(Canet de Mar, Maresme, 25 març 1795 – Tarragona, 13 agost 1876)
Compositor i organista. Fou mestre de capella a Vic i a Tarragona (1818-76), on era també l’organista titular.
És autor d’obres de música sacra per a veus i orquestra.
(Valls, Alt Camp, 28 juliol 1735 – Tarragona, 3 febrer 1806)
Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui estudià, i fill de Baltasar Bonifaç i Anglès. Després s’establí a Tarragona, on l’any 1759 traçà els plans i els dibuixos del circ i de l’amfiteatre romans, que serviren de base per a estudis arqueològics posteriors.
Executà un gran nombre d’imatges i de retaules, entre d’altres, Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Riucorb (1762), Sant Crist, per al Morell (1766), Ester i Abigall, per al cambril de la Misericòrdia, de Reus (1772), que havia fet el seu germà Lluís; els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí, per a la seu de Lleida (des del 1775 al 1785); i el magnífic retaule major dels carmelitans de Vilanova i la Geltrú (1795).
Entre les obres de cronologia incerta, cal citar els retaules de Sant Oleguer i de Sant Agustí, a la seu tarragonina; el de Santa Rosalia, a Torredembarra; d’altres per a la cartoixa d’Escaladei, i la llitera per a la Mare de Déu d’Agost, a Valls.
L’any 1771 havia estat nomenat acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid.
El seu art correspon a l’últim període del barroc, influït pels corrents acadèmics.
Fou el pare de Pau Bonifaç i Fort (Tarragona, segle XVIII – segle XIX) Argenter.
(Tamarit de Llitera, Llitera, 11 març 1808 – Tarragona, 10 octubre 1878)
Eclesiàstic. El 1851 fou nomenat canonge penitencier de la seu de Barcelona, més tard, bisbe de Girona (1862-75) i arquebisbe de Tarragona (1875-78).
Professor de teologia a Lleida i canonge penitencier de Barcelona (1851), creà la casa-missió de Banyoles (Pla de l’Estany) i, a Tarragona, introduí la devoció a sant Magí a tota la diòcesi (1876).
Al Concili Vaticà I defensà la infal·libilitat papal. Excel·lí com a orador sagrat.
(Valls, Alt Camp, 1830 – Tarragona, 1905)
Organista i compositor. Fou organista des del 1860 a la catedral de Tarragona.
Afavorí el moviment wagnerià i el conreu de la cançó tradicional catalana.
Compongué bon nombre d’obres de música d’església, la sarsuela Moisés y Aarón, i d’altres obres, Escriví diversos mètodes de solfeig, piano i música vocal.
(Valls, Alt Camp, 1870 – Tarragona, 3 febrer 1936)
Sacerdot i historiador. Fou director del Museu Diocesà de Tarragona (1902-36). Col·laborà a “La Il·lustració Catalana” i a “Catalunya”.
És autor de: Còdexs catalans de la Biblioteca Provincial de Tarragona (1903), El cartoral major de Poblet (1931), i edità la versió catalana medieval dels Diàlegs de sant Gregori (1931).
Començà una edició monumental de la Crònica de Jaume I.
(Tarragona, 1620 – 1672)
Poeta barroc. Fou canonge i arxiver de la seu tarragonina i escriví un Archiepiscopologio de Tarragona, fins el 1654.
La seva poesia, aplegada en el manuscrit Matalàs de tota llana i potser en el titulat Pancàrpia poètica, adoptà les formes i els temes molt diversos de l’estètica culterana.
Els poemes jocosos i escatològics són probablement influïts per Francesc Vicent Garcia.
(Barcelona, 18 novembre 1908 – Tarragona, 24 gener 1987)
Metge. Ha estat un dels iniciadors dels estudis de toxicologia clínica a Catalunya.
Autor de treballs importants sobre les intoxicacions per aliments i per tal·li; ha estat vice-president de l’Associació Europea de Centres de Lluita contra les Intoxicacions.
(Tolosa ?, França, segle XIII – Tarragona, 1256)
Mestre d’obres i religiós. Procedia de Tolosa o, almenys, fou influït per l’escola tolosana.
Fou, fins a la seva mort, director de les obres de la seu tarragonina; pertany a la seva època una bona part de la construcció de les naus laterals i dels claustre. Les obres continuarien avançant durant uns anys d’acord amb els seus projectes.
(Jaca, Aragó, 21 febrer 1748 – Tarragona, 18 juliol 1819)
Prelat. El 1818 prengué possessió de l’arquebisbat de Tarragona, després d’algun temps de seu vacant que seguí el trasllat a Sevilla de l’arquebisbe Romuald Món.
A la seva mort fou succeït per Jaume Creus i Martí, després d’altres quatre anys de seu vacant.
(Lluçà, Osona, segle XI – Tarragona, 1099)
Bisbe de Vic (1079-91) i arquebisbe de Tarragona (1091-99). Fill de Sunifred II de Lluçà i d’Ermessenda de Balsareny.
Tingué un paper important en els intents de conciliació posteriors a la mort de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes (1082).
El 1091 fou nomenat arquebisbe de Tarragona per Urbà II. Impulsà la reforma gregoriana a Catalunya i fundà les canongies de l’Estany i Manlleu i en reformà les de Manresa, de Sant Joan de les Abadesses i de Riudeperes.
Restaurà jurídicament la seu de Tarragona (1089-91), però morí abans d’aconseguir-ne la consolidació.
Dades dels Països Catalans 