(Catalunya, segle XVI – València, 16 setembre 1546)
IL Abat perpetu de Poblet (1545-1546). Fou elegit a la mort de l’abat Lerín. Era doctor en dret.
En possessionar-se del càrrec decretà una àmplia amnistia entre els seus vassalls. En 1546, a precs de Carles V, organitzà un gran auxili de blat a la plaça de Perpinyà.
El mateix any morí al priorat de Sant Vicent de València, on es trobava de visita pastoral. Dut a Poblet, rebé sepultura a la Sala Capitular.
(Catalunya, segle XIII – València, 1250)
Religiós dominicà. Amb un altre dominicà, fra Berenguer de Castellbisbal, acompanyà Jaume I de Catalunya a la conquesta de Mallorca i de València.
Les seves paraules enardiren extraordinàriament les tropes, fins al punt d’exercir una considerable influència moral sobre l’esperit combatiu de les forces.
Fundà els convents de l’orde dels Predicadors de Palma i de València. El 1248 intervingué, amb Ramon de Penyafort i l’arquebisbe Pere d’Albalat, en el nomenament d’un bisbe per a Lleida.
És venerat com a beat.
(País Valencià, segle XIV – València, 1415)
Eclesiàstic. Abat de Ripoll (1383-1408), no prengué possessió de l’abadia fins al 1387, any en que morí Pere III el Cerimoniós, el qual l’havia cedida a Pere Batet el 1386.
Durant el seu abadiat, acabà de construir el monestir.
Passat al partit de Benet XIII, aquest el nomenà conseller seu, administrador perpetu de Montserrat (1396) i bisbe d’Elna (1408) i de Girona (1408).
(Cervera, Segarra, 1870 – València, 1938)
Historiador i llicenciat en dret. Heretà de la seva mare la baronia del Bollidor.
Formà una copiosa col·lecció de documents i llibres d’interès per a la història de Cervera i comarca, actualment dipositada a l’Arxiu Històric de Cervera.
Publicà una Guía histórica-descriptiva de la ciudad de Cervera (1890), de consulta molt útil, el Cerimonial del Corpus del 1426 i uns records d’infància i joventut intitulats De la Cervera vuitcentista (1934).
Col·laborà a la revista “Catalana” (1919-26), al “Boletín” de l’Academia de la Historia i a publicacions locals, i fou membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1904).
Fou el pare de Càndid de Dalmases i Jordana.
(Aiora, Vall de Cofrents, 27 gener 1863 – València, 6 març 1941)
Advocat i polític. Es llicencià en dret a València, i fou diputat del partit conservador a les corts (1908).
El 1909, després de la Setmana Tràgica, fou nomenat governador civil de Barcelona. Emprengué una repressió arbitrària, amb un desconeixement total de la situació, i clausurà, entre moltes altres entitats, el Centre Excursionista de Catalunya.
La seva actuació motivà protestes de Francesc Cambó i d’Amadeu Hurtado prop del ministre Juan de la Cierva, sense resultat. El 1910 fou destituït del càrrec.
(Barcelona, segle XIV – València, 1445)
Almirall de l’armada de Martí I l’Humà a Sardenya (1410) i mestre de Montesa.
El 1412 fou designat com un dels quatre vice-regents enviats pel nou rei Ferran I d’Antequera a Sicília per pacificar l’illa; el papa li concedí la facultat de poder proveir-hi els càrrecs eclesiàstics.
Defensà i pacificà Sicília àdhuc a compte de l’orde (1413). El 1420 acompanyà Alfons IV el Magnànim a Còrsega i a Sardenya; hagué de lluitar contra l’armada genovesa i la vencé prop de Pisa (1421).
Del setge de Marsella (1423) s’endugué com a trofeus, a València, les relíquies de sant Lluís, bisbe de Tolosa, i les cadenes que barraven el port, actualment encara a la seu de València.
El 1429 fou nomenat lloctinent general del Regne de València, i el rei li’n confià la defensa davant les hostilitats del rei de Castella; vencé el mestre de Calatrava Luis de Guzmán a Antella i a Gavarda.
El 1436 formava part del consell reial valencià.
(Sicília, Itàlia, segle XIII – València, 1307)
Emperadriu d’Orient a Nicea. Filla natural de l’emperador Frederic II, en casar-se (1241) amb Joan III Ducas Vatatze, emperador dels grecs, es canvià el nom pel d’Anna segons el costum bizantí.
Després de la caiguda dels Làscaris i l’ascensió al poder de Miquel VIII Paleòleg (1259), que enamorat d’ella intentà en va de retenir-la, es refugià a Sicília, a la cort del seu germà Manfred, i des del 1274, a Catalunya, prop de la seva neboda Constança de Sicília.
Fins a la seva mort fou sovint objecte de donacions i mostres d’afecte per part dels reis de Catalunya-Aragó; Constança, en agraïment, instituí Jaume II el Just hereu dels drets que pretenia sobre viles i comarques d’Anatòlia, herència que no fou mai feta efectiva, malgrat l’ambaixada a Constantinoble feta per Bonanat Reig amb aquesta intenció el 1320.
(Tarragona, 1811 – València, 1866)
Advocat, taquígraf i numismata. Estudià dret a València. Fou taquígraf de la “Gaceta de Madrid” i del “Diario de la Administración” (1834).
Publicà obres de text, com Repertorio geográfico (1836) i Repertorio histórico (1855) i un Catálogo general de las antiguas monedas autónomas de España.
Dades dels Països Catalans 