(Girona, 1837 – Tarragona, 22 juliol 1885)
Arqueòleg. Presidí la Societat Arqueològica de Tarragona. Tenia el títol nobiliari de marquès de Vallgornera.
Cooperà a l’organització d’exposicions arqueològiques a Madrid i a Londres.
Escriví articles de la seva especialitat al diari madrileny “La Época” i a d’altres publicacions.
(Tarragona, 20 abril 1927 – 24 agost 2008)
Novel·lista i narrador.
Com a contista, dins un estil personal i treballat, ha publicat Perquè sí (1957), Calipso (1960) i Perquè no (1960, premi Víctor Català 1959).
La seva novel·la L’anell al dit (1964) s’inscriu dins la línia psicològica.
El 1977 fou elegit senador independent per l’Entesa dels Catalans.
(Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, segle XVIII – Tarragona, 28 juny 1811)
Militar. Destacà a la guerra del Francès. Obtingué el grau de tinent.
El 1811 formava part de la guarnició de Tarragona quan aquesta ciutat fou assetjada pels francesos. Hi morí durant l’assalt final, després d’haver barrat per bona estona, ell tot sol, la bretxa de la Muralleta, contra les forces que l’escalaven.
Aquesta mort heroica fou destacada amb admiració fins pels seus adversaris.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 3 juny 1718 – Tarragona, 4 maig 1803)
Eclesiàstic i teòleg. Ingressà al convent d’agustins calçats de Barcelona (1732), on ocupà diversos càrrecs. Elegit provincial de Catalunya i Aragó (1758), visità tota la província amb ànim de reforma. Acabat el trienni, hom li encarregà la tasca de prefecte provincial d’estudis en la qual propugnà ardorosament les idees de la il·lustració, fet que li valgué l’acusació de jansenista.
Durant la seva estada barcelonina féu oposicions a la facultat d’arts de la universitat de Cervera, però les perdé a causa del monopoli que hi havia (1743); el 1748 esdevingué soci actiu de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Nomenat bisbe de Lugo (1768) i consagrat pel bisbe de Barcelona Josep Climent, amb qui l’uní una bona amistat, hi emprengué una gran campanya en pro de la instrucció, tant dels sacerdots com del poble instituint escoles gratuïtes d’ensenyament primari (1780); hi fundà també la Sociedad Económica de Amigos del País (1784).
Arquebisbe de Tarragona (1785), seguí la mateixa línia pastoral i col·laborà a la fundació de la Societat Econòmica, de la qual fou el primer director (1787); defensà enèrgicament els sacerdots francesos emigrats i n’allotjà prop de tres-cents contra la voluntat de la cort de Madrid; però al mateix temps influí molt en la resistència catalana a la Revolució Francesa (1792-94), sobre la qual escriví quatre pastorals.
Col·laborà en totes les obres públiques de la ciutat i acabà, amb les rendes de la mitra, la reconstrucció de l’aqüeducte romà (1798).
Les seves pastorals i el seu Cursus Theologicus (1761-68), que restà inacabat per la seva promoció al bisbat de Lugo, el situen en la línia jansenista i regalista moderada.
Morí pobre, àdhuc amb deutes, i amb fama de santedat.
(Tarragona, 2 març 1872 – 21 agost 1952)
Compositor i organista. Fou organista de la seu de Tarragona.
En 1888 guanyà el premi de composició ofert a l’Exposició Universal de Barcelona.
És autor d’un cert nombre d’obres remarcables.. .
(València, 1455 – Tarragona, 26 agost 1514)
Eclesiàstic. Fill d’Alfons VI de Ribagorça i nét del rei Joan II el Sense Fe.
Fou nomenat bisbe de Tortosa (1475-1513). President de la Generalitat (1500-03). Ocupà l’arquebisbat de Tarragona (1513-14).
Establí a Tortosa la festa de la Santa Cinta.
(Tarragona, 10 maig 1802 – 28 juny 1868)
Arqueòleg i historiador. Fou un dels fundadors del Museu Arqueològic de Tarragona (1843).
En col·laboració amb Andreu de Bofarull i de Brocà escriví Tarragona monumental o sea descripción de todas sus antigüedades y monumentos (1849), el primer treball modern sobre el tema.
Pertanyia a diverses corporacions doctes. Publicà algunes memòries sobre arqueologia, història i numismàtica. Reuní una bona col·lecció de monedes.
(Elx, Baix Vinalopó, 1942 – Tarragona, 2 juny 1988)
Geògraf. Llicenciat en història a la universitat de Múrcia (1965) i doctorat a la Universitat de Barcelona el 1973 d’on fou professor (des del 1968) i de la de Tarragona (des del 1972), s’especialitzà en geografia física i les seves relacions amb els grups socials.
Publicà nombroses obres centrades en la climatologia: Climatología dinámica, sinóptica o sintética (1976) i Contaminación atmosférica y cambio de clima en las regiones urbanas industriales (1980). Treballs dedicats a Catalunya: La aplicación del método estadístico en climatología: 105 años de lluvia en Barcelona (1976); Los recursos hidráulicos y la demanda de agua en el Camp de Tarragona (1982).
(Saragossa, Aragó, 26 febrer 1517 – Tarragona, 31 maig 1586)
Eclesiàstic, jurista i humanista . Fill d’Antoni Agustí i de Siscar i germà de Jeroni . Estudià a Alcalà, Salamanca i Itàlia. Residí a Roma i actuà com a ambaixador papal davant de diverses monarquies europees. Assistí al concili de Trento.
El 1561 retornà a Catalunya, s’instal·là a Lleida i reformà l’Estudi General. Després fou nomenat arquebisbe de Tarragona (1577-86).
Humanista, escriví en llatí la seva obra d’erudició i mantingué correspondència amb els intel·lectuals més destacats de l’època. De la seva obra, cal destacar Emendationum et opinionum libri quattuor (1543), De emendatione Gratiani dialogui (1587), així com Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades de Tarragona (1587).
Aplegà una de les biblioteques més importants de l’època i el seu catàleg, imprès el 1586, es considera el primer catàleg imprès a Europa.
(Cassà de la Selva, Gironès, segle XVIII – Tarragona, 1827)
Guerriller reialista. Anomenat Pixola i Carnisser, ja que tenia aquesta professió a Cassà de la Selva quan participà a les activitats de guerriller durant el trienni constitucional, i en restaurar-se l’absolutisme fou nomenat capità.
Aixecà una nombrosa partida en la primera insurrecció dels agraviats o malcontents (abril de 1827) i intervingué de nou en el segon alçament, denuncià la complicitat de l’alt clergat i del consell d’estat en la rebel·lió.
Assetjà Girona durant més d’un mes, però fou capturat pels homes de Josep Manuel Carratalà, que el feren executat.
Dades dels Països Catalans 