Arxiu d'etiquetes: republicans/es

Alsina i Rius, Pau

Deixa un comentari

(Barcelona, 16 desembre 1830 – 1897)

Dirigent obrer i polític. Afiliat al partit republicà, intervingué en la revolució de 1868 i fou elegit candidat a diputat a Corts per seixanta-una societats obreres de Catalunya, les quals ensems declararen la seva adhesió al republicanisme federal.

Aconseguí l’acta de diputat i presentà a les Corts (abril 1869) una petició, signada per cent vint mil obrers, en què era demanada protecció per a la indústria. Però l’ala revolucionària del moviment obrer va manifestar, per mitjà d’Anselmo Lorenzo, una ferma disconformitat amb l’actuació d’Alsina.

Fou novament elegit diputat i senador en els anys de la primera República.

Albert i Pey, Salvador

Deixa un comentari

(Palamós, Baix Empordà, 2 desembre 1868 – Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 13 setembre 1944)

Escriptor i polític. De jove milità en la republicanisme possibilista. Els anys 1910 i 1914 fou elegit diputat. En les Corts formà part de la conjunció republicano-socialista. Proclamada la República, fou nomenat ambaixador espanyol a Bèlgica (1931-34).

És autor d’una obra lírica de filiació maragalliana: Florida de tardor (1918), Confins (1921), Òpals (1924), etc; de la novel·la Ideal (1898); d’alguna peça teatral, El despertar d’un cor (1896), i, sobretot, dels estudis Amiel (1919) i El tesoro dramático de Henrik Ibsen (1920), aquest darrer d’un gran interès.

Acció Republicana de Catalunya

7 Respostes

(Catalunya, 1930 – març 1931)

(ARC)  Partit polític. Sorgit arran d’una escissió d’Acció Catalana provocada por un grup de militants encapçalats per A. Rovira i Virgili, que volien situar-se en posicions nacionalistes més esquerranes.

Després de participar en la reunió de Sant Sebastià (1930), s’integrà en l’Acció Catalana Republicana.

Vinardell i Roig, Artur

Deixa un comentari

(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 13 desembre 1852 – Girona, 17 gener 1937)

Periodista i escriptor. Republicà, participà des de molt jove en nombroses activitats periodístiques: “El Faro Bisbalense”, “El Independiente” de Girona -del qual fou director i fundador-, “Revista de Gerona” i “El Demócrata”, on publicà un article que l’obligà a exiliar-se a París (1887-1925).

S’especialitzà en la traducció d’obres mèdiques franceses al castellà; traduí també dues obres de Guimerà al francès. Dirigí la revista “Catalunya-París” (1903-04), portaveu del Centre Català de París, i “París Quichotte” (1905). En 1888-90 redactà el full autògraf “El Corresponsal de París”.

De nou a Girona, hom creà la Biblioteca Municipal amb la donació dels seus llibres, que després de la guerra civil de 1936-39 passaren a la Biblioteca Provincial. Col·laborà també a “La Publicidad”, “El Diluvio” i “El Autonomista”.

Publicà El partido republicano en España (1895), España en París (1902) i Hores tràgiques i anecdòtiques de la guerra (1930). Deixà també inèdits dos llibres sobre la Primera Guerra Mundial.

Monturiol i Estarriol, Narcís

21 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 28 setembre 1819 – Sant Martí de Provençals, Barcelona, 6 setembre 1885)

Inventor i polític. Afiliat al partit republicà, col·laborà en l’aixecament a favor de la Junta Central (1843-44). El 1846 edità un setmanari titulat “La Madre de Familia”. Fou un dels primers introductors a Espanya del socialisme utòpic cabetià i un dels seus propagandistes, i per difondre aquestes doctrines publicà “La Fraternidad” (1847-48). Fou perseguit i es refugià a França (1848), d’on retornà l’any següent i publicà “El Padre de Familia” (1849-50). El 1857, abandonà l’activitat política.

Dedicat als invents i per tal d’afrontar les dificultats que representava la pesca de corall, ideà un sistema de navegació submarina. Amb l’ajut d’uns quants amics, construí l’Ictíneo, que provà en els ports de Barcelona (1859) i Alacant (1861) amb èxit, i el 1864 construí un altre Ictíneo més gran. Però la manca de la promesa protecció oficial el dugué a la ruïna, i els seus Ictíneo foren venuts com a ferralla.

Publicà unes quantes obres de caire científic i polític, entre les quals Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891), que fou traduïda al català per Carles Rahola i publicada el 1919.

Lostau i Prats, Baldomer

3 Respostes

(Barcelona, 1846 – 13 octubre 1896)

Polític republicà i dirigent obrer. Era diputat provincial de Barcelona quan, pel setembre de 1869, encapçalà la Insurrecció Federal a Igualada. Exiliat després a Ais de Provença, s’adherí a la Primera Internacional.

Fou elegit diputat a les corts per Gràcia per l’abril de 1871, i intervingué, fent-ne la defensa, en els famosos debats entorn de la legalitat de la Internacional. Novament a la diputació de Barcelona (1872-73), tingué un paper destacat en l’efímera proclamació de l’Estat Català els dies 5-7 de març de 1873.

Organitzà després els guies de la diputació i lluità contra els carlins; pel novembre de 1873 s’oposà a la dissolució dels guies, i hagué de tornar a exiliar-se. El 1877 s’uní als intents d’organització d’un sindicalisme reformista a Barcelona.

Continuà dins el partit federal de Pi i Margall (en especial, el 1883 intervingué activament en el congrés regional del partit a Catalunya i en l’assemblea federal de Saragossa), bé que encapçalà una tendència municipalista oposada al federalisme de Vallès i Ribot. Fou diputat a les corts per Vilafranca el 1893 i el 1896. Dirigí “La Avanzada”.

Lluhí i Vallescà, Joan

5 Respostes

(Barcelona, 12 octubre 1897 – Mèxic DF, Mèxic, 21 agost 1944)

Advocat i polític. Fill de Joaquim Lluhí i Rissech. En els darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera participà en diverses conspiracions i intents revolucionaris. Fou un dels fundadors i director del periòdic “L’Opinió”, que orientà un important sector del republicanisme nacionalista català. Intervingué en la formació del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El 1931 fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona i diputat a les corts constituents de la República espanyola. Participà assenyaladament en la campanya de defensa de l’Estatut de Núria, del qual havia estat un dels redactors. L’any 1933 el president Francesc Macià li conferí el càrrec de primer conseller en el govern de la Generalitat amb la facultat delegada de representar-lo al Parlament, però el destituí al cap de poc. Exclòs d’ERC aquell mateix any, amb el grup de “L’Opinió” creà el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, més conegut com Els Lluhins.

Mort Macià, l’any 1934 ocupà la Conselleria de Justícia dins el govern de Lluís Companys. Intervingué en la campanya de defensa de la llei de Contractes de Conreu i en els fets del 6 d’octubre de 1934. Per això fou detingut, processat i condemnat a cadena perpètua. El triomf electoral front-populista del començament del 1936 el tragué, però, de la presó i el retornà a la seva antiga conselleria dins la Generalitat. No obstant això, poc dies després fou cridat a ocupar el ministeri de treball en el govern de la República encapçalat per Casares Quiroga.

En produir-se l’aixecament del 18 de juliol de 1936 passà a presidir el govern Martínez Barrio (19 juliol), Lluhí continuà ocupant la mateixa cartera, a la qual foren agregats una sèrie de serveis complementaris, com el de sanitat.

En finalitzar la gestió ministerial (1937) fou nomenat cònsol de la República a Tolosa, on residí fins després d’acabar-se la guerra civil. Posteriorment es traslladà a Mèxic, on morí.

Lluhí i Rissech, Joaquim

3 Respostes

(Lloret de Mar, Selva, 1866 – Castellterçol, Moianès, 1929)

Advocat, publicista i polític republicà. Estudià professorat mercantil i dret. Entrà al partit federal, dins el qual ocupà importants càrrecs, i fou col·laborador de Valentí Almirall. En formar-se la Lliga Regionalista de Catalunya, s’hi incorporà, encara que sempre mantingué el seu ideari republicà.

L’any 1904, arran de la tàcita declaració de monarquisme que representava l’acolliment fet per Cambó i la Lliga a Alfons XIII de Borbó, sortí del partit amb Jaume Carner i Ildefons Sunyol. Fundà el diari “El Poble Català” i el 1906 fou un dels creadors del Centre Nacionalista Republicà, del qual va ésser vice-president i president durant tres anys.

Participà en el moviment de Solidaritat Catalana, si bé va conservar una actitud combativa contra la Lliga, especialment a través de les campanyes des d'”El Poble Català” (1908-09). Fou regidor de l’ajuntament barceloní, dins el qual presidí la minoria nacionalista el 1910. Contribuí a liquidar la Solidaritat i a formar la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), gràcies a les seves relacions amb els federals.

Tot i que preconitzà l’aliança electoral amb els radicals de Lerroux, quan aquesta es va acomplir de forma total i incondicionada deixà el partit i la política activa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera renovà la seva actuació al si del Col·legi d’Advocats de Barcelona i participà en la gestació del complot de Sánchez Guerra, acabdillant les forces nacionalistes esquerranes, en representació de les quals hauria estat nomenat ministre si el moviment hagués triomfat.

Fou pare de Joan Lluhí i Vallescà.

Layret i Foix, Francesc

10 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1880 – 30 novembre 1920)

Advocat i polític republicà. Estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i, juntament amb Lluís Companys, fundà l’Associació Escolar Republicana (1900) i l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1902), que posteriorment presidí. Ingressà després a la Unió Republicana, que acabdillava Nicolás Salmerón. En les eleccions municipals del 1905 fou elegit regidor de Barcelona i posteriorment s’adherí al moviment de Solidaritat Catalana (1906). Elegit novament regidor de Barcelona (1909), ocupà accidentalment l’alcaldia de la ciutat.

Des dels seus càrrecs municipals va patrocinar importants projectes econòmics i culturals i diverses reglamentacions laborals favorables al proletariat. El 1910 ingressà a la nova Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i es presentà a les eleccions a corts per Granollers, on va ésser derrotat. En l’esfera privada es dedicà a l’advocacia, especialment en la defensa dels sindicalistes de la CNT, la qual cosa li valgué un gran prestigi entre els ambients obrers.

El 1914, en ocasió de l’aliança electoral de la UFNR amb els radicals de Lerroux, abandonà el partit i fundà amb Marcel·lí Domingo i Lluís Companys el Bloc Republicà Autonomista, que recollí l’esperit del programa de Francesc Pi i Margall del 1894. El 1917, el Bloc s’integrà dins el Partit Republicà Català, al qual Layret, membre del directori, va conferir una orientació marcadament esquerrana. Per la seva influència, el partit s’adherí, després de la Revolució russa, a la Internacional Comunista. L’any 1919 fou elegit diputat a corts per Sabadell.

Layret preparà curosament el terreny per realitzar una aproximació cap als elements sindicalistes de la CNT, a fi de sostreure-la, almenys en part, del seu tradicional apoliticisme i formar un ampli partit polític de base obrera i socialista. Amb aquesta finalitat mantingué una constant relació amb Salvador Seguí.

Essent governador civil de Barcelona el general Martínez Anido (1920), Layret presentà al ministre de governació una forta protesta contra les innombrables detencions efectuades a la capital catalana. Poc temps després s’intensificà la repressió i foren detinguts Companys i Seguí. Quan Layret es dirigia a interessar-se per la sort dels detinguts, va ésser assassinat en ple carrer per terroristes assalariats de la patronal.

Figueras i de Moragas, Estanislau

5 Respostes

(Barcelona, 13 novembre 1819 – Madrid, 11 novembre 1882)

Polític, jurisconsult i destacat orador. Es llicencià en dret i exercí d’advocat a Tarragona. Cap al 1840 ingressà al partit progressista, del qual se separà i passà per anar al partit demòcrata. L’any 1848 participà, a Madrid, en els treballs preparatoris de la revolució, però en fracassar, tornà a Catalunya. A partir del 1851 fou diputat a corts per Tarragona. Es mostrà declaradament republicà i dirigí a les corts la minoria parlamentària d’aquesta filiació.

L’any 1854 formà part de la junta revolucionària de Tarragona i, després del triomf de la revolució de juliol d’aquell any, tornà a ésser elegit diputat, i també el 1862 i el 1865. Les seves campanyes contra els governs de la Unió Liberal i dels moderats li valgueren la persecució de Narváez; va ésser desterrat a Pamplona i posteriorment a Avis (1867).

En triomfar la revolució de setembre de 1868, en la qual prengué part activa, fundà el periòdic “La Igualdad”, que aviat esdevingué el principal diari republicà d’Espanya. Fou elegit diputat per a les corts constituents de 1869-70. Més endavant es distingí per l’oposició constant als governs d’Amadeu I i, en general, a la idea monàrquica.

Elegit president de la I República (12 febrer 1873), amb l’ajut dels radicals. Exercí el càrrec fins al mes de juliol del mateix any; després es traslladà a l’estranger afectat per la mort de la seva muller, malalt i incapaç de superar les divisions polítiques dels republicans. Durant la Restauració es mantingué allunyat de tota activitat política fins que el 1880 fundà el Partit Republicà Federal Orgànic. Procurà la unió de tots els republicans, per la qual cosa s’entrevistà amb Manuel Ruiz Zorrilla a París.

La mort truncà el seu retorn a la vida política.