions de viatge i El cant del cigne (1938).