(Onda, Plana Baixa, 18 març 1815 – Madrid, 15 gener 1893)
Militar i polític liberal. Prengué part en la Primera Guerra Carlina, en la qual ascendí a capità, i en la Segona arribà a coronel i a general de brigada.
Contribuí a apaivagar la insurrecció d’Alcoi, i per la seva victòria sobre les forces carlines manades per Cucala fou ascendit a general de divisió (1875), i, més tard, per les seves campanyes el Principat, a tinent general.
Fou diputat i senador pel partit liberal.
(València, 29 març 1815 – Madrid, 5 novembre 1872)
Advocat, escriptor i polític carlí. Féu la carrera de Dret a València i l’exercí en aquesta mateixa ciutat i a Madrid. Fundà diverses revistes catòliques i tradicionalistes. Fou diputat des del 1858 fins que emigrà, el 1868, i, en tornar, fou també senador.
Al Parlament i a la premsa es féu famós per les seves campanyes contra el liberalisme, les lleis desamortitzadores i el centralisme, i a favor del poder temporal del papa. Ingressà al partit carlí el 1868.
Durant el seu exili cerca de reconciliar Carles de Borbó amb Isabel II de Borbó (1869) i assistí a la conferència carlina de Suïssa (1870). Fou un gran propagador del carlisme i sortí d’ell la iniciativa de fundar el directori central d’aquell partit.
Entre els seus escrits polítics destaquen Las doctrinas católicas y monárquicas en el Congreso (1861), El Rey de España (1869) i La cuestión dinástica (1869).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1815 – 1885)
Músic. Fou organista de la seu de Barcelona.
És autor d’una Missa de rèquiem (1854), entre d’altres obres.
Ferran Fuster (Catalunya, 1878 – segle XX) Religiós jesuïta. Es doctorà en dret canònic a Roma. Fou catedràtic d’aquesta disciplina al Col·legi Màxim de Sarrià. Era redactor molt actiu de la revista “Razón y Fe”.
Jeroni Fuster (València, segle XV – segle XVI) Eclesiàstic i poeta. Mestre en teologia, fou beneficiat de la seu de València. Participà amb una composició en català en el certamen poètic celebrat a València el 1511 en honor de Santa Caterina de Siena. Escriví també una Homilia sobre lo psalm “De profundis” (1490), en prosa i algunes parts en vers, que reflecteixen una clara influència de la Divina Comèdia de Dant.
Josep Fuster (Perpinyà, 1801 – 1876) Metge. Ensenyà a Montpeller. Escriví en francès remarcables estudis mèdics.
Just Fuster (País Valencià, 1815 – segle XIX) Compositor. És autor de diverses obres que foren populars.
Melcior Fuster (València, 1607 – 1686) Eclesiàstic. Publicà part dels seus escrits en castellà i en llatí. La seva obra es compon de sermons i treballs teològics.
Pere Joan Fuster (Illes Balears, segle XIV) Arquitecte. L’any 1343 treballava a les obres de la seu de Palma.
Ramon Fuster (Anglès, Selva, segle XIV) Mestre d’obres i tallista. Treballà en 1327-28 a l’església de Santa Maria de Montserrat. Li fou encomanada l’ampliació del primitiu temple romànic i sembla que aixecà un cor als peus de la nau central.
Ricard Fuster (Catalunya, segle XX – 1956) Baríton. Destacà per la seva tècnica acurada i pel seu gran temperament, que li aconseguiren èxits remarcables. Actuà fins a una edat molt avançada. La seva millor interpretació era la de Rigoletto de Verdi.
Tomàs Fuster (Castelló de la Plana, 1660 – 1714) Frare dominicà. Obtingué els càrrecs de predicador del rei, missioner apostòlic i qualificador del Sant Ofici. És autor d’escrits religiosos.
Valeri Fuster (València, segle XVI) Poeta. Hom en coneix els poemes Cobles noves de la cric-crac, Cançó de les dones, Canción muy gentil i Resposta de la sua amiga al sobredit galant, inclosos en un plec poètic imprès a València el 1556. De llenguatge, to i caràcter populars, gaudiren d’èxit entre els seus contemporanis.
Eren fills de Domènec de Duran i de Muxika.
Antoni de Duran i de Bastero (Barcelona, segle XVIII) Comerciant. Matriculat a la Junta de Comerç de Barcelona, que es retirà (1781) per dedicar-se a les seves propietats de Ponts, de la ribera del Sió i de Barcelona (la torre gran d’en Duran, a Pedralbes).
Domènec de Duran i de Bastero (Barcelona, segle XVIII) Doctor en cànons i prevere.
Lluís de Duran i de Bastero (Barcelona, vers 1740 – després 1815) Canonge de la seu de Barcelona. Autor d’una Vida de san Olegario (1815).
(Barcelona, 1815 – Caracas, Veneçuela, 1900)
Frare caputxí. En produir-se l’exclaustració de 1835 passà a Itàlia.
Es traslladà el 1842 a Veneçuela, on fou el principal restaurador de les missions caputxines del país. Hi ocupà diversos càrrecs.
(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1815 – Tarragona, 2 gener 1890)
Arquitecte. Estudià a l’Academia de San Fernando i a partir del 1842 va ser professor de l’Escola de Nàutica i Arquitectura de Tarragona.
Des del 1859 fins a la seva mort fou arquitecte provincial de la Diputació de Tarragona. Va intervenir en la restauració dels monestirs de Poblet i Santes Creus, i en el patrimoni romà de Tarragona.
Va treballar en multitud de projectes a les poblacions de la província, especialment en el disseny d’escoles, ajuntaments, fonts, etc.
(Piera, Anoia, 1756 – Madrid, 19 octubre 1815)
Cirurgià i pedagog. El 1788 fou nomenat catedràtic del Col·legi de Cirurgia de Barcelona, i el 1789, del de San Carlos de Madrid.
Fou cirurgia de cambra del rei (1801) i acadèmic de la llengua.
Publicà El Conservador de los niños (1797).
(Barcelona, 1796 – 1860)
Polític i hisendat. Cap de la milícia de cavalleria durant el Trienni Constitucional.
El 1834 comandà un dels tres batallons de la milícia nacional de Barcelona. Representà Barcelona a la diputació provincial (1845) i fou senador.
Es casà amb Teresa de Sant-romà i de Guàrdia, senyora d’Almacelles, de Marmellar i la Saida, i foren els pares de:
Carles de Fortuny i de Sant-romà (Mataró, Maresme, 1815 – Catalunya, segle XIX) Baró d’Esponellà, pel seu matrimoni (1837) amb Bernarda de Carpi.
Dades dels Països Catalans 