(Barcelona, 8 juny 1823 – 2 maig 1886)
Metge i col·leccionista. Fou catedràtic d’anatomia aplicada a les arts a l’Escola de Llotja de Barcelona.
Publicà diversos treballs de la seva especialitat, fou membre de la Acadèmia de Medicina i Cirurgia i un dels fundadors de l’Associació Artística Arqueològica.
Reuní una important col·lecció d’estampes i gravats, actualment als museus municipals d’Art de Barcelona.
(Barcelona, 24 gener 1742 – Pamplona, Navarra, 23 novembre 1823)
Militar. Fou nomenat capità general de Catalunya el 1808.
En arribar-hi les tropes franceses manades per Duhesme, mancat d’instruccions de la cort, no pogué oposar-se a l’entrada dels francesos a Barcelona ni a llur ocupació de la Ciutadella i del castell de Montjuïc.
Romangué, però, en el càrrec fins que, pel setembre de 1808, es negà a sotmetre’s a l’autoritat directa de Duhesme. Fou empresonat per l’abril de 1809 i dut a França. Alliberat en finir la guerra del Francès (1814).
Fou el pare de Joaquín de Ezpeleta y Enrile.
(Barcelona, 1 octubre 1823 – 24 abril 1824)
Setmanari en castellà. Subtitulat “‘Periódico Universal de Ciencias, Artes y Literatura'”.
Fundada per B.C. Aribau, Luigi Monteggia, López i Soler, entre d’altres, va aportar per primera vegada a Espanya una exposició sistemàtica del romanticisme literari i fou un dels òrgans de renovació ideològica del seu temps.
Informà de les activitats culturals contemporànies i hi foren tractats temes d’art i ciències; les col·laboracions eren crítiques, produccions originals -en vers i en prosa- i informacions diverses.
La seva línia s’inscriu en el romanticisme conservador.
(Vitòria, País Basc, 14 febrer 1823 – Barcelona, 13 juliol 1855)
Militar. Protagonista d’un fet sagnant que apassionà l’opinió pública catalana.
Enamorat de la baronessa de Senellers, que no li corresponia, la féu objecte d’un crim passional, el 1855. Li clavà tretze punyalades quan ella sortia de casa seva, al carrer de la Unió de Barcelona, tot i que anava acompanyada dels seus germans.
Fou condemnat a morir a garrot. Duran sol·licità en va l’afusellament. Aconseguí emmetzinar-se i el trobaren mort en anar a executar-lo. La pena es complí tanmateix sobre el cadàver.
La truculència del drama n’assegurà, a l’època, un amplíssim ressò.
(Barcelona, 1 maig 1822 – 10 juny 1823)
Diari liberal i progressista en castellà.
Eixí durant el Trienni Constitucional, editat per J. Rubió i T. Gaspar.
Des de l’1 de gener de 1823 suprimí la segona part del títol.
(Països Catalans, octubre 1823 – setembre 1833)
Etapa política que comprèn des de la restauració de la monarquia absolutista de Ferran VII de Borbó després del Trienni Liberal, fins a la seva mort.
A Catalunya, durant els primers anys, la repressió va ser poc important. El baró d’Eroles, capità general, no pogué entrar a la ciutat de Barcelona fins al febrer de 1824, encara que el 29 de març va ser substituït pel marquès del Campo Sagrado, que hi establí una intendència de policia. S’oposà, però, als excessos repressius i, per paliar la crisi econòmica, acudí a mesures urbanístiques, com ara la construcció del passeig de Gràcia.
La caiguda dels preus agrícoles, a la primavera de 1825, va causar un gran malestar al camp que afavorí el reclutament de voluntaris reialistes, i desembocà en l’alçament reialista dels Malcontents (1827) i Ferran VII visità durant 4 mesos Catalunya, on arribà el 4 de desembre.
Encara que, en general, pel que fa a l’economia catalana, el període coincidí amb una represa tant en l’agricultura, sobretot en la vinya, com en la indústria tèxtil, que s’especialitzà en el cotó i el comerç.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1797 – 1943)
Família d’industrials tèxtils originària de Mura i establerta a Sabadell.
Fou iniciada per Josep Corominas i Humbert (Sabadell, Vallès Occidental, 1797 – 3 juny 1874) Instal·là a Sabadell un taller rudimentari.
El seu fill, Joan Baptista Corominas i Pla (Sabadell, Vallès Occidental, 1823 – 1887), continuà l’activitat del seu pare. Construí el vapor Corominas, també conegut per l’Esmolet. Fou un dels fundadors del Banc de Sabadell (1881).
El seu fill, Manuel Corominas i Ferret (Sabadell, Vallès Occidental, 1868 – 1931), continuà l’empresa del seu pare, que gira sota el nom de M. Corominas SA. Fou president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
El seu fill, Manuel Corominas i Sánchez (Sabadell, Vallès Occidental, 1895 – 1943), també fou industrial tèxtil i continuà l’empresa familiar. Fou president de la Cambra de Propietat i del Banc de Sabadell.
(Barcelona, 4 agost 1823 – Girona, 29 desembre 1876)
Escriptor i crític. Fou catedràtic de retòrica i poètica a Madrid i més tard passà a la Universitat de Barcelona.
Amb el pseudònim Garibay col·laborà a “El Genio” i “El Ángel Exterminador” (1844-45) i, a partir del 1854, al “Diario de Barcelona”.
Va deixar publicades, entre altres, obres com Compendio de retórica y poética (1862), Modelos de poesías castellanas (1871) i Los refranes del Quijote, ordenados y glosados (1874).
El seu germà fou Narcís Coll i Vehí (Palamós, Baix Empordà, 1825 – Camprodon, Ripollès, 1851) Músic. És autor de la música de l’obra escènica El doctor burlado (1846), de Víctor Balaguer, i d’una memòria sobre moral mèdica (1849).
(Catalunya, segle XVIII – Girona, 1823)
Guerriller (dit Mossèn Anton). Essent estudiant participà en la guerra del Francès, i ja havia estat ordenat diaca quan el 1821 prengué les armes contra el règim constitucional organitzant una partida guerrillera al Montseny.
El 1822 arribà a ocupar Olot juntament amb els homes d’en Misses, però des de la tardor d’aquell mateix any la seva partida, molt afeblida pels atacs de la columna del liberal Francesc Milans del Bosch, deixà pràcticament d’actuar.
Fou nomenat brigadier de l’Exèrcit de la Fe, que entrà a Espanya acompanyant els Cent Mil Fills de Sant Lluís, i morí de resultes d’una ferida rebuda al setge d’Hostalric.
(Països Catalans, 14 abril 1823 – juny 1824)
Nom donat a l’exèrcit comandat per Lluís Antoni de Borbó que penetrà a Espanya per tal de posar fi al règim constitucional (Trienni Constitucional).
Als Països Catalans la resistència fou molt més dura que a la resta de l’estat espanyol. El quart cos de l’Exèrcit dels Pirineus, comandat pel mariscal Moncey, havia passat la frontera catalana el 14 d’abril amb 18.000 homes, ajudat per les forces absolutistes del baró d’Eroles (8.000 homes), que s’enfrontaren a les forces liberals del general Espoz y Mina (20.000 homes), les quals lluitaren aferrissadament.
La derrota de la Legió Liberal Estrangera al combat de Llers i la defecció del general Francesc Milans del Bosch, que defensava Tarragona, decidiren la campanya a favor dels invasors. Encara Espoz y Mina intentà de contraatacar el juny i ocupà part de la Cerdanya.
Barcelona, centre de la resistència, capitulà el 4 novembre 1823 i restà ocupada per l’exèrcit francès fins al 1827. València encara resistí fins al juny de 1824.
Dades dels Països Catalans 