(Perpinyà, segle XIII – Tunis ?, Tunísia, vers 1307)
Comerciant. Es distingí per la seva fidelitat a la corona catalana durant l’ocupació francesa (1285), Alfons II de Catalunya el nomenà cònsol a Tunis (1291-94).
Posteriorment realitzà operacions comercials per a Jaume II de Catalunya, i el 1300 novament fou cònsol a Tunis. La seva intervenció suavitzà sovint les relacions entre els catalans i els musulmans.
(Perpinyà, segle XVII – 1645)
Escriptor carmelità. És autor del Fènix català o Llibre dels singulars privilegis, favors, gràcies, miracles de Nostra Senyora del mont del Carme (1644), en el qual defensa l’ús de la llengua catalana, assenyalant l’antiga unitat literària; el llibre conté també un Elenc dels escriptors catalans, curt repertori de 191 noms.
(Perpinyà, 25 març 1944 – Sant Cebrià, Rosselló, 18 febrer 1996)
Lingüista. Preocupat per la catalanitat de Catalunya Nord, ha participat activament en les diverses manifestacions catalanistes i col·laborà en diverses publicacions.
Ha publicat un Diccionari bàsic francès-català (1974).
Antoni Colomer (Vic, Osona, 1833 – Ocaña, Castella, 1902) Bisbe missioner dominicà. Acabà els estudis a Manila i fou destinat al Tonquín oriental, on succeí Pere Almató com a vicari provincial. El 1871 fou designat bisbe titular de Themiscira i coadjutor. Passà després a Ké-Roi, encarregat del vicariat septentrional, del qual publicà una ressenya històrica (1892). És autor, també, de diverses pastorals i de Carta… de la toma de Dan-Song por los franceses (1884).
Gaspar Colomer (Mataró, Maresme, segle XIX – Manila, Filipines, 1900) Jesuïta. Residí durant molts anys a les Filipines, on hi féu una destacada tasca d’ordre docent.
Jaume Colomer (Grècia, segle XIV) Militar. Fou figura destacada de la Grècia catalana, fins al temps de la dissolució d’aquesta. Passades a la sobirania de Venècia les restes del ducat d’Atenes (1388) i de Neopàtria (1390), Colomer restà a Grècia, com molts altres dels catalans. En 1393-94, a les ordres d’un venecià, fou segon cap de la reeixida resistència de l’Acròpolis d’Atenes contra un atac dels turcs.
Joan Pau Colomer (Catalunya, segle XVII) Heraldista. Deixà inèdit un estudi titulat Nobiliario de Cataluña.
Llucià Colomer (Perpinyà, segle XVII – Illes Balears, 1640) Escriptor. Residí bastants anys a València i a Xàtiva. Es tornà cec ja de gran. Escriví diversos llibres de poesies llatines i el tractat De Casu et Fortuna. També és autor de l’estudi De Grammatica, en quatre volums.
(Perpinyà, 8 març 1920 – 4 agost 2013)
Escriptor. Professor de català de la JAEC, ha impartit cursos nocturns de llengua catalana per a adults a Perpinyà.
Novel·lista de llenguatge senzill i acurat, ha publicat Un home qualsevol (1979, premi Sant Jordi 1978), La traició (1980), …li tiri la primera pedra (1985, premi Pous i Pagès 1981), I després d’aixó, què? (1982), La cinquena dimensió (1983), El cant de les sirenes (1985) i L’or dels altres (1986).
(Perpinyà, 1 setembre 1873 – Tolosa, Llenguadoc, 16 agost 1952)
Historiador. Dedicà la major part de les seves obres a l’estudi de la història medieval dels Països Catalans. Fou professor de les Universitats de Montpeller (1903) i de Dijon (1905), catedràtic de la Facultat de Lletres de Tolosa (1910) i membre corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1905) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1945).
Entre els seus treballs d’història general sobresurten La société féodale (1923), Histoire du Roussillon (1923), en col·laboració amb Pere Vidal, i L’Effondrement d’un Empire et la naissance d’une Europe, IXº-XIº siècles (1941).
S’especialitzà en l’estudi de l’època carolíngia i del segle XV: Les origines de la première Maison comtal de Barcelona (1900), Louis XI, Jean II et la révolution catalane (1461-1473) (1903), La question des Pyrénées et la Marche d’Espagne au Moyen Age (1947), etc.
(Perpinyà, 1755 – Tolosa, Llenguadoc, 1838)
(o Melcior de Margarit) Escriptor. Darrer marquès d’Aguilar, baró de Mosset i intitulat comte de Montagut. Fill de Pere-Francesc de Bou i Pujol, que fou primer mere president de Perpinyà (1790).
Participà en la Revolució Francesa, però s’hagué d’exiliar a Barcelona al final del 1790. Es destacà entre els emigrats polítics, amb la seva muller, Joana de Bruyères, introductora del vals a Barcelona (1791).
Fou membre de la societat de ciències de Montpeller, de l’acadèmia de bones lletres de Tolosa i mantenidor dels jocs florals de la mateixa ciutat.
Autor de poesies neoclàssiques en francès i d’una traducció de poesies de Lope de Vega.
(Perpinyà, 1702 – 1764)
Segon marquès de Millars. Fill i hereu d’Esteve de Blanes i de Planque. Fou comissari de la noblesa del Rosselló (1749-59).
La seva segona muller i vídua Maria Delpàs-Camporrells i de Ros, filla del marquès de Sant Marçal, reuní una fortuna considerable i es veié obligada, el 1793, a refugiar-se a Barcelona, on sembla que morí en la indigència.
(Perpinyà, segle XVIII – Barcelona, 1795)
Escriptor, del grup de Tuir, fill de Tomàs de Banyuls i de Martín, baró de Nyer i marquès de Montferrer, i germà petit de Joan Baptista.
Doctor en teologia, fou canonge d’Elna, rector de la Universitat de Perpinyà i, des del 1767, prior de Cornellà de Conflent. Traduí en vers al català la Zaira de Voltaire (1780-82).
Després de la Revolució Francesa s’establí a Barcelona, on testà el 1795.
Dades dels Països Catalans 