(Vallcebre, Berguedà, 16 març 1815 – Perpinyà, 8 novembre 1904)
Sacerdot. Estudià a Solsona i a Vic.
Formant part de l’exèrcit liberal, durant la primera guerra carlina, es passà al bàndol carlí.
Acabada la guerra, féu estudis eclesiàstics a Bèlgica i a Perpinyà.
Anà amb Antoni M. Claret a Cuba. En tornar a Europa s’establí a Perpinyà.
(Piera, Anoia, 1756 – Madrid, 19 octubre 1815)
Cirurgià i pedagog. El 1788 fou nomenat catedràtic del Col·legi de Cirurgia de Barcelona, i el 1789, del de San Carlos de Madrid.
Fou cirurgia de cambra del rei (1801) i acadèmic de la llengua.
Publicà El Conservador de los niños (1797).
(Barcelona, 1796 – 1860)
Polític i hisendat. Cap de la milícia de cavalleria durant el Trienni Constitucional.
El 1834 comandà un dels tres batallons de la milícia nacional de Barcelona. Representà Barcelona a la diputació provincial (1845) i fou senador.
Es casà amb Teresa de Sant-romà i de Guàrdia, senyora d’Almacelles, de Marmellar i la Saida, i foren els pares de:
Carles de Fortuny i de Sant-romà (Mataró, Maresme, 1815 – Catalunya, segle XIX) Baró d’Esponellà, pel seu matrimoni (1837) amb Bernarda de Carpi.
(Cervera, Segarra, v 1815 – Barcelona, 29 agost 1869)
Escriptor i jurista. Graduat en lleis, fou oficial de l’Arxiu General de la Corona d’Aragó i director i redactor del diari “El Telégrafo”, de Barcelona (1859-66), on publicà diversos treballs amb el títol d’Efemérides de la historia de Cataluña.
Col·laborà amb Antoni de Bofarull en la traducció al castellà de la Crónica del rei En Jaume I d’Aragó (1848).
(Olot, Garrotxa, 27 abril 1815 – Barcelona, 1842)
Compositor. Després d’haver-se graduat d’advocat a Barcelona el 1837, fundà la Societat Filharmònica Olotense (1845).
Concilià la carrera de dret amb la composició musical, de la qual destacà l’òpera còmica La mejor la paga (1837), a més de cinc simfonies, himnes, danses, nombroses composicions religioses i d’una òpera inacabada, Giuseppe Ricardo.
(Bourgneuf, França, 1766 – Genappe, França, 1815)
(comte de Duhesme) Militar. Durant la guerra del Francès (1808), al comandament de les tropes que operaven a Catalunya, ocupà Barcelona.
Governador general de la ciutat, no pogué completar l’ocupació del Principat i, per l’excessiva duresa de la seva política, fou destituït (1810).
(Llívia, Baixa Cerdanya, 1815 – Barcelona, 27 febrer 1892)
(o Cuchet) Periodista i polígraf. És una de les figures de la Renaixença, a la qual col·laborà amb les seves poesies, recollides a les primeres antologies en català del segle XIX, i amb alguns assaigs històrics: El compromiso de Caspe (1851), Cataluña vindicada (1858) i Història del sitio de Girona en 1809 (1868).
Amb Víctor Balaguer fundà “El Conceller”, i fou un proteccionista aferrissat.
Escriví els estudis econòmics Ensayo económico político a propósito de la reforma de los aranceles (1851), La soberanía nacional en España (1868) i La guerra al sentido común (1869), entre d’altres.
(Perafita, Osona, 1815 – Catalunya, segle XIX)
Lingüista. Era llicenciat en dret. Ensenyà francès i anglès a Barcelona i a Madrid.
Féu una gramàtica per a l’aprenentatge de cada un d’aquells idiomes, amb catorze i sis edicions, respectivament.
També publicà El antigalicismo, obra escrita per evitar els gal·licismes fàcils a les versions del francès al castellà.
(Granollers, Vallès Oriental, 1815 – Barcelona, 1893)
Teòleg. Professà al convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona (1832).
Residí molt de temps a Itàlia: professà teologia a La Minerva, de Roma, i fou consultor de l’Índex.
Col·laborà a la “Revista Popular”, de Barcelona.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1815 – Barcelona, 16 octubre 1883)
Jurista. Partidari i defensor del dret foral català.
Milità en el partit moderat i fou membre de la Fundació Savigny i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, i president de l’Ateneu Català (1871) i de l’Ateneu Barcelonès (1878).
Publicà Prontuario de las acciones (1856), Necesidad de la libertad de testar (1859), ¿Conviene unificar la legislación de las diversas provincias de España sobre la sucesión hereditaria…? i Costumbres de Barcelona sobre las servidumbres de los predios urbanos y rústicos… (1882).
Dades dels Països Catalans 