Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Canal de Navarrés, la

39 Respostes

Comarca del País Valencià: 709,29 km2, 17.201 hab (2006), densitat: 24,25 h/km2, capital: Énguera

Format per 8 municipis: Anna – Bicorb – Bolbait – Énguera – Millars – Navarrés – Quesa – Xella

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada a la regió interior, entre la Foia de Bunyol, al nord, la Vall de Cofrents i la Manxa, a l’oest, la Costera, al sud, i la Ribera Alta, a l’est.

Ocupa els contraforts meridionals del sistema Ibèric, amb l’inici de formacions de tipus prebètic. Dominen els materials secundaris, i el sector principal de la comarca està tectònicament constituït per una sèrie d’anticlinals esventrats, que han originat una depressió elevada, voltada de relleus més elevats. El relleu està bàsicament format pel sector oriental del massís del Caroig, amb un paisatge de valls profundes de morfologia càrstica.

El clima és mediterrani amb tendència a la continentalitat, amb temperatures entre 11 i 15 ºC de mitjana anual i precipitacions al voltant dels 500 mm.

La xarxa hidrogràfica està formada pel Xúquer i els seus afluents: el primer fa de frontera septentrional i travessa la comarca en direcció nord-oest – sud-est, molt engorjat, la qual cosa facilita el seu embassament (Millars). De curs irregular, rep les rambles d’Escalona i de Sellent.

La vegetació presenta un predomini de pinedes i matolls mediterranis, resultat de la degradació produïda pels continus incendis, que han malmès la vegetació pròpia de la zona.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La població, que es concentra a les valls, experimentà un lent creixement des del segle XVIII fins a la dècada de 1930, però a partir d’aleshores l’emigració cap a Barcelona, València i França s’accelerà i, juntament amb la tradicional cap a la comarca de la Costera, ha originat la minva generalitzada.

L’agricultura és l’única activitat econòmica important, amb gran predomini del secà; són conreats l’olivera, els garrofers i cereals. Els pocs regadius de les valls, al sector més oriental, són dedicats també a la producció de cereals i d’algunes hortalisses, amb una creixent importància dels tarongers. La ramaderia és secundària, amb alguns caps de bestiar boví i oví. La indústria tèxtil ha estat tradicional a la capital, Énguera, però s’ha anat estancant, en benefici d’altres poblacions.

HISTÒRIA: Un dels testimoniatges més destacats del primer poblament conegut a la comarca són les pintures rupestres de la coves de l’Aranya a Bicorb. El perìode eneolític és representat pel poblat de La Ereta del Pedregal, a Navarrés. La civilització ibèrica és mal coneguda. La romanització comportà l’establiment de vil·les rústiques (no hi ha notícia de cap centre urbà).

La comarca, que durant l’època islàmica ja depenia de l’alcaid de Xàtiva, restà inclosa, després de la conquesta cristiana, dins la governació de dellà Xúquer. Totes les poblacion de la Canal de Navarrés estricta conservaren, fins a l’expulsió del 1609, la població morisca, distribuïda entre els districtes de Tous i de Càrcer, amb el repoblament subsegüent, la comarca esdevingué de llengua castellana, bé que amb una forta influència catalana en el vocabulari.

Amb la divisió corregimental del segle XVIII una part de la comarca fou adscrita a la governació de Montesa, i la resta, a la de Cofrents. Amb la creació de partit judicial d’Énguera el 1835, la comarca adquirí per primera vegada una unitat; tanmateix, la demarcació judicial enclou també la zona de llengua catalana de la vall de Montesa i una part de la Ribera Alta.

Camp de Túria, el

57 Respostes

Comarca del País Valencià: 823,04 km2, 145.115 hab (2012), capital: Llíria

Està format per 16 municipis: Benaguasil – Benissanó – Bétera – Casinos – l’Eliana – Gàtova – Llíria – Loriguilla – Marines – Nàquera – Olocau – la Pobla de Vallbona – Riba-roja de Túria – Sant Antoni de Benaixeve – Serra de Portaceli – Vilamarxant

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada entre les comarques de l’Alt Palància, al nord, els Serrans, a l’oest, la Foia de Bunyol i l’Horta, al sud, i el Camp de Morvedre i l’Horta, a l’est.

Ocupa els contraforts orientals del sistema Ibèric i part de la plana litoral valenciana. Llevat dels afloraments liàsics dels serrats, els materials predominants en la cobertura de la comarca són els miocènics i els quaternaris recents. El relleu és reduït a les serralades interiors: Portaceli (798 m alt), al nord-est, i les Ombries (881 m), al nord-oest.

Hom sol distingir-hi tres sectors: els pobles castells, al sud i a la dreta del Túria, amb drets de regatge eventual; el camp de Llíria, a l’esquerra de la vall del Túria, que inclou les serres del nord-oest, i la serra de la Calderona, al nord-est.

El clima és mediterrani, suau i sec. La xarxa hidrogràfica es redueix als cursos, gairebé paral·lels, del barranc de Carraixet i del riu Túria.

La vegetació als serrats era d’alzines, però ha estat substituïda per pi blanc i pinastre, amb sotabosc de brolles de romaní i bruc d’hivern; a la plana domina la garriga i el margalló; en afloraments silicis una mica elevats poden aparèixer algunes sureres residuals.

POBLACIÓ: La població ha experimentat un creixement lent però sostingut des de les transformacions del segle XVIII. Des del 1960, la comarca ha crescut un 76%. És precisament a partir del 1960, que, a causa de l’expansió del regadiu, la implantació industrial i l’augment de la construcció, es produí l’acceleració del creixement demogràfic; als decennis de 1980 i 1990, la descentralització i descongestió de la ciutat de València i de la seva àrea metropolitana contribuí a mantenir aquesta tendència. La capital comarcal, Llíria, i els municipis de Bétera, Riba-roja de Túria i l’Eliana, sobrepassen els 10.000 habitants.

ECONOMIA: L’agricultura és l’activitat econòmica dominant, amb conreus mediterranis de secà, arbustius (garrofers, vinya i oliveres) i de cereals; als sectors d’horta, regats pels cursos fluvials, hi ha una important producció de cítrics i altres productes hortícoles. A les activitats industrials tradicionals (ceràmiques, tèxtils i alimentàries), que minven progressivament, s’han afegit alguns altres sectors, especialment als municipis més propers a la zona de influència de la ciutat de València: empreses d’informàtica i, en general, de serveis i abastament per a la ciutat de València.

El sector d’estiueig valencià tradicional ha sofert una crisi els darrers anys davant la primacia del litoral en aquesta funció, però s’hi han desenvolupat les residències secundàries, especialment a l’Eliana. A més del mercat comarcal de Llíria, que topa amb la competència dels de l’Horta, cal destacar els locals de Benaguasil, Bétera i la Pobla de Vallbona.

HISTÒRIA: El primer poblament, conegut per nombrosos jaciments, és el de la cultura del bronze valencià, però és sobretot a l’època ibèrica quan la comarca agafa un gran relleu; el poblat ibèric de Sant Miquel de Llíria, possiblement la ciutat d’Edeta, era el centre urbà principal i ha esdevingut famós per les seves ceràmiques pintades. La comarca degué ésser el centre dels edetans, i potser això explica la gran densitat de poblats ibèrics descoberts. Durant la romanització el centre urbà important continua essent Llíria, el poblament rural al seu entorn i a tota la comarca fou intens amb moltes vil·les. A l’època musulmana, Llíria, fortificada, mantingué la seva primacia al centre del seu camp; Vilamarxant, a la ribera del Túria, i Serra de Portaceli i Olocau de Carraixet, a les serres de la Calderona i de Portaceli, foren també castells importants.

Després de la conquesta de Jaume I, Llíria fou repoblada (1252) amb catalans, i totes les altres poblacions de la comarca restaren islàmiques i, llevat de Vilamarxant, amb minories cristianes molt exigües. Des de la fi de l’edat mitjana fins a la guerra de Successió, tota la comarca fou terra de barons (el notable castell de Benissanó n’és testimoni) a la vegada que la influència de la poderosa cartoixa de Portaceli (fundada el 1272) es féu sentir per tots els pobles. Després de la greu i llarga crisi provocada per l’expulsió dels moriscs (1609) s’inicià una lenta recuperació que arribà fins al segle XVIII.

El Camp de Túria ha depès sempre de les demarcacions administratives de la ciutat de València fins a la creació dels partits judicials el 1835, que féu de Llíria cap d’un partit que comprenia tota la comarca, excepte Nàquera, Serra i Casinos, i amb la inclusió de Pedralba.

Camp de Morvedre, el

55 Respostes

Comarca del País Valencià: 271,16 km2, 90.178 hab (2012), capital: Sagunt

Consta de 16 municipis: Albalat dels Tarongers – Alfara de la Baronia – Algar de Palància – Algímia d’Alfara – Benavites – Benifairó de les Valls – Canet d’en Berenguer – Estivella – Faura – Gilet – Petrés – Quart de les Valls – Quartell – Sagunt – Segart – Torres Torres

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada al sector litoral, entre les comarques de la Plana Baixa, al nord, l’Alt Palància i el Camp de Túria, a l’oest, i l’Horta, al sud.

És ocupada pels contraforts més orientals del sistema ibèric, ja de poca altitud. Les serralades estan formades per materials secundaris (triàsics, juràssics i del cretaci superior), mentre els sectors plans són recoberts de materials quaternaris. El relleu està constituït per la vall del Palància, que ha excavat dos serrats paral·lels, perpendiculars a la línia de la costa; les serres d’Almenara i la Calderona, al qual culmina al pic Garbí, de 670 m alt. La resta configura la plana costanera, de litoral rectilini, només afectat pel delta del Palància, que constitueix des del punt de vista agrícola la prolongació de l’Horta.

El Palància, que rep la rambla del Segó, és l’únic riu de la comarca, i les poques aigües que duu, de règim mediterrani, són molt aprofitades.

La vegetació, condicionada pel clima càlid i sec del litoral mediterrani, és de garriga clara, amb importants formacions de margalló, encara que hom hi ha replantat alguns pins blancs, especialment als turons.

POBLACIÓ: La població fou profundament afectada per l’expulsió dels moriscs (1609), que la reduí gairebé a la meitat. La recuperació del segle XVIII tingué una durada curta, i les epidèmies afectaren, al segle XIX, tant la població humana com els conreus. La introducció dels tarongers i la industrialització, centrada a Sagunt (des de l’edat mitjana conegut per Morvedre), iniciaren un creixement demogràfic, bàsicament mantingut per la vitalitat d’aquest centre urbà, cap de la comarca. L’emigració vers la capital és, doncs, la tònica de la demografia comarcal, i Sagunt i el seu port foren un nucli d’immigració d’abast extracomarcal (murcians, andalusos i aragonesos) que concentra el 78% de la població.

ECONOMIA: L’agricultura es caracteritza, en gran part, pel règim de minifundi, més marcat a les produccions cítriques de regadiu, que ocupen la plana litoral, especialment el delta del Palància; aquí s’hi fan també hortalisses i arròs. La resta és dominada pel secà, amb conreus de garrofers i de vinya, progressivament abandonats. La indústria resta concentrada a Sagunt.

Aquesta ciutat compta, des del 1923, amb alts forns instal·lats al port (Alts Forns del Mediterrani). Els primers anys de la dècada de 1970 es transformà en planta siderúrgica integral, però, deu anys després, patí una crisi que suposà la pèrdua de més de la meitat dels llocs de treball; posteriorment es posà en marxa un pla de desenvolupament industrial alternatiu per crear noves indústries. Els subsectors més importants són els de productes metàl·lics i de maquinària, l’alimentació i les begudes, la fusta, el suro i els mobles.

La capital, Sagunt, és també centre de les comunicacions, ferroviàries i per carretera, que aquí es bifurquen cap a la costa i cap a l’Aragó; aquest fet ha motivat que el port de Sagunt, en certes temporades, fos utilitzat per a l’exportació de productes agropecuaris aragonesos.

HISTÒRIA: Hi ha testimonis de nombrosos poblats de la cultura del bronze valencià. Des del segle V aC, en època ibèrica, el nucli urbà fou Sagunt, famós per la resistència contra Anníbal, i la densitat de poblats ibèrics fou alta. La comarca fou el límit nord de la zona dels edetans. La romanització donà una gran embranzida a Sagunt, que fou el centre de diverses vil·les agrícoles, les quals, junt amb Sagunt, es veieren afectades notablement per la crisi del segle III dC.

A l’època musulmana tots els pobles del Palància fins a Algar i de la veïna vall de Segó foren inclosos en la jurisdicció de Morvedre; a partir de la conquesta catalana fou organitzat el terme de general contribució (o terme general) de Morvedre, el qual coincidia amb l’actual comarca, llevat d’Algar.

Al Camp de Morvedre s’instal·laren catalans procedents, probablement, de Montblanc i Barcelona, i a la resta de la vall del Palància, aragonesos. La fixació del límit entre les diòcesis de Sogorb i de València a Arguines i els canvis de població deguts a l’expulsió dels moriscs, consagraren el límit lingüístic entre el català i el castellà.

La formació de municipis independents a partir de la Nova Planta (1707) deixà dins el terme de Sagunt territoris marginals, molt allunyats de la vila; la divisió corregimental borbònica dividí també els pobles de la comarca entre les governacions de València i Castelló, a l’igual que la divisió provincial del 1883, que delimità en aquest sector les dues províncies.

Baix Vinalopó, el

17 Respostes

Comarca del País Valencià: 489,2 km2, 292.982 hab (2012), capital: Elx

Format per 3 municipis: Crevillent – Elx – Santa Pola

GEOGRAFIA FÍSICA: (cast: Bajo Vinalopó) Situada a l’extrem meridional del País Valencià, entre l’Alacantí (nord-est), el Vinalopó Mitjà (nord) i el Baix Segura (sud-oest i sud).

Morfològicament, es distingeixen en el paisatge dos sectors diferenciats: 1) els piemonts del sistema Subbètic, d’uns 20 km de longitud i 3 d’amplada, orientats en direcció sud-oest – nord-est, que comencen a la serra de Crevillent, ampli anticlinal format per calcàries juràssiques molt plegades, i continuen en la cadena de turons mesozoics que separen el Camp d’Elx del d’Asp (Vinalopó Mitjà), entre els quals sobresurten la serra Negra (303 m) i el Muró (339 m); les altituds minven una vegada travessat el congost del Vinalopó, per acabar a la serra de Santa Pola (en el cap homònim) amb poc menys de 100 m; 2) la plana al·luvial, formada per una sèrie de materials dipositats pel riu Vinalopó durant el quaternari, mitjançant un delta interior amb un procés d’anastomosi amb el del Segura, encara que la faixa perifèrica inferior estigui constituïda per materials plistocènics i holocènics. No és, però, una plana perfecta, ja que apareix accidentada per ondulacions d’escàs valor altimètric, entre les quals destaca la serra del Molar (80 m), situada al sud-est de la comarca. Hi predominen els aiguamolls i saladars, entre els quals hi sobresurt l’albufera del Fondo i les salines del Braç del Port.

El Mediterrani banya la comarca pel sector oriental, on hi ha una costa plana quasi completament rectilínia. Des de Guardamar (Baix Segura) fins a la Marina (Elx) apareix un cordó de dunes d’uns 16 km de llargada, fixat actualment per plantes psammòfiles; l’únic accident costaner d’importància és el cap de Santa Pola, entre la badia homònima i la d’Alacant, que s’interna dins del Mediterrani, tot apuntant a l’illa Plana (pertanyent al municipi d’Alacant).

El clima és típicament del sud-est peninsular, l’isoterma de 16,5ºC engloba completament la comarca; les temperatures mitjanes estacionals assenyalen l’existència d’un estiu calorós (més de 24ºC) i un hivern suau (més d’11ºC). Les precipitacions són escasses (305 mm anuals a Elx) i presenta una gran irregularitat anual i interanual. L’escassetat d’aigua fa que els corrents superficials siguin quasi inexistents (sols hi ha rambles i barrancs de cabal intermitent i escàs); l’únic riu de la comarca és el Vinalopó.

Les condicions climàtiques i hidrogràfiques fan que el rocam aparegui despullat de vegetació i que aquesta sigui discontinua, xeròfila i esclerofil·la, formada per matolls de margalló, espart, espígol i farigoles. Els arbres són escassos, sols s’hi troben pins blancs i els palmerars de dàtils (únics d’Europa, que formen rodals al Baix Segura veí, a Crevillent i, sobretot, a Elx, on són regats.

POBLACIÓ – La població ha crescut ràpidament (especialment a partir del 1960), i s’ha quintuplicat durant el segle XX; en aquest augment demogràfic hi ha tingut un gran paper l’excedent immigratori. Administrativament, la població es reparteix en els tres municipis: Crevillent, Santa Pola i Elx; aquest últim concentra el 82% de la població de la comarca.

ECONOMIA – L’activitat econòmica bàsica era l’agricultura, fonamentalment de regadiu, fins que a partir del decenni del 1960 s’accelerà el procés d’industrialització. Malgrat l’escassa qualitat dels sòls, les produccions agrícoles són elevades. Els productes han variat molt al pas dels anys segons les possibilitats de comerç, gràcies a la facilitat d’adaptació, actualment predominen els fruiters, entre els quals hi sobresurt la palmera. Pel seu valor comercial tenen importància el tomàquet, la carxofa i el meló. Al secà es conreen la vinya, l’olivera i l’ametller, i fruiters subtropicals. L’explotació acostuma a ésser directa, amb un escàs percentatge d’arrendament i parceria.

Vora mar s’hi localitza un paratge de gran interès ecològic, les salines de Santa Pola, i més a l’interior, l’albufera del Fondo, que fou declarada paratge natural el 1988. El port del municipi de Santa Pola manté una certa activitat pesquera. La indústria, i molt especialment la del calçat i la de catifes (Crevillent), ha provocat l’espectacular creixement de la comarca. A Elx, centre de la indústria del calçat, hi ha també indústria tèxtil, alimentària i de mobles. Elx, mercat comarcal, estén la seva influència al Baix Segura i al Vinalopó Mitjà. El turisme, tradicional a la capital, s’ha bolcat al litoral, beneficiant-se de les infraestructures de la Costa Blanca.

HISTÒRIA: Els vestigis més antics de poblament de la comarca són d’època eneolítica (poblat de la Figuera Redona, a Elx), però és a l’edat del bronze quan hom comença de conèixer poblament dens. Durant la fase ibèrica el territori pertanyia al grup dels contestans, la ciutat més important dels quals, corresponia a la que en època romana tingué el nom d’Illici. Situada a l’Alcúdia d’Elx, és un dels millors exemples de centre urbà desenvolupat d’època ibèrica. Centre artístic important, en procedeix la famosa Dama d’Elx. A l’època d’August, probablement, fou convertida en colònia romana i continuà com el centre més important de la comarca, voltada d’una sèrie de vil·les. El port fou a Santa Pola. Les invasions germàniques de la segona meitat del segle III afectaren la comarca molt durament, sobretot la ciutat d’Illici, la qual es mantingué, bé que en decadència, fins al començament de la invasió islàmica, quan el centre principal passà a l’actual Elx, fundat aleshores, i que fou seu d’un bisbat en època bizantina, visigòtica i durant el primer període islàmic, però el territori del Baix Vinalopó depengué, a partir del segle VII, d’Oriola, capital de la província visigòtica Cartaginense Espartària, que fou mantinguda com a estat cristià autònom (Tudmir) durant la primera època de dominació islàmica i després esdevingué cora del califat de Còrdova. A partir del segle XI aquest territori, segons les èpoques, pertangué a les taifes de Dénia i de Múrcia.

Conquerit el 1244 per Jaume I, fou repoblada per catalans, però incorporat a Castella fins a la nova ocupació catalana del 1296 en que s’annexà definitivament al Regne de València (dins el qual formà la nova governació d’Oriola). El 1391 la ciutat de Barcelona adquirí Elx, amb Santa Pola, i Crevillent, a l’infant Martí, el qual les havia rebudes del seu pare, el rei Pere III el Cerimoniós; aquests termes foren conservats com a baronies d’aquella ciutat fins a la fi de la guerra contra Joan II (1473), que foren retornats a la corona, i cedits per aquesta a la família castellana dels Cárdenas, que esdevingueren des del 1520 marquesos d’Elx. El 1602, d’altra banda, se segregà Guardamar del terme d’Oriola.

Després del decret de Nova Planta del 1707, la comarca fou mantinguda en la nova governació d’Oriola, excepte el terme d’Elx, que constituí un enclavament de la governació de Xixona. El partit judicial d’Elx, creat el 1833 com a subdivisió de la província d’Alacant, estigué constituït per aquesta comarca, excepte Guardamar, que fou inclòs al partit de Callosa de Segura, després esdevingut de Dolores.

Baix Segura, el

63 Respostes

Comarca del País Valencià: 957,3 km2, 398.621 hab (2013), capital: Oriola

Format per 27 municipis: Albatera – Algorfa – Almoradí – Benejússer – Benferri – Benijòfar – Bigastre – Callosa de Segura – Catral – Coix – Daia Nova – Daia Vella – Dolores – Formentera del Segura – Granja de Rocamora – Guardamar del Segura – Los Montesinos – Oriola – el Pilar de la Foradada – Rafal – Redovà – Rojals – Sant Fulgenci – Sant Isidre – Sant Miquel de les Salines – Torrevella – Xacarella

GEOGRAFIA FÍSICA.- (cast: Bajo Segura) Ocupa l’extrem més meridional del País Valencià. Limita al nord amb la comarca del Baix Vinalopó, al nord-oest, amb el Vinalopó Mitjà, i al sud i a l’oest amb Múrcia. Fisiogràficament forma part de les planes meridionals valencianes i comprèn la conca baixa del Segura.

La uniformitat del paisatge és una de les característiques més específiques d’aquestes terres, que són la prolongació natural de les de l’horta de Múrcia. És una plana de formació recent, coberta de materials d’origen al·luvial i voltada al nord-oest d’una renglera de serres (serra d’Oriola i de Callosa i més al nord encara pels darrers contraforts sud-occidentals de la serra de Crevillent) de formació calcària, força abruptes però d’exigua altitud: no n’hi ha cap que superi els 700 m. L’extrem meridional de la comarca, on s’aixequen petites elevacions miocèniques que assenyalen la fi de l’alineació prelitoral murciana, és una zona d’inestabilitat sísmica.

El clima, mediterrani, presenta característiques molt fortes d’aridesa. La temperatura mitjana del mes de gener és de 10,2 ºC i la del mes d’agost és de 26 ºC. Les precipitacions són inferiors als 300 mm i l’estació seca és molt llarga: d’abril o maig fins al setembre.

Hidrogràficament, forma part de la conca del Segura, el qual, en passar per Oriola, amb un cabal de 18 m3/seg, canvia la direcció anterior, i segueix una direcció oest-est, fins que arriba, després de descriure nombrosos meandres, a la Mediterrània; és aprofitat des del punt de vista agrícola i en deriven nombroses canals de regatge.

POBLACIÓ.- El Baix Segura, amb una densitat de població lleugerament superior a la mitjana del País Valencià, ha enregistrat des de mitjan segle XIX fins al 1950 un creixement continu. A partir d’aquell moment, la població experimentà un augment espectacular, especialment intens en el període 1991-96. Tots els municipis de la comarca, amb l’excepció de Daia Nova i Daia Vella, han crescut pel que fa al nombre d’habitants en el període esmentat, i molt especialment tots aquells que tenen com a base de l’economia local el turisme (ne’s l’exemple paradigmàtic Torrevella).

ECONOMIA.- Malgrat aixó, el Baix Segura té una estructura econòmica bàsicament agrària. Aquestes terres, que abans del segle XVIII eren en una bona part insalubres i pantanoses a causa de l’estagnació de les aigües del Segura, foren colonitzades el segle XVIII per iniciativa del bisbe murcià Belluga, amb gent murciana. El regadiu dóna resultats excel·lents en aquest clima tan benigne, i les aigües del Segura reguen gran part de la superfície conreada; l’arribada de l’aigua del transvasament Tajo-Segura i l’ampliació del regadiu permeteren un més gran aprofitament i rendibilitat de les terres.

Actualment el conreu més important és el dels cítrics, sobretot els tarongers. Els cítrics substituïren, igual que ho feren a altres comarques valencianes, la morera i plantes tèxtils (cànem i lli); a les terres regades més baixes predominen les hortalisses, sobretot les carxofes, els tomàquets, les patates, etc. Al secà dominen els ametllers, les oliveres, els garrofers, les figueres i la vinya. La ramaderia (ovina) hi té una certa importància. La indústria, subsidiària de l’agricultura, està bastant especialitzada en el sector de la indústria de conserves (tomàquets i carxofes principalment) i es localitza a Oriola, Almoradí, Catral, Formentera de Segura, Callosa de Segura i Dolores. També hi ha indústries de materials per a la construcció, tèxtils, de la fusta i els mobles, i del calçat i el cuir, que ocupa bona part de la població activa comarcal. Cal remarcar les salines del municipi de Torrevella, on també hi ha activitat pesquera i turística.

HISTÒRIA.- Els indicis més antics de poblament fins ara coneguts corresponen a l’època neolítica (coves sepulcrals de Roca i de l’Algorfa, a Oriola). Durant l’edat del bronze la comarca fou el límit septentrional de la cultura d’El Argar per la zona costanera, amb dos poblats ben coneguts: el de San Antonio a Oriola i el de Callosa del Segura. A l’època ibèrica corresponen diversos centres de poblament: els poblats de La Escuera, l’anomenat Cabezo Lucero, entre Sant Fulgenci i Rojals, i la necròpolis d’El Molar, una de les més antigues de la part meridional del País Valencià (segles V-IV aC), alguns dels quals han donat peces notables d’escultura ibèrica.

Durant la romanització no hi hagué cap nucli urbà important, puix que era una zona petita situada entre dues grans ciutats, Illici (Elx), al nord, i Cartago Nova (Cartagena), al sud, totes dues fora dels límits comarcals, però hi hagué diverses vil·les rurals, no gaire investigades fins ara. Cal no oblidar que la part plana del territori era en bona part inhabitable com a conseqüència dels aiguamolls. El segle VII, durant la darrera etapa de la dominació visigòtica, Aurariola (Oriola) esdevingué capital de la província Cartaginense Espartària, mantinguda com a estat cristià autònom (Tudmir) durant la primera època de la dominació islàmica fins que esdevingué cora o província del califat de Còrdova.

A partir del segle XI el territori del Baix Segura pertangué a la taifa de Múrcia i, després de la conquesta cristiana del segle XIII, la comarca fou mantinguda igualment en el regne cristià de Múrcia, que Jaume II el Just ocupà el 1296, incorporà al Regne de València el 1305 i que fou repoblada per catalans. Passà a constituir la governació d’Oriola, mantinguda fins al decret de Nova Planta (1707), a partir del qual integrà la nova governació d’Oriola. En el projecte de divisió provincial del 1822 la comarca fou inclosa dins la província de Múrcia, i la del 1833 respectà la divisió històrica entre el País Valencià i Castella. El 1835 foren creats els partits judicials d’Oriola i de Callosa de Segura, encara que aquest darrer posteriorment la capitalitat fou traslladada a Dolores.

Baix Maestrat, el

59 Respostes

Comarca del País Valencià: 1.221,4 km2, 83.971 hab (2008), capital: Vinaròs

Consta de 18 municipis: Alcalà de Xivert – Benicarló – Càlig – Canet lo Roig – Castell de Cabres – Cervera del Maestrat – la Jana – Peníscola – la Pobla de Benifassà – Rossell – la Salzadella – Sant Jordi del Maestrat – Sant Mateu del Maestrat – Sant Rafel del Riu – Santa Magdalena de Polpís – Traiguera – Vinaròs – Xert

GEOGRAFIA FÍSICA: Al nord-est de la regió de Castelló. Forma el sector oriental del Maestrat i té com a límit nord el riu de la Sénia, línia divisòria entre el País Valencià i Catalunya, i al sud el riu Segarra, que la separa de la Plana Alta; també aquesta rambla la separa de l’Alt Maestrat i dels Ports.

Comprèn dos sectors diferenciats: la faixa occidental, amb serres i moles, formada per materials cretacis, i la plana litoral de Vinaròs i Benicarló, formada per materials sedimentaris. La zona de l’interior, on es troba la Tinença de Benifassà, que ocupa el sector nord-oest, és la regió més muntanyosa: serres d’Encanader (1.393 m), del Rei i Cantaperdiu. L’altura d’aquestes muntanyes de calcàries cretàcies, baixa gradualment fins a la transició amb la plana, que està formada pels al·luvions quaternaris dels rius (de la Sènia, Cèrvol i Sec) i s’estèn fins a la serra d’Irta al sud. La costa, baixa i d’argiles, és lineal, només interrompuda pel magnífic tómbol de Peníscola.

La xarxa hidrogràfica està formada per diversos rius i nombroses rambles: els de la Sènia, Cérvol, Sec, Segarra, etc; el de la Sènia, el més cabalós, és regularitzat pel pantà d’Ulldecona.

El clima és més suau que el de l’Alt Maestrat: 9 ºC de mitjana el gener i 24 ºC a l’agost. A l’interior les temperatures disminueixen i augmenten les precipitacions (700 mm a l’interior i 450 mm a la costa). Les pinedes, els alzinars i les fagedes ocupen una bona part del sector muntanyós, i a les zones més baixes hi ha brolla i garriga.

POBLACIÓ – La població, que el 1900 era de 56.410 hab, anà minvant, d’una manera lenta però contínua, fins al 1960 (havia baixat un 13%), però des d’aleshores ha tornat a créixer (5,7% el decenni 1960-70, un 12% el decenni 1970-80, un 2,2% en el quinquenni 1991-96). La densitat és de 50,4 hab/km2, si bé la població està repartida molt desigualment: mentre a la plana hi ha densitats superiors als 250 hab/km2 (Benicarló i Vinaròs), a la zona muntanyosa no arriben als 3 hab/km2 (Tinença de Benifassà).

ECONOMIA – L’agricultura, que domina a tota la comarca, és sobretot de secà; el regadiu és concentra a la plana, on l’existència d’una capa freàtica superficial permet l’aprofitament de l’aigua. On el regadiu és important, es conreen principalment tarongers i hortalisses. Al secà, els conreus més importants són els cereals, l’olivera, la vinya i els garrofers. La ramaderia de llana té importància al sector muntanyós. La pesca és important: a les seves costes es troben, sobretot, molls, llagostins, sardines i llucet. Els ports més importants són Vinaròs i Benicarló. La indústria es concentra també en aquestes dues ciutats (química, metal·lúrgica, ceràmica, tèxtil i mobles). També hi és remarcable la indústria alimentària (conserves de fruita). El turisme és una de les noves fonts de riquesa de la comarca, i ha adquirit un desenvolupament remarcable a la costa (Peníscola, Vinaròs, Benicarló i Alcalà de Xivert), amb una notable indústria hotelera i de serveis.

Els centres urbans més importants són Vinaròs i Benicarló, i ambdues gaudeixen d’una bona situació a la costa i alhora estan ben situades respecte a les comunicacions generals amb l’interior i amb d’altres comarques: estacions de ferrocarril a la via de València a Barcelona; carretera nacional i autopista de la costa mediterrània.

HISTÒRIA: Llevat de la Tinença de Benifassà, que depenia del monestir cistercenc de Benifassà, fundat el 1233 com a filial del de Poblet, el Baix Maestrat formà part, històricament, del maestrat de Montesa, on estava compresa la batllia de Cervera, la comanda de Benicarló i Vinaròs, i la d’Alcalà; la Salzadella pertanyia a la comanda Major. El governador de Montesa vivia a Sant Mateu del Maestrat, centre històric de la comarca. Al començament del segle XVIII, Peníscola, l’antiga residència dels papes Benet XIII i Climent VIII, esdevingué cap d’un corregiment o governació. Formà part de la governació de Castelló de la Plana (o de dellà Uixó) fins al 1707 i durant el govern borbònic restà inclós en les governacions de Morella (la Tinença de Benifassà) i Peníscola (la part del Maestrat històric).

Alt Vinalopó, l’

18 Respostes

Comarca del País Valencià: 645,0 km2, 54.061 hab (2009), capital: Villena

Format per 7 municipis: Beneixama – Biar – el Camp de Mirra – la Canyada de Biar – Saix – les Salines d’Elda – Villena

GEOGRAFIA FÍSICA.- (cast: Alto Vinalopó) Situada entre la Costera (nord), la Vall d’Albaida (nord-est), l’Alcoià (oest), el Vinalopó Mitjà (sud i sud-oest) i les províncies d’Albacete i Múrcia (est).

La comarca, que té com a eix una part de la vall alta del Vinalopó, és una important zona de trànsit, pas obligat entre el litoral mediterrani alacantí i les altes terres de la Meseta meridional. Fisiogràficament constitueix una plataforma d’uns 500 m d’altitud encerclada per les alineacions muntanyoses prebètiques: serra d’Onil (1.205 m), a l’est, serra de Morrón (912 m), al nord, i serra de les Salines i de Collado (1.289 m), al sud-oest, entremig de les quals s’obren passos de comunicació importants.

El clima és mediterrani amb característiques d’aridesa i de continentalitat; les precipitacions són escasses (350 mm a Villena), amb un màxim per l’octubre (55 mm) i una secada estival molt forta (5 mm al mes de juliol). Els hivers són freds, amb una mitjana del mes de gener de 5,5 ºC i glacades que es perllonguen fins al mes d’abril, mentre que als mesos d’estiu la temperatura mitjana és de 24,6 ºC.

La vegetació és pobra, de característiques subàrides, i assenyala la transició entre la estepa i el coscollar.

El Vinalopó, que passat Villena canvia la direcció nord-est – sud-oest, presenta l’aspecte típic de rambla i confereix a la comarca una marcada unitat geogràfica, més com a via d’entrada cap a la Meseta, que no pas pel seu cabal. El subsòl de Villena té abundants reserves d’aigua que s’acumulen sobre el substrat triàsic impermeable que ha permès l’obertura de nombrosos pous.

POBLACIÓ.- El creixement demogràfic, lent al començament del segle XX, rep ja un impuls fort a partir del 1930 i molt més intens encara a partir del 1950 a causa de l’arribada de nombrosos immigrants de la Manxa i d’Andalusia. L’Alt Vinalopó comprèn un total de set municipis i la major part de la població és concentra a Saix i Villena, que en conjunt suposen el 83 % de la població comarcal.

HISTÒRIA.- Els vestigis de poblament prehistòric són molt nombrosos, sobretot dins el terme de Villena. Els més antics són del paleolític mitjà, amb indústria musteriana (cova d’El Cochino). El paleolític superior és desconegut; però, d’ençà del mesolític (cova d’El Lagrimal, les dues coves de La Huesa Tacaña) la sèrie continua sense interrompre’s. Trobem els poblats neolítics de Casa de Lara i d’El Arenal de la Virgen, que continuen a l’època eneolítica, amb coves supulcrals com la de Las Lechuzas. Són coneguts diversos poblats de l’edat del bronze, el més important dels quals és Cabezo Redondo, que sembla que representen el límit nord de la cultura d’El Argar. Probablement correspon al final d’aquest perìode del bronze el tresor de Villena, excepcional conjunt de vasos i braçalets d’or i de plata. El caràcter fronterer de la comarca explica, potser, les infiltracions hallstàttiques (El Peñón del Rey). Són coneguts dos poblats ibèrics, el de les Salines, del segle IV aC, amb necròpolis, i el del Cerro de San Cristóbal sobre Villena, que es romanitzà.

Durant el període romà no sembla que hi hagués cap nucli urbà important, però si explotacions agrícoles identificades amb la descoberta recent de diverses vil·les. Villena, amb Saix, conquerida pels catalans el 1240, fou cedida a Castella el 1244 pel tractat d’Almirra; malgrat el fet que retornà a València per la sentència de Torrellas (1304), fou incorporada definitivament, a Castella, i Enric II s’instituí el marquesat.

El 1836, aquest territori fou afegit a la província d’Alacant. Elda, amb les Salines d’Elda, seguí el mateix camí a Almirra i fou patrimoni de l’infant Manuel, amb població quasi exclussivament sarraïna, bé que valenciana des del 1305; l’expulsió del 1609 la deixà deshabitada i la repoblació fou lenta i difícil.

Alt Palància, l’

73 Respostes

Comarca del País Valencià: 964,9 km2, 25.367 hab (2008), capital: Sogorb

Consta de 27 municipis: Algímia d’Almonesir – Almedíxer – Altura – Assuévar – Barraques – Begís – Benafer – Castellnou de Sogorb – Caudiel – Figueres – Gaibiel – Geldo – Matet – Navaixes – Pavies – Pina – Sacanyet – Sogorb – Soneixa – Sot de Ferrer – Teresa de Begís – Toràs – el Toro – la Vall d’Almonesir – Viver – Xèrica – Xóvar

GEOGRAFIA FÍSICA.- (cast: Alto Palancia) Entre l’Aragó, a l’oest; l’Alt Millars, al nord-est; la Plana Baixa, a l’est; el Camp de Morvedre, al sud-est; el Camp de Túria, al sud, i els Serrans, al sud-oest. La comarca s’estén per la vall alta del riu Palància, o de Sogorb, que en constitueix l’eix, i és limitada per les serres d’Espadà i d’Espina, al nord, la Calderona, al sud, i la serra d’Andilla, a l’oest.

Les tres unitats de relleu que s’hi poden distingir són: la vall del riu, que travessa la comarca del nord-oest al sud-est, i que deixa la seva estretor i es va eixamplant fins al màxim a Sogorb, l’altiplà del nord-oest, o de les Barraques, zona de transició amb l’Aragó; i les muntanyes perifèriques, entre les quals sobresurt la serra d’Espadà.

El clima és temperat a la vall, amb temperatures hivernals de 6 a 8 ºC, i de 22 a 24 ºC a l’estiu, i fred a les zones altes, on les temperatures a l’hivern es mantenen per sota dels 4 ºC, i a l’estiu per sobre dels 20 ºC. Les precipitacions, més abundants a muntanya (uns 700 mm), oscil·len entre els els 400 i els 600 mm a la vall.

La vegetació està formada per boscos de pins blanc i alzines a la zona més alta i humida, mentre que a les zones baixes hi ha garriga i matoll.

POBLACIÓ.- La població, que assolí el màxim a la segona meitat del segle XIX (42.658 h el 1860), i que es mantingué estacionària fins al 1910, experimentà un retrocés durant el segle XX; malgrat la lleugera recuperació entre els anys 1940 i 1950, continuà disminuint entre el 1960 i el 1970, període en el qual va perdre un 10 % de habitants. Aquest fenòmen es repetí en els decennis següents. La densitat és de 25 hab/km2, però la zona més poblada és la vall, on es concentra més del 70 % de la població. Dels 28 municipis que formen la comarca, només sis superen els 1.000 h, i un, la capital, Sogorb, ultrapssa els 7.000.

ECONOMIA.- La riquesa econòmica és bàsicament agrícola, i tenen importància les terres regades gràcies al pantà d’El Regajo i de les aigües de diverses fonts. Els principals conreus són les oliveres i els arbres fruiters. La ramaderia és representada per bestiar oví, cabrum i porcí. L’activitat industrial és derivada de l’agricultura, i sobresurten la indústria de l’oli i la farina, també hi ha indústria tèxtil, del calçat i del cuir, de la fusta (mobles) i de materials per a la construcció, centrades especialment a Sogorb.

La comarca és una via de pas natural entre l’Aragó i València, amb un seguit d’infraestructures viàries (ferrocarrils i carreteres).

HISTÒRIA.- A partir del 1228, al final de la dominació islàmica, Sogorb fou el refugi d’Abu Sa’id ‘Abb al-Rahman, el darrer governador alhomade de València, destituït per Zayyan, l’últim sobirà musulmà del país. Protegit per Jaume I el Conqueridor, aconseguí de mantenir el control sobre l’Alt Millars, els Serrans i una part de l’Alt Palància. El 1229 Abü Sa’ïd i Jaume I signaren a Calataiud un pacte d’aliança, destinat a recuperar per al primer el domini de València; Abü Sa’ïd lliurà com a garantia a Jaume I Xèrica i Sogorb. Aquell mateix any, d’altra banda, forces aragoneses comandades pel senyor d’Albarrasí Pedro Fernández de Azagra i per Belasc d’Alagó conqueriren la zona alta de la comarca (Begís), mentre Jaume I era encara ocupat en la conquesta de Mallorca.

Tota aquesta zona, la més pròxima a Aragó, fou repoblada amb aragonesos; a la resta de la comarca hi quedà la població musulmana, de llengua aràbiga, després de la incorporació dels dominis d’Abü Sa’ïd al nou regne de València, i en una gran part, a la diòcesi d’Albarrasí i Sogorb (després, de Sogorb solament). No fou fins després de l’expulsió del moriscs, el 1609, que s’assentà població cristiana en aquest sector de la comarca. La distribució lingüística posterior a aquest repoblament, en les zones de contacte amb la Plana i amb el Baix Palància, coincidí amb la demarcació de les diòcesis de Sogorb, de Tortosa i de València (demarcació vigent fins al 1960). Només a la banda meridional, Gàtova i Marines, de la diòcesi valentina, esdevingueren de llengua castellana.

L’Alt Palància estigué inclòs fins al 1707 a l’antiga governació de València; després d’aquesta data, l’administració borbònica el repartí entre les noves governacions de Castelló de la Plana, de Morella i de València. La divisió provincial del 1833 la incorporà a la província de Castelló de la Plana, amb excepció de les Alcubles i de Marines (però no de Gàtova), exteriors a la conca del Palància, que ho foren a la de València. El 1835 foren creats els partits judicials de Viver i de Sogorb, entre els quals foren distribuïts els municipis de la comarca, a més d’altres de veïns, de l’Alt Millars i de la Plana Baixa.

Alt Millars, l’

67 Respostes

Comarca del País Valencià: 667,4 km2, 4.457 hab (2008), capital: Cirat

Format per 22 municipis: Aiòder – Aranyel – Argeleta – el Castell de Vilamalefa – Cirat – Cortes d’Arenós – Espadella – Fanzara – la Font de la Reina – les Fonts d’Aiòder – Lludient – Montanejos – Montant – la Pobla d’Arenós – Sucaina – Toga – Torralba del Pinar – Torre-xiva – Vallat – Vilafermosa – Vilamalur – Vilanova de la Reina

GEOGRAFIA FÍSICA.- La comarca comprèn la vall alta del Millars, riu que, procedent de l’Aragó, penetra al País Valencià per aquesta comarca i, juntament amb els seus afluents el Vilamalefa (esquerra) i la rambla d’Aiòder (dreta), s’encaixa entre potents formacions calcàries i dona valls profundes. L’altitud mitjana de la vall se situa al voltant dels 400 m. Les altituds més importants són als límits de la comarca, al nord els contraforts de la serra de la Batalla (a Penyagolosa, 1.813 m) i al sud, les serres d’Espina (1.405 m) i Espadà (1.106 m), anticlinals de materials triàsics que separen la vall del Millars de la del Palància.

El clima és mediterrani, però matisat per les característiques de la continentalitat. Els hiverns són freds, amb temperatures mitjanes de 4 a 6 ºC el mes de gener, i els estius més aviat frescos, de 21 a 24 ºC el mes d’agost. Les precipitacions són abundants a les muntanyes, amb mitjanes de 600 mm i àdhuc més altes. Els màxims pluviomètrics es registren a la primavera i a la tardor.

La vegetació típica és la mediterrània; a les zones calcàries hi predomina l’alzina i el pi bord. A la serra d’Espadà, sobre les terres sauloses roges triàsiques, domina l’alzina surera, i es formen boscos d’alzines, de lledoners, d’arbocers i de pinassa.

El Millars, que constitueix l’eix principal de la comarca, registra un màxim de cabal al final de l’hivern i al començament de la primavera (febrer-març), i un altre a la tardor (octubre-novembre).

POBLACIÓ.- La població hi és escassa, i la densitat (6,3 hab/km2) és una de les més baixes del País Valencià. Durant el segle XX la població ha disminuït sense interrupció, però fou després del 1960 que el despoblament s’accelerà de manera extraordinària, ja que en un període de 36 anys la població ha quedat reduïda a un terç. Tots els municipis han perdut població, i alguns, com Cirat han arribat a perdre les quatre cinquenes parts dels habitants. El 1960 quatre municipis tenien més de 1.000 h, i el 1996 cap no arribava als 500.

ECONOMIA.- Situada a la regió econòmicament més dèbil de tot el País Valencià i amb una de les rendes mitjanes per càpita més baixes, la seva economia és bàsicament ramadera i forestal. La superfície agrícola és escassa i els conreus es concentren al fons de les valls; els principals conreus són els de cereals, d’oliveres i d’arbres fruiters (pomers i cirerers). La ramaderia hi és important; hi predominen l’oví i el cabrum. De la indústria, pràcticament inexistent, només en destaca la hidroelèctrica, que compta amb diverses centrals que aprofiten el gran desnivell del Millars, les més importants de les quals són la de Cirat i Vallat. El sector terciari és pràcticament inexistent, i el pes comercial de la comarca és molt baix; les activitats relacionades amb el turisme rural començen, però, a ser importants.

HISTÒRIA.- El poblament prehistòric i antic de l’Alt Millars és poc conegut a causa d’haver estat poc explorada la comarca en aquest sentit; hi ha vestigis de tradició hallsttàtica a Aranyel i a Sucaina, així com restes romanes a diversos indrets i una inscripció llatina a Montant. Durant els darrers anys de dominació musulmana, aquesta comarca restà en poder del destituït governador de València Abü Sa’id ‘Abd al-Rahman que es refugià el 1226 a Sogorb i s’alià amb Jaume I el Conqueridor; convertit al cristianisme, donà aquesta comarca a l’església de Sogorb el 1236, i, el 1247, a l’arquebisbe de Tarragona; finalment, l’Alt Millars es convertí en un enclavat de la diòcesi de València (arxiprestat de Vilafermosa) entre les de Tortosa (a la qual pertanyia, tanmateix, Fanzara) i de Sogorb (que retingué Montant, la Font de la Reina i Vilanova de la Reina). El límit entre l’arxiprestat valentí de Vilafermosa i la diòcesi de Tortosa, llevat del cas de Fanzara, coincideix amb el límit entre el català i el castellà.

A la part més alta de la comarca s’establí població aragonesa des del primer temps de la conquesta. La resta de la comarca (tot l’estret de Millars i les valls laterals que hi aflueixen) estigué poblada fins al 1610 per moriscs, de llengua aràbiga. La forma com fou dut a terme el repoblament posterior originà l’actual distribució lingüística.

La comarca estigué inclosa, fins al 1707, dins la governació de Castelló de la Plana i, després, fou repartida entre les governacions borbòniques de Morella i de Peníscola. Des del 1960 forma part de la diòcesi de Sogorb i Castelló, de la qual constitueix l’arxiprestat de Cirat.

Alt Maestrat, l’

43 Respostes

Comarca del País Valencià: 662,9 km2, 7.948 hab (2008), capital: Albocàsser.

Format per 11 municipis: Albocàsser – Ares del Maestrat – Atzeneta del Maestrat – Benafigos – Benassal – Catí – Culla – Tírig – la Torre d’En Besora – Vilar de Canes – Vistabella del Maestrat

NOTES: L’1 de gener de 2023 el municipi de Vilafranca del Maestrat passà a la comarca dels Ports, i s’incorporaren a l’Alt Maestrat els d’Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat que fins llavors pertanyien a la comarca de l’Alcalatén.

GEOGRAFIA FÍSICA.- Situat al nord-est de la regió de Castelló. És una de les dues comarques que formen el Maestrat i la de relleu més accidentat. Està envoltada per les comarques dels Ports (nord), el Baix Maestrat (nord-est), la Plana Alta (sud-est), l’Alcalatén (sud-oest) i Aragó (oest).

La limiten al nord les moles d’Ares (1.317 m alt) i Vilà (1.315 m) i els tossals de la Barbuda i Orenga. A l’est, la comarca és menys accidentada, amb altures que van de 500 a 1.000 m (serra de Sant Joan i tossal de Saragossa); al sud hi ha les serres de Montardi i Esparreguera (1.082 m), i a l’oest limiten la comarca un seguit de moles del sistema Ibèric. En conjunt, el relleu és aspre i fragmentat i el formen pics elevats i cingles que dominen valls profundes, amb predomini de materials mesozoics (calcàries cretàcies), que donen lloc a un paisatge agrest. Vers l’est, el relleu apareix format per diverses serres paral·leles a la costa, formades per materials terciaris separades per valls àmplies (vall d’Albocàsser, serra de Sant Joan). Gran nombre de barrancs i rambles drenen la comarca; hi sobresurten la rambla de la Viuda, afluent del Millars, formada per les rambles de Carbonera i de la Belluga i pel riu de Montlleó.

El clima és molt variat segons l’altitud; les temperatures d’estiu oscil·len entre els 20 ºC i el 24 ºC, i a l’hivern entre els 3 ºC i els 9 ºC. Les precipitacions són més abundoses a l’est (entre 500 i 700 mm).

La vegetació, encara que a la comarca hi ha força zones pedregoses, està formada per boscos de pins; també hi ha alzines i roures.

POBLACIÓ.- El poblament és molt dispers i la població, que fins al principi del segle XX augmentà, decreix a un ritme constant. Des del 1910, en que arribà a un màxim de 20.495 h, ha perdut més de la meitat de la població, cosa que ha fet que la seva densitat passés de 30 hab/km2 a 12 hab/km2. Dels onze municipis que la formen, només Vilafranca del Maestrat té més de 2.000 h i no és excepció al descens general que ha sofert la resta.

ECONOMIA.- L’agricultura, principal font de riquesa, aprofita les valls i els bancals, i la major part és de seca. Les terres de regadiu són escasses i es limiten a petites hortes que aprofiten les aigües de les fonts i dels rius. El blat és el conreu principal; també s’hi conreen blat de moro, ordi i patates, i hi ha alguns rodals de vinyes i d’oliveres. La ramaderia de llana i el porcí constitueixen un complement a l’economia, amb una importància creixent. L’activitat industrial és derivada de l’agricultura (farineres) i a Vilafranca del Maestrat la indústria tèxtil de gènere de punt i de confecció és bastant important.

Cal remarcar l’abundància d’aigües medicinals, sobretot les de la Font d’En Segures a Benassal, que han fet del municipi un centre d’atracció turística. Bé que el principal nucli és Vilafranca del Maestrat, la capital és Albocàsser, mercat que topa amb la concurrència dels de Castelló de la Plana i Vinaròs.

HISTÒRIA.- El territori que forma l’Alt Maestrat correspon al de les antigues comandes de Benassal i d’Ares, del maestrat de Montesa, i part de les de Culla i de les Coves, a més de les viles de Catí i de Vilafranca del Maestrat, que depengueren molt de temps de Morella. Formà part de la governació de Castelló de la Plana (o de dellà Uixó) fins al 1707 i durant el govern borbònic fou incorporat al corregiment o governació de Morella, excepte la Serratella, que ho fou de la de Peníscola.