(Catí, Alt Maestrat, 1695 – València, 1761)
Eclesiàstic. Molt entès en qüestions musicals, fou encarregat de la reforma del cant pla i de la confecció d’un nou llibre d’himnes a la seu valenciana.
Important mestre de l’escola musical de Catí.
(Nàpols, Itàlia, 12 juny 1634 – Alacant, 29 maig 1695)
Pintor. Membre d’una família d’artistes. Introduït a l’art pel naturalista Baschenis, aviat evolucionà cap a composicions barroques i decorativistes.
Artista destacat dins l’escola napolitana, treballà a la cort de Madrid. Conreà la pintura de flors i natures mortes.
(Perpinyà, 26 gener 1695 – Madrid, 19 març 1764)
Botànic. Conreà les ciències naturals, especialment la botànica, i cursà alhora la carrera de cirurgia.
Viatjà per Itàlia, les costes d’Àfrica i la península Ibèrica, on recollí una gran quantitat de plantes, que després serviren per a la fundació del Jardí Botànic de Madrid, del qual fou el primer professor.
És autor de Flora española o historia de las plantas que se crían en España (Madrid, 1762-84), llibre on recull el material de la Flora matritense.
(València, 1695 – 1747)
Repertori bibliogràfic d’escriptors valencians. Redactat pel trinitari Josep Rodrigues. L’any 1695 en foren publicats els primers plecs, per distribuir-los com a propaganda, i a la mort de l’autor (1703) la impressió era ja pràcticament acabada (només calia afegir-hi el pròleg, uns apèndics i els indexs).
Bloquejada l’edició per un superior de l’orde, no fou posada a la venda fins el 1747, quan ja hom anunciava una obra similar, Escritores del Reino de Valencia de Vicent Ximeno. La Biblioteca Valentina aparegué amb un complement d’Ignasi Savalls.
Inclou més de set-cents autors i és la primera aportació erudita del seu gènere als Països Catalans.
Andreu Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – Itàlia ?. 1801) Religiós jesuïta. Passà a Itàlia l’exili forçat per l’expulsió del seu orde. Escriví en castellà diverses obres piadoses.
Antic Ferrer (Catalunya, segle XV) Cavaller. Prengué les armes contra Joan II el 1462. Fou un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que aquest no havia d’acceptar. Pel febrer de 1463 fou nomenat membre de la Junta de recuperació de presoners.
Bonifaci Ferrer (Catalunya ?, segle XIV) Jurista. Serví Pere III el Cerimoniós. Realitzà alguns serveis diplomàtics. El 1344-45 fou ambaixador del rei a la cort papal de Roma.
Esteve Ferrer (Catalunya, segle XVI) Eclesiàstic. Publicà una Vida de Santa Eulàlia de Barcelona (1549).
Esteve Ferrer (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1664 – Vic ?, Osona, 1744) Eclesiàstic. Escriví un llibre de meditacions. Fou canonge de la seu de Vic, on féu construir la capella dels Dolors.
Francesc de la Concepció Ferrer (Barcelona, 1773 – 1821) Religiós escolapi. Assolí bon prestigi en l’ensenyament de matemàtiques. El seu zel per assistir als malalts de l’epidèmia de febre groga li produí el contagi i la mort.
Gregori Ferrer (València, segle XVI – 1604) Poeta i prevere. Mestre en arts (1578) i catedràtic de filosofia (1588). Ingressà (1592) a l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom d’Industria, on llegí diverses composicions poètiques, en general de tema religiós, i discursos. Gaspar Guerau de Montmajor el descriví en la seva Breu descripció dels mestres universitaris (1586).
Guerau Ferrer (Catalunya, segle XVI) Argenter. Féu el seu joiell de passantia el 1508. El 1513 acabà una custòdia per a la seu de Lleida. És autor de la creu dita de Torroella (1515), de la seu de Barcelona.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, segle XVII – segle XVIII) Escultor. Demostrà especial encert en les imatges religioses.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, 1759 – 1833) Polígraf. Estudià a Montpeller. Conreà la literatura, la música i la pintura. Excel·lí especialment en aquest darrer art, conreant sobretot els temes religiosos i més encara, el retrat. Entre els seus deixebles hi hagué el notable pintor Agustí Buades.
Joan Bartomeu Ferrer (Catalunya, segle XIV – segle XV) Patró de galera. Com a tal participà en l’expedició de Pere de Torrelles a Sardenya (1409). El 1412 defensà heroicament la vila de l’Alguer, amb els seus habitants i els ballesters de la seva galera, d’un important atac dut a terme pel vescomte de Narbona.
Joan Francesc Ferrer (Barcelona, segle XVII) Mercader. És autor d’un Catàleg dels Consellers de Barcelona, des de 1249 a 1668.
Josep Ferrer (València, segle XVII – 1682) Franciscà. És autor d’obres filosòfiques en llatí.
Josep Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – segle XVIII) Pintor. És autor d’obres de caràcter religiós.
Lleonard Ferrer (València, vers 1623 – 1695) Matemàtic i astrònom. Professà a l’orde augustinià (1641). Catedràtic de matemàtiques a la universitat de València. Publicà diverses obres astrològiques vinculades amb esdeveniments polítics de l’època i de la monarquia entre el 1677 i el 1690.
Lluís Ferrer (Catalunya, segle XIX) Escriptor. Fou redactor del diari “El Constitucional”. Escriví diversos llibres sobre fets d’actualitat.
Miquela Ferrer (País Valencià, segle XVIII – 1804) Artista. Fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1777).
Pere Ferrer (Illes Balears, segle XVII – segle XVIII) Pintor. Conreà la pintura de caràcter religiós.
Pere Joan Ferrer (Illes Balears, segle XVIII – 1747) Pintor. Deixeble de Guillem Mesquida. Conreà els temes religiosos. Donat a l’alcoholisme, la seva carrera es veié en gran part frustrada.
Plàcid Ferrer (Barcelona, segle XVII – Montserrat, Bages, 1645) Músic. El 1642 prengué l’hàbit al monestir de Montserrat, on hi morí.
Simó Ferrer (Barcelona, 1751 – segle XVIII) Enginyer naval. Dirigí les obres del port de Barcelona. Fou un dels més competents de l’època en la seva especialitat.
Vicenç Ferrer (Barcelona, segle XVI – 1632) Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat el 1589. Fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Miquel de Cuixà.
(València, 1695 – Cabanes de l’Arc, Plana Alta, 1758)
Prelat. Canonge de València (1735), vicari general i rector de la Universitat de València (1740). Auditor de la Rota (1752) i bisbe de Tortosa (1757-58).
Com a jurista publicà Dissertatio de legibus Hispaniae prohibentibus beneficia ecclesiastica exteris conferri (1732) i Decissiones Sanctae Rotae Romanae (1755-57).
(Catalunya, segle XVII – 1695)
Comtessa d’Erill. Única filla d’Alfons (II) d’Erill-Orcau i de Sentmenat. Fou cambrera major de la reina Elisabet Cristina.
Deixà el patrimoni familiar en difícil situació econòmica, agreujada per la guerra dels Segadors (1640): mort del primer marit a Salses (1639), i de llur fill i hereu, segrest de les possessions pels francesos, exili de la seva tia Isabel Agnes d’Erill i de Sentmenat, i el seu cosí germà Francesc d’Erill.
Succeí en el comtat el seu fill, i del segon marit, Antoni Vicentelo de Lecca i d’Erill.
(Perpinyà, 11 març 1622 – Barcelona, 11 maig 1695)
Metge. Iniciador d’un llinatge de metges que treballaren tant a Catalunya com a la Catalunya Nord. Llicenciat a Barcelona (1654).
Primer metge de l’exèrcit reial espanyol (1676-90) i autor de la primera obra sobre la salut dels soldats: De salute militum tuenda (1679). També publicà De vario omnique falso astrologiae conceptu (1657).
El seu nebot fou Josep (I) Carrera.
(Moià, Moianès, 16 abril 1617 – Barcelona, 1695)
Metge. Deixeble de Jacint Andreu. Catedràtic des del 1659, impulsà l’anatomia i construí un amfiteatre anatòmic (1675).
Fou un metge eclèctic que escriví una obra (De corde hominis) sobre el sistema cardiovascular.
Acceptà la teoria de la circulació de la sang, com a complementària de la tradicional. Acceptà també la transfusió.
Dades dels Països Catalans 