(Augusta, Sicília, Itàlia, 20 març 1680 – Madrid, 1757)
Compositor. Cridat a Barcelona a la cort del rei-arxiduc Carles III de Catalunya, hi representà Dafni i es féu amic de Caldara; junts passaren a Viena al servei de Carles, ara emperador (1711).
Jaume de Copons i de Tamarit (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVII – Lleida, 1680) Prelat. Fou ardiaca d’Urgell. Nomenat President de la Generalitat (1662). El 1665 rebé el nomenament de bisbe de Vic. El 1674 passà a regir la diòcesi de Lleida.
Salvador de Copons i de Tamarit (Catalunya, segle XVII – 1757) Frare benedictí. Es distingí per la seva cultura. Fou abat del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Secretari seu fou el monjo i escriptor Melcior de Bru i Descatllar.
Antoni Coll (Catalunya, segle XV – segle XVI) Argenter. Juntament amb el seu fill Joan Coll realitzà (1507), seguint el disseny de Pere Joan Palau, la creu d’or, esmalts i perles, d’estil gòtic florit, de la seu de Girona, contractada el 1503.
Antoni Martí Coll (Reus, Baix Camp, segle XVII – segle XVIII) Musicòleg i frare franciscà. Sojornà a Madrid, on publicà el seu Arte de canto llano (1714). El reedità el 1719, amb l’afegitó d’un Arte del canto de órgano. Escriví encara d’altres obres.
Francesc Coll (Petra, Mallorca, segle XVIII – Amèrica del Sud, 1799) Frare dominicà. Durant tretze anys es dedicà a una intensa tasca evangelitzadora a l’Amèrica del Sud. Escriví una relació dels seus viatges, que ha restat inèdita.
Gaspar Coll (Palma de Mallorca, 1757 – 1826) Jurista. Publicà diverses obres de caràcter jurídic.
Gaspar Ferran Coll (Palma de Mallorca, 1826 – 1855) Escriptor. És autor de poemes i obres teatrals en castellà.
Josep Sebastià Coll (Catalunya, segle XIX – Madrid ?, segle XIX) Metge. Ensenyà a l’Escola de Medicina de Madrid. Publicà tres estudis professionals, dos d’ells de caràcter didàctic.
Lluís Coll (Palma de Mallorca, 1656 – 1694) Lul·lista franciscà. És autor de poesies i escrits de caràcter religiós, així com traductor al llatí de l’obra catalana de Ramon Llull.
Martí Coll (Illes Balears, segle XVIII – Madrid ?, 1760) Botànic i jesuïta. Publicà diversos estudis. Assolí gran fama a Madrid pels seus coneixements mèdics, que determinaren la concessió al seu favor del grau de doctor en medicina. Fou membre de la Real Academia Médica de Madrid. Ingressà als jesuïtes com a llec, per bé que més tard fou ordenat sacerdot.
Pere Coll (Barcelona, 1595 – Catalunya, segle XVII) Músic. Fou organista a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona i a la catedral de Tarragona.
Vicent Coll (Quart de Poblet, Horta, segle XVIII – València, 1805) Escriptor i religiós agustí. Era professor de filosofia i teologia. Fou prior del convent de Rocafort i rector del de Sant Fulgenci, del seu orde. És autor de sermons i de traduccions de clàssics llatins. També escriví poesia. El 1790 li fou editada a València l’obra titulada El héroe de piedad.
(Lo Martegue, Provença, 10 desembre 1757 – Barcelona, 1813)
Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona, ciutat on s’instal·là cap al 1773.
Durant la invasió napoleònica defensà les idees del neoclassicisme importades de França, i viatjà entre el 1793 i el 1800, amb una possible estada a París, on rebé la influència de David, que ell introduí a Catalunya, i es convertí en el màxim representant del neoclassicisme.
Treballà en principi a Tarragona, realitzant pintura religiosa: féu encàrrecs per al monestir de Poblet (1789), com La mort de sant Bernat i La Verge de la Misericòrdia. Instal·lat a Barcelona, pintà obres per al palau de la Virreina i altres palaus i esglésies, com la Coronació de la Mare de Déu (1800), a la cúpula de Sant Sever i Sant Carles Borromeu, la seva obra més important.
Pintà els retrats de Carles IV i Maria Lluïsa (1802), per a l’ajuntament de Barcelona, el del rei Josep I Bonaparte (Museu d’Art de Catalunya) i un autoretrat (Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona) i elaborà dibuixos i teles de tipus i escenes populars, dins una tendència plenament neoclàssica.
El 1809 es féu càrrec de la direcció de l’Escola de Dibuix de Llotja, de Barcelona, que ocupà fins a la mort. A més de les seves activitats pedagògiques, fou remarcable el seu intent d’establir un museu públic de pintures.
(Barcelona, 21 novembre 1703 – Tortosa, Baix Ebre, 19 desembre 1757)
Erudit i eclesiàstic. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Nomenat canonge del capítol de Tortosa (1737), residí en aquesta ciutat i hi escriví una extensa Historia de la ciudad de Tortosa, enllestida abans del 1747, que llegà a l’acadèmia barcelonina.
(Barcelona, 1687 – 1757)
Dama. Era cunyada de Josep Antoni de Mata.
En establir-se el setge de Barcelona, pel juliol de 1713, s’instal·là al poble proper d’Alella (Maresme), on es féu passar per una de les aristòcrates fugides dels perills de la lluita. Buscà el tracte amb els oficials borbònics, però en realitat fou una agent del servei secret català que dirigia Salvador Lleonard.
El seu èxit més important fou obtingut pel gener de 1714, el mateix dia en que el petit regiment d’Ermengol Amill pensava ocupar per sorpresa Mataró, desguarnida momentàniament pels filipistes, Marianna aconseguí d’un coronel borbònic l’ordre secreta segons la qual anava cap a Mataró un fort regiment, seguidament passà l’informe a Lleonard que arribà amb el temps just per poder avisar a Amill i suspendre l’operació, la qual hauria resultat desastrosa.
(Montblanc, Conca de Barberà, 16 febrer 1682 – Viena, Àustria, 15 setembre 1757)
Militar i historiador. Fill d’Ignasi de Castellví i de Ponç. Amb possessions a Rocafort de Queralt. Estudià al Col·legi de Cavallers de Lleida, institució dependent de l’Estudi General.
Partidari de la causa austriacista. Intervingué (30 juny 1713), com a membre del braç militar, en la Junta de Barcelona que optà per oferir resistència a les forces borbòniques. Durant el setge s’incorporà, amb el grau de capità, a la Coronela, i fou ferit el 12 agost 1714 al baluard de Sant Pere.
L’11 setembre es trobava contraatacant a primera línia quan hom decidí de capitular.
Un cop ocupada Barcelona, visqué sota règim de llibertat vigilada, i li foren segrestats els béns, fins que el 1726 marxà a Viena, on inicià la seva obra Narraciones históricas de España desde el año 1700 hasta el año 1725…, en 6 volums, una de les fonts més importants per al coneixement d’aquells anys des d’una perspectiva catalana i austriacista.
Del manuscrit, custodiat als Staats-archiven, de Viena, Salvador Sanpere i Miquel en tragué una còpia, conservada a la Biblioteca de Catalunya.
(París, França, 21 octubre 1757 – La Houssaye, França, 12 juny 1816)
Militar i duc de Castiglione. El 1809, durant la guerra del Francès, fou enviat a Catalunya per a l’expugnació definitiva de Girona. En aconseguir-ho fou nomenat governador general de Catalunya (gener-maig 1810).
Intentà de reviscolar els sentiments particularistes dels catalans, mitjançant proclames i altres mesures polítiques: catalanització del “Diario de Barcelona” -hi canvià el nom per “Diari del Govern de Catalunya i Barcelona”-, i de l’administració municipal; nova divisió del Principat en quatre corregiments més extensos que els anteriors, reforma fiscal, remoció de les autoritats barcelonines addictes a Duhesme, acusades d’arbitrarietats i abús de poder, i amnistia per a tots aquells que havien emigrat de Barcelona per raons polítiques.
Els seus dos principals col·laboradors foren el jurista empordanès Tomàs Puig i el regidor barceloní Josep Pujol i Marc.
Augereau descurà, però, la prossecució de la guerra, fet que disgustà Napoleó, el qual el rellevà del seu comandament a Catalunya (28 maig 1810).
(Barcelona, 1689 – Madrid, 18 setembre 1757)
Magistrat i polític. Fill de Josep d’Alòs i de Ferrer, i germà d’Antoni. Marquès de Puerto Nuevo i vescomte de Bellver.
Partidari de Felip V de Borbó, seguí el seu pare i el seu germà a Castella i, després de l’ocupació de Barcelona (1714), ocupà diversos càrrecs com a administrador i regidor, i posteriorment el de president de l’Audiència barcelonina.
Fou un dels principals membres fundadors de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Dades dels Països Catalans 