Arxiu d'etiquetes: presidents Generalitat

Montcada i de Vilaragut, Guillem Ramon de

(Xiva, Foia de Bunyol, vers 1440 – Tarassona, Aragó, 1521)

Polític i eclesiàstic. Fill de Joan de Montcada i de Luna, baró de Xiva.

Era prior major de Tortosa i fou president de la generalitat de Catalunya (1470).

El 1474 fou nomenat bisbe de Vic, però no hi residí, i actuaren en nom seu bisbes titulars. Féu reunir sínodes a Vic (1474) i a Manresa (1481).

Estigué molt de temps a les corts de Joan II i de Ferran II de Catalunya-Aragó.

El 1493 fou nomenat bisbe de Mallorca, i el 1496, de Tarassona, on emprengué la reforma de la clerecia i acabà les obres del claustre de la catedral.

Magarola i Fontanet, Pere de

(Vallromanes, Vallès Oriental, 7 octubre 1571 – Lleida, 20 desembre 1634)

Eclesiàstic. Fou prior de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona (1618-22) i, successivament, bisbe d’Elna (1622-27), de Vic (1627-34) i de Lleida.

Del 1623 al 1626 fou també president de la Generalitat de Catalunya.

Deixà dues obres de pietat mariana i unes Constitucions sinodals de Vic (1628).

Irla i Bosch, Josep

Deixa un comentari

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 24 octubre 1876 – Sant Rafèu, França, 19 setembre 1958)

Polític i president de la Generalitat de Catalunya. Alcalde del seu poble natal, diputat provincial de Girona i conseller de la Mancomunitat de Catalunya.

Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, fou elegit diputat del Parlament de Catalunya (1932) i conseller de Governació (gener de 1933). President del Parlament Català (1938), el 1939 s’exilià a França.

L’any 1940, després de l’afusellament de Lluís Companys, fou president de la Generalitat a l’exili (fins al 1955).

El 1981 les seves despulles foren inhumades al cementiri civil de Sant Feliu de Guíxols.

Enllaç: Josep Irla i Bosch (més informació)

Guimerà i d’Abella, Guillem de

Deixa un comentari

(Ciutadilla, Urgell, segle XIV – Barberà de la Conca, Conca de Barberà, 18 juliol 1396)

Gran prior de Catalunya de l’orde de l’Hospital. Comanador de la batllia d’Amposta (1333), de la de Villel (1335), de Montsó (1337), d’Horta (1349), procurador dels frares de la castellania d’Amposta davant el mestre de Rodes (vers el 1351), comanador de Tortosa i de Granyena (1359-66), fins que el 1366 canvià la comanda de Tortosa per la de Barberà. El 1376, per voluntat del papa Gregori XI, regí, a més la comanda d’Ulldecona.

El 1372 fou elegit regent del gran priorat de Catalunya, càrrec que exercí fins a la mort.

En la guerra entre Pere III de Catalunya-Aragó i Jaume de Mallorca, fou procurador del primer al Rosselló; president de la generalitat (1376-77); el 1376 fou ambaixador del rei Pere davant Gregori XI, i acompanyà aquest en el retorn del papa a Roma.

Obtingué de Pere III l’encàrrec de supervisar la construcció de les muralles de Montblanc i de Poblet.

Ferrer, Antoni Pere

1 Resposta

(Catalunya, segle XV – Provença, França, 1472)

Eclesiàstic. Frare benedictí i abat de Montserrat el 1451, com a successor d’Antoni d’Avinyó. Doctor en dret, dictà constitucions i capítols per als monjos, els ermitans i la confraria de Montserrat.

Tingué el càrrec de bibliotecari reial, i fou amic personal dels papes Nicolau V i Calixt III. Aquest li conferí, el 1456, el comandament d’una galera pontifícia que havia de lluitar contra els turcs. Aquell mateix any hom el troba en constants actuacions contra les extralimitacions del governador Galceran de Requesens i del mateix Alfons IV el Magnànim i en defensa de les constitucions de Catalunya.

Fou diputat i president de la Generalitat de Catalunya (1458-61), i, com a tal, intervingué en defensa de Carles de Viana, empresonat pel seu pare, Joan II el Sense Fe. Deixà d’ésser diputat i president de la diputació del general el 31 de juliol de 1461, però continuà les seves incessants activitats polítiques, i estigué al costat de les corporacions catalanes des que esclatà la guerra contra Joan II (1462).

Des de l’agost de 1463 gestionà la petició d’ajut a Enric IV de Castella. Del juny de 1463 al gener de 1464 visità Lluís XI de França. Pere IV, el Conestable, el tingué per sospitós i el féu empresonar el 1464, però després el comissionà per a una ambaixada a Portugal en cerca de recursos i ajut (fi del 1465). Mort el Conestable, Ferrer fou retingut en presó a Portugal, almenys fins a la fi del 1466.

En ésser elegit rei dels catalans Renat d’Anjou (1466), Ferrer passà a ésser canceller de la Cort, però caigué en desgràcia a causa de la defecció del seu nebot Pere Joan Ferrer.

Al final del 1471, quan la situació militar era molt difícil, dirigí un grup francòfil irreductible, partidari d’entendre’s amb Lluís XI. Per això fou empresonat i després desterrat a Provença (19 de novembre de 1471), on hi morí pocs mesos després.

Fernández de Heredia, Gonzalo

Deixa un comentari

(Móra de Rubiols, Aragó, 1450 – Valls, Alt Camp, 21 novembre 1511)

Eclesiàstic. Bisbe de Barcelona (1478-90) i arquebisbe de Tarragona (1490-1511).

Estigué vinculat al servei de Joan II el Sense Fe i de Ferran II de Catalunya com a ambaixador seu a Roma i accidentalment en altres estats italians fins al 1500, que entrà a la seva arxidiòcesi.

Fou capità de la guàrdia del palau durant el conclave que elegí Alexandre VI (1492). Aquest el nomenà posteriorment governador de Roma.

Fou desmembrada l’extensió de la seva província eclesiàstica amb l’erecció de l’arquebisbat de València (1492), al qual s’incorporaren com a sufragànies Cartagena i Mallorca.

Entre el 1498 i el 1499 l’impressor Rosembach li imprimí un breviari, un diürnal, un missal i un llibre d’himnes, per a l’església tarragonina.

Fou president de la generalitat per mort del titular, el canonge barceloní Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls, elegit el 1503.

Des del 1500 residí habitualment al monestir d’Escornalbou.

Doria, Girolamo

Deixa un comentari

(Gènova, Itàlia, 1495 – 25 març 1558)

Eclesiàstic. Nebot d’Andrea Doria.

Fou bisbe d’Elna (1530-32), administrador de Cuixà (1533-35) i Osca (1532-34) i arquebisbe de Tarragona (1533-58).

President de la Generalitat de Catalunya (1539-42).

Desplà i d’Oms, Lluís

7 Respostes

(Barcelona, 1444 – 6 febrer 1524)

Eclesiàstic. Fou ardiaca major de la catedral de Barcelona, rector de l’església dels Sants Just i Pastor i de les parròquies d’Alella, Argentona, Badalona i Vilassar, i prepòsit de València.

Fou proposat com a bisbe de Barcelona (1505), però hi renuncià. Defensà aferrissadament els privilegis eclesiàstics, fet que li valgué enemistats. Diputat, presidí la Generalitat (1506-09).

Nomenat ardiaca de la seu de Barcelona, convertí la Casa de l’Ardiaca en un palau (avui Arxiu Històric de la Ciutat), i hi reuní una notable col·lecció de monuments romans.

Conseller de Joan II el Sense Fe i Ferran II el Catòlic, que el féu visitador de les obres del monestir de Montserrat i féu restaurar la capella de Sant Julià de Montjuïc.

Cruïlles, Berenguer de -bisbe Girona-

Deixa un comentari

(Peratallada ?, Baix Empordà, vers 1310 – Barcelona, 26 juliol 1362)

Bisbe de Girona (1349-62). Probablement era fill de Bernat de Cruïlles i de Peratallada.

Clergue de la seu de Girona el 1321, canonge el 1330, cabiscol el 1336 i abat de Sant Feliu el 1342, fou promogut a bisbe pel papa Climent VI.

Sostingué amb energia l’excomunió del comte d’Empúries Ramon Berenguer I, oncle del rei. el 1357 sufragà l’acabament del retaule d’orfebreria de la catedral començat pel seu antecessor, el bisbe Gilabert de Cruïlles (1334-35).

El 1359 fou elegit diputat de la Generalitat en crear-se aquest organisme a Cervera, i fou nomenat el primer president de la Generalitat (1359-62).

Cardona i Enríquez, Lluís de

2 Respostes

(Arbeca, Garrigues, 1488 – Tarragona, 1532)

Bisbe de Barcelona (1530-31) i arquebisbe de Tarragona (1531-32). Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona, fou, amb el seu oncle Pere de Cardona -el qual succeí com a abat i administrador a l’abadia de Cardona– un dels promotors del moviment cultural barceloní. Rebé elogis de Lucio Marineo Siculo.

El 1514 obtingué l’abadiat de Santa Maria de Solsona. Fou president de la generalitat de Catalunya (1521-27).

A la mort del bisbe de Barcelona Guillem Ramon de Vic (1525), Carles V el nomenà per a succeir-lo, mentre que Climent VII designà el cardenal italià Silvio Passarino. No fou fins a la mort d’aquest (1529) que el seu nomenat fou ratificat pel papa i, doncs, consagrat a la catedral de Barcelona.

A la mort del seu oncle, el succeí a l’arquebisbat de Tarragona, per al qual obtingué la butlla de secularització de la seu de Tarragona, fins aleshores de canonges regulars de Sant Agustí.