(Valls, Alt Camp, segle XVIII – segle XIX)
Escultor. Fill de Lluís Bonifaç i Massó. Degué col·laborar amb el seu pare, però sense la vocació i els dots artístics d’aquest.
En morir el seu pare es féu càrrec del taller, però pocs anys després el traspassà a Pere Joan Golarons, que havia estat el primer ajudant del mateix.
Amb ell s’acabà la important dinastia artística dels Bonifaç, mantinguda durant cinc generacions.
(Valls, Alt Camp, 28 juliol 1735 – Tarragona, 3 febrer 1806)
Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui estudià, i fill de Baltasar Bonifaç i Anglès. Després s’establí a Tarragona, on l’any 1759 traçà els plans i els dibuixos del circ i de l’amfiteatre romans, que serviren de base per a estudis arqueològics posteriors.
Executà un gran nombre d’imatges i de retaules, entre d’altres, Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Riucorb (1762), Sant Crist, per al Morell (1766), Ester i Abigall, per al cambril de la Misericòrdia, de Reus (1772), que havia fet el seu germà Lluís; els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí, per a la seu de Lleida (des del 1775 al 1785); i el magnífic retaule major dels carmelitans de Vilanova i la Geltrú (1795).
Entre les obres de cronologia incerta, cal citar els retaules de Sant Oleguer i de Sant Agustí, a la seu tarragonina; el de Santa Rosalia, a Torredembarra; d’altres per a la cartoixa d’Escaladei, i la llitera per a la Mare de Déu d’Agost, a Valls.
L’any 1771 havia estat nomenat acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid.
El seu art correspon a l’últim període del barroc, influït pels corrents acadèmics.
Fou el pare de Pau Bonifaç i Fort (Tarragona, segle XVIII – segle XIX) Argenter.
(Berguedà, segle XIV – segle XIX)
(o de Berguedà o de Berga i Berguedà) Antiga demarcació administrativa, dependent de la vegueria de Manresa. Comprenia, aproximadament, el territori de l’actual comarca, exclosos alguns termes i d’altres agregats, a l’esquerra de l’aigua d’Ora i a la vall de Ribes.
Al segle XIII figurava com a vegueria de Berga, independent, essent els veguers de Berga els mateixos de Manresa (i, sovint, també d’Osona), el Berguedà fou regit, almenys des del segle XIV, per sots-veguers; a partir d’aleshores el territori fou designat indistintament com a vegueria o sots-vegueria, fins a restar, en la seva darrera època, només la darrera designació.
El 1716, en la nova divisió administrativa ordenada per Felip V de Borbó, i vigent fins al 1833, la sots-vegueria de Berga, constituí l’alcaldia major de Berga, una de les dues en què fou dividit el corregiment de Manresa.
(Barcelona, segle XVIII – segle XIX)
Polític. Diputat del comú de l’ajuntament de Barcelona. D’origen humil, esdevingué un dels personatges més influents de la ciutat.
Convertit -no pas sense demagògia- en portaveu del poble, es féu elegir diverses vegades, a partir del 1766, diputat del comú. Reuní una fortuna considerable, que li permeté de donar 3.000 lliures (1784) per armar un vaixell contra els anglesos.
Formà part de la junta de comissionats constituïda amb motiu de la Guerra Gran (1793-95). A partir del 1802 la seva influència minvà davant la reacció de la nova burgesia, que el derrotà en les eleccions, i de l’hostilitat de les autoritats, que el culpaven d’intrigant i de desordres financers, en especial en l’administració de la carn.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Gramàtic i eclesiàstic.
Fou professor de retòrica al seminari de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, on l’any 1800 llegí la memòria Sobre por qué métodos de ortografía o por cuales medios se arregló en lo antiguo el método de escribir en catalán.
Publicà, amb Joaquim Esteve i Antoni Joglar, Diccionario catalán-castellano-latino (1803-05).
(Girona, segle XIX – Barcelona ?, segle XIX)
Economista. Residí habitualment a Barcelona, dedicat a activitats financeres.
És autor de diversos treballs sobre economia, com els titulats Memorias acerca de la necesidad, justicia y utilidad del sistema protector, que era una apologia del proteccionisme aranzelari, i Situación económica de España, su presente y su porvenir.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Militar. Durant la guerra del Francès sembla que fou tinent de l’esquadra.
La seva acció més coneguda és la conquesta del castell de Montgat (3 agost 1808), en la qual prengué part el sometent dels pobles de la costa, així com dues fragates angleses, que bombardejaren el castell, i un petit grup de tropes de desembarcament angleses.
D’aquesta manera restaven interceptades les comunicacions franceses entre Barcelona i Girona al començament del segon setge d’aquesta ciutat.
(Terrassa ?, Vallès Occidental, segle XVIII – Poblet, Conca de Barberà, segle XIX)
IC Abat de Poblet (1810-13 i 1821-23), XLV dels quadriennals. Ingressà al monestir el 1784.
Albergà temporalment els trapencs de Santa Susanna (Maella). L’octubre de 1822, els monjos de Poblet hagueren d’abandonar el monestir; en tornar-hi, l’agost de 1823, Barba renuncià l’abadiat.
La seva elecció esdevingué després d’haver estat vacant l’abadiat durant dos anys arran de la mort de l’abat Joaquim Casanovas. El monestir passava llavors una època molt difícil, com a resultat de la invasió francesa. En 1815, després de dos anys més d’abadiat vacant, fou elegit Jaume Pàmies.
El 1821 fou destituït l’abat Esteve Torrell. Poblet prengué llavors el títol oficial de “Monasterio suprimido de Poblet i casa de reunión de ex-monjes bernardos”. Josep Barba tornà a assumir les funcions, el CII abat, XLVIII dels quadriennals.
Diversos monjos de la Trapa es revoltaren pel maig de 1822 i anaren a reunir-se amb els sediciosos integristes. Aquest fet féu recaure sobre el monestir la ira de les autoritats i la comunitat fou deportada a Tarragona.
El monestir sofrí diverses destruccions i algun pillatge. El 1823, amb els absolutistes, la comunitat tornà al monestir. Fou reposat aleshores a l’abadiat Esteve Torrell.
(Catalunya, segle XIX)
Poema èpic de Jacint Verdaguer, escrit entre el 1865 i el 1876. Consta de deu cants, una introducció i una conclusió. Premiat als Jocs Florals del 1877.
Fruit d’una llarga elaboració en què l’autor recull diferents fonts d’inspiració, el primitiu tema de Colom hi queda en segon terme en prendre relleu la narració sobre la formació de la península Ibèrica i l’enfonsament del mític continent de l’Atlàntida, que en principi era secundari.
Escrit en alexandrins, amb una riquesa sorprenent de lèxic i sintaxi, i moments lírics bellíssims, és la primera gran obra del renaixement literari català i una peça de gran magnitud en el conjunt de les literatures modernes.
Traduïda a diverses llengües, l’epopeia verdagueriana inspirà Manuel de Falla per a la composició de l’òpera homònima (pòstuma).
(Garrigues, segle XVIII – Catalunya, segle XIX)
Guerriller carlí, anomenat Ramonet. Participà a l’aixecament de 1833.
Amb base a Maials dominà part de la seva comarca, del Segrià i de l’Urgell. Obtingué diversos èxits el 1836, any que entrà a Arbeca i a les Borges Blanques, encara que sense mantenir-s’hi. Quan els liberals passaren a la contraofensiva, hagué d’evacuar Maials.
A la tardor del mateix any, quan Maroto fugí a França, part de les tropes del famós general restaren al país i s’incorporaren a la partida d’Arbonès. Se sentí aleshores prou fort per a atacar la rodalia de Lleida.
Pel desembre de 1836 caigué presoner, però fugí quasi de seguida. Encara agrupà la seva gent i prosseguí la guerra.
Per la primavera de 1838 operava a la ratlla d’Aragó, i fou un dels darrers a deposar les armes.
Dades dels Països Catalans 