(Catalunya, segle XI – segle XII)
Noble. Es casà amb Beatriu de Bas, filla del vescomte Udalard I de Besalú i d’Ermessenda.
El 1078 rebé l’Espluga de Francolí per tal de repoblar la contrada.
El 1127 la seva muller heretà el vescomtat de Besalú. Els Cervera es convertiren així en vescomtes de Bas a partir de Pere de Bas, fill gran de Ponç Hug i de Beatriu.
Figurà a vegades al seguici i consell del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.
(Catalunya, segle IX – segle XII)
Jurisdicció de l’antic comtat de Cerdanya. El primer vescomte conegut és Adalelm, mencionat el 862. El 913 ho era Ramon I, i el 925 l’hauria succeït Remesari, fill de Guilesinda, parenta del comte Miró II de Cerdanya.
Els comtes cerdans tenien semblantment delegats i lloctinents elegits per ells en el pagi de Conflent i de Berguedà. A la segona meitat del segle X el vescomtat de Cerdanya esdevingué hereditari i vinculat a un patrimoni familiar. El títol i el feu foren transmesos des d’aleshores d’una manera regular de pares a fills.
Vers el 1126 el vescomtat de Cerdanya fou incorporat a l’antic vescomtat d’Urgell. Cal atribuir a la seva desaparició prematura el manteniment de la denominació original del comtat en lloc de la d’algunes de les possessions hereditàries.
El 1081 hom troba un vescomte d’Urtx, Bernat Bernat, probablement fill del vescomte Bernat i germà del vescomte Ramon. El títol perdurà almenys fins el 1130.
Més tard, emparentats amb els barons de Mataplana, els Urtx donaren al Pallars la darrera dinastia comtal.
(Catalunya, segle XII – segle XVII)
Antiga demarcació administrativa, constituïda a mitjan segle XII pel comtat de Cerdanya (exclosos el Berguedà, el Conflent, el Capcir i el Donasà), amb Baridà com a sots-vegueria (perduda ben aviat la individualitat d’aquesta sots-vegueria, la vegueria fou anomenada també vegueria de Cerdanya i Baridà, nom que perdurava encara a la fi del segle XIV).
La vall de Ribes, dependent també del comtat de Cerdanya, conservà, per contra, la seva pròpia administració, almenys fins als segles XVI-XVII, que esdevingué sots-vegueria dependent de la vegueria de Camprodon. A la fi de l’edat mitjana, amb la dissolució de la vegueria d’Urgell, inclogué també l’Urgellet.
Amb la divisió de la Cerdanya entre les monarquies hispànica i francesa (1660), l’Alta Cerdanya fou incorporada a la província francesa del Rosselló com a vegueria de Cerdanya, amb capital a Sallagosa, la qual perdurà fins a la Revolució Francesa (1790), que fou incorporada al districte de Prada del departament dels Pirineus Orientals.
La resta de la Cerdanya i de la seva antiga vegueria prengué el nom de vegueria de Puigcerdà, el qual ja havia estat sovint utilitzat des de la fi de l’edat mitjana.
(Navès, Solsonès, segle XII – segle XIX)
Antiga batllia, estesa al vessant meridional de la serra de Busa al voltant de l’antic castell de Castelló (enrunat, al costat de la masia de Castelló), donat el 1166 per Pere de Besora als hospitalers.
A poca distància fou alçada l’església de Santa Maria de Castelló (dels segles XVI o XVII), dedicada al Roser, dependent de la parròquia de la Selva.
Amb el nom de Castelló i Busa fou creat, al segle XIX, un municipi que encloía, a més, la Selva, les Cases de Posada, Peà i Marçanyac, municipi agregat al de Navès al mateix segle.
(Barcelona, segle XII)
Magnat del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, castlà i governador de Siurana. Signà documents comtals del 1139 al 1162, que fou testimoni del testament del comte.
Intervingué activament en la reconquesta del Priorat juntament amb els germans Ponç de Bas i Ramon de Cervera i amb Arbert (II) de Castellvell. El 1149 signà la carta de poblament de Tarragona.
El 1153 emprengué la reconquesta de Siurana, féu el repartiment del seu territori i en fou nomenat castlà i governador, successivament. Delimità aquest territori (1154) a base de les informacions dels musulmans emigrats a Tortosa i a València.
El mateix 1154 l’arquebisbe de Tarragona Bernat Tort li cedí en feu dos terços de la vila de Reus amb l’encàrrec de repoblar-la.
Fou el pare de Bertran de Castellet (Catalunya, segle XII) Magnat. Actuà entre el 1173 i el 1190 al costat d’Alfons I de Catalunya. El 1187 Berenguer de la Guàrdia li cedí el castell de Pierola, cessió que li fou confirmada el 1190 pel rei en vida seva i de la seva filla Saurina de Castellet.
Berenguer Ramon de Castellet (Barcelona, abans 1113 – 1138) Noble. Ramon Berenguer III de Barcelona li empenyorà el Castell Vell de Barcelona que tenia infeudat el veguer Arbert. Es negà després a retornar-lo tot declarant-se ell i els seus germans en rebel·lia. Fetes les paus, obtingué del comte, en compensació, els usatges nous creats sobre les fleques, les tavernes, el blat i les carnisseries del mercat de Barcelona. Sembla que fou veguer de Barcelona entre el 1123 i el 1138.
Berenguer Ramon de Castellet (Catalunya, segle XII) Noble. Substituí en les funcions de vescomte de Barcelona el jove Guillem Saguàrdia, el qual les exercia amb poc seny des que l’oncle d’aquest, Reverter, hereu del vescomtat i guerrer a sou del soldà del Marroc contra els almohades, tornà a Barcelona el 1133 per fer efectius els seus drets i havia anomenat Saguàrdia regent del vescomtat mentre ell tornava al Marroc.
(Alt Urgell, segle XII)
Jurisdicció feudal, que comprenia originàriament les valls de Castellbó (dita de Castell-lleó fins a mitjan segle XI), d’Aguilar i de Pallerols.
El 988 el comte Borrell II de Barcelona-Urgell cedí les propietats que posseïa a la vall de Castellbó al vescomte Guillem d’Urgell.
Però no fou fins ben entrat el segle XII, després de l’entroncament amb la casa vescomtal de Cerdanya pel matrimoni del vescomte Pere I de Castellbó, besnét de Guillem, amb la vescomtessa Sibil·la de Cerdanya, i de l’aparició al sud del comtat d’Urgell d’un nou vescomte, titular del Baix Urgell (després dit d’Àger), que els primitius vescomtes urgellesos adoptaren la denominació de Castellbó, després d’haver emprat la de vescomtes de l’Alt Urgell (vescomtat d’Urgell).
(Catalunya, segle XII)
Personatge. De situació genealògica desconeguda però de consaguinitat manifestada amb el vescomte Ramon Folc III.
El 1151 féu un testament amb el seu germà Guillem, en el qual ambdós es declaraven recíprocament hereus en cas de mort sense fills legítims. Testà altra vegada el 1156.
Pel segon testament sabem que era casat amb una Elisenda i que tenia una germana anomenada Dolça. Posseïa els castells de Fals, Calonge, Castelltallat i la Molsosa.
És conjecturable que podria tractar-se d’un Ramon Folc, documentat ja el 1097, fill d’Ermessenda de Cardona i de Deudonat Bernat de Claramunt.
Deixava hereu principal el vescomte Ramon Folc II de Cardona.
Ermessenda de Cardona (Catalunya, segle XI – segle XII) Dama. Era filla del vescomte Ramon Folc I de Cardona, i d’Ermessenda. Es casà amb Deudonat Bernat de Claramunt. Per haver mort amb poc temps de diferència el seu pare i el seu germà Bremond II de Cardona, el vescomtat de Cardona correspongué, després d’una regència del seu oncle Folc II de Cardona, al fill d’Ermessenda, Bernat Amat de Claramunt, dit després, com els seus successors, de Cardona.
Ermessenda de Cardona (Catalunya, segle XII) Dama. Era filla del vescomte Bernat Amat de Claramunt i d’Almodis. Es casà amb Guillem Ramon de Montcada, el Gran Senescal, al qual degué donar la major part dels fills coneguts d’aquell personatge. Quan morí el 1180 el vescomte Ramon Folc II de Cardona, germà d’Ermessenda, fou intentat a favor dels fills d’aquesta l’heretatge de part dels béns del difunt. En aquest intent actuà de negociador el seu cunyat Ot de Montcada.
Ermessenda de Cardona (Catalunya, segle XIII) Dama. És esmentada com a filla del vescomte Ramon Folc II de Cardona i de Guillema de Melgar. Probablement ha de ser distingida de l’homònima anterior, que podia ser tia seva.
(Catalunya, segle XII – 1714)
Disposicions legislatives de les Corts Catalanes, degudes a la iniciativa de tots tres braços, o d’un de sol amb el consentiment dels altres, acceptades pel rei amb la fòrmula “Plau al senyor rei”.
Juntament amb les Constitucions i actes de Cort, tingueren primacia en el sistema jurídic català sobre el sistema consuetudinari i sobre el dret comú durant l’edat mitjana i la moderna, fins a Felip V de Borbó.
Dades dels Països Catalans 