Arxiu d'etiquetes: tradicions

Mossos d’Esquadra

13 Respostes

(Valls, Alt Camp, 1690 – )

Cos armat i policial. Creat el 1690 per Pere Anton Veciana, batlle de Valls, i destinada inicialment a combatre els lladres malfactors de la comarca. Foren institucionalitzades a Catalunya el 1719-21, per perseguir dissidents polítics, lladres i contrabandistes. Felip V li donà caràcter d’institució oficial l’any 1729, i restà estabilitzada a la mort de Veciana (1736).

Els Mossos tenien un fur militar i depenien alhora del capità general i de la Reial Audiència de Catalunya; el cos era sufragat amb càrrec als béns o les rendes dels municipis. Durant el segle XVIII contribuí a la pau relativa del camp català. A la primera guerra carlina assoliren el nombre màxim de membres, però posteriorment anaren perdent importància gairebé fins a desaparèixer.

mossosDependents del govern català durant la Segona República, participaren en la repressió de l’aixecament militar del 1936 i foren abolits després de la guerra civil pel règim de Franco.

Creats novament per la diputació de Barcelona com a simple cos de seguretat de les instal·lacions i propietats de la corporació i territorialment limitats a la província de Barcelona, el 1980 foren traspassats a la restaurada Generalitat de Catalunya perquè constituïssin l’embrió de la policia autonòmica, com fou aprovat en l’Estatut de Catalunya, fet que s’esdevingué segons un reial decret el 1984.

El desplegament dels Mossos es realitzà des d’aleshores de forma progressiva, i a partir del 1997 també s’inicià el traspàs de les competències de trànsit. L’any 2008 s’assolí la seva implantació a tot el territori català.

Enllaç web: Mossos d’Esquadra

Federació Sardanista de Catalunya

Deixa un comentari

(Barcelona, 1990 – )

Associació cultural. Fundada en una sessió celebrada al Palau Marc, de Barcelona, amb l’assistència de representants de més de 150 entitats sardanistes d’arreu de Catalunya. Actualment té unes 250 entitats afiliades.

Els seus objectius principals són aglutinar les entitats, grups, colles, cobles i col·lectius diversos del món de la sardana per tal d’assessorar-los en tots els aspectes i representar-los, així com fomentar la sardana com a fet cultural en totes les seves manifestacions. Els anys 1992 i 1993 organitzà el I Congrés del Sardanisme.

Enllaç web: Som Sardana

Esbart Dansaire de Rubí

Deixa un comentari

(Rubí, Vallès Occidental, 1923 – )

Grup de dansa catalana. Fundat a l’empara del Casal parroquial. Des del 1952 emprengué una tasca de renovació de la dansa tradicional, instituint una manera de ballar i cercant l’establiment de la dansa teatral, fent ús de la moderna escenografia però sense trair l’autenticitat dels documents.

A partir del 1964 oferí un gran nombre de ballades a tot Catalunya i a l’estranger, presentant els balls tradicionals amb una gran atenció a les exigències escèniques i cercant la creació de noves coreografies.

L’any 1979 col·laborà a la reconstrucció dels cants i danses del Llibre Vermell de Montserrat, que després presentà com a primícia mundial, acompanyat per l’Escolania de Montserrat i pel conjunt Ars Musicae d’instruments antics. L’any 1980 aconseguí de fer la presentació de tot un espectacle de dansa catalana al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Enllaç web: Esbart Dansaire de Rubí

Congrés de Cultura Catalana

14 Respostes

(Països Catalans, abril 1976 – Barcelona, 8 desembre 1977)

Conjunt d’actes i treballs. Organitzat en diferents ciutats dels Països Catalans amb l’objectiu d’estudiar, defensar i promoure la realitat cultural catalana.

El Congrés, nascut d’una iniciativa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, va comptar amb la presidència honorària de Jordi Rubió i Balaguer i va ser presentat a València, Perpinyà, Palma de Mallorca, Andorra la Vella i Barcelona entre l’abril i el desembre de 1976.

Hi van participar prop de quinze mil congressistes i s’hi van adherir mil cinc-centes entitats, distribuint la cultura en diversos àmbits d’actuació. El Congrés promogué diverses campanyes de mobilització, i el 1976 redactà la ponència de continguts culturals, que constituí una proposta de marc institucional dels conceptes de cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans dels Països Catalans.

L’any 1977 va presentar les seves resolucions en l’acte solemne de clausura que va tenir lloc al Palau de Congressos de Barcelona.

El 1979 es constituí la Fundació Congrés de Cultura Catalana, per tal de dur a terme algunes de les propostes del congrés.

castells -tradició-

7 Respostes

(Valls, Alt Camp)

Manifestació cultural originària de finals del segle XVIII. Es tracta d’una torre humana, enfilats els uns damunt les espatlles dels altres, en un joc acrobàtic. Els orígens es remunten a una torre de homes que es feia al final del ball de valencianes.

Una primera època d’or es produí els anys 70 i 80 del segle XIX, amb castells de nou pisos. La tradició decaigué fins ben entrat el segle XX, en que fou recuperada.

A partir del 1980 es produí una segona època d’or, amb castells altra vegada de nou i un primer castell de deu (1998), coincidint amb la popularització del fenomen arreu de Catalunya.

D’entre les colles actuals destaquen les colles Vella i Joves dels Xiquets de Valls, Xiquets de Tarragona, Nens del Vendrell, Castellers de Vilafranca, Castellers de Barcelona i Minyons de Terrassa.

Enllaç web:  Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya 

barretina

Deixa un comentari

(Països Catalans, segle XIV)

Cofadura allargada i que es plega sobre el cap de diverses maneres. També anomenada gorra en zones septentrionals i de la qual hi ha diferents variants, tant pel color com per la forma o la manera de cofar-se (vermella, musca, de mariner, llarga, de niu, de capellà, etc).

barretinaHa estat històricament un dels signes distintius de la indumentària catalana, si bé exclusiu de l’home, i també un símbol patriòtic, especialment a partir de la segona meitat del segle XIX i des de l’inici de la Renaixença (cal recordar que ja Verdaguer va recollir cofat amb la barretina els primers premis obtinguts als Jocs Florals).

Des del començament del segle XX, amb una desaparició progressiva en els usos tradicionals, la barretina ha esdevingut un signe identificador del folklore català.

barretina2Estesa en diferents formes i també amb noms diversos per tota la conca mediterrània (des de Catalunya fins a la Dalmàcia) i no restringida al camp, sinó també habitual entre mariners.

És difícil d’establir-ne l’origen, si bé s’ha demostrat que ja al segle XIV era d’ús completament corrent a les zones on ha tingut més llarga vida, és a dir, a les regions de muntanya, del pla i la marina de la Catalunya Vella, bé amb extensió fins a l’Ebre i també a Eivissa i Mallorca; també va ser usada entre la pagesia valenciana i de Foix.

La literatura de la Renaixença li dedicà un gran nombre d’obres, i el seu nom apareix en el títol de diverses publicacions literàries i patriòtiques.

Barres catalanes

2 Respostes

(Països Catalans)

Senyal heràldic dels territoris de parla catalana. Basat en el distintiu de la casa comtal de Barcelona, constituït per quatre pals o faixes (segons es tracti de l’escut o la bandera) de gules (color vermell) sobre fons d’or. Com a senyal distintiu, ha estat i és comunament usat en tots els territoris vinculats per la història al casal de Barcelona i al Principat de Catalunya.

A part la llegenda -llargament divulgada i tractada per la literatura popular i culta-, que atribueix l’origen de l’escut català a l’acció de Lluís el Piadós o de Carles el Calb, mullant quatre dits en la sang de Guifré el Pelós i reproduint-los damunt l’escut daurat del comte, els primers indicis segurs de les barres i l’escut remunten a un segell de Ramon Berenguer IV de Barcelona estampat en un document de 1150, tot i que els historiadors en troben de més antics en vestigis i monuments del mateix casal de Barcelona.

A partir d’aquest moment, l’ús d’aquest signe sovinteja gradualment i esdevé aviat el distintiu de la casa comtal i de Catalunya. Malgrat les modificacions que se n’observen en la forma i fins en el nombre de barres (variables segons el gruix de cadascuna i segons el gust del moment), el senyal heràldic es consolidà i passà a constituir també la bandera del Principat.

Per la vinculació de les cases de Barcelona i Aragó, també són conegudes per “barres d’Aragó”. La difusió general del senyal del país -al Regne de València i al Regne de Mallorca principalment- ja té un precedent al segle XIII, quan Jaume I el Conqueridor concedeix a Palma de Mallorca el privilegi d’usar-les.

A part del casal de Barcelona i del Principat de Catalunya en què prenen origen, també són distintives per concessió reial, de les ciutats de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Palma de Mallorca, Perpinyà, València, Castelló de la Plana i Alacant, i entren en les armes dels comtats de Besalú, Cerdanya, Urgell, Empúries, Girona i Rosselló i, encara, per vinculacions i motius diversos, en les d’Osca, Saragossa, Terol, Sardenya i Sicília, a part d’altres cases nobiliàries i estaments que en mantenen diferents usos.

La llegenda tradicional de l’origen de les armes catalanes, establerta probablement al segle XVI, va tenir una ràpida difusió i un considerable nombre de variants, de totes les quals ha prevalgut la fixada el 1859 per Víctor Balaguer, a partir del qual també han de ser recordades les peces que hi dedicaren Jacint Verdaguer (Les barres de sang) o Joan Maragall (El cant de la senyera).

Els moviments polítics associats a la Renaixença i el Modernisme, contribuïren encara més a reforçar-ne la valoració. No han deixat mai d’identificar els pobles de l’antiga Corona Catalano-Aragonesa, especialment els de llengua catalana.

Agrupament d’Esbarts Dansaires

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 1985 – )

Institució. Creada per iniciativa dels mateixos esbarts, segons decisió presa en el Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular (1981 i 1982). Té per objectiu unir els grups que practiquen la dansa popular i tradicional catalana per a la seva promoció, millora i dignificació.

D’ençà de la seva constitució, ha celebrat diversos seminaris monogràfics i jornades d’estudis folklòrics per a perfeccionar l’art dels seus grups i l’any 1988, amb la col·laboració del departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, organitzà el Primer Congrés de Dansa Catalana d’Arrel Tradicional, celebrat a Sant Cugat del Vallès.

Els seus òrgans de comunicació són “Trencadansa” i “Punt informatiu”. Actualment té més de cent vint esbarts afiliats.

Enllaç web:  Agrupament d’Esbarts Dansaires

Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya

1 Resposta

(Sallent de Llobregat, Bages, 1984 – )

Entitat. Creada arran de la elaboració d’un complet arxiu de fotografies i historials dels gegants i nans dels Països Catalans.

Actualment té més de quatre-centes colles afiliades i la seva organització interna es basa en diverses coordinadores comarcals.

L’any 2000 rebé el Premi Nacional de cultura popular que atorga la Generalitat de Catalunya.

Enllaç web:  Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya