(Barcelona, abril 1829 – febrer 1887)
Eclesiàstic. Col·laborà als diaris “El Áncora”, “El País” i “La España”, i fundà les publicacions “Ecos del Amor de María” (1867) i “Los Santos Ángeles” (1873).
És autor de nombrosos llibres de religió i de pietat i d’una Historia de la imagen y santuario de Nuestra Señora de Montserrat (1877).
El seu germà Domènec Martí i Cantó (Barcelona, segle XIX – 1888) fou advocat i gaudí de bon prestigi professional. Era membre de diverses corporacions doctes.
(Barcelona, 1728 – Faenza, Itàlia, 1778)
Polemista religiós. Jesuïta des del 1747, ensenyà filosofia a Calataiud i a Saragossa.
Durant l’exili visqué a Faenza i intervingué en les polèmiques sobre la supressió de la Companyia de Jesús.
Fou autor de les Lettere di un francese all’autore italiano dell’indifferenza nel secolo XVIII (Venècia, 1776) i d’algunes tragèdies d’un valor molt desigual.
Bernat Marquet-Satrilla (Barcelona, segle XIV) Ciutadà honrat de Barcelona. És identificable amb el que fou conseller quart en 1393-94. Fill de Berenguer Marquet (Barcelona, segle XIV – abans 1357) que fou l’iniciador de la línia dels Marquet-Satrilla, o Satria i que potser fou un dels consellers designats el 1348 per a cobrir les vacants deixades amb motiu de la Pesta Negra.
Bernat fou l’avi de:
Bernat Marquet-Satrilla (Barcelona, segle XV) Noble. Fou neutral en les lluites entre la Busca i la Biga. Formà part (1451) de la comissió encarregada de revisar l’administració pública a Barcelona.
El seu germà Joan Marquet-Satrilla (Barcelona, segle XV) fou doctor en lleis i ardiaca major de la catedral de Barcelona.
Eren fills de Bonanat Marquet.
Ramon Marquet i Marc (Catalunya, segle XIV – 1358) Domèstic de l’infant Pere i conseller cinquè de Barcelona (1354-55). Segurament és el mateix que, acusat d’haver ordenat l’assassinat de Ramon de Santvicenç, fou executat. Potser era filla seva Elisabet Marquet (Catalunya, segle XIV) Priora del monestir de Sant Damià.
Tomàs Marquet i Marc (Catalunya, segle XIV) Noble. Col·laborà en la campanya sarda i en la guerra contra Gènova (1333). Rebé d’Alfons III el Benigne els llocs de Baratili, Noradat, Modolo, Dilla i Donori, a Sardenya. Fou el pare de:
(Vic, Osona, 1916)
Membre d’una associació religiosa, fundada per Manuel Mascaró i Borràs per a l’educació i l’acolliment d’orfes i abandonats.
El 1936 l’associació es traslladà a Sabadell, on hi ha la seva única casa de família.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Filòsof escotista. Dit el Canònic pels seus coneixements jurídics. Deixeble de Duns Escot.
Fou canonge de Tortosa i mestre d’arts a Tolosa.
Escriví sobre els llibres de les Sentències, qüestions dialèctiques i disputades, i sobre la física d’Aristòtil, que, amb el títol Quaestiones super octo libros Physicorum Aristotelis, fou imprès a Pàdua el 1475 i reimprès set vegades a Venècia fins el 1520.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1850 – Barcelona, 24 juliol 1922)
Religiosa. Fundadora, amb F.X. Butinyà, de l’orde de les josefines. En fou superiora general (1898-1912).
Per dificultats internes de la fundació en sortí el 1913. Va ésser rehabilitada el 1963.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1830 – Barcelona, 1899)
Eclesiàstic. Fou rector del seminari de Barcelona i de l’església de Sant Pau del Camp.
Promogué la restauració d’aquesta i del seu claustre, mostres excel·lents de l’art romànic, que des d’aleshores s’han salvat de la ruïna i de les adulteracions que les posaven en greu perill.
(Europa, segle XIV)
Referent a Ramon Llull. Nom genèric que reben les diverses formes de pensament derivades de l’obra de Llull, des de les que li són pròpies fins a les atribuïdes.
Encara vivint el filòsof, ja a l’octubre de 1313, hi ha documentat a París un grup que continuava treballant en les seves obres entorn de la cartoixa de Vaubert i reconeixent per capdavanter Thomas Le Myésier, que vers el 1330 publicà les seves diverses síntesis lul·lianes i la primera constituïa una summa adaptada als estudis d’arts i de teologia de la universitat de París, amb inspiració, com les obres de Llull, antiaverroista, i per tant conservadora.
Ja abans que s’arribés a publicar l’obra de Le Myésier, a València havia un grup lul·lià, actiu entre el 1317 (Art de confesió) i el 1338 (Art memorativa, de Bernat Garí, dissortadament perduda), de forta tendència popular i catequística.
Cal remarcar l’influx del Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull en el Libro del caballero y del escudero, de Juan Manuel. La influència lul·liana continuà, difusa, en monestirs i entre clergues seculars durant tot el segle XIV; les obres antilul·lianes de Nicolau Eimeric i del canceller de la universitat de París, Jean Gerson, demostren la seva vigència als centres universitaris de Lleida i de París; el 1368 Gonzalo Sánchez de Uceda, traduí al castellà, a València, el Llibre del gentil e los tres savis.
El 15 d’octubre de 1393 el rei Joan I el Caçador concedia a Tomàs Exemeno no sols llicència d’explicar “la art e doctrina filosòfica del doctor e gran filòsof cathalà Ramont Llull” (amb excepció de la teologia), sinó també d’usar per a aquest fi unes cambres del Palau Reial de Barcelona.
Començà, d’aquesta manera, l’escola lul·liana filosòfica de Barcelona que, des d’ací, saltà a Itàlia ja abans del 1425 a Pàdua, on pogué contactar-hi una personalitat com Nicolau de Cusa, el qual veié en el lul·lisme una alternativa a l’aristotelisme decadent, per aquesta raó, l’època del Renaixement fou també la de la màxima difusió del lul·lisme a Europa, fins que, a l’hora de la Contrareforma, portat el catolicisme per la necessitat d’unificar les seves forces en la línia aristotèlico-tomista, el lul·lisme fou cada vegada més mal vist i àdhuc fou titllat d’heterodòxia, cosa que gairebé el féu desaparèixer, malgrat l’atenció amb que l’estudiaren filòsofs com Descartes i, sobretot, Leibniz.
El romanticisme, amb el seu interès per l’època medieval, i, a Catalunya, la Renaixença revifaren l’interès pel lul·lisme, interès que, malgrat uns intents de considerar-lo viu com a filosofia, vinculats a la revifalla de la neoescolàstica (Salvador Bové, Joan Avinyó), es decantà decididament per l’estudi històric, alimentat per institucions com la Maioricensis Schola Lullistica i el Llull Institut de Friburg de Brisgòvia.
La vigència del lul·lisme és palesa en publicacions com ara “Estudios Lulianos” i en la celebració de diversos congressos.
Eren fills de Joan Llull i de Gualbes, els següents germans:
Francesc Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – Catalunya, després 1507) Fou monjo cambrer de Sant Cugat.
Guillem Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – 1491) Fou canonge de la seu de Barcelona.
Pere Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – 1466) Es casà amb Joana Llull i Savall, de la qual no tingué fills.
Romeu Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – 1496) Hom l’identifica amb el poeta homònim. Es casà amb la seva besneboda Joana Llull i Llull i foren pares de Galceran Tomàs i Joan Llull i Llull.
Dades dels Països Catalans 