(País Valencià, segle XV – Palerm, Itàlia, 1452)
Fill de Joan de Vilaragut i de Margarida de Prades. Fou educat a Santes Creus per tal de fer-ne un monjo; però, en conèixer el seu origen, fugí a Nàpols.
Heretà el patrimoni patern, serví Alfons IV el Magnànim a Sicília, on es casà, i morí deixant descendència siciliana.
(País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XV)
Serví a la campanya de Sicília (1396). Fill bastard de Bernat de Vilaragut i Carròs. Era ciutadà de Palerm (1402). Martí I de Sicília li donà el castell de Castellammare. Ajudà Berenguer de Vilaragut i Mercer en les qüestions amb Pardo de la Casta (1407).
Empresonat a Barcelona, fou alliberat amb prohibició de partir de la ciutat sense llicència reial (1410). Fou falconer major de l’infant Alfons (1413) i el seu majordom i conseller, i fou fet capità de Palerm (1415). Més tard fou detingut a València i fugí de la presó (1418). Reclamà els seus drets al castell de Pirizi (o Perizi) i a Palatio Adrianni (1419).
Casat amb Agnès, vídua de Pelegrí Català, el succeí el seu fill:
Lluís de Vilaragut (Sicília, Itàlia, segle XV) Mestre racional de Sicília. Era baró de Tripi. El 1460 era un dels grans partidaris que el príncep Carles de Viana assumís el poder a l’illa.
(País Valencià, segle XIV – vers 1415)
Fill de Nicolau de Vilaragut i de Boïl i de Teresa Àlvarez de Haro. Probablement fou lloctinent del governador de València i reduí amb arbitrarietats les sedicions de Morella, la qual cosa provocà una queixa de la vila al parlament català (1411).
Es casà secretament amb Margarida de Prades, vídua del rei Martí I de Catalunya, i morí poc temps després. Llur fill fou Joan Jeroni de Vilaragut i de Prades.
(València, segle XV – Sardenya, Itàlia, segle XVI)
Polític i militar. Descendent de Vidal de Vilanova, fou nomenat virrei de Sardenya (1515-29) per Ferran II de Catalunya i confirmat (1516) per Carles I de Catalunya.
Reuní el parlament ordinari de Sardenya (1518-23) i un d’extraordinari (1528). El mateix any rebutjà una incursió francesa sobre Sàsser.
(País Valencià, segle XV)
Cavaller. Es casà amb Tecla de Borja, neboda del papa Calixt III i germana del papa Alexandre VI.
El 1456 concorregué amb galeres a la campanya contra Gènova que dirigí Bernat I de Vilamarí, regnant Alfons IV el Magnànim.
(País Valencià, segle XV – )
Títol senyorial concedit el 1476, pel rei Joan II de Catalunya, al seu fill il·legítim Alfons
VI de Ribagorça, en recompensa per la seva ajuda al rei durant la guerra civil catalana.
Fou donat en part sobre l’antiga baronia d’Arenós, que el 1464 fou confiscada al seu titular Jaume d’Aragó, per la seva actitud favorable a Carles de Viana i a la generalitat de Catalunya, i fou mantinguda en rebel·lió pel fill d’aquest, Jaume d’Aragó, fins que fou decapitat (1477).
Comprenia, a més de Vilafermosa, Sucaina, Artana, la Pobla d’Arenós, Espadella, Vallat, Lludient, el castell de Vilamalefa i Torre-xiva, tots els quals llocs antigament formaven la baronia d’Arenós. Li fou reconeguda la grandesa d’Espanya el 1535, al tercer duc.
Passà als Sanseverino, prínceps de Salern, tornà als Aragó, comtes de Ribagorça, i passà als Borja, comtes de Ficalho, als Bardaixí, marquesos de Navarrés, i als Azlor, comtes de Guara, que es cognominaren Azlor de Aragón.
(València, segle XV – Veroli, Itàlia, 27 juliol 1525)
Bisbe i cardenal. Era protonotari apostòlic, i el 1517 fou creat cardenal pel papa Lleó X, pels mèrits del seu germà Jeroni, que fou ambaixador a Roma. El 1518 rebé en comanda el bisbat de Cefalú (Sicília), que mantingué fins poc abans de morir, i el 1519 fou nomenat coadjutor, amb dret a successió, de l’ancià bisbe de Barcelona Martín García, el qual ell succeí com a residencial el 1521.
Malgrat tot, no residí a Barcelona, sinó a Roma, on rebé cartes del rei Carles I de Catalunya recomanant-li ambaixadors i clergues. Intervingué activament en els conclaves en què s’elegí Adrià VI i Climent VII, per fer triomfar la candidatura dels amics de l’emperador, cosa que li valgué atacs dels opositors.
Gairebé no hi ha cap rastre d’actuació a Barcelona, excepte una disposició sobre la procedència dels canonges per ordre d’antiguitat. Fou enterrat a l’església de Santa Creu de Jerusalem.
(Valtierra, Navarra, segle XIII – País Valencià, segle XVIII)
Llinatge noble. Originari, sembla, de Navarra i que s’establí al Regne de València arran de la conquesta.
El primer membre conegut és Pere Eiximenis de Vallterra (País Valencià, s XIII) Noble. Serví Jaume I de Catalunya en la conquesta de València (1238), i després amb motiu de l’alçament dels musulmans a terres de Sogorb, serra d’Espadà i vila d’Eslida.
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol atorgat el 1707, pel rei-arxiduc Carles III, a Josep Antoni de Mata i de Copons.
Ha passat als Burell.
(València, 1862 – 1920)
Polític. Fou catedràtic a la facultat de dret de València. Liberal, fou president de la diputació, governador civil (Tarragona i altres províncies) i fou senador.
Signà la moció presentada per Prat de la Riba a l’assemblea general de diputacions d’Espanya (1906) a favor de les mancomunitats regionals i formà part (1912) de la comissió valenciana que estudià la Mancomunitat del Principat, amb el projecte (fracassat) de constituir la del País Valencià.
Era germà de Carles Testor i Pascual (València, 1850 – 1926) Advocat i polític. Ocupà diversos càrrecs públics. Era molt conegut als cercles intel·lectuals valencians. Acostumava a fer la lectura pública de les poesies premiades als Jocs Florals de lo Rat Penat. Traduí al castellà poemes de Teodor Llorente.
Dades dels Països Catalans 