(Badalona, Barcelonès, 3 desembre 1933 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 31 desembre 2011)
Jesuïta expert en bioètica. Doctor en medicina i cirurgia i especialista en obstetrícia i ginecologia. Es llicencià en teologia i sociologia als EUA.
El 1962 fundà l’associació Medicus Mundi, i el 1975, l’Institut Borja de Bioètica, que el 1984 esdevingué fundació privada amb personalitat pròpia.
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 10 novembre 1814 – Porto, Portugal, 5 maig 1881)
“el Pelegrí” Pintor, miniaturista i escultor. Deixeble de Claudi Lorenzale a Llotja. Estudià també a Roma (1835), Nàpols (1839) i Florència. De nou a Catalunya el 1842, recorregué, fugint de la Jamància (1843), una bona part del país fent retrats en miniatura (Granollers, Terrassa, Sabadell i, després, Tarragona, Vic, Torelló, Girona, Banyoles, Figueres, etc), gènere en què fou el professional més destacat a la Catalunya del seu temps.
El 1855 s’instal·là a Sabadell, i després a Madrid, París i Portugal -on el 1871 fou publicada (a Braga) una Descripçäo do Sanctuario e Romeria de Nossa Senhora do Porto Alegre, fragment d’un ampli text seu referent als seus viatges-; tornà a Barcelona vers el 1865.
Home meticulós i detallista, datava i documentava els esbossos dels seus retrats. Hi ha obres seves al Museu d’Art Modern de Barcelona. Com a escultor treballà en materials molt diversos i es dedicà a la imatgeria religiosa i al retrat, sovint també en miniatura.
(Reus, Baix Camp, 20 maig 1922 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 27 abril 1972)
Escriptor i lingüista. Germà de Joan Ferraté i Soler. Des del 1938 fins a l’ocupació alemanya s’estigué a Bordeus, on el seu pare era conseller del consolat d’Espanya.
L’any 1950 començà els estudis de matemàtiques a la Universitat de Barcelona, que no acabà; més tard s’interessà per la crítica d’art. Vers el 1963 cursà la carrera de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, i posteriorment fou professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona.
La publicació del seu primer llibre de poemes, Da nuces pueris (1960), produí un nou tombant en la poesia catalana contemporània. En la seva poesia queda palesa la seva vasta formació literària. Amb Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1967), se situà de manera definitiva en un lloc primeríssim dins la nova poesia. Tota la seva obra poètica ha estat recopilada a Les dones i els dies (1968).
Com a lingüista, un dels més lúcids de la Catalunya moderna, va evolucionar de l’estructuralisme al transformacionisme de Chomsky. Traduí Language, de Bloomfield, i Cortesian linguistics de Chomsky. El 1969-72 publicà una sèrie d’articles lingüístics a “Serra d’Or” sota el títol De causis linguae, que tracten temes diversos.
Impartí també classes a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (1971). També traduí al català Der Prozess, de Kafka.
Es suïcidà. El seu germà Joan Ferraté publicà pòstumament la seva obra inèdita, en els reculls Sobre literatura (1979), La poesia de Carles Riba (1979), Sobre pintura (1981), Sobre el llenguatge (1981) i Papers, cartes, paraules (1986).
(Olot, Garrotxa, 21 desembre 1915 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 18 abril 2009)
Jesuïta i matemàtic. Ingressà a la Companyia de Jesús el 1943, any en que es llicencià en camins, canals i ports. Doctor (1959) en aquesta especialitat i en matemàtiques (1952), es llicencià també en filosofia (1949) i teologia (1955). Primer degà de la facultat de ciències matemàtiques de la Universidad Complutense de Madrid (1974-75), fou també rector de la universitat de Deusto (1975-77) i president de la Real Sociedad Matemática Española durant el trienni 1960-63.
Publicà, entre d’altres, Ecuaciones diferenciales ordinarias (1969), Fundamentos de la matemática (1970), La Verdad en la ciencia (1979), Los fundamentos de la Ética en la actividad científica (1984), Historia de las obras públicas (1985), Ecología y culturas (1988) i Els científics i la fe cristiana (1993). Col·laborà amb Juan Martín Velasco en l’edició d’Experiencia religiosa (1989).
Fou professor emèrit des del 1987 a la Universitat Autònoma de Barcelona i professor a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, ciutat on visqué des que la comunitat dels jesuïtes si tornà a instal·lar el 1998 després de mig segle d’absència.
(Barcelona, 4 octubre 1923 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 27 agost 2006)
Polític. Membre d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i de la Unió Europea Demòcrata-cristiana. Fou secretari de l’equip Demòcrata-cristià de l’estat espanyol i un dels principals representants d’aquesta ideologia en la transició espanyola (1975-77).
Diputat i líder d’UDC (1977-79), defensà l’opció d’integrar el partit en un centrisme català patrocinat per la Unión de Centro Democrático. En no aconseguir-ho abandonà UDC, amb alguns partidaris seus (Unió Democràtica Centre Ampli), i ocupà la presidència de Centristes de Catalunya-UCD (1979). Per aquest partit fou elegit diputat a corts (1979) i al Parlament de Catalunya (1980-84).
Allunyat progressivament de la política, fou elegit Síndic de Greuges el 1993 i el 1998.
(Cervera, Segarra, 14 abril 1920 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 25 març 2008)
Historiador, polític i advocat. Format a l’escolania de Montserrat, ja des de jove actiu nacionalista, pertangué a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. El 1938 s’incorporà a l’exèrcit republicà.
A la postguerra es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1945). Organitzador del Front Universitari de Catalunya (1944-47) i dels Grups Nacionals de Resistència, col·laborà en la resistència antifranquista, fou cap de la secretaria de la Comissió Abat Oliba (1946-47), cofundador de “Germinabit” i també fou cofundador, com a independent, de l’Assemblea de Catalunya.
Fou també un dels fundadors i col·laboradors habituals de la revista “Serra d’Or”. Defensà nombrosos processats davant els tribunals civils i militars franquistes. Senador per l’Entesa dels Catalans (1977) i reelegit el 1979, ara amb el suport del PSUC, partit que el portà al Parlament de Catalunya (1980).
Com a historiador, especialitzat en història social i política dels segles XIX i XX, fou membre de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials i ha estat professor de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona.
Ha publicat Maragall i la Setmana Tràgica (1963), El doctor Torras i Bages en el marc del seu temps (1968), Catalunya sota el règim franquista (1973), Marxisme català i qüestió nacional catalana (1974), Barcelona a mitjan segle XIX (1977, en col·laboració amb Casimir Martí), El moviment obrer durant el Bienni Progressista (1976), Desfeta i redreçament de Catalunya (1978), Combat per una Catalunya autònoma (1980), Fets i personatges (1981), Exili i mort del president Companys (1990), El president Tarradellas en els seus textos (1992) i L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya (1995); ha col·laborat en l’obra col·lectiva La Guerra Civil española (1986), dirigida per R. Tamames.
El 1985 fou nomenat director del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat de Catalunya.
(Barcelona, 1 octubre 1909 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 9 febrer 2003)
Historiador i erudit. Jesuïta (1928) i sacerdot (1940). Llicenciat en història i dret a la Universitat de Barcelona (1928), on fou deixeble de Jordi Rubió. A la dissolució de la Companyia de Jesús dins l’estat espanyol, passà a Avigliana (Torí), on estudià filosofia; tornà el 1939 i es llicencià en teologia a Oña (Castella). El 1940 fou ordenat sacerdot a Barcelona; l’any següent presentà a Madrid la seva tesi doctoral, Francisco Gustá, apologista y crítico.
Assistent assidu als congressos internacionals de ciències històriques i als d’història de la Corona d’Aragó, formà part del Comitè Internacional de Ciències Històriques i fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres, i doctor honoris causa de la Universitat de València (1974), de la Facultat de Teologia de Barcelona (1978), la UNED de Cervera (1992) i la Universitat de les Illes Balears (1994). Des de 1952 fou professor de la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma. Ha estat director de la revista “Archivum Historicum Societatis Iesu” (1951-69).
La seva obra, publicada en diverses llengües, supera els dos-cents títols, a part crítiques i recensions, i se centra en la història eclesiàstica i cultural. El mètode emprat, basat en una recerca exhaustiva de fons, ha permès una nova interpretació de personatges i èpoques. Ha publicat obres sobre autors medievals: Arnau de Vilanova (Obres Catalanes d’Arnau de Vilanova, 1947), de Ramon Llull (Obres literàries de Ramon Llull, 1948; Obres essencials de Ramon Llull, 1957); dels Borja (Alejandro VI y la casa real de Aragón, 1958; La correspondència d’Alexandre VI amb els seus familiars i amb els Reis Catòlics); de Jaume Balmes (Balmes i Casanovas, 1959); també ha estudiat l’humanisme als Països Catalans (Il pensiero della Rinascenza in Spagna e Portogallo, 1964), els jesuïtes (La cultura hispano-italiana de los jesuitas expulsos, 1966), el grup il·lustrat valencià i l’escola cerverina (Documents per a la història cultural de Catalunya el segle XVIII, 1970). Ha fet, encara, estudis sobre homes de Mallorca -fruit de la seva llarga estada a l’illa-, com Costa i Llobera (La trajectòria estètica de Miquel Costa i Llobera, 1955), el bisbe Joan Jubí, Jeroni Nadal, etc.
Un bon recull d’articles seus fou publicat amb el títol de Vuit segles de cultura catalana a Europa (1958-59), obra seguida posteriorment per Catalunya en l’època moderna (1971), Galeria de personatges, de Benedetto Croce a Jaume Vicens i Vives (1975) i A través de la història i la cultura (1979), amb que guanyà la Lletra d’Or (1980). Li han estat dedicades miscel·lànies internacionals. Cal assenyalar, també, els estudis sobre Amèrica. El 1993 hom inicià la publicació de la seva obra completa.
Ha rebut nombrosos guardons: Creu d’Alfons X (1984), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1985), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1990), Lluís Guarner (1991) i premi Príncep d’Astúries (1995).
Dades dels Països Catalans 