Arxiu d'etiquetes: narradors/es

Bardolet i Boix, Antònia

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 11 desembre 1877 – Borredà, Berguedà, 17 desembre 1956)

Narradora, poeta i traductora. De formació autodidàctica, col·laborà a publicacions periòdiques com “Gazeta Montanyesa” de Vic, en què aparegueren els seus primers treballs en vers, i “Feminal” de Barcelona, on publicà alguns poemes i traduccions d’autors anglesos. Cultivà preferentment la prosa.

Publicà un recull de narracions sobre la psicologia femenina, Siluetes femenines (1913), a la “Biblioteca d’Autors Vigatans”, una tria de les quals aparegué en un volum de la col·lecció “Lectura Popular”, i el 1918, la traducció de la novel·la de M.E. Ruffin, El defensor del silenci.

Realitzà estudis astronòmics meritoris.

Barat i Creus, Joan

2 Respostes

(Barcelona, 31 gener 1918 – 12 gener 1996)

Poeta i narrador. Cofundador del grup Estudi i col·laborador a les revistes “Poesia” i “Ariel”.

Autor dels llibres de poesies: Poemes (1947), Testimoni del silenci (1952) i Seguit del temps (1956), i de les novel·les: La columna trencada (1958) i Diari del captaire (1955), d’ambient parisenc.

Posteriorment, es va especialitzar en llibres infantils: Aixó va passar a Gualba (1980) i Història de la terra de tots temps (1983).

Baixeras i Sastre, Josep Antoni

Deixa un comentari

(Tarragona, 20 abril 1927 – 24 agost 2008)

Novel·lista i narrador.

Com a contista, dins un estil personal i treballat, ha publicat Perquè sí (1957), Calipso (1960) i Perquè no (1960, premi Víctor Català 1959).

La seva novel·la L’anell al dit (1964) s’inscriu dins la línia psicològica.

El 1977 fou elegit senador independent per l’Entesa dels Catalans.

Soler i Ferret, Joaquim

Deixa un comentari

(Barcelona, 10 setembre 1940 – 6 octubre 1993)

Narrador i crític literari. Inicià els seus estudis en un seminari i treballà en diferents oficis.

La seva novel·lística, que es basteix com una alternativa al realisme, s’inicià a Laberint sense (1978), La prova del mirall (1981) i Camil i Adelf (1981), obres que incideixen en les coordenades més característiques d’una literatura imaginativa i lúdica, a frec sempre de l’experimentació. La seva obra a continuat a Una furtiva llàgrima (1983, premi Ciutat de Palma), a Cambra de bany (1985, premi Prudenci Bertrana), etc.

Ha conreat també la narrativa juvenil: A una sola veu (1992, premi Víctor Català 1991). Autor de nombrosos guions radiofònics.

Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs.

Rusiñol i Prats, Santiago

71 Respostes

(Barcelona, 25 febrer 1861 – Aranjuez, Madrid, 13 juny 1931)

Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Després dels primers estudis treballà en el negoci de teixits del seu pare, però va deixar el negoci en mans del seu germà Albert, i trencà amb la tradició industrial de la família.

Inicialment autodidacte en art, fou deixeble del dibuixant Tomàs Moragas i es formà en el Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, del qual fou un dels fundadors. Les primeres pintures tenen punts de contacte amb les de Joaquim Vayreda.

Els que porten condecoracions són com les botigues de poc gènere que tot ho exhibeixen a l’aparador. (Santiago Rusiñol)

Després d’un viatge a París (1889), on va viure a Montmartre amb Ramon Casas i després amb Zuloaga, la seva pintura adoptà tons grisos i subtils vaguetats, a la manera de Whistler, clarament influenciada pels impressionistes. Els quadres d’aquella època són paisatges, temes urbans, composicions simbòliques d’inspiració modernista i retrats. Després d’un viatge a Andalusia (1896-97), començà a pintar jardins.

Establert a Barcelona, fou un dels principals animadors del primer moviment modernista, Els Quatre Gats, que agrupava artistes i escriptors d’avantguarda. Adquirí una casa a Sitges, on va fundar el Cau Ferrat i organitzà les famoses Festes Modernistes.

Més popularitat aconseguí com a escriptor. Ja des de París col·laborà a “La Vanguardia” amb els escrits Desde el molino (1894) i Impresiones de arte (1897), impressions després aplegades en Fulls de la vida (1898). Formà part del grup de “L’Avenç”, portaveu del moviment modernista.

Enganyar els homes d’un en un és bastant més difícil que enganyar-los de mil en mil. Per això l’orador té menys mèrit que l’advocat o el curandero. (Santiago Rusiñol)

Anant pel món (1896) fou el primer llibre que publicà en català; hi recull records d’infantesa, impressions de viatges per Espanya i de l’estada a París. És remarcable Oracions (1897), original i personalíssima contribució al modernisme, comentada per Unamuno.

La seva aportació al teatre català, iniciada amb L’home de l’orgue (1890), aconseguí un veritable èxit amb L’alegria que passa (1898), estrenada en sessions del Teatre Íntim. Satiritzà temes candents de l’època en les comèdies de costums, com L’hèroe (1903), paròdia del desastre del 98, Els Jocs Florals de Canprosa (1902), divertida caricatura de les innúmeres solemnitats floralesques, Els savis de Vilatrista (1907), ridiculització de l’ambient pseudo-intel·lectual de províncies, i Gente Bien (1917), crítica de la societat barcelonina dels nous rics que, mancats de cultura, s’entesten a no parlar la llengua del país.

La seva obra més representativa, L’auca del senyor Esteve, en la doble versió novel·lística (1907) i teatral (1917), és un elogi amable i àcid de la menestralia barcelonina, promotora del creixement de la ciutat.

Al romanticisme modernista i fins decadent pertanyen El místic (1903), El pati blau (1903) i La mare (1907). Entre les obres dramàtiques cal esmentar El jardí abandonat (1900), Cigales i formigues (1901) i La nit de l’amor (1905), de modernisme simbolista.

En les narracions i novel·les sobresurten l’enfilall d’acudits, el llenguatge pintoresc, la presència individualitzada del paisatge on s’endevina l’empremta del pintor impressionista, tot això bastit sobre la gran o petita anècdota de gènere costumista. Exemples principals d’això són El català de “La Mancha”, En Josepet de Sant Celoni, a més de L’auca del senyor Esteve. Notables capacitats de percepció i de descripció palesen els mig assaigs, mig llibres de viatges El poble gris (1902) i L’illa de la calma (1920), sobre Mallorca.

Oscil·lant entre l’humor amable i la melangia trista, com una mica desencantat de la vida, combinà els aspectes de pintor, de dramaturg, de novel·lista i de celebritat popular quasi mítica sobretot per l’aspecte bohemi, de casa benestant, que deixà un extens i original anecdotari.

Oller i Moragas, Narcís

12 Respostes

(Valls, Alt Camp, 10 agost 1846 – Barcelona, 26 juliol 1930)

Novel·lista i narrador. Orfe de pare, fou educat pel seu oncle, J. de Moragas i de Tavern, i tingué una estreta relació amb el seu cosí Josep Yxart. Estudià dret a Barcelona, on s’establí definitivament el 1873, com a oficial de secretaria de la diputació provincial. Després, gairebé fins a la seva mort, fou procurador dels tribunals.

Els seus primers escrits foren en castellà: El pintor Rubio, un novelón romàntic, inèdit, datat el 1876; Un viaje de placer, aparegué sota el pseudònim Plácido a “El Tío Camueso” el 1868. Fins el 1877 col·laborà, anònimament o amb pseudònims, a diverses revistes castellanes de poca volada.

Els factors decisius en la seva conversió al “catalanisme literari” foren la influència d’Yxart i de J. Riera i Bertran, que l’introduí als cercles literaris de la Renaixença, i la sensació produïda pels importantíssims Jocs Florals del 1877. Els seus relats Sor Sanxa i Isabel de Galceran foren premiats en els jocs del 1879 i del 1880, i aquell any publicà l’aplec de narracions Croquis del natural.

La papallona (1882), malgrat totes les seves deixes romàntiques i costumistes, representa l’aparició de la novel·la catalana moderna, el tema de la qual és la vida contemporània del país tractada amb realisme i amb consciència dels grans processos històrics. Entre el 1882 i el 1892, en un ambient cultural molt propici, produí les seves novel·les més característiques: L’Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885) i, sobretot, La febre d’or (3 volums, 1890-92).

La seva tècnica es fonamenta en l’observació; es distingeix, però, no solament en les descripcions, sinó també en la creació de personatges versemblants i en l’articulació d’un complex món de ficció. El seu llenguatge és planer i reprodueix el sabor, amb molts castellanismes i tot, del dialecte barceloní de la darreria del segle XIX. La seva visió és informada més per principis morals, en el fons cristians, que per la dèria materialista i determinista del naturalisme d’É. Zola.

Els seus contactes literaris dintre i fora de l’àmbit hispànic li consolidaren una fama insòlita en la literatura catalana d’aleshores. A Catalunya era el representant, com a realista declarat, del corrent literari més avançat i més cosmopolita de l’època: participà com a tal en els inicis del moviment modernista i col·laborà a “L’Avenç”.

Les seves obres foren traduïdes a diversos idiomes i Zola prologà la versió francesa de La papallona (1885), fet que ha tendit a fer exagerar la seva vinculació amb el naturalisme estricte. Una de les seves obres més acabades, La bogeria (1898), investiga les conseqüències de les teories deterministes en un estudi molt subtil d’un cas de trastorn mental.

El conjunt de l’obra olleriana mostra una tendència a la dispersió i un ritme de producció minvant, atribuïbles en part a la manca de condicions professionals en la seva situació d’escriptor.

Publicà diversos reculls de narracions breus i altres proses (Notes de color, 1883; De tots colors, 1888; Figura i paisatge, 1897; Rurals i urbanes, 1916; Al llapis i a la ploma, 1918); traduí obres de Pavlovskij, A. Dumas, I. Turgenev, L. Tolstoij, C. Goldoni, Flaubert, etc. ; també escriví teatre (Teatre d’aficionats, 1900; Renyines d’enamorats, 1926).

Trigà set anys a enllestir la seva darrera novel·la llarga, Pilar Prim (1906), obra madura en què la intensificació psicològica i el conreu d’un estil més refinat evidencien l’adopció d’esquemes i procediments postnaturalistes. Però abans ja de l’aparició d’aquesta novel·la, i malgrat el premi Fastenrath que hi guanyà el 1912, s’apartava del món literari.

No superà la impressió produïda per la mort prematura d’Yxart (1895) i de Joan Sardà (1898), i, en un període de crisi de la novel·la catalana en general, es mostrà refractari tant a les tendències ideològiques i estètiques del darrer Modernisme com a l’academicisme i al purisme lingüístic dels noucentistes.

Les seves Memòries literàries (1962), redactades en 1913-18, evoquen en un to justificatiu i amb una documentació abundant la seva carrera d’escriptor fins el 1906. La publicació de les seves Obres completes (12 volums, 1928-30) confirmà la seva rehabilitació com a patriarca de la novel·la catalana moderna.

Oliver i Tolrà, Miquel dels Sants

16 Respostes

(Campanet, Mallorca, 4 maig 1864 – Barcelona, 9 gener 1920)

Ideòleg, periodista, historiador, narrador i poeta. Com molts altres escriptors de les Illes, estudià dret a Barcelona, on entrà en contacte amb els moviments culturals de Catalunya. Dedicat al periodisme, dirigí a Palma de Mallorca “La Almudaina” i col·laborà a d’altres publicacions.

De nou a Barcelona l’any 1904, dirigí el “Diario de Barcelona” (1904-06) i tot seguit “La Vanguardia”, periòdic que convertí en un dels diaris de més difusió a la Península i que continuà dirigint fins a la seva mort i al qual donà un nou estil de periodisme i una orientació regeneracionista i matisadament regionalista. Col·laborà també a “La Ilustració Catalana” i fou membre del grup fundador de l’Institut d’Estudis Catalans.

La seva obra de creació abraça la narració i la poesia. La poesia enllaça amb la poesia romàntica de la generació floralesca tot acceptant de ple les idees proposades pel modernisme. La seva obra poètica quedà recollida en el volum Poesies (1910). Escriptor de l’escola mallorquina, te més importància la seva prosa costumista, que havia anat publicant al setmanari “La Roqueta”; la seva obra més remarcable dins aquest gènere és L’hostal de la Bolla (1903).

Amb un concepte d’historiador local deixà, entre d’altres, dos llibres coneguts: Mallorca durante la primera revolución (1808-1814) (1901) i Catalunya en temps de la Revolució Francesa (1914). Autor, també, de La literatura en Mallorca (1903) i dels sis volums d’articles Hojas del Sábado (1918-20), model de periodisme. S’han recollit pòstumament d’altres textos dispersos que confirmen la seva línia conservadora i pactista: La literatura del desastre (1974) i Història i política (1975).

Folch i Torres, Josep Maria

23 Respostes

(Barcelona, 29 febrer 1880 – 15 desembre 1950)

Novel·lista, narrador i autor teatral. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Ignasi i Joaquim. Col·laborà en moltes publicacions catalanes, des del suplement literari de “La Renaixença”, fins a “El Poble Català”, “Foc Nou”, “La Ilustració Catalana”, “Garba”, “D’Ací i d’Allà” i “Teatre Català”. Fou director de revistes com la literària “L’Atlàntida” i la política “La Tralla”.

Afiliat a la Unió Catalanista, on milità, en fou nomenat secretari, i en aquest període coincidí la seva consagració com a novel·lista.

Amb Ànimes blanques guanyà un premi als Jocs Florals del 1904, i al concurs de “L’Avenç”, amb Lària (1904). Obtingué el premi convocat pel diari “El Poble Català” amb la novel·la Aigua avall (1907). A causa dels articles que apareixien a “La Tralla” hagué d’emigrar a França.

La tasca o faceta més important fou la dedicada a la literatura infantil, que portà a terme en setmanaris, que ensenyaren el català a dues generacions de petits lectors. L’any 1909 assumí la direcció de la revista infantil “En Patufet”, en la qual publicava setmanalment narracions amb el títol de Pàgines viscudes, d’un realisme amable i sentimental. Peces cèlebres publicades a “En Patufet” són les Aventures extraordinàries d’En Massagran, En Bolavà detectiu, La família del capità Delmar, La fortuna d’en Pere Virolet, La Rosanela o el secret del joglar, En Larió i la Carmina o el cavaller Nasroent, El drama de sota terra, Niu d’àligues o la llum de la vall, Les aventures d’En Boi Delit.

Destinades també a un públic infantil, és autor d’un bon nombre de peces teatrals com En Patufet i l’Amic (1915), Muset i Bernardeta (1916), La Princesa i el Pastor (1918), Els Pastorets (1919), La bola roja (1923), Les confidències de Nineta (1927), Com els ocells (1927) i El rei que no reia (1931), entre d’altres.

Les novel·les destinades a un públic adult, sector en el qual fou molt conegut, són realistes, de clara filiació modernista. La seva narrativa dramàtica exercí una vasta influència en la societat catalana dels anys vint, i alhora conformà una mentalitat entre idealista i sentimental. Sobresurten Joan Endal (1909), Una vida (1910) i Ànima en camí (1916).

Fou fundador de l’organització Pomells de Joventut i de la Biblioteca Gentil, de novel·la rosa, i cooperà en les tasques de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Fou el pare de Ramon Folch i Camarasa.

Calders i Rossinyol, Pere

6 Respostes

(Barcelona, 29 setembre 1912 – 21 juliol 1994)

Narrador, periodista i dibuixant. Fill de Vicenç Calders i Arús. Col·laborà, com a dibuixant, a “L’Esquella de la Torratxa” i, com a redactor, a “El Diari Mercantil” i a “La Rambla”. Es donà a conèixer com a escriptor amb El primer Arlequí (1936), L’any de la meva gràcia (1937), La glòria del doctor Larén (1937) i Unitats de xoc (1938), crònica sobre la guerra civil.

Exiliat a Mèxic (1939), es guanyà la vida com a dibuixant tècnic i col·laborà en diverses publicacions de l’exili. El 1963 tornà a Barcelona, on fundà, amb Josep Carner i Agustí Bartra, la revista “Lletres”, i col·laborà en “La Revista de Catalunya”, “La Nostra Revista” i “Pont Blau”.

El 1954 publicà el recull Cròniques de la veritat oculta, premi Víctor Català, que, amb altres narracions, constitueix el volum Tots els contes de Pere Calders (1968). De tema mexicà són Gent de l’alta vall (1957), Demà a les tres de la matinada (1959) i Aquí descansa Nevares (1967). Altres obres que cal destacar són: L’ombra de l’atzavara (1964), Ronda naval sota la boira (1966), Invasió subtil i altres contes (1978), De teves a meves (1984), La revolta del terrat i altres contes (1985), el recull d’imatges gràfiques Veure Barcelona (1984), amb fotografies de F. Català i Roca, i unes obres completes.

Les seves narracions inspiraren muntatges teatrals (Antaviana, 1979). Col·laborà habitualment en el diari “Avui”. En la seva obra, l’absurd es mescla amb la realitat, sovint amb fina ironia, a voltes amb un extraordinari to líric.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1986), de narrativa Ciutat de Barcelona (1987) i doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (1992).

Bellmunt, Domènec de

1 Resposta

(Bellmunt d’Urgell, Noguera, 28 gener 1903 – Tolosa de Llenguadoc, França, 14 maig 1993)

(Domènec Pallerola i Munné)  Assagista i narrador. Estudià dret i s’exilià durant la Dictadura de Primo de Rivera. Publicà a París la revista de combat “El Fuet”. Retornà poc abans de la República i col·laborà assíduament a “La Publicitat”, “L’Opinió” i “La Nau”. Fou secretari de Lluís Nicolau i d’Olwer.

Va publicar unes quantes novel·les, com Les banyes del Tibidabo, o Homes de la terra (1935), entrevistes i retrats literaris, una biografia de Lluís Companys (1945) i els assaigs L’organització internacional del treball (1930), Causes de l’anticlaricalisme espanyol (1967).

Exiliat el 1939, s’establí a Tolosa i dirigí la publicació “Foc Nou”. Després va publicar Cinquanta anys de periodisme català (1975) i Anecdotari de 50 anys de periodisme (1978). Col·laborà en diverses publicacions, sobretot al diari “Avui”. El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi.