Arxiu d'etiquetes: 1413

Xàtiva, col·legiata de

6 Respostes

(Xàtiva, Costera)

Església principal de la ciutat, dedicada a l’Assumpció de Maria, coneguda per la seu de Santa Maria, erigida en col·legiata el 1413 pel papa Benet XIII des de Peníscola. La primitiva església sembla que era una adaptació de la mesquita musulmana. A partir del 1413 tenia tres dignitats i dotze canonges; el nombre de beneficiats augmentà al llarg dels segles.

L’edifici actual es començà el 1596, per acord dels jurats pres el 1595. Hi intervingueren els mestres Albert Pina, carmelità, Jaume Peres, el degà Josep Ortí, Francesc Cuenca i alguns altres de menys destacats. L’obra es construí molt lentament i amb llargues interrupcions. El 1755 es posà la primera pedra de l’oval i s’inicià la cúpula, que, enderrocada per un terratrèmol el 1852, es reféu amb base metàl·lica. L’obra es completà a partir del 1916 amb una darrera tongada, que arribà fins a la façana principal.

És un edifici renaixentista, de planta de tres naus amb creuer, girola i una gran cúpula que ateny els 46 m d’altura. El campanar, de 60 m, acaba amb un templet. Moltes de les capelles foren construïdes per famílies nobles i foren dotades amb beneficis propis. La Mare de Déu de la Seu, obra de Marià Benlliure, fou declarada patrona de la ciutat el 1923, i fou coronada canònicament el 1973.

El tresor de la col·legiata té talles, pintures, orfebreria i joies, ofrena de la família Borja i d’altres nobles de la ciutat; ressalten un calze de Calixt III, un tríptic renaixentista de la Pietat, una gran custòdia, una creu processional del segle XVI i un tríptic de Jacomart.

Fou declarada monument nacional el 1931.

So i d’Aragall, Bernat (VI) de

2 Respostes

(Catalunya Nord, segle XIV – 1413)

Fill de Bernat (V) de So i de Vilaragut, i de Blanca d’Aragall, als quals succeï a les senyories de Miralles, Queralt, Ansovell i Arànser. Fou capità general de Conflent i Cerdanya.

Assistí a l’expedició de Sardenya (1409) i fou governador del palau papal d’Avinyó quan Benet XIII es trobava assetjat, i hagué de capitular el 1411.

La seva néta fou Blanca de So i de Sagarriga (Catalunya Nord, segle XV)  Aportà el vescomtat d’Évol al seu marit Pere Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced, i llurs descendents empraren algunes vegades com a primer cognom el de So, bé sol, bé unit al de Castre-Pinós.

Centelles-Riu-sec i de Cabrera -varis-

2 Respostes

Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Cabrera  (País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, vers 1413)  Noble. Iniciador de la línia secundària dels Centelles de Sicília. Serví el rei Martí I el Jove a Sicília. Es casà amb Constanza di Ventimiglia, comtessa de Collesano. Llur successor fou el seu fill Antoni de Centelles i de Ventimiglia.

Pere de Centelles-Riu-sec i de Cabrera  (País Valencià, segle XV – 1459)  (dit també Pere de Riu-sec)  Baró d’Almedíxer. Es casà amb Joana de Sentllir, senyora de la baronia d’Almedíxer, i fou l’iniciador d’aquesta línia secundària dels Centelles. Llurs successors es cognomenaren també de Sentllir. El seu quadrinét fou Cristòfor Carròs de Centelles i Mercader.

Castre-Pinós i de Tramaced, Pere Galceran de

6 Respostes

(Ribagorça, abans 1413 – vers 1460)

Vescomte d’Évol, baró de Guimerà, conseller i camarlenc del rei Alfons IV el Magnànim. Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós, i germà de Felip (V) Galceran. El 1422 es casà amb Blanca de So, hereva dels vescomtat d’Évol (Rosselló).

Acompanyà el rei Alfons IV el Magnànim en l’expedició del 1420 a Itàlia, i aquest premià els seus serveis amb la donació de nombroses rendes reials al Rosselló i a la Cerdanya i la jurisdicció reial sobre les possessions dels vescomtes d’Évol (1424-25).

Sostingué un plet amb Bernat I de Vilamarí per la possessió de Palau-saverdera, que fou reconeguda a aquest (1454).

Fou el pare de Guillem Ramon, d’Ivany i de:

Joan de Castre-Pinós i de So  (País Valencià, segle XV – Roma, Itàlia, 1506)  Prelat. A Roma fou governador del castell de Sant Angelo. Anys després era bisbe d’Agrigent, Sicília (1479) i abat comendatari de Sant Pere de Rodes (1484). Alexandre VI el féu cardenal prevere de Santa Prisca el 1496.

Castre-Pinós, Pere Galceran de

4 Respostes

(Ribagorça, abans 1371 – 1413)

Fill d’Aldonça de Castre i Alemany. Heretà els béns materns, mentre que els fills de successius matrimonis de Bernat Galceran de Pinós heretaren les baronies d’aquest, de les quals Pere Galceran renuncià els drets (1396).

Es casà amb Joana de Tramaced i de Ahones, filla del primer matrimoni de la segona muller del seu pare, Urraca de Ahones, que aportà al seu marit, en dot, la baronia de Tramaced (Aragó).

El 1395 capitanejà tropes de reforç enviades a Sicília en ajut de l’infant Martí i dels reis Maria I i Martí I el Jove.

El succeí el seu fill gran Felip (V) Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced.

Alagó -llinatge-

6 Respostes

(Aragó, 1119 – 1413)

Llinatge. Establerta a la vila d’Alagó, de la qual adoptà el nom el seu conqueridor Lope Garcés (1119).

A partir del segle XIII adquirí importància per la participació en la reconquesta del regne de València i, posteriorment, per la intervenció en els afers italians de la corona catalano-aragonesa, especialment a Sicília.

Metge, Bernat

(Barcelona, 1340/46 – 1413)

Escriptor. Fou l’introductor de l’humanisme a Catalunya i el seu representant més destacat.

Fill de Guillem Metge, en morir aquest la seva vídua es casà amb Ferrer Saiol, escrivà i protonotari de la reina Elionor de Sicília, traductor de Pal·ladi i coneixedor de Cicero, els coneixements del qual, segons sembla, l’orientaren culturalment.

Entrà al servei de Joan I el Caçador, quan aquest era encara infant en qualitat d’escrivà. Gaudí de la confiança i el favor reials en càrrecs com el d’encarregat de recollir el maridatge per a les noces de l’infant amb Violant de Bar (1380).

Acusat d’ésser responsable dels abusos de la cort, perdé no solament la predilecció reial i el lloc que ocupava, sinó que fou també empresonat (1381). Rehabilitat el 1390, fou novament secretari del rei Joan I i de la reina Violant.

Com a enviat diplomàtic, anà a la cort d’Avinyó, on consta que va conèixer el Secretum de Petrarca, obra que l’influí de manera important en la seva formació literària, i que imità en l’obra titulada Apologia. Marxà amb la cort a Mallorca (1395) arran de la pesta que delmava Barcelona i va acomplir diverses comeses a Sicília.

La mort sobtada del rei Joan I féu que recaiguessin malèvoles sospites damunt uns quants curials. Entre aquests hi havia Bernat Metge, causa per la qual fou novament empresonat (1396-97). L’autor mateix deixà testimoniatge d’aquest fet en Lo somni (1398). En aquest període d’empresonament va escriure Medicina apropiada a tot mal, poema humorístic epistolar adreçat a Bernat Margarit.

Posteriorment tornà encara a la cort, i consta que l’any 1402 era escrivent de Martí I l’Humà i que el 1405 n’era secretari, càrrec que encara exercia en morir el rei (1410).

De les obres originals, una part de la seva producció té encara un acusat estil medieval: així, el Llibre de Fortuna e Prudència (1381) és un llarg poema en noves rimades, que, tant per la forma mètrica com per les fonts del llenguatge, se situa dins el medievalisme i acusa la influència directa d’Alain de Lille i de Boeci. La Medicina apropiada a tot mal i el Sermó, poemes burlescos i satírics, escrits en un to amarg, són encara dins aquesta línia.

Quant a les seves obres menors en prosa, cal remarcar que escriví Ovidi enamorat, conegut també amb el títol de La velletona, traducció en prosa classicitzant del llibre segon del poema llatí en hexàmetres De vetula.

En canvi, la versió de Valter e Griselda, feta durant el procés del 1388, situa l’autor dins el corrent renaixentista italià. En aquesta versió, Bernat Metge, fugint de l’estil medieval, adopta l’estil pulcre i harmoniós de la prosa clàssica llatina. Es val com a tema d’un conte del Decamerone de Boccaccio, traduït al llatí per Petrarca. La versió catalana de Valter e Griselda, feta per Bernat Metge sobre la versió del Petrarca, suposa la porta d’entrada del petrarquisme a la Península.

Escrites, la majoria de les obres, a conseqüència de diverses circumstàncies en relació amb la seva vida, cal assenyalar l’obra cabdal, feta després del procés de la mort del rei Joan I, Lo Somni (1398), on es passa revista comentada de l’actualitat de l’època i es pot entreveure la intenció misògina de l’obra, en que l’autor fa una defensa del sexe femení tot remarcant la dignitat de les reines de Catalunya.

Malgrat la múltiple influència externa, l’autor proporciona una obra original que posa de manifest la seva actitud intel·lectual, inclinada cap a una forma més flexible i generosa que no pas la medieval, amb un nou camí vers l’escepticisme i àdhuc el racionalisme, que traeixen algunes frases lapidàries.

Ell aporta a la prosa humanística catalana la novetat d’un estil que reflecteix el ritme de la prosa dels clàssics llatins. Amb un esperit escèptic i crític, utilitza a vegades el recurs ciceronià del diàleg i, de la fusió dels diversos elements que componen la seva obra, en resulta un estil personal.

Marquet i Marc -germans-

Eren fills de Bonanat Marquet. 

Ramon Marquet i Marc  (Catalunya, segle XIV – 1358)  Domèstic de l’infant Pere i conseller cinquè de Barcelona (1354-55). Segurament és el mateix que, acusat d’haver ordenat l’assassinat de Ramon de Santvicenç, fou executat. Potser era filla seva Elisabet Marquet  (Catalunya, segle XIV)  Priora del monestir de Sant Damià.

Tomàs Marquet i Marc  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Col·laborà en la campanya sarda i en la guerra contra Gènova (1333). Rebé d’Alfons III el Benigne els llocs de Baratili, Noradat, Modolo, Dilla i Donori, a Sardenya. Fou el pare de:

  • Tomàs Marquet  (Sardenya, Itàlia, segle XIV – vers 1363)  Vice-almirall de Sardenya (1356). Tingué un fill il·legítim, Galceran Marquet  (Sardenya, Itàlia, segle XIV – després 1413) que fou legitimat i elevat a la categoria d’infançó (1396). Fou fet còmit de la galera reial (1396) i guardià del port de Càller (1413). Fou el pare de Joan Marquet (Sardenya, Itàlia, segle XIV – segle XV) i d’Antoni Marquet  (Sardenya, Itàlia, segle XIV – segle XV)  Era conseller de Càller el 1433.
  • Ramon Marquet  (Sardenya, Itàlia, segle XIV – després 1378)  Castellà de la Joiosa Guarda. A la mort del seu germà, sense fills legítims, el succeí. Fou filla seva i successora Margarida Marquet  (Sardenya, Itàlia, segle XIV)  Muller de Ramon Desbosc.

Marc, Pere

(Catalunya, 1338 – Balaguer, Noguera, 1413)

(o March)  Poeta, senyor de Beniarjó. Era fill de Jaume Marc, germà de Jaume i pare d’Ausiàs.

Habità el regne de València, i fou procurador general d’Alfons I de Gandia, comte de Ribagorça.

Prengué part en la guerra contra Pere I de Castella i fou fet presoner a la batalla de Nájera (1367), juntament amb els fills d’Alfons; el 1381 viatjà a Anglaterra per tal de gestionar el rescat d’un dels presoners.

Se’n conserven nou poesies líriques, caracteritzades per la constant reflexió moral, i tres poemes extensos en versos apariats: Lo mal d’amor, que tracta de l’amor cortès; L’arnés del cavaller, que és una descripció al·legòrica de les armes del cavaller i del cavall, i Lo compte final, que narra les queixes del poeta pels serveis retuts al duc de Gandia.

Gerra, orde de la

Deixa un comentari

(Catalunya, 1413)

(o de l’Assutzena)  Orde. Instituït per Ferran I de Catalunya.

La divisa fou una gerra d’assutzenes ressaltada d’un griu del qual penjava la imatge de la Mare de Déu de l’Antiga.

Tenia com a finalitat de protegir les vídues i els orfes i de defensar la religió.