(Perpinyà, 10 agost 1829 – París, França, 29 abril 1883)
Polític, periodista i literat. Portà una intensa activitat política bonapartista i antirepublicana tant en col·laboracions a periòdics i l’assaig polític (La Commune, 1871, etc) com amb l’agitació i l’actuació directa.
Conreà també la narració (Joan de l’Aiguille, 1869) i el drama històric (Maurice de Saxe, 1870, estrenat a a la Comédie Française).
(Perpinyà, 24 juliol 1803 – 24 març 1883)
Impressor. Continuador de l’obra del seu pare Joan Alzina.
Són conegudes més d’una seixantena d’impressions seves, entre elles la continuació de “Le Roussillonnais”, fundat pel seu pare, la de l’Ordo diocesà anual, així com la de “Le Publicateur des Pyrénées-Orientales”, fins a la seva fi, l’any 1837.
La seva obra principal fou el “Bulletín de la Société Agricole, Scientifique et Litteraire des Pyrénées-Orientales”, del qual va imprimir 15 volums.
(Perpinyà, 16 novembre 1767 – Vernet, Conflent, 3 juliol 1833)
Impressor i llibreter de Perpinyà, on exercí també el professorat. El 1793 inicià els seus treballs com a impressor.
Fundà “Le Roussillonnais”, petit almanac de gran difusió, continuà la col·lecció de l’Ordo diocesà, i el 1807 imprimí el Catechisme catalan.
Vers 1811-12 s’establí a Barcelona formant part de la raó social J. Alzina i P. Barrera.
A Perpinyà, encara, publicà les Poèsies de François Boher (1823) i imprimí la revista “Le Publicateur des Pyrénées-Orientales”.
Fou el pare de Joan Baptista Alzina.
(Perpinyà, 1812 – França ?, 1865)
Metge. Professor de cirurgia a la facultat de medicina de Montpeller, autor de diverses obres mèdiques.
Amb el nom d’operació d’Alquié, hom ha descrit una tècnica de fixació de la matriu mitjançant escurçament dels lligaments rodons.
(Perpinyà, 1362 – Barcelona, 1367)
Quart dels infants nats de Pere III el Cerimoniós i de la reina Elionor de Sicília.
Ferran Fuster (Catalunya, 1878 – segle XX) Religiós jesuïta. Es doctorà en dret canònic a Roma. Fou catedràtic d’aquesta disciplina al Col·legi Màxim de Sarrià. Era redactor molt actiu de la revista “Razón y Fe”.
Jeroni Fuster (València, segle XV – segle XVI) Eclesiàstic i poeta. Mestre en teologia, fou beneficiat de la seu de València. Participà amb una composició en català en el certamen poètic celebrat a València el 1511 en honor de Santa Caterina de Siena. Escriví també una Homilia sobre lo psalm “De profundis” (1490), en prosa i algunes parts en vers, que reflecteixen una clara influència de la Divina Comèdia de Dant.
Josep Fuster (Perpinyà, 1801 – 1876) Metge. Ensenyà a Montpeller. Escriví en francès remarcables estudis mèdics.
Just Fuster (País Valencià, 1815 – segle XIX) Compositor. És autor de diverses obres que foren populars.
Melcior Fuster (València, 1607 – 1686) Eclesiàstic. Publicà part dels seus escrits en castellà i en llatí. La seva obra es compon de sermons i treballs teològics.
Pere Joan Fuster (Illes Balears, segle XIV) Arquitecte. L’any 1343 treballava a les obres de la seu de Palma.
Ramon Fuster (Anglès, Selva, segle XIV) Mestre d’obres i tallista. Treballà en 1327-28 a l’església de Santa Maria de Montserrat. Li fou encomanada l’ampliació del primitiu temple romànic i sembla que aixecà un cor als peus de la nau central.
Ricard Fuster (Catalunya, segle XX – 1956) Baríton. Destacà per la seva tècnica acurada i pel seu gran temperament, que li aconseguiren èxits remarcables. Actuà fins a una edat molt avançada. La seva millor interpretació era la de Rigoletto de Verdi.
Tomàs Fuster (Castelló de la Plana, 1660 – 1714) Frare dominicà. Obtingué els càrrecs de predicador del rei, missioner apostòlic i qualificador del Sant Ofici. És autor d’escrits religiosos.
Valeri Fuster (València, segle XVI) Poeta. Hom en coneix els poemes Cobles noves de la cric-crac, Cançó de les dones, Canción muy gentil i Resposta de la sua amiga al sobredit galant, inclosos en un plec poètic imprès a València el 1556. De llenguatge, to i caràcter populars, gaudiren d’èxit entre els seus contemporanis.
(Perpinyà, vers 1278 – Morea, Grècia, 5 juliol 1316)
(o Ferran de Morea) Infant de Mallorca. Tercer fill baró de Jaume II de Mallorca i d’Esclarmunda de Foix. En 1304-05, amb fra Bernat Deliciós i d’altres, preparà un pla per unir tots els elements antifrancesos i independentistes del Llenguadoc i lluitar contra el domini francès. Jaume II de Mallorca descobrí i executà la majoria dels confabulats.
Ferran marxà de la cort de Perpinyà i passà a la del seu cosí Jaume II de Catalunya i d’aquí a Sicília, on acordà amb Frederic II (pacte de Milzzo) d’anar a Orient com a lloctinent reial i cap suprem de la Gran Companyia Catalana.
El 1307 era a Gal·lípoli, on fou ben rebut per tots els caps de la Companyia, amb l’excepció del més important, Bernat de Rocafort, que el va reconèixer com a senyor únic, en saber que Ferran no faltaria a la fidelitat deguda a Frederic II.
La mort de Berenguer d’Entença li impedí de mantenir l’equilibri i marxà pel seu compte amb Ramon Muntaner i un estol reduït (1307). Després d’algunes petites accions pirates fou capturat al Negrepont i el duc francès d’Atenes el tancà al castell de Saint-Omer, a Tebes.
L’any 1308 fou rescatat pel seu pare, i el 1309 ajudà Jaume II de Catalunya en l’expedició a Almeria. Lluità després al costat del seu cunyat Robert I de Nàpols (1309-11) i del seu cosí Frederic III, que li atorgà en feu Catània.
L’any 1314 es casà a Messina amb Isabel de Sabran, que aportà al fill d’ambdós, Jaume (futur Jaume III de Mallorca), drets sobre el principat de Morea. Per defensar-los, Ferran s’emparà el territori el 1315, en el que fou un nou intent català d’apoderar-se de Grècia.
Acorralat per les tropes de Lluís de Borgonya, aspirant també a Morea, fou vençut a la batalla de la Manolada o de l’Esperó (1316), prop de Clarença.
(Perpinyà, segle XIII – Tunis ?, Tunísia, vers 1307)
Comerciant. Es distingí per la seva fidelitat a la corona catalana durant l’ocupació francesa (1285), Alfons II de Catalunya el nomenà cònsol a Tunis (1291-94).
Posteriorment realitzà operacions comercials per a Jaume II de Catalunya, i el 1300 novament fou cònsol a Tunis. La seva intervenció suavitzà sovint les relacions entre els catalans i els musulmans.
(Perpinyà, segle XVII – 1645)
Escriptor carmelità. És autor del Fènix català o Llibre dels singulars privilegis, favors, gràcies, miracles de Nostra Senyora del mont del Carme (1644), en el qual defensa l’ús de la llengua catalana, assenyalant l’antiga unitat literària; el llibre conté també un Elenc dels escriptors catalans, curt repertori de 191 noms.
(Perpinyà, 25 març 1944 – Sant Cebrià, Rosselló, 18 febrer 1996)
Lingüista. Preocupat per la catalanitat de Catalunya Nord, ha participat activament en les diverses manifestacions catalanistes i col·laborà en diverses publicacions.
Ha publicat un Diccionari bàsic francès-català (1974).
Dades dels Països Catalans 