(València, 1511 – 30 desembre 1589)
Eclesiàstic i humanista. Bisbe de Vic (4 juliol 1584 – 18 març 1587) i de Tortosa (18 març 1587 – 30 desembre 1589).
Graduat en teologia i en sagrada escriptura (1562) a València, fou canonge magistral d’Oriola, comissari de les galeres d’Espanya i canonge de València. Treballà a Roma (1575) en la correcció del decret de Gràcia i altres texts.
Estigué molt vinculat als humanistes catalans més rellevants, com l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí.
Dedicà a Felip II un Memorial, en castellà, publicat en llatí a Tarragona el 1587 juntament amb altres obres seves, amb el títol De regia S. Laurentii Bibliotheca, projecte molt detallat de la formació, l’organització i la conservació d’una biblioteca a El Escorial, on donà una relació minuciosa de les millors biblioteques particulars hispàniques de l’època i propugnà, com a novetat, la confecció d’un manual de paleografia grega i llatina.
(València ?, 1352 – 1419)
Escriptor, traductor i humanista. De jove ingressà a l’orde dominicà i estudià gramàtica a València i a Girona, lògica a Mallorca, Manresa i Lleida, i filosofia a Barcelona, sota el mestratge de Vicent Ferrer. Continuà els estudis de teologia a València, a Tolosa i a París. El 1387 era professor a Lleida, on assolí un gran prestigi.
Amb la seva obra representa la figura més important del pre-Renaixement a Catalunya, i supedita a la seva tasca apologètica els dots d’orador i de literat.
De la seva obra conservada, tota en català, cal esmentar dues obres originals, l’Scala de contemplació (1399-1400) i el Tractat de confessió (1413).
D’entre les seves traduccions de clàssics sobresurten el Llibre anomenat Valeri Màxim, versió dels Dictorum factorumque memorabilium (1396), la traducció de De arra animae d’Hug de Sant Víctor, i De providentia de Sèneca (1396-1404).
És posterior la versió en prosa i comentari del setè llibre de l’Àfrica de Petrarca, que titulà Raonament fet entre Scipió e Aníbal.
(Girona, segle XIV – València, 9 febrer 1369)
Bisbe de València (1356-69). Fill de Ramon de Blanes, i d’Aldonça de Fenollet.
Essent abat secular de Sant Feliu de Girona, fou elegit bisbe del capítol valencià i ratificat per Innocenci VI.
Celebrà sínodes el 1357 i el 1368, consagrà l’altar major de la catedral (1357) i impulsà l’edificació de l’aula capitular. Formà part del consell de regència de Catalunya quan Pere III el Cerimoniós passà a Sardenya el 1354.
(Organyà, Alt Urgell, 18 gener 1940 – València, 7 octubre 2020)
Realitzador cinematogràfic. Autor d’alguns curt-metratges –Gente de mesón (1969), Bolero de amor-. Es va iniciar en el llargmetratge a Madrid el 1972 amb Corazón solitario.
Ja a Barcelona, va realitzar Furia española (1974), La viuda andaluza (1976) i Los fieles sirvientes (1980), i posteriorment, en un estil més acadèmic, La plaça del diamant (1981), segons la novel·la de Mercè Rodoreda, Réquiem por un campesino español (1985).
També ha adaptat per a la televisió la novel·la de Josep M. de Sagarra Vida privada (1986).
Ha estat guardonat amb el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya pel seu film Sinatra (1988).
(Anglaterra ?, segle XIV – València, segle XIV)
Argenter. Actiu a València, Catalunya i Mallorca entre el 1345 i el 1399.
Treballà per a Pere III el Cerimoniós, que li encarregà els segells reials i l’espasa de la coronació.
El 1357-58 realitzà l’excel·lent predel·la d’orfebreria afegida al retaule de l’altar major de la catedral de Girona, única de les seves obres conservades.
Se sap que treballà també per la seu de València i la de Mallorca i esglésies d’altres viles.
(Barcelona, 24 octubre 1792 – València, 21 juliol 1848)
Cirurgià. Fou agregat a l’exèrcit durant els darrers temps de la guerra contra Napoleó, així com a la campanya del Perú.
De tornada d’Amèrica publicà alguns treballs professionals.
(Moià, Moianès, 18 gener 1798 – València, 10 març 1865)
Metge i polític. Nebot de Fèlix Torres i Amat de Palou. Afiliat al partit liberal, s’exilià a la Gran Bretanya (1823), on es doctorà en medicina (Edimburg, 1827) i fou metge intern de l’hospital de Westminster, a Londres.
Tornà a Barcelona i es llicencià en medicina (1833). Establert a València (1837), ocupà una càtedra de medicina i fou rector de la universitat (1840 i 1854); fundà també el jardí botànic de la ciutat.
Amic del general Espartero, fou diputat provincial i diputat per València a les corts constituents del Bienni Progressista (1854-56).
És autor de Dissertatio medica inauguralis quaedam de mania complectens (Edimburg 1827), de La instrucción pública es el medio más seguro… de la prosperidad de la naciones, discurs d’obertura del curs acadèmic (1840) de la Universitat de València, i d’alguns tractats mèdics inèdits.
Fou el pare de Marià Batlles i Bertran de Lis.
(València, 29 octubre 1908 – 4 abril 1979)
Compositor. Alumne de l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Deixeble d’Enric Morera (composició) i de Frank Marshall (piano).
Premiat el 1939 amb Sonata per a violí i piano i el 1940 amb l’obra simfònica Preludi a la Dama d’Elx, és autor dels ballets La casada infiel, Llanto de Manuel de Falla, Tríptico de Don Juan, La maja fingida, Alborada burlesca; de les obres simfòniques Danses valencianes, Suite, Pastoral, i de les cançons per a veu i orquestra Preàmbul i albada per a violoncel i piano, Suite d’homenatges per a guitarra.
(Vic, Osona, 3 juliol 1814 – València, 14 abril 1888)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Vic (1824-28) i professà a l’orde dominicà de la mateixa ciutat (1831).
Destinat a les missions dominicanes d’Amèrica, fou nomenat rector de Memphis (1845), on fundà un convent dominicà, superior provincial de la província dominicana de Sant Josep i bisbe de Monterrey (1850).
En crear-se l’arquebisbat de Califòrnia, esdevingué el primer arquebisbe de San Francisco, on realitzà una important tasca pastoral.
Es retirà a València.
Dades dels Països Catalans 