(Europa, segle XIV)

Referent a Ramon Llull. Nom genèric que reben les diverses formes de pensament derivades de l’obra de Llull, des de les que li són pròpies fins a les atribuïdes.

Encara vivint el filòsof, ja a l’octubre de 1313, hi ha documentat a París un grup que continuava treballant en les seves obres entorn de la cartoixa de Vaubert i reconeixent per capdavanter Thomas Le Myésier, que vers el 1330 publicà les seves diverses síntesis lul·lianes i la primera constituïa una summa adaptada als estudis d’arts i de teologia de la universitat de París, amb inspiració, com les obres de Llull, antiaverroista, i per tant conservadora.

Ja abans que s’arribés a publicar l’obra de Le Myésier, a València havia un grup lul·lià, actiu entre el 1317 (Art de confesió) i el 1338 (Art memorativa, de Bernat Garí, dissortadament perduda), de forta tendència popular i catequística.

Cal remarcar l’influx del Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull en el Libro del caballero y del escudero, de Juan Manuel. La influència lul·liana continuà, difusa, en monestirs i entre clergues seculars durant tot el segle XIV; les obres antilul·lianes de Nicolau Eimeric i del canceller de la universitat de París, Jean Gerson, demostren la seva vigència als centres universitaris de Lleida i de París; el 1368 Gonzalo Sánchez de Uceda, traduí al castellà, a València, el Llibre del gentil e los tres savis.

El 15 d’octubre de 1393 el rei Joan I el Caçador concedia a Tomàs Exemeno no sols llicència d’explicar “la art e doctrina filosòfica del doctor e gran filòsof cathalà Ramont Llull” (amb excepció de la teologia), sinó també d’usar per a aquest fi unes cambres del Palau Reial de Barcelona.

Començà, d’aquesta manera, l’escola lul·liana filosòfica de Barcelona que, des d’ací, saltà a Itàlia ja abans del 1425 a Pàdua, on pogué contactar-hi una personalitat com Nicolau de Cusa, el qual veié en el lul·lisme una alternativa a l’aristotelisme decadent, per aquesta raó, l’època del Renaixement fou també la de la màxima difusió del lul·lisme a Europa, fins que, a l’hora de la Contrareforma, portat el catolicisme per la necessitat d’unificar les seves forces en la línia aristotèlico-tomista, el lul·lisme fou cada vegada més mal vist i àdhuc fou titllat d’heterodòxia, cosa que gairebé el féu desaparèixer, malgrat l’atenció amb que l’estudiaren filòsofs com Descartes i, sobretot, Leibniz.

El romanticisme, amb el seu interès per l’època medieval, i, a Catalunya, la Renaixença revifaren l’interès pel lul·lisme, interès que, malgrat uns intents de considerar-lo viu com a filosofia, vinculats a la revifalla de la neoescolàstica (Salvador Bové, Joan Avinyó), es decantà decididament per l’estudi històric, alimentat per institucions com la Maioricensis Schola Lullistica i el Llull Institut de Friburg de Brisgòvia.

La vigència del lul·lisme és palesa en publicacions com ara “Estudios Lulianos” i en la celebració de diversos congressos.