Masia i església (Sant Pere).
Antiga parròquia (Sant Cristòfol de Borrassers), situada a l’esquerra de la riera de Lluçanès, prop del límit amb el terme d’Alpens; és esmentada ja el 905 com a sufragània de Santa Maria de Lluçà.
En subsisteix la capella de Sant Cristòfol, refeta al segle XVI, sufragània de Santa Eulàlia de Puig-oriol.
(Lluçà, Osona, segle XI – Tarragona, 1099)
Bisbe de Vic (1079-91) i arquebisbe de Tarragona (1091-99). Fill de Sunifred II de Lluçà i d’Ermessenda de Balsareny.
Tingué un paper important en els intents de conciliació posteriors a la mort de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes (1082).
El 1091 fou nomenat arquebisbe de Tarragona per Urbà II. Impulsà la reforma gregoriana a Catalunya i fundà les canongies de l’Estany i Manlleu i en reformà les de Manresa, de Sant Joan de les Abadesses i de Riudeperes.
Restaurà jurídicament la seu de Tarragona (1089-91), però morí abans d’aconseguir-ne la consolidació.
Canònica agustiniana. Fundada a mitjan segle XII, a l’antiga església parroquial de Santa Maria de Lluçà. Consta des del 1168, amb el prior Pere de Sagàs. Fou afavorida i segurament fundada pels senyors del castell de Lluçà.
El 1192 establí un pacte de fraternitat amb la canònica de l’Estany. Per aquest temps havia refet l’església i havia erigit el petit claustre romànic, de vint-i-dos capitells, sobre columnes simples, emparentat amb la part primitiva del claustre de Ripoll.
Als temps de més gran esplendor (segle XIII) hi hagué un prior, cinc canonges i quatre beneficiats. El seu patrimoni s’estenia pel Lluçanès, i era administrat per deu batllies. Decaigué durant el segle XIV; però, malgrat això, es feren, en aquests temps, unes pintures murals sota el cor, guardades ara en una dependència prop del claustre.
La comenda posà fi a la vida comunitària al segle XV. El 1592 els seus béns foren units a la mensa capitular de Barcelona, on es guarda el seu arxiu. El monestir esdevingué una petita parròquia rural.
El frontral d’altar (actualment al Museu Episcopal de Vic) és un bon exemple d’un nou corrent bizantinitzant dins el romànic català del començament del segle XIII, manifestat en altres obres, que hom ha atribuït a un mestre de Lluçanès o de Lluçà.
Municipi d’Osona (Catalunya): 52,98 km2, 745 m alt, 280 hab (2016)
Situat a la subcomarca del Lluçanès, entre la riera de Lluçanès, límit oriental del terme, i la de Merlès, límit occidental. Boscs de pins i roures a la zona forestal.
La principal activitat és l’agricultura de secà (cereals d’hivern, farratges i patates). La ramaderia de bestiar boví, oví i porcí, complementa l’economia. Àrea comercial de Vic. La població ha disminuït notablement durant la segona meitat del segle XX.
El cap del municipi és el poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol, on darrerament s’ha establert una indústria tèxtil. Al poble de Lluçà hi ha el monestir canonical de Santa Maria de Lluçà (que fou el centre de nou petites parròquies que formen el nucli central del Lluçanès) i les restes de l’antic castell de Lluçà, amb capella romànica (origen del municipi). El terme fou, des de la fi del segle X, de la família Lluçà. El 1376 es formà l’extensa baronia de Lluçà.
L’actual municipi comprèn, a més, les antigues parròquies del Grau, Borrassers i Sant Climent de la Riba, la propietat anomenada la Vila d’Alpens i l’antic terme de Tordelespà.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Dades dels Països Catalans 