Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Horta, l’

118 Respostes

Comarca del País Valencià: 628,19 km2, 1.347.634 hab (1999), densitat: 2.145,26 h/km2, capital: València.

Constituïda per les subcomarques de l’Horta del Nord, l’Horta del Sud i el municipi de València. Situada vora el litoral, entre el Camp de Morvedre al nord, el Camp de Túria i la Foia de Bunyol a l’oest, i la Ribera Alta i la Ribera Baixa al sud. L’any 2022 l’Horta de l’Oest fou integrada a l’Horta del Sud.

L’Horta del Nord consta de 22 municipis: Albalat dels Sorells – Alboraia – Albuixec – Alfara del Patriarca – Almàssera – Bonrepòs i Mirambell – Burjassot – Emperador – Foios – Godella – Massalfassar – Massamagrell – Meliana – Montcada – Museros – la Pobla de Farnals – Puçol – el Puig de Santa Maria – Rafelbunyol – Rocafort – Tavernes Blanques – Vinalesa

L’Horta del Sud està format per 21 municipis: Alaquàs – Albal – Alcàsser – Aldaia – Alfafar – Benetússer – Beniparrell – Catarroja – Llocnou de la Corona – Manises – Massanassa – Mislata – Paiporta – Paterna – Picanya – Picassent – Quart de Poblet – Sedaví – Silla – Torrent – Xirivella

GEOGRAFIA FÍSICA: Constituïda per una plana suaument inclinada vers al mar, que s’estén de forma allargada des del Puçol, al nord, fins a l’Albufera, al sud. Morfològicament constitueix una àrea deprimida enfonsada des del miocè, i omplerta per al·luvions quaternaris de grava i sorra aportats pels rius, que alternen amb argiles i llins i provoquen l’alternança de capes permeables i impermeables. La seva horitzontalitat sols és interrompuda per alguns turons miocènics margosos i calcaris, que accidenten el sector occidental, l’anomenat pla de Quart, i que rarament ultrapassen els 150 m alt; la serra de Parentxisa, extrem oriental de les serres de l’interior, amb 329 m, n’és la màxima altitud. La costa és baixa i sorrenca, amb sectors d’aiguamolls que en gran part han estat dessecats per l’ésser humà; presenta alineacions de dunes, de les quals les més importants són les que constitueixen el cordó de la devesa de l’Albufera i que han estat fixades per la vegetació, bé que en part han estat arrasades per obres d’urbanització.

El clima de l’Horta presenta els trets peculiars mediterranis: hiverns suaus, estius calorosos, precipitacions escasses i irregulars. L’hivern és curt i la temperatura mitjana de gener, el mes més fred, és de 10ºC; això no obstant, d’una manera esporàdica, es produeixen onades de fred amb fortes gelades, temibles per a l’agricultura. Els estius són llargs i calorosos i la temperatura mitjana del mes d’agost és de 25ºC. Les precipitacions són escasses (al voltant dels 400 mm anuals) i el règim presenta dos màxims equinoccials i una forta secada estiuenca.

La vegetació, donada la total ocupació del sòl, té caràcter residual; al cordó litoral de l’Albufera hi ha plantes halòfiles psamòfiles i l’únic bosc de pins important; als turons de l’interior s’hi conserven restes de matoll.

Hidrogràficament pertany a la conca del Túria, riu que travessa la comarca i la ciutat de València, i que és aprofitat per al regadiu de l’horta. Malgrat la seva regularització en el curs mitjà i en l’alt, el règim del riu és molt irregular i no s’han pogut evitar les temibles crescudes (entre les quals cal remarcar la del 1949 i la del 1957), causades per les violentes aportacions dels barrancs del curs baix. Aquestes catàstrofes naturals obligaren al desviament del riu a partir de Quart de Poblet, 5 km abans de la seva desembocadura. Completa la hidrografia l’Albufera, a l’extrem sud, resta d’una antiga llacuna, que el 1986 fou declarada parc natural.

POBLACIÓ I ECONOMIA: Per la seva població, amb una densitat de 1.844 hab/km2, constitueix una de les aglomeracions agrícoles més importants d’Europa. Això no obstant, aquesta densitat no es justifica solament per la riquesa agrícola de l’Horta, sinó també per la indústria que s’hi ha desenvolupat i per la projecció urbana de la ciutat de València sobre els altres centres. Demogràficament, ha registrat un gran increment durant el segle XX; la població s’ha quadruplicat des del 1900 (llavors 317.060 hab). La causa principal ha estat la gran immigració procedent de les comarques interiors del País Valencià, d’Aragó (Terol), la Manxa (Conca i Albacete) i Andalusia. Hi predomina el poblament agrupat, i els nuclis cada dia més presenten un aspecte semiurbà; molts, a causa de la gran proximitat entre ells, han arribat a ajuntar-se i els del sud de la capital, formen amb València una gran aglomeració de prop d’un milió d’hab.

L’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura, i aquesta, d’ascendència ibèrica i romana, fou considerablement millorada a l’època àrab quan es perfeccionaren i incrementaren els regatges i s’introduïren nous conreus (taronger i plantes asiàtiques). Actualment és tota de regadiu i utilitza exhaustivament les aigües del Túria; el seu cabat està dividit en 138 files, que es reparteixen les vuit grans sèquies existents. Les aigües sobrants s’utilitzen per al regatge d’arrossars, situats entre la ciutat de València i l’Albufera, i són canalitzades per la sèquia de l’Or, que fou construïda a mitjan segle XIX. En cas d’estiatge, unes sèquies tenen preferència sobre les altres, a causa de la conservació de les prerrogatives especials concedides pels reis. L’organització administrativa segueix normes medievals, reconegudes per la llei d’Aigües del 1847; cada sèquia té una comunitat presidida per un síndic, i en els assumptes comuns actua el Tribunal de les Aigües (excepte a la sèquia de Montcada).

El conreu més difós fou, fins a mitjan segle XIX, la morera destinada a l’alimentació dels cucs de seda, però va ésser substituïda per la patata, els cítrics i l’arròs a causa de l’epidèmia de la pebrina. Els conreus dominants són la patata primerenca i la ceba a l’hivern i a la primavera, blat de moro a l’estiu i hortalisses en tot temps, destinades a l’exportació. La propietat de la terra està molt repartida (la mitjana és inferior a 1 ha d’extensió), amb predomini de l’explotació directa.

Juntament amb la riquesa agrícola, l’activitat industrial té també molta importància; des del 1959, en què es començà a aplicar l’anomenat pla d’estabilització, es produí un ràpid procés d’industrialització que afectà no solament la ciutat, sinó també a diferents pobles situats a l’oest i al sud de la comarca (Albal, Alfafar, Aldaia, Catarroja, Benetússer, Silla, Torrent i Xirivella, entre d’altres). Predomina la indústria lleugera, que és molt diversificada: transformats metàl·lics, mobles, químiques, paperera, tèxtil, la tradicional de ceràmica, alimentària, etc. El turisme té una certa importància al sector de la Costa dels Tarongers. La xarxa de comunicacions terrestres és molt densa, com correspon a una zona d’economia dedicada a l’exportació.

HISTÒRIA: Fins a l’època romana el poblament de l’Horta fou molt escàs en relació amb el de les comarques veïnes, puix que les terres baixes, en bona part aiguamolls, dificultaven l’establiment humà, fet molt visible durant l’edat del bronze i l’època ibèrica. Els vestigis més antics coneguts fins ara corresponen al període eneolític (cova sepulcral de Rocafort). Hi ha mostres de poblament durant el període del bronze, i també hi ha algun vestigi ibèric esporàdic (el Puig).

La situació canvià en temps romà. La fundació de la ciutat de Valentia (València) respon a un plantejament planificat oficialment, probablement el 138 aC, i no ha estat confirmada la hipòtesi que la precedí un suposat poblat ibèric anomenat Tyris. La ciutat romana fou creada en funció de la transformació del país, valorant-ne les possibilitats agrícoles, amb una llarga feina de dessecar i de canalitzar l’aigua per als regadius. D’ençà dels primers temps de l’era actual, quan València era ja una ciutat important, amb categoria de colonia, hom comença a trobar testimonis arqueològics de vil·les a diversos indrets de la comarca, centres d’explotacions agrícoles, que foren la base del poblament posterior.

El territori de l’Horta formà el nucli de totes les demarcacions que tingueren València com a centre: la taifa i el regne musulmà, la governació d’origen medieval, el corregiment o governació instaurada el 1707, la prefectura del 1810 i les províncies del 1821 i del 1833. Amb la divisió actual de partits judicials, l’Horta fou repartida entre els de València, Aldaia, Montcada i Torrent, excepte el sector septentrional que formava part del de Morvedre (actualment, Sagunt). El d’Aldaia fou incorporat, inicialment, al de Montcada i, definitivament, al de Torrent; el de Montcada fou incorporat al de València.

Foia de Bunyol, la

46 Respostes

Comarca del País Valencià: 817,3 km2, 42.428 hab (2009), densitat: 51,91 h/km2, capital: Xiva de Bunyol

Formada per 9 municipis: Alboraig – Bunyol – Dosaigües – Godelleta – Iàtova – Macastre – Setaigües – Xest – Xiva de Bunyol

(cast: Hoya de Buñol). Situada a la zona de transició entre els altiplans de Requena–Utiel i la plana de l’Horta. Al nord diversos relleus la separen del Camp de Túria, i la serra de Los Bosques de la comarca dels Serrans, al nord-oest; a l’oest, la serra de les Cabrelles senyala el límit amb la Plana d’Utiel. El límit meridional està format per la mola de Cortes i el Xúquer, que la separen de la Vall de Cofrents i de la Canal de Navarrés; a l’est, els límits físics amb l’Horta de l’Oest i la Ribera Alta són poc precisos.

GEOGRAFIA FÍSICA: El relleu de la comarca és bastant accidentat, principalment a l’oest, al nord-oest i al sud, de morfologia complexa, s’hi troben les serres de Setaigües, les Cabrelles, Malacara (1.118 m alt), Castellet, Martés (1.086 m) i Dosaigües, últims contraforts de la serralada Ibèrica.

Comarca interior, assenyala la transició climàtica entre les planes costaneres i les terres altes de l’interior; les precipitacions, amb mitjanes anuals de 400 a 500 mm, es distribueixen entre la tardor i la primavera, amb estius molt secs. La seva topografia i l’allunyament del mar determinen una certa continentalitat, marcada principalment per les temperatures hivernals (5 ºC, mitjana de gener), amb gelades freqüents: a l’estiu, la mitjana d’agost és de 22 ºC.

El Xúquer, amb el seu afluent el Magre, que rep el Millars i el Bunyol, són els principals rius que reguen la comarca. Les aigües del Magre són aprofitades gràcies a l’embassament de la Forata, construït l’any 1969.

El bosc de pins cobreix bona part del territori, i la superfície conreada ocupa només una tercera part de la comarca.

POBLACIÓ: La població es troba repartida molt desigualment, i es concentra en els municipis de la part oriental. L’evolució demogràfica es caracteritza durant el segle XX per l’estabilitat. A partir del 1960 hi va haver un augment regular gràcies a la industrialització, augment que ha afectat sobretot els municipis de Bunyol, Xest i Xiva de Bunyol, mentre que a la resta el creixement ha estat negatiu.

ECONOMIA: L’agricultura és bàsicament de secà, amb els conreus típics mediterranis (vinya, oliveres, garrofers, ametllers i cereals); al regadiu hi ha predomini dels cítrics, localitzats principalment al terme de Xiva de Bunyol, i també s’hi conreen hortalisses, blat de moro, blat i arbres fruiters. Hi ha bestiar oví, cabrum i porcí, a més de granges avícoles. L’activitat industrial és representada per les indústries tèxtil, fabricació de ciment, paperera (important des del segle XVII), siderometalúrgica, de la fusta, de la construcció i alimentària. Aquesta activitat s’ha vist molt beneficiada per la proximitat de la ciutat de València, que n’ha fet del sector més oriental de la comarca la seva àrea d’expansió industrial, gràcies en part a l’excel·lent xarxa viària de la qual disposa. D’altra banda, la comarca ha rebut un fort impuls com a lloc de segona residència dels ciutadans de València, amb un fort increment de la població durant els mesos d’estiu.

HISTÒRIA: Dins la comarca han estat trobades nombroses restes romanes que palesen la presència de poblament en aquell període. Gairebé tots els nuclis de població actuals existien ja en època musulmana, i mantingueren la població fins a l’expulsió dels moriscs, el 1609, que es perderen una gran part, i alguns llocs desaparegueren (Iàtova restà, de moment, deshabitat). El repoblament i la recuperació de l’antiga població fou lenta.

La comarca fou dividida en quatre jurisdiccions: la baronia, després comtat, de Bunyol, que pertangué als hospitalers i des del 1425 als marquesos d’Albaida; la baronia, després comtat, de Xiva, que fou de Berenguer IV d’Entença, dels Montcada marquesos d’Aitona i dels ducs de Medinaceli; la baronia de Xest, de senyoria laica i, després, de l’orde de Montesa; i la baronia, després marquesat, de Dosaigües. Durant la Primera Guerra Carlina, a causa del caràcter liberal de la població, diversos llocs sofriren cruels represàlies per part de Ramon Cabrera i d’altres caps carlins.

A l’antic règim, la major part de la comarca pertanyia a la governació de València, mentre que Alboraig, Macastre i Iàtova eren de la d’Alzira. En la divisió provincial fou inclosa a la província de València, dins el partit judicial de Xiva, que ha inclòs tota la comarca i Torís (Ribera Alta), però que ha estat darrerament absorbit pel partit judicial de Requena.

Costera, la

72 Respostes

Comarca del País Valencià: 528,1 km2, 71.610 h (2013), densitat: 135,60 h/km2, capital: Xàtiva.

Format per 19 municipis: l’Alcúdia de Crespins – Barxeta – Canals – Cerdà – Estubeny – la Font de la Figuera – el Genovés – la Granja de la Costera – Llanera de Ranes – Llocnou d’En Fenollet – la Llosa de Ranes – Moixent – Montesa – Novetlè – Roglà i Corberà – Torrella – Vallada – Vallès de la Costera – Xàtiva

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada entre la Canal de Navarrés, la Ribera Alta, la Safor, la Vall d’Albaida, l’Alt Vinalopó i la província d’Albacete.

Encaixada entre els darrers estreps del sistema Ibèric i els primers de les serralades Bètiques, està formada bàsicament per la vall del riu Cànyoles, afluent del d’Albaida, sobre una estructura geològica complexa, els trets generals de la qual són l’abundància de materials secundaris, recoberts als sectors baixos per sediments bàsicaments miocènics. Tancada entre la serra Grossa a migjorn i les del Caroig i d’Énguera al nord, constitueix un eix de comunicacions entre la Manxa castellana i la regió de València.

El clima és mediterrani, amb una mitjana anual de 17 ºC i sec (400 mm de precipitació anuals), encara que a les muntanyes esdevé més humit i contrastat.

La vegetació natural és de màquia de llentiscle i margalló a la vall, mentre que els vessants estan coberts de carrasques.

POBLACIÓ: La població és irregularment distribuïda, encara que densa; un 58,2 % de la població comarcal es concentra als municipis de Canals i Xàtiva, que sustenten la progressió demogràfica total, que des del 1900 ha estat de l’ordre del 50 %. El sector situat més al nord-est i les zones muntanyoses resten molt poc poblades.

ECONOMIA: L’economia, predominantment agrària, ofereix també un gran contrast entre els sectors regats de l’horta de Xàtiva, gairebé dedicats al monocultiu dels tarongers, i el secà de la resta, que dóna unes produccions irregulars (cereals, vinya i olivera). La indústria tradicional és la paperera, que tingué a Xàtiva el primer centre europeu, ja al segle XII; actualment està diversificada, amb el tractament de la fusta (embalatges i mobles) i dels productes del camp (licors, confiteria, conserves). Els municipis de l’Alcúdia de Crespins i de Canals presenten un sector industrial més pròsper, especialment en els sectors tèxtil i de materials per a la construcció.

Les comunicacions, que hi tenen un paper important, estan estructurades entorn del ferrocarril i la carretera, que comuniquen la Manxa amb el País Valencià i que travessen tota la comarca; en arribar a Xàtiva es bifurquen cap a València i Alcoi.

HISTÒRIA: La importància del jaciment paleolític mitjà de la cova Negra de Bellús (Vall d’Albaida), al límit meridional de la Costera, permet de suposar un poblament paleolític a la comarca, mal conegut. Hi ha indicis d’estacions eneolítiques i de l’edat del bronze pertanyents a la cultura del bronze valencià. D’època ibèrica és l’important poblat de la Bastida de les Alcusses, a Moixent, del segle IV aC, i el que fou el gran centre ibèric de la regió, Xàtiva, coneguda amb els noms de Saiti i de Saitabi, que pertanyia al grup dels contestans i que esdevingué la Saetabis Augusta dels romans. A la resta de la comarca han estat trobades restes de vil·les romanes. La important via romana que seguia el litoral dels Països Catalans, de València cap al sud es desviava de la mar i passava prop de Saetabis per anar a cercar el port d’Almansa i penetrar als altiplans de la Manxa vers Andalusia.

Durant la invasió musulmana, la Costera, que pertangué inicialment a la cora de València, gràcies al desenvolupament de Xàtiva (que ja havia estat seu episcopal en època visigòtica) esdevingué, sembla, el nucli central d’un nova cora, la de Xàtiva; al segle XI pertangué a la taifa de València. Durant aquesta època, al llarg de l’antiga via romana, foren bastits els castells de Xàtiva, Montesa, Vallada i Garmoixent.

Les condicions de la conquesta cristiana del 1244 comportaren el repartiment de la població cristiana (la vall de Montesa i els nuclis urbans de Canals i de Xàtiva, aquest darrer, però, amb moreria, que fou centre de fillola) i musulmana (la resta de les terres baixes, a més de Barxeta i Estubeny). Vallada i Montesa passaren, el 1319, al nou orde de Montesa; a l’antic terme de Garmoixent sorgiren, els primers anys del segle XIV, les noves poblacions de Moixent i de la Font de la Figuera, de la senyoria dels Maça. La resta formava part de l’extens terme de Xàtiva, el qual comprenia encara un sector de la Ribera Alta (Sallent de Xàtiva i Castelló de la Ribera); la vila, després ciutat, fou sempre reial i cap d’una de les governacions del Regne de València; dins el seu terme, tanmateix, hi havia nombroses alqueries poblades de moriscs, que des de la conquesta pertanyien a moltes de les famílies capdavanteres de l’estament militar valencià. Expulsats els moriscs el 1609, no tots els llogarets aconseguiren de recuperar-se amb els nous repobladors cristians.

Suprimides el 1707 les antigues governacions, el territori entre el riu d’Alcoi i el Xúquer fou repartit entre les noves governacions o corregiments de Cofrents, de Montesa (que incloïa la vall de Montesa) i de Xàtiva o de San Felipe (que incloïa la resta de la comarca), les quals passaren a integrar, juntament amb la zona de Gandia i Dénia, l’efímera província de Xàtiva del 1822. En la divisió provincial del 1833 la Costera restà dins la província de València, i en la judicial del 1834 la vall de Montesa i Estubeny (excepte la Font de la Figuera, que ho fou al d’Ontinyent), i la resta, al de Xàtiva, que inclou també un petit sector de la Ribera Alta. La reforma judicial del 1965 incorporà tota la comarca al partit de Xàtiva, menys la Font de la Figuera, que continua al d’Ontinyent.

Comtat, el

84 Respostes

Comarca del País Valencià: 376,4 km2, 28.142 hab (2008), densitat: 74,77 h/km2, capital: Cocentaina

Consta de 24 municipis: Agres – Alcoleja – Alcosser de Planes – Alfafara – Almudaina – l’Alqueria d’Asnar – Balones – Benasau – Beniarrés – Benilloba – Benillup – Benimarfull – Benimassot – Cocentaina – Fageca – Famorca – Gaianes – Gorga – Millena – Muro d‘Alcoi – l’Orxa – Planes de la Baronia – Quatretondeta – Tollos

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada entre la Vall d’Albaida, la Safor, la Marina Alta, la Marina Baixa i l’Alcoià. Ocupa els primers contraforts de les serralades Bètiques valencianes, a la vall oberta pel riu d’Alcoi; tant la vall com els plegaments que l’envolten tenen la direcció est-nord-est – oest-sud-oest. L’estructura geològica, força complexa, està formada bàsicament per materials terciaris, sobretot eocènics i miocènics, tot i que existeixen importants afloraments secundaris, del cretaci i del triàsic. Les muntanyes que constitueixen la paret nord de la vall són les més elevades, i formen part del massís del Benicadell.

El clima està condicionat per la relativa altitud de la comarca, que li dóna una característiques de pluviositat (més de 500 mm l’any en molts indrets) i d’oscil·lació tèrmica (prop de 16 ºC) força acusades, en relació amb el clima mediterrani de la regió.

La xarxa hidrogràfica està formada pel riu d’Alcoi, amb els seus afluents, les rieres d’Agres i de Penàguila, que baixen dels massissos homònims.

La vegetació natural de carrasques es troba força degradada, i ha donat pas al matollar i a la brolls de bruc i de romaní; als sectors més elevats apareixen formacions espinoses adaptades als rigors climàtics, especialment als vents a que són exposades.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La població, pràcticament estancada des de principis del segle XX, es concentra als sectors plans de la vall. Només tenen una certa expansió demogràfica els municipis de Muro del Comtat i la capital comarcal, que en conjunt concentren el 68,5% de la població comarcal. Aquesta situació s’explica per la tradicional emigració, primer vers aquests centres comarcals, i després cap al litoral alacantí, gandienc i valencià.

L’economia d’aquesta comarca és bàsicament agrícola, malgrat la migradesa de les terres de conreu; a les terres de secà dels vessants muntanyencs hi ha conreus de cereals, oliveres i ametllers, mentre que a la plana, el regadiu tradicional, basat en l’explotació de les nombroses fonts propiciades per la naturalesa calcària, permet el conreu d’hortalisses i, sobretot, d’arbres fruiters. L’embassament de Beniarrés té un aprofitament purament extracomarcal. Pel que fa al sector secundari, la indústria tradicional, tèxtil i paperera, filial de la d’Alcoi, ha estat complementada per la del calçat i la de la transformació agrícola (sobretot producció de torrons i d’oli).

HISTÒRIA: El neolític és ben representat a la comarca per la cova de l’Or, de Beniarrés, amb un excepcional jaciment de la cultura de les ceràmiques impreses o cardials (4.000 aC), amb mostres de conreus de cereals (blat i ordi). Hom suposa que hi hagué poblament eneolític a través de les troballes de les comarques veïnes. La cultura del bronze valencià es manifesta per diversos poblats de muntanya (a la mola del Frare d’Agres, al Cercat de Gaianes). Hom coneix poblats ibèrics, entre d’altres el de l’Alberri, a Cocentaina, i el de Pitxocol, a Balones (toros de Balones).

La romanització es caracteritzà pel despoblament dels llocs d’habitació ibèrica dels cims i el pas a la plana, amb establiment de vil·les rústiques en forma de poblament dispers. Durant la invasió musulmana la comarca pertangué a la cora de Tudmir i, després, a les taifes de Dénia i de Múrcia, que n’aconseguiren una islamització total, tot i que perduraren nombrosos topònims mossàrabs. Cocentaina adquirí una gran importància; el seu castell, gairebé inexpugnable, dominava la comarca juntament amb el de Benicadell.

La conquesta catalana sembla que s’havia imposat el 1244, puix que el 1248 es féu un repartiment de les terres, que conservaren la població musulmana repartida en nombroses alqueries i llocs, prova d’un conreu intensiu des de temps anteriors. Com a conseqüència de les revoltes d’al-Azraq (el 1253, que prengué el castell de Cocentaina, i el 1276) fou considerada l’expulsió dels moriscs, a la qual s’oposaren els senyors territorials; només a Cocentaina foren concentrats a la moreria o raval Major. Hom temptà igualment d’expulsar-ne els jueus (1313 i 1316), però Jaume II el Just ho impedí. La baronia de Cocentaina (que el 1448 esdevingué comtat, títol del qual deriva el nom de la comarca), pertangué als Lloria i als Roís de Corella; el 1503 encara li fou incorporada la vila d’Agres.

Durant el segle XVI foren bastides esglésies als llocs de moriscs, considerats cristians nous, més nombrosos que els vells, que no passaven d’un miler. La fillola de Concentaina, que comprenia la comarca -llevat de la baronia de Planes– i la vall de Sella, era una de les més poblades del País Valencià. Expulsats els moriscs el 1609, no tots els llogarets aconseguiren de recuperar-se amb els nous repobladors cristians.

Suprimides el 1707 les governacions d’origen medieval -el Comtat pertanyia a la governació de Xàtiva-, fou incorporat per l’administració borbònica el corregiment o governació d’Alcoi. En la divisió provincial del 1833 restà dins la província d’Alacant, i en la judicial del 1834 Cocentaina esdevingué cap d’un partit judicial que comprenia pràcticament l’actual Comtat.

Canal de Navarrés, la

38 Respostes

Comarca del País Valencià: 709,29 km2, 17.201 hab (2006), densitat: 24,25 h/km2, capital: Énguera

Format per 8 municipis: Anna – Bicorb – Bolbait – Énguera – Millars – Navarrés – Quesa – Xella

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada a la regió interior, entre la Foia de Bunyol, al nord, la Vall de Cofrents i la Manxa, a l’oest, la Costera, al sud, i la Ribera Alta, a l’est.

Ocupa els contraforts meridionals del sistema Ibèric, amb l’inici de formacions de tipus prebètic. Dominen els materials secundaris, i el sector principal de la comarca està tectònicament constituït per una sèrie d’anticlinals esventrats, que han originat una depressió elevada, voltada de relleus més elevats. El relleu està bàsicament format pel sector oriental del massís del Caroig, amb un paisatge de valls profundes de morfologia càrstica.

El clima és mediterrani amb tendència a la continentalitat, amb temperatures entre 11 i 15 ºC de mitjana anual i precipitacions al voltant dels 500 mm.

La xarxa hidrogràfica està formada pel Xúquer i els seus afluents: el primer fa de frontera septentrional i travessa la comarca en direcció nord-oest – sud-est, molt engorjat, la qual cosa facilita el seu embassament (Millars). De curs irregular, rep les rambles d’Escalona i de Sellent.

La vegetació presenta un predomini de pinedes i matolls mediterranis, resultat de la degradació produïda pels continus incendis, que han malmès la vegetació pròpia de la zona.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La població, que es concentra a les valls, experimentà un lent creixement des del segle XVIII fins a la dècada de 1930, però a partir d’aleshores l’emigració cap a Barcelona, València i França s’accelerà i, juntament amb la tradicional cap a la comarca de la Costera, ha originat la minva generalitzada.

L’agricultura és l’única activitat econòmica important, amb gran predomini del secà; són conreats l’olivera, els garrofers i cereals. Els pocs regadius de les valls, al sector més oriental, són dedicats també a la producció de cereals i d’algunes hortalisses, amb una creixent importància dels tarongers. La ramaderia és secundària, amb alguns caps de bestiar boví i oví. La indústria tèxtil ha estat tradicional a la capital, Énguera, però s’ha anat estancant, en benefici d’altres poblacions.

HISTÒRIA: Un dels testimoniatges més destacats del primer poblament conegut a la comarca són les pintures rupestres de la coves de l’Aranya a Bicorb. El perìode eneolític és representat pel poblat de La Ereta del Pedregal, a Navarrés. La civilització ibèrica és mal coneguda. La romanització comportà l’establiment de vil·les rústiques (no hi ha notícia de cap centre urbà).

La comarca, que durant l’època islàmica ja depenia de l’alcaid de Xàtiva, restà inclosa, després de la conquesta cristiana, dins la governació de dellà Xúquer. Totes les poblacion de la Canal de Navarrés estricta conservaren, fins a l’expulsió del 1609, la població morisca, distribuïda entre els districtes de Tous i de Càrcer, amb el repoblament subsegüent, la comarca esdevingué de llengua castellana, bé que amb una forta influència catalana en el vocabulari.

Amb la divisió corregimental del segle XVIII una part de la comarca fou adscrita a la governació de Montesa, i la resta, a la de Cofrents. Amb la creació de partit judicial d’Énguera el 1835, la comarca adquirí per primera vegada una unitat; tanmateix, la demarcació judicial enclou també la zona de llengua catalana de la vall de Montesa i una part de la Ribera Alta.

Camp de Túria, el

57 Respostes

Comarca del País Valencià: 823,04 km2, 145.115 hab (2012), capital: Llíria

Està format per 16 municipis: Benaguasil – Benissanó – Bétera – Casinos – l’Eliana – Gàtova – Llíria – Loriguilla – Marines – Nàquera – Olocau – la Pobla de Vallbona – Riba-roja de Túria – Sant Antoni de Benaixeve – Serra de Portaceli – Vilamarxant

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada entre les comarques de l’Alt Palància, al nord, els Serrans, a l’oest, la Foia de Bunyol i l’Horta, al sud, i el Camp de Morvedre i l’Horta, a l’est.

Ocupa els contraforts orientals del sistema Ibèric i part de la plana litoral valenciana. Llevat dels afloraments liàsics dels serrats, els materials predominants en la cobertura de la comarca són els miocènics i els quaternaris recents. El relleu és reduït a les serralades interiors: Portaceli (798 m alt), al nord-est, i les Ombries (881 m), al nord-oest.

Hom sol distingir-hi tres sectors: els pobles castells, al sud i a la dreta del Túria, amb drets de regatge eventual; el camp de Llíria, a l’esquerra de la vall del Túria, que inclou les serres del nord-oest, i la serra de la Calderona, al nord-est.

El clima és mediterrani, suau i sec. La xarxa hidrogràfica es redueix als cursos, gairebé paral·lels, del barranc de Carraixet i del riu Túria.

La vegetació als serrats era d’alzines, però ha estat substituïda per pi blanc i pinastre, amb sotabosc de brolles de romaní i bruc d’hivern; a la plana domina la garriga i el margalló; en afloraments silicis una mica elevats poden aparèixer algunes sureres residuals.

POBLACIÓ: La població ha experimentat un creixement lent però sostingut des de les transformacions del segle XVIII. Des del 1960, la comarca ha crescut un 76%. És precisament a partir del 1960, que, a causa de l’expansió del regadiu, la implantació industrial i l’augment de la construcció, es produí l’acceleració del creixement demogràfic; als decennis de 1980 i 1990, la descentralització i descongestió de la ciutat de València i de la seva àrea metropolitana contribuí a mantenir aquesta tendència. La capital comarcal, Llíria, i els municipis de Bétera, Riba-roja de Túria i l’Eliana, sobrepassen els 10.000 habitants.

ECONOMIA: L’agricultura és l’activitat econòmica dominant, amb conreus mediterranis de secà, arbustius (garrofers, vinya i oliveres) i de cereals; als sectors d’horta, regats pels cursos fluvials, hi ha una important producció de cítrics i altres productes hortícoles. A les activitats industrials tradicionals (ceràmiques, tèxtils i alimentàries), que minven progressivament, s’han afegit alguns altres sectors, especialment als municipis més propers a la zona de influència de la ciutat de València: empreses d’informàtica i, en general, de serveis i abastament per a la ciutat de València.

El sector d’estiueig valencià tradicional ha sofert una crisi els darrers anys davant la primacia del litoral en aquesta funció, però s’hi han desenvolupat les residències secundàries, especialment a l’Eliana. A més del mercat comarcal de Llíria, que topa amb la competència dels de l’Horta, cal destacar els locals de Benaguasil, Bétera i la Pobla de Vallbona.

HISTÒRIA: El primer poblament, conegut per nombrosos jaciments, és el de la cultura del bronze valencià, però és sobretot a l’època ibèrica quan la comarca agafa un gran relleu; el poblat ibèric de Sant Miquel de Llíria, possiblement la ciutat d’Edeta, era el centre urbà principal i ha esdevingut famós per les seves ceràmiques pintades. La comarca degué ésser el centre dels edetans, i potser això explica la gran densitat de poblats ibèrics descoberts. Durant la romanització el centre urbà important continua essent Llíria, el poblament rural al seu entorn i a tota la comarca fou intens amb moltes vil·les. A l’època musulmana, Llíria, fortificada, mantingué la seva primacia al centre del seu camp; Vilamarxant, a la ribera del Túria, i Serra de Portaceli i Olocau de Carraixet, a les serres de la Calderona i de Portaceli, foren també castells importants.

Després de la conquesta de Jaume I, Llíria fou repoblada (1252) amb catalans, i totes les altres poblacions de la comarca restaren islàmiques i, llevat de Vilamarxant, amb minories cristianes molt exigües. Des de la fi de l’edat mitjana fins a la guerra de Successió, tota la comarca fou terra de barons (el notable castell de Benissanó n’és testimoni) a la vegada que la influència de la poderosa cartoixa de Portaceli (fundada el 1272) es féu sentir per tots els pobles. Després de la greu i llarga crisi provocada per l’expulsió dels moriscs (1609) s’inicià una lenta recuperació que arribà fins al segle XVIII.

El Camp de Túria ha depès sempre de les demarcacions administratives de la ciutat de València fins a la creació dels partits judicials el 1835, que féu de Llíria cap d’un partit que comprenia tota la comarca, excepte Nàquera, Serra i Casinos, i amb la inclusió de Pedralba.

Camp de Morvedre, el

54 Respostes

Comarca del País Valencià: 271,16 km2, 90.178 hab (2012), capital: Sagunt

Consta de 16 municipis: Albalat dels Tarongers – Alfara de la Baronia – Algar de Palància – Algímia d’Alfara – Benavites – Benifairó de les Valls – Canet d’en Berenguer – Estivella – Faura – Gilet – Petrés – Quart de les Valls – Quartell – Sagunt – Segart – Torres Torres

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada al sector litoral, entre les comarques de la Plana Baixa, al nord, l’Alt Palància i el Camp de Túria, a l’oest, i l’Horta, al sud.

És ocupada pels contraforts més orientals del sistema ibèric, ja de poca altitud. Les serralades estan formades per materials secundaris (triàsics, juràssics i del cretaci superior), mentre els sectors plans són recoberts de materials quaternaris. El relleu està constituït per la vall del Palància, que ha excavat dos serrats paral·lels, perpendiculars a la línia de la costa; les serres d’Almenara i la Calderona, al qual culmina al pic Garbí, de 670 m alt. La resta configura la plana costanera, de litoral rectilini, només afectat pel delta del Palància, que constitueix des del punt de vista agrícola la prolongació de l’Horta.

El Palància, que rep la rambla del Segó, és l’únic riu de la comarca, i les poques aigües que duu, de règim mediterrani, són molt aprofitades.

La vegetació, condicionada pel clima càlid i sec del litoral mediterrani, és de garriga clara, amb importants formacions de margalló, encara que hom hi ha replantat alguns pins blancs, especialment als turons.

POBLACIÓ: La població fou profundament afectada per l’expulsió dels moriscs (1609), que la reduí gairebé a la meitat. La recuperació del segle XVIII tingué una durada curta, i les epidèmies afectaren, al segle XIX, tant la població humana com els conreus. La introducció dels tarongers i la industrialització, centrada a Sagunt (des de l’edat mitjana conegut per Morvedre), iniciaren un creixement demogràfic, bàsicament mantingut per la vitalitat d’aquest centre urbà, cap de la comarca. L’emigració vers la capital és, doncs, la tònica de la demografia comarcal, i Sagunt i el seu port foren un nucli d’immigració d’abast extracomarcal (murcians, andalusos i aragonesos) que concentra el 78% de la població.

ECONOMIA: L’agricultura es caracteritza, en gran part, pel règim de minifundi, més marcat a les produccions cítriques de regadiu, que ocupen la plana litoral, especialment el delta del Palància; aquí s’hi fan també hortalisses i arròs. La resta és dominada pel secà, amb conreus de garrofers i de vinya, progressivament abandonats. La indústria resta concentrada a Sagunt.

Aquesta ciutat compta, des del 1923, amb alts forns instal·lats al port (Alts Forns del Mediterrani). Els primers anys de la dècada de 1970 es transformà en planta siderúrgica integral, però, deu anys després, patí una crisi que suposà la pèrdua de més de la meitat dels llocs de treball; posteriorment es posà en marxa un pla de desenvolupament industrial alternatiu per crear noves indústries. Els subsectors més importants són els de productes metàl·lics i de maquinària, l’alimentació i les begudes, la fusta, el suro i els mobles.

La capital, Sagunt, és també centre de les comunicacions, ferroviàries i per carretera, que aquí es bifurquen cap a la costa i cap a l’Aragó; aquest fet ha motivat que el port de Sagunt, en certes temporades, fos utilitzat per a l’exportació de productes agropecuaris aragonesos.

HISTÒRIA: Hi ha testimonis de nombrosos poblats de la cultura del bronze valencià. Des del segle V aC, en època ibèrica, el nucli urbà fou Sagunt, famós per la resistència contra Anníbal, i la densitat de poblats ibèrics fou alta. La comarca fou el límit nord de la zona dels edetans. La romanització donà una gran embranzida a Sagunt, que fou el centre de diverses vil·les agrícoles, les quals, junt amb Sagunt, es veieren afectades notablement per la crisi del segle III dC.

A l’època musulmana tots els pobles del Palància fins a Algar i de la veïna vall de Segó foren inclosos en la jurisdicció de Morvedre; a partir de la conquesta catalana fou organitzat el terme de general contribució (o terme general) de Morvedre, el qual coincidia amb l’actual comarca, llevat d’Algar.

Al Camp de Morvedre s’instal·laren catalans procedents, probablement, de Montblanc i Barcelona, i a la resta de la vall del Palància, aragonesos. La fixació del límit entre les diòcesis de Sogorb i de València a Arguines i els canvis de població deguts a l’expulsió dels moriscs, consagraren el límit lingüístic entre el català i el castellà.

La formació de municipis independents a partir de la Nova Planta (1707) deixà dins el terme de Sagunt territoris marginals, molt allunyats de la vila; la divisió corregimental borbònica dividí també els pobles de la comarca entre les governacions de València i Castelló, a l’igual que la divisió provincial del 1883, que delimità en aquest sector les dues províncies.

Baix Vinalopó, el

17 Respostes

Comarca del País Valencià: 489,2 km2, 292.982 hab (2012), capital: Elx

Format per 3 municipis: Crevillent – Elx – Santa Pola

GEOGRAFIA FÍSICA: (cast: Bajo Vinalopó) Situada a l’extrem meridional del País Valencià, entre l’Alacantí (nord-est), el Vinalopó Mitjà (nord) i el Baix Segura (sud-oest i sud).

Morfològicament, es distingeixen en el paisatge dos sectors diferenciats: 1) els piemonts del sistema Subbètic, d’uns 20 km de longitud i 3 d’amplada, orientats en direcció sud-oest – nord-est, que comencen a la serra de Crevillent, ampli anticlinal format per calcàries juràssiques molt plegades, i continuen en la cadena de turons mesozoics que separen el Camp d’Elx del d’Asp (Vinalopó Mitjà), entre els quals sobresurten la serra Negra (303 m) i el Muró (339 m); les altituds minven una vegada travessat el congost del Vinalopó, per acabar a la serra de Santa Pola (en el cap homònim) amb poc menys de 100 m; 2) la plana al·luvial, formada per una sèrie de materials dipositats pel riu Vinalopó durant el quaternari, mitjançant un delta interior amb un procés d’anastomosi amb el del Segura, encara que la faixa perifèrica inferior estigui constituïda per materials plistocènics i holocènics. No és, però, una plana perfecta, ja que apareix accidentada per ondulacions d’escàs valor altimètric, entre les quals destaca la serra del Molar (80 m), situada al sud-est de la comarca. Hi predominen els aiguamolls i saladars, entre els quals hi sobresurt l’albufera del Fondo i les salines del Braç del Port.

El Mediterrani banya la comarca pel sector oriental, on hi ha una costa plana quasi completament rectilínia. Des de Guardamar (Baix Segura) fins a la Marina (Elx) apareix un cordó de dunes d’uns 16 km de llargada, fixat actualment per plantes psammòfiles; l’únic accident costaner d’importància és el cap de Santa Pola, entre la badia homònima i la d’Alacant, que s’interna dins del Mediterrani, tot apuntant a l’illa Plana (pertanyent al municipi d’Alacant).

El clima és típicament del sud-est peninsular, l’isoterma de 16,5ºC engloba completament la comarca; les temperatures mitjanes estacionals assenyalen l’existència d’un estiu calorós (més de 24ºC) i un hivern suau (més d’11ºC). Les precipitacions són escasses (305 mm anuals a Elx) i presenta una gran irregularitat anual i interanual. L’escassetat d’aigua fa que els corrents superficials siguin quasi inexistents (sols hi ha rambles i barrancs de cabal intermitent i escàs); l’únic riu de la comarca és el Vinalopó.

Les condicions climàtiques i hidrogràfiques fan que el rocam aparegui despullat de vegetació i que aquesta sigui discontinua, xeròfila i esclerofil·la, formada per matolls de margalló, espart, espígol i farigoles. Els arbres són escassos, sols s’hi troben pins blancs i els palmerars de dàtils (únics d’Europa, que formen rodals al Baix Segura veí, a Crevillent i, sobretot, a Elx, on són regats.

POBLACIÓ – La població ha crescut ràpidament (especialment a partir del 1960), i s’ha quintuplicat durant el segle XX; en aquest augment demogràfic hi ha tingut un gran paper l’excedent immigratori. Administrativament, la població es reparteix en els tres municipis: Crevillent, Santa Pola i Elx; aquest últim concentra el 82% de la població de la comarca.

ECONOMIA – L’activitat econòmica bàsica era l’agricultura, fonamentalment de regadiu, fins que a partir del decenni del 1960 s’accelerà el procés d’industrialització. Malgrat l’escassa qualitat dels sòls, les produccions agrícoles són elevades. Els productes han variat molt al pas dels anys segons les possibilitats de comerç, gràcies a la facilitat d’adaptació, actualment predominen els fruiters, entre els quals hi sobresurt la palmera. Pel seu valor comercial tenen importància el tomàquet, la carxofa i el meló. Al secà es conreen la vinya, l’olivera i l’ametller, i fruiters subtropicals. L’explotació acostuma a ésser directa, amb un escàs percentatge d’arrendament i parceria.

Vora mar s’hi localitza un paratge de gran interès ecològic, les salines de Santa Pola, i més a l’interior, l’albufera del Fondo, que fou declarada paratge natural el 1988. El port del municipi de Santa Pola manté una certa activitat pesquera. La indústria, i molt especialment la del calçat i la de catifes (Crevillent), ha provocat l’espectacular creixement de la comarca. A Elx, centre de la indústria del calçat, hi ha també indústria tèxtil, alimentària i de mobles. Elx, mercat comarcal, estén la seva influència al Baix Segura i al Vinalopó Mitjà. El turisme, tradicional a la capital, s’ha bolcat al litoral, beneficiant-se de les infraestructures de la Costa Blanca.

HISTÒRIA: Els vestigis més antics de poblament de la comarca són d’època eneolítica (poblat de la Figuera Redona, a Elx), però és a l’edat del bronze quan hom comença de conèixer poblament dens. Durant la fase ibèrica el territori pertanyia al grup dels contestans, la ciutat més important dels quals, corresponia a la que en època romana tingué el nom d’Illici. Situada a l’Alcúdia d’Elx, és un dels millors exemples de centre urbà desenvolupat d’època ibèrica. Centre artístic important, en procedeix la famosa Dama d’Elx. A l’època d’August, probablement, fou convertida en colònia romana i continuà com el centre més important de la comarca, voltada d’una sèrie de vil·les. El port fou a Santa Pola. Les invasions germàniques de la segona meitat del segle III afectaren la comarca molt durament, sobretot la ciutat d’Illici, la qual es mantingué, bé que en decadència, fins al començament de la invasió islàmica, quan el centre principal passà a l’actual Elx, fundat aleshores, i que fou seu d’un bisbat en època bizantina, visigòtica i durant el primer període islàmic, però el territori del Baix Vinalopó depengué, a partir del segle VII, d’Oriola, capital de la província visigòtica Cartaginense Espartària, que fou mantinguda com a estat cristià autònom (Tudmir) durant la primera època de dominació islàmica i després esdevingué cora del califat de Còrdova. A partir del segle XI aquest territori, segons les èpoques, pertangué a les taifes de Dénia i de Múrcia.

Conquerit el 1244 per Jaume I, fou repoblada per catalans, però incorporat a Castella fins a la nova ocupació catalana del 1296 en que s’annexà definitivament al Regne de València (dins el qual formà la nova governació d’Oriola). El 1391 la ciutat de Barcelona adquirí Elx, amb Santa Pola, i Crevillent, a l’infant Martí, el qual les havia rebudes del seu pare, el rei Pere III el Cerimoniós; aquests termes foren conservats com a baronies d’aquella ciutat fins a la fi de la guerra contra Joan II (1473), que foren retornats a la corona, i cedits per aquesta a la família castellana dels Cárdenas, que esdevingueren des del 1520 marquesos d’Elx. El 1602, d’altra banda, se segregà Guardamar del terme d’Oriola.

Després del decret de Nova Planta del 1707, la comarca fou mantinguda en la nova governació d’Oriola, excepte el terme d’Elx, que constituí un enclavament de la governació de Xixona. El partit judicial d’Elx, creat el 1833 com a subdivisió de la província d’Alacant, estigué constituït per aquesta comarca, excepte Guardamar, que fou inclòs al partit de Callosa de Segura, després esdevingut de Dolores.

Baix Segura, el

61 Respostes

Comarca del País Valencià: 957,3 km2, 398.621 hab (2013), capital: Oriola

Format per 27 municipis: Albatera – Algorfa – Almoradí – Benejússer – Benferri – Benijòfar – Bigastre – Callosa de Segura – Catral – Coix – Daia Nova – Daia Vella – Dolores – Formentera del Segura – Granja de Rocamora – Guardamar del Segura – Los Montesinos – Oriola – el Pilar de la Foradada – Rafal – Redovà – Rojals – Sant Fulgenci – Sant Isidre – Sant Miquel de les Salines – Torrevella – Xacarella

GEOGRAFIA FÍSICA.- (cast: Bajo Segura) Ocupa l’extrem més meridional del País Valencià. Limita al nord amb la comarca del Baix Vinalopó, al nord-oest, amb el Vinalopó Mitjà, i al sud i a l’oest amb Múrcia. Fisiogràficament forma part de les planes meridionals valencianes i comprèn la conca baixa del Segura.

La uniformitat del paisatge és una de les característiques més específiques d’aquestes terres, que són la prolongació natural de les de l’horta de Múrcia. És una plana de formació recent, coberta de materials d’origen al·luvial i voltada al nord-oest d’una renglera de serres (serra d’Oriola i de Callosa i més al nord encara pels darrers contraforts sud-occidentals de la serra de Crevillent) de formació calcària, força abruptes però d’exigua altitud: no n’hi ha cap que superi els 700 m. L’extrem meridional de la comarca, on s’aixequen petites elevacions miocèniques que assenyalen la fi de l’alineació prelitoral murciana, és una zona d’inestabilitat sísmica.

El clima, mediterrani, presenta característiques molt fortes d’aridesa. La temperatura mitjana del mes de gener és de 10,2 ºC i la del mes d’agost és de 26 ºC. Les precipitacions són inferiors als 300 mm i l’estació seca és molt llarga: d’abril o maig fins al setembre.

Hidrogràficament, forma part de la conca del Segura, el qual, en passar per Oriola, amb un cabal de 18 m3/seg, canvia la direcció anterior, i segueix una direcció oest-est, fins que arriba, després de descriure nombrosos meandres, a la Mediterrània; és aprofitat des del punt de vista agrícola i en deriven nombroses canals de regatge.

POBLACIÓ.- El Baix Segura, amb una densitat de població lleugerament superior a la mitjana del País Valencià, ha enregistrat des de mitjan segle XIX fins al 1950 un creixement continu. A partir d’aquell moment, la població experimentà un augment espectacular, especialment intens en el període 1991-96. Tots els municipis de la comarca, amb l’excepció de Daia Nova i Daia Vella, han crescut pel que fa al nombre d’habitants en el període esmentat, i molt especialment tots aquells que tenen com a base de l’economia local el turisme (ne’s l’exemple paradigmàtic Torrevella).

ECONOMIA.- Malgrat aixó, el Baix Segura té una estructura econòmica bàsicament agrària. Aquestes terres, que abans del segle XVIII eren en una bona part insalubres i pantanoses a causa de l’estagnació de les aigües del Segura, foren colonitzades el segle XVIII per iniciativa del bisbe murcià Belluga, amb gent murciana. El regadiu dóna resultats excel·lents en aquest clima tan benigne, i les aigües del Segura reguen gran part de la superfície conreada; l’arribada de l’aigua del transvasament Tajo-Segura i l’ampliació del regadiu permeteren un més gran aprofitament i rendibilitat de les terres.

Actualment el conreu més important és el dels cítrics, sobretot els tarongers. Els cítrics substituïren, igual que ho feren a altres comarques valencianes, la morera i plantes tèxtils (cànem i lli); a les terres regades més baixes predominen les hortalisses, sobretot les carxofes, els tomàquets, les patates, etc. Al secà dominen els ametllers, les oliveres, els garrofers, les figueres i la vinya. La ramaderia (ovina) hi té una certa importància. La indústria, subsidiària de l’agricultura, està bastant especialitzada en el sector de la indústria de conserves (tomàquets i carxofes principalment) i es localitza a Oriola, Almoradí, Catral, Formentera de Segura, Callosa de Segura i Dolores. També hi ha indústries de materials per a la construcció, tèxtils, de la fusta i els mobles, i del calçat i el cuir, que ocupa bona part de la població activa comarcal. Cal remarcar les salines del municipi de Torrevella, on també hi ha activitat pesquera i turística.

HISTÒRIA.- Els indicis més antics de poblament fins ara coneguts corresponen a l’època neolítica (coves sepulcrals de Roca i de l’Algorfa, a Oriola). Durant l’edat del bronze la comarca fou el límit septentrional de la cultura d’El Argar per la zona costanera, amb dos poblats ben coneguts: el de San Antonio a Oriola i el de Callosa del Segura. A l’època ibèrica corresponen diversos centres de poblament: els poblats de La Escuera, l’anomenat Cabezo Lucero, entre Sant Fulgenci i Rojals, i la necròpolis d’El Molar, una de les més antigues de la part meridional del País Valencià (segles V-IV aC), alguns dels quals han donat peces notables d’escultura ibèrica.

Durant la romanització no hi hagué cap nucli urbà important, puix que era una zona petita situada entre dues grans ciutats, Illici (Elx), al nord, i Cartago Nova (Cartagena), al sud, totes dues fora dels límits comarcals, però hi hagué diverses vil·les rurals, no gaire investigades fins ara. Cal no oblidar que la part plana del territori era en bona part inhabitable com a conseqüència dels aiguamolls. El segle VII, durant la darrera etapa de la dominació visigòtica, Aurariola (Oriola) esdevingué capital de la província Cartaginense Espartària, mantinguda com a estat cristià autònom (Tudmir) durant la primera època de la dominació islàmica fins que esdevingué cora o província del califat de Còrdova.

A partir del segle XI el territori del Baix Segura pertangué a la taifa de Múrcia i, després de la conquesta cristiana del segle XIII, la comarca fou mantinguda igualment en el regne cristià de Múrcia, que Jaume II el Just ocupà el 1296, incorporà al Regne de València el 1305 i que fou repoblada per catalans. Passà a constituir la governació d’Oriola, mantinguda fins al decret de Nova Planta (1707), a partir del qual integrà la nova governació d’Oriola. En el projecte de divisió provincial del 1822 la comarca fou inclosa dins la província de Múrcia, i la del 1833 respectà la divisió històrica entre el País Valencià i Castella. El 1835 foren creats els partits judicials d’Oriola i de Callosa de Segura, encara que aquest darrer posteriorment la capitalitat fou traslladada a Dolores.

Baix Maestrat, el

59 Respostes

Comarca del País Valencià: 1.221,4 km2, 83.971 hab (2008), capital: Vinaròs

Consta de 18 municipis: Alcalà de Xivert – Benicarló – Càlig – Canet lo Roig – Castell de Cabres – Cervera del Maestrat – la Jana – Peníscola – la Pobla de Benifassà – Rossell – la Salzadella – Sant Jordi del Maestrat – Sant Mateu del Maestrat – Sant Rafel del Riu – Santa Magdalena de Polpís – Traiguera – Vinaròs – Xert

GEOGRAFIA FÍSICA: Al nord-est de la regió de Castelló. Forma el sector oriental del Maestrat i té com a límit nord el riu de la Sénia, línia divisòria entre el País Valencià i Catalunya, i al sud el riu Segarra, que la separa de la Plana Alta; també aquesta rambla la separa de l’Alt Maestrat i dels Ports.

Comprèn dos sectors diferenciats: la faixa occidental, amb serres i moles, formada per materials cretacis, i la plana litoral de Vinaròs i Benicarló, formada per materials sedimentaris. La zona de l’interior, on es troba la Tinença de Benifassà, que ocupa el sector nord-oest, és la regió més muntanyosa: serres d’Encanader (1.393 m), del Rei i Cantaperdiu. L’altura d’aquestes muntanyes de calcàries cretàcies, baixa gradualment fins a la transició amb la plana, que està formada pels al·luvions quaternaris dels rius (de la Sènia, Cèrvol i Sec) i s’estèn fins a la serra d’Irta al sud. La costa, baixa i d’argiles, és lineal, només interrompuda pel magnífic tómbol de Peníscola.

La xarxa hidrogràfica està formada per diversos rius i nombroses rambles: els de la Sènia, Cérvol, Sec, Segarra, etc; el de la Sènia, el més cabalós, és regularitzat pel pantà d’Ulldecona.

El clima és més suau que el de l’Alt Maestrat: 9 ºC de mitjana el gener i 24 ºC a l’agost. A l’interior les temperatures disminueixen i augmenten les precipitacions (700 mm a l’interior i 450 mm a la costa). Les pinedes, els alzinars i les fagedes ocupen una bona part del sector muntanyós, i a les zones més baixes hi ha brolla i garriga.

POBLACIÓ – La població, que el 1900 era de 56.410 hab, anà minvant, d’una manera lenta però contínua, fins al 1960 (havia baixat un 13%), però des d’aleshores ha tornat a créixer (5,7% el decenni 1960-70, un 12% el decenni 1970-80, un 2,2% en el quinquenni 1991-96). La densitat és de 50,4 hab/km2, si bé la població està repartida molt desigualment: mentre a la plana hi ha densitats superiors als 250 hab/km2 (Benicarló i Vinaròs), a la zona muntanyosa no arriben als 3 hab/km2 (Tinença de Benifassà).

ECONOMIA – L’agricultura, que domina a tota la comarca, és sobretot de secà; el regadiu és concentra a la plana, on l’existència d’una capa freàtica superficial permet l’aprofitament de l’aigua. On el regadiu és important, es conreen principalment tarongers i hortalisses. Al secà, els conreus més importants són els cereals, l’olivera, la vinya i els garrofers. La ramaderia de llana té importància al sector muntanyós. La pesca és important: a les seves costes es troben, sobretot, molls, llagostins, sardines i llucet. Els ports més importants són Vinaròs i Benicarló. La indústria es concentra també en aquestes dues ciutats (química, metal·lúrgica, ceràmica, tèxtil i mobles). També hi és remarcable la indústria alimentària (conserves de fruita). El turisme és una de les noves fonts de riquesa de la comarca, i ha adquirit un desenvolupament remarcable a la costa (Peníscola, Vinaròs, Benicarló i Alcalà de Xivert), amb una notable indústria hotelera i de serveis.

Els centres urbans més importants són Vinaròs i Benicarló, i ambdues gaudeixen d’una bona situació a la costa i alhora estan ben situades respecte a les comunicacions generals amb l’interior i amb d’altres comarques: estacions de ferrocarril a la via de València a Barcelona; carretera nacional i autopista de la costa mediterrània.

HISTÒRIA: Llevat de la Tinença de Benifassà, que depenia del monestir cistercenc de Benifassà, fundat el 1233 com a filial del de Poblet, el Baix Maestrat formà part, històricament, del maestrat de Montesa, on estava compresa la batllia de Cervera, la comanda de Benicarló i Vinaròs, i la d’Alcalà; la Salzadella pertanyia a la comanda Major. El governador de Montesa vivia a Sant Mateu del Maestrat, centre històric de la comarca. Al començament del segle XVIII, Peníscola, l’antiga residència dels papes Benet XIII i Climent VIII, esdevingué cap d’un corregiment o governació. Formà part de la governació de Castelló de la Plana (o de dellà Uixó) fins al 1707 i durant el govern borbònic restà inclós en les governacions de Morella (la Tinença de Benifassà) i Peníscola (la part del Maestrat històric).