Arxiu d'etiquetes: Tarragona (morts a)

Yxart i de Moragas, Josep

8 Respostes

(Tarragona, 10 setembre 1852 – 25 maig 1895)

Crític literari. Va cursar el batxillerat a Tarragona, i la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, que va exercir poc temps, ja que es va dedicar fonamentalment a la crítica i, esporàdicament, a la poesia.

És com a crític que va merèixer una gran fama de testimoni i jutjador de la vida intel·lectual de la Renaixença catalana. L’interessava especialment la crítica teatral. Va ésser mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona els anys 1885 i 1886.

Va dirigir la “Biblioteca de Arte y Letras”, de la casa editora Domènech i Cia -on va publicar una traducció dels drames de Schiller (1883), Las mujeres de Goethe de P. de S. Víctor (1884), Tres poesies (1983) i un assaig biogràfic crític de Marià Fortuny (1881)- i la “Biblioteca Clásica” de Cortezo i Cia, on va fer pròlegs de diversos escriptors castellans. En El arte escénico en España (1893) va reunir les crítiques fetes a “La Vanguardia”.

Els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1879 van premiar-li un estudi magistral titulat Lo teatre català. Son passat, present y pervenir, del qual el setmanari “La Miscelània”, li havia publicat, el 1874, un esbós. Del 1886 al 1890 va publicar 5 volums titulats El año pasado, on passava revista als esdeveniments intel·lectuals de l’època a Barcelona.

Essent president de l’Ateneu Barcelonès, hi va inaugurar el curs acadèmic de 1885-86, amb una conferència titulada La crítica literària contemporània.

Les poesies figuren col·leccionades en les seves Obres catalanes, prologades per Joan Sardà.

Battestini i Galup, Rafael

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 desembre 1886 – Tarragona, 22 abril 1939)

Metge i cirurgià. Fou metge a Calafell (1911-14), l’Espluga de Francolí (1914-19) i el Catllar (1920-23). Nomenat director de l’hospital Santa Tecla de Tarragona (1926-37).

Publica articles als Annals de l’Académia Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i a la Revista de Medicina Clínica. Militant del Sindicat de Metges de Catalunya, fou un entusiasta directiu de la Cooperativa de Consum del Col·legi de Metges de Catalunya.

Catalanista convençut, milità a Acció Catalana i fou un dels líders del partit a Tarragona tot i que mai ocupa càrrecs polítics.

Durant la Guerra Civil -arriscant-se personalment- salva perseguits i els acompanya fins a la Jonquera. Aquesta actuació provoca que els activistes de la FAI l’obliguessin a dimitir com a director de l’Hospital.

Acabat el conflicte bèl·lic, una de les persones que li salvà la vida el denuncià i aconsegui que fos condemnat a mort per un tribunal militar. Abans de morir, digué en veu alta “moro per Déu, per la Lola (la seva dona) i per Catalunya”.

Pin i Soler, Josep

5 Respostes

(Tarragona, 11 maig 1842 – 31 gener 1927)

Escriptor. Pel fet d’haver pres part en la Nit de Sant Daniel (1865) a Madrid, hagué d’exiliar-se; va viure a Marsella, on féu amistat amb els felibres, sobretot amb Mistral, Aubanel, Mathieu, Lientaud. Gairebé desconegut, l’aparició l’any 1887 de la novel·la La família dels Garrigues el convertí en la figura literària del moment.

Tornà a la Península i s’establí a Barcelona. Publicà dues novel·les més, Jaume (1888) i Níobe (1889), en què, juntament amb la primera, descriu la història de tres generacions. La seva obra novelística quedà incorporada dins la primera etapa del naturalisme català.

El contacte amb un grup d’autors teatrals, entre els quals hi havia Guimerà, l’impulsà a escriure per al teatre, i produí unes comèdies que oscil·len entre les de tipus naturalista, com La sirena, i les de tipus costumista de saló com La tia Tecleta i Sogra i nora (1890).

En el període comprès entre el 1892 i el 1917 abandonà completament la novel·la i la literatura dramàtica, i es dedicà a escriure els tres volums titulats Vària (1903-06), en què exposà amb visió romàntica els coneixements i les experiències dels seus viatges, i Orient (1910).

La preocupació que sentia per la cultura del país el portà a emprendre la publicació d’una “Biblioteca d’Humanitats”, col·lecció d’obres de filosofia, literatura i erudició artística, de la qual sobresurten les seves traduccions d’Elogi de la follia (1910) d’Erasme, La utopia (1912) de T. More i El príncep (1920) de Maquiavel. També formen part d’aquesta col·lecció els Sonets d’uns i dels altres (1904), on va inserir poemes dels escriptors universals més representatius.

Fou un dels destacats enemics de les normes de Fabra, que mai no emprà.

Martí i Franquès, Antoni de

3 Respostes

(Altafulla, Tarragonès, 14 juny 1750 – Tarragona, 20 agost 1832)

Científic i botànic. Noble, de la casa pairal d’Ardenya, a Altafulla, anomenat sovint, per això, Martí d’Ardenya. Estudià a Cervera (1762-64). Membre de la Societat d’Amics del País de Tarragona des de la seva fundació (1786), fomentà la indústria dels filats i teixits fins de cotó, la de pisa i el conreu de les oliveres.

Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1786), hi llegí diverses comunicacions, principalment sobre l’anàlisi de l’aire: Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico (1790), on feia algunes rectificacions a Lavoisier, estudi que fou reproduït a Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805).

Membre de l’Acadèmia Medico-pràctica de Barcelona (1790), hi presentà una famosa comunicació: Sobre los sexos y fecundación de las plantas (1791). Col·laborà amb els científics francesos en el mesurament del meridià de París pels Països Catalans.

El 1798 s’instal·là a Tarragona, on reuní una gran part de la seva biblioteca, una col·lecció mineralògica, un laboratori meteorològic i material d’experimentació de les plantes. En 1800-01 visità les universitats i les acadèmies de París, Londres, l’Haia, Amsterdam i Brussel·les.

El 1811 era a Tarragona, durant el setge napoleònic; fou ferit, i una part dels seus manuscrits foren destruïts. Residí a Barcelona en 1829-30, on sostingué una tertúlia sobre temes científics.

L’Institut d’Estudis Catalans té instituït el Premi Martí i Franquès.

Joana Enríquez

36 Respostes

(Torrelobatón, Castella, 1425 – Tarragona, 13 febrer 1468)

Reina de Navarra (1447-68) i de Catalunya-Aragó (1458-68). Filla de l’almirall de Castella Fadrique Enríquez i mare de Ferran II el Catòlic. Per raons polítiques es casà (1447) amb l’infant de Catalunya-Aragó Joan, futur Joan II el Sense Fe, que aleshores, juntament amb l’almirall, menava una política d’oposició al conestable Alvaro de Luna. El 1451 fou nomenada governadora general de Navarra, càrrec que compartí amb el seu fillastre Carles de Viana.

Prengué part molt activa en la guerra civil navarresa entre el seu marit i Carles; l’enemistat entre aquest darrer i Joana no trigà a manifestar-se obertament, cosa que agreujà l’enemistat de Joan II amb el seu fill. Menà personalment les negociacions de Vilafranca del Penedès (1461), acord de curta durada entre la reialesa i els organismes catalans.

El 1461 fou jurada a Catalunya com a tutora del seu fill Ferran, la qual cosa volia dir que assumia la lloctinència general de Catalunya, i des d’aquest càrrec s’enemistà progressivament amb els diputats i consellers de Barcelona; se n’anà de la ciutat el març de 1462, quan l’esclat de la guerra civil catalana ja era un fet ineludible.

Els anys següents prengué part molt activa en un seguit d’esdeveniments de la contesa: defensa de Girona (1462), missió diplomàtica prop de Lluís XI de França i d’Enric IV de Castella, i campanyes militars de l’Empordà (1462-66). El 1465 fou nomenada pel seu marit lloctinent general de tots els regnes de la corona catalano-aragonesa. La seva mort, en plena guerra civil, significà per a Joan II la pèrdua d’un dels col·laboradors més eficaços en els difícils moments en què es trobava a causa de la guerra.

Gassol i Rovira, Bonaventura

15 Respostes

(la Selva del Camp, Baix Camp, 6 octubre 1893 – Tarragona, 19 setembre 1980)

“Ventura Gassol”  Polític i escriptor. Cursà estudis eclesiàstics, que deixà inacabats, a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Traslladat a Barcelona (1914), col·laborà en diverses publicacions periòdiques, de manera especial a “Vell i Nou”, “D’Ací i d’Allà”, “Acció Catalana” (1922-23), “L’Opinió” i “La Humanitat”.

Es consagrà com a poeta l’any 1923 amb el llibre de poemes Les tombes flamejants, inscrit en el corrent noucentista, que és una de les obres més representatives del període 1917-24. Els temes del catalanisme i de la radiació de la terra natal persisteixen a través d’Àmfora (1917), La Nau (1920) i Mirra (1931). És d’ell també el poema dramàtic La Dolorosa (1928), prohibit aleshores pel governador civil de Barcelona.

Com a polític, ingressà al partit d’Acció Catalana, i passà a Estat Català en temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Amic personal de Francesc Macià, l’acompanyà en la temptativa revolucionària de Prats de Molló (1926) i en el viatge per Amèrica. Retornà a Catalunya (1930) i intervingué en la preparació de la República, i ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Fou elegit diputat per Esquerra a les corts constituents, des d’on lluità per l’obtenció de l’Estatut.

En constituir-se la Generalitat, fou nomenat conseller de Cultura, càrrec que conservà en governs successius. Després dels fets del 6 d’octubre de 1934, fou empresonat amb els altres membres del govern. Alliberat després de les eleccions en què triomfà el Front Popular (febrer 1936), es reintegrà al govern de la Generalitat.

Exiliat a França durant la guerra civil, col·laborà en diverses publicacions catalanes i fou un dels membres destacats del grup promotor del Jocs Florals a l’exili. El seu últim recull, Miratges (1950), continua en la línia de tota l’obra poètica anterior.

Retornat a Catalunya el 1977, residí a la Selva del Camp. Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana el 1978.

Bartolozzi i Lozano, Rafael

2 Respostes

(Pamplona, Navarra, 15 març 1943 – Tarragona, 22 març 2009)

Pintor i polític. Establert a Catalunya. Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la de Pintura Mural Contemporània de Sant Cugat del Vallès. La seva obra, de tendència abstracta, conté elements figuratius eròtics, els quals tendeix a polemitzar cada vegada més.

Ha treballat conjuntament amb E. Arranz i Bravo, amb el qual féu les decoracions murals de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès (1971) i de la casa de Camilo José Cela a Mallorca (1979), així com també nombroses escultures, com Alfa & Omega, situada al mar davant la platja de Torredembarra. A la dècada de 1980 va participar a la Bienal de Venècia.

Instal·lat a Vespella de Gaià (Tarragonès), d’on fou alcalde durant dotze anys, plasmà en una sèrie de teles exposades poc després els devastadors efectes de l’incendi que arrasà el terme l’estiu de 1994.

El 2003 va constituir la Fundació Bartolozzi dedicada a la conservació de la seva obra i a la investigació plàstica.