Arxiu de la categoria: Política

Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana

2 Respostes

(Barcelona, 18 març 1981 – Catalunya, 1994)

Moviment de mobilització cívica en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana, format per diverses entitats i persones de rellevància, a partir d’una Assemblea celebrada al Paranimf de la Universitat de Barcelona.

Després de l’èxit assolit en la magna concentració al camp del F.C. Barcelona amb el lema “Som una nació” (24 juny 1981) i arran de la manifestació a Barcelona contra la LOAPA (14 març 1982), la Crida sofrí l’abandó d’elements moderats (29 juny 1983) i passà a realitzar campanyes al carrer en defensa de l’ús públic del català.

El 1993 es va auto-dissoldre en considerar acomplerts els seus objectius inicials de mobilització popular. Molts dels seus dirigents passaren a Esquerra Republicana de Catalunya.

Convergència i Unió

11 Respostes

(Catalunya, 19 setembre 1978 – 18 juny 2015)

(CiU)  Coalició política. Formada per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya. De signe nacionalista, la coalició guanyà les primeres eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya (1980); Jordi Pujol fou, a partir d’aleshores, president de la Generalitat. CiU vencé per majoria absoluta en les eleccions de 1984, 1988 i 1992, i la perdé en les de 1995, bé que continua essent la força política més votada.

Representada prou àmpliament al congrés dels diputats de Madrid, donà suport extern als govern del PSOE (1993-96) i al del Partit Popular (1996-2000).

Arran de discrepàncies pels projectes polítics d’ambdós partits, l’any 2015 fou dissolta la coalició.

Convergència Democràtica de Catalunya

25 Respostes

(Catalunya, 17 novembre 1974 – 8 juliol 2016 )

(CDC)  Partit polític. Sorgit de la fusió del Grup d’Acció al servei de Catalunya, i el grup cristià Acció, que el novembre de 1974 havien format una organització política. Membre de l’Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, després de formar la coalició Pacte Democràtic per Catalunya (amb Esquerra Democràtica de Catalunya de R. Trias i Fargas, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Front Nacional de Catalunya) en les eleccions del 1977, integrà al seu si EDC (1978) i Unió de Centre de Catalunya (1981) i formà des del 1978, amb Unió Democràtica de Catalunya, la coalició Convergència i Unió (CiU).

Arrelada a les comarques i amb una bona base en les capes mitjanes urbanes, CDC es convertí en un partit centrista i reformista d’àmplia representativitat. Esdevingué la força majoritària del Parlament de Catalunya després dels triomfs en les eleccions autònomiques del 1980 i, sobretot, amb un caràcter populista i interclassista, en les del 1984. Així, el seu màxim líder i secretari general, Jordi Pujol i Soley, llavors secretari general de CDC, fou elegit (1980) president de la Generalitat. Els èxits successius de la coalició CiU han mantingut Pujol en el govern,

En les del 2010 aconseguí una àmplia majoria i Artur Mas fou nomenat president de la Generalitat. El 1989 Pujol substituí R. Trias i Fargas en la presidència del partit, mentre que Miquel Roca en fou secretari general fins al 1996, en què fou substituït per Pere Esteve.

L’any 2016 passà a denominar-se Partit Demòcrata Català.

Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria

21 Respostes

(Barcelona, març 1903 – 1939)

(CADCI)  Entitat social i política. Aplegava dependents de comerç i d’oficines de tendència catalanista. Fou inicialment influïda per la Lliga Regionalista, i posteriorment per l’Estat Català i per la Unió Socialista de Catalunya. El 1921, després d’haver participat directament en la formació de centres semblants a diferents llocs de Catalunya, intervingué en la creació de la Federació de Dependents de Catalunya, la qual s’adherí l’abril de 1925 a la Internacional Sindical Socialista d’Amsterdam.

Fomentà la cultura i l’esport entre la classe obrera i impulsà el mutualisme i la creació d’una cooperativa de consum; alhora, participava en tota mena d’actes patriòtics i cívics. Arribà a tenir 20.000 socis (1923) i diverses filials a diferents poblacions.

Sota la dictadura de Primo de Rivera, un grup d’afiliats encapçalats per Jaume Compte protagonitzaren el frustrat complot de Garraf contra el rei Alfons XIII de Borbó (maig 1925); llavors el Centre fou posat governativament sota l’autoritat d’elements dels sindicats lliures. A partir del 1932 el CADCI fou el principal suport del Partit Català Proletari (PCP), fundat el febrer de 1934.

Als fets del Sis d’Octubre de 1934 la seu del CADCI a Barcelona, on moriren els dirigents Compte i González i Alba, fou el principal lloc de la resistència a l’exèrcit. Després, passà a ésser dirigit per Pere Aznar, que resultà elegit diputat (PCP) a Corts en les eleccions del Front Popular (16 febrer 1936).

Durant la guerra civil s’adherí a la UGT de Catalunya i fou definitivament dissolta el 1939.

Canadenca, vaga de La -1919-

4 Respostes

(Barcelona, 5 febrer 1919 – 14 abril 1919)

Conflicte social que tingué lloc a la ciutat. Produït a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro de Barcelona, filial de l’empresa canadenca Barcelona Traction Light and Power, que es transformà en vaga general.

A causa de l’acomiadament d’obrers de Riegos, s’inicià la vaga, que s’estengué, per solidaritat, als obrers de l’aigua i tèxtils, i foren empresonats prop de 3.000 obrers a Montjuïc. El sindicat d’arts gràfiques emprà la “censura roja” per controlar les informacions sobre el moviment.

canadenca2Davant l’extensió del conflicte, el cap del govern, comte de Romanones, envià Carles Emili Montañès com a governador civil, i Doval com a cap de policia, per establir un acord.

L’actuació de Salvador Seguí en el míting de les Arenes (14 març) féu possible l’acord, i es tornà al treball. Tanmateix, les autoritats militars no acceptaren els termes del pacte, i quedà sense efecte l’alliberament dels 79 vaguistes detinguts.

El capità general Joaquim Milans del Bosch declarà l’estat de guerra, practicà nombroses detencions i obligà Montañés i Doval a renunciar als càrrecs. El conflicte es resolgué el 14 d’abril amb un compromís favorable als vaguistes.

Un reial decret establia la jornada de 8 hores, reclamada pels obrers, a tots els territoris de l’estat. El conflicte costà la dimissió de Romanones, i, gràcies a l’actuació de Seguí, la vaga prestigià la CNT.

Bloc Obrer i Camperol

36 Respostes

(Barcelona, 1930 – Catalunya, 1936)

(BOC)  Organització política marxista. Fundada arran de la fusió del Partit Comunista Català i la Federació Comunista Catalano-Balear, disconformes amb el Partit Comunista d’Espanya i dissidents de la III Internacional.

Sota la direcció de Joaquim Maurín, secretari general, reivindicava la lluita revolucionària, i propugnava la federació de nacions socialistes de l’Estat espanyol i l’autodeterminació de Catalunya. Impulsà la creació de l’Aliança Obrera (1933).

S’escindí en dues fraccions: l’una es fusionà (1936) en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) amb altres organitzacions marxistes, i l’altra s’uní amb l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin (1935) per formar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional

3 Respostes

(Catalunya, gener 1979 – gener 1982)

(BEAN)  Grup polític independentista i socialista. Format a partir d’una coalició electoral del Bloc Català de Treballadors i el PSAN, que se’n desvinculà aviat.

Amb Lluís M. Xirinacs i Fèlix Cucurull com a principals candidats, adoptà una estructura assambleària i agrupà diversos col·lectius procedents del nacionalisme radical i del marxisme-leninisme, que s’oposaven, per insuficient, a l’estatut d’autonomia del 1979.

Mai no assolí el 2% dels vots emesos. S’autodissolgué.

Bandera Roja

1 Resposta

(Barcelona, 1968 – )

Organització d’esquerra revolucionària. Influïda per la Revolució Cultural xinesa i pels Fets de Maig francesos, aplegà elements procedents de diverses escissions del PSUC. El 1970 es transformà en l’Organització Comunista -i el 1973 esdevingué Organització Comunista d’Espanya- en assolir una implantació estatal.

Incorporada a l’Assemblea de Catalunya (1972), l’any 1974 el sector més moderat i possibilista (J. Solé Tura, A.C. Comín, J. Borja) l’abandonà i creà Bandera Roja de Catalunya, que, el mateix any, ingressà al PSUC.

Adscrita al marxisme-leninisme i al pensament de Mao Zedong, propugnà per a Espanya una república democràtica i federal com a transició al socialisme. Tenia com a principals publicacions “Bandera Roja” (des del 1968), “Estrella Roja” al Principat (d’ençà del 1970) i “El Comunista” al País Valencià.

Acció Catalana Republicana

16 Respostes

(Catalunya, març 1931 – 1939)

(ACR)  Partit polític. Denominat també Partit Catalanista Republicà, creat en fusionar-se Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, integrat especialment per intel·lectuals, personalitats de professions liberals i classe mitjana.

A les eleccions municipals del 12 d’abril 1931 no acceptà de formar coalició amb el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya, fundat per Francesc Macià, i fou derrotat.

Proclamada la República, el 14 d’abril, un representant del partit, Manuel Carrasco i Formiguera, formà part del govern provisional de Catalunya. Un altre dirigent del partit, Lluís Nicolau i d’Olwer, formà part com a ministre d’economia del govern provisional de la República Espanyola.

accio_cat_rep2El partit participà activament en l’elaboració i aprovació de l’Estatut de Catalunya. Tingué representants a les corts de la República i al parlament català. Amb motiu de l’aprovació de l’article 26 de la constitució republicana espanyola, alguns dirigents i militants l’abandonaren, entre ells Jaume Bofill i Mates.

El partit era representat al govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, que el 6 d’octubre de 1934 proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Formà part també del Front d’Esquerres de Catalunya a les eleccions del 16 de febrer de 1936.

Durant la guerra civil del 1936-39 es mantingué al costat del règim republicà, tingué representació al Consell de Milícies Antifeixistes de Catalunya i participà en alguns dels governs de coalició de la Generalitat de Catalunya.